Hola estimats i estimades!
Ja soc a Lima!.
Al final segueixo el viatge, però no com estava planejat. Ara soc a Lima, Perú, però només i soc de pas, el dissabte 29 agafo una avió cap a Buenos Aires, a l'Argentina. Sembla que el mal moment del viatge s'acabat, toquem fusta.
Com us vaig dir, deixo el Perú, Bolívia i Xile per un altre viatge, que espero hem sigui possible fer d'a qui a pocs anys... si la economia i la salut m'ho permeten.
La raó d'agafar l'avió es la comoditat, no tenia moltes ganes de estar-m'hi tres dies i mig a dalt d'un autocar, vista la experiència del viatge Quito-Lima. Se que es interessant i mes didàctic fer el viatge per terra, coneixes gent i paisatges. Però ja no tinc moltes ganes de fer-ho i prefereixo gastar-me una mica dels calers que hem queden i arribar abans i mes còmodament a un país que val la pena de visitar, encara que sigui només una mica. També tinc ganes de veure a la Mònica per que m'expliqui com li va la vida i els fets dels darrers temps a l'Argentina i, com no, hem faci de guia per Buenos Aires, una ciutat viva i preciosa, ja veureu.
Segurament també aniré a veure a la Roxanna i el Gabriel, una parella encisadora que vaig conèixer a Guatemala i que viuen a Rosario. També està la qüestió de si podré veure a la Ruth Grill, una preciosa noia de Mar del Plata i que vaig conèixer a Puerto Lopez.
En fi, no tinc gaire temps per veure un país tan gran, però faré lo possible i, si puc, aniré cap a les cascades de l'Iguazú, si la Mònica hem deixa.... je, je, je.
Be, espero poder donar-vos el plaer de gaudir d'unes fotos i uns comentaris dignes de un país tan maco.
Però anem amb la crònica de Quito i del viatge cap a Lima...
Si be Quito era un destí no programat, i els primers dies van ser una mica depriments degut als fets que ja coneixeu, he de dir que es una ciutat bastant maca i, relativament, segura. Això darrer es degut a que quasi no vaig sortir de la ciutat vella i colonial, que es la part mes vigilada i, si prens mesures adequades com no caminar sol pels carrers per la nit on cap a les deu o onze no hi ha ningú - caps de setmana inclosos -, no portar documents - tant sols fotocopies -, no dur gaires calers, no portar joies ni res de gaire valor i no fiar-te de ningú.
Per sort hi han petites "illes" que la policia vigila constant-ment, com, per exemple, "La Ronda", un carrer del barri vell molt ben restaurat i ple de restaurants i botigues d'artesania. Es un carrer turístic pero ben autèntic, amb un regust bohemi i molt animat els caps de setmana, i algun altre dia entremig, quan es omple de "quiteños" i de turistes nacionals i internacionals.
Allà, a "La Ronda", te el restaurant un "paisano" de Ripollet. Es el Fernando que, junt amb la seva dona equatoriana, la Lorena, tenen el restaurant "Can Ferran", on fan cuina espanyola i del país, juntament amb la beguda típica de la zona, el "canelaso", una beguda calenta feta de licor de canya, tarongina i sucre, si no recordo malament. El Fernando també fa uns magnífics entrepans de llom - una delícia que feia mesos que no havia menjat - i unes molt dignes paelles i fideuàs que, tenin en compte que els ingredients difereixen en gust als del Mediterrani (sobretot el peix i el marisc) tenen molt de mèrit. Tampoc podien faltar unes braves ben bones així com d'altres coses delicioses... i al preu equatorià, es clar.
Ells dos, el Fernando i la Lorena, hem van acollir com si fos un amic i, com es normal, vaig passar força hores en el seu restaurant. Tinc un molt agradable record d'ells i de la germana de la Lorena i el seu marit. Espero tornar a veure'ls algun dia, a l'Equador o a Catalunya. Un petó per a tots si llegiu això, Fernando i Lorena. Ah!, i un altre pel seu fillet Ferran, que no vaig tindre el gust de conèixer en persona però estava molt simpàtic vestit del Barça en la foto que celebrava la darrera copa d'Europa gunayada.
Hi ha una part de Quito que es on radiquen la majoria d'hostals i albergs, així com a bars d'ambient europeu - i amb horari europeu -, on s'allotgen quasi tots els "guiris" joves que arriben a la ciutat. Es una part moderna i relativament segura, però es on hi ha un índex important de atracaments i delictes menors deguts als excésos etil·lics dels esbojarrats "teentenders" carregats de calers i de mòbils nous que atrauen els "manguis" de la ciutat. Però com esta una mica allunyat del centre, millor per els romàntics de les ciutats velles com jo.
Quito es una ciutat monumental on hi han moltíssimes esglésies. Això es degut a que els espanyols van construir-ne una sobre cadascun dels temples inques. N'hi ha una que destaca per sobre del perfil de la ciutat, la "basílica del voto nacional". Estic quasi segur que era on devia ser el temple del Sol principal de la ciutat inca ja que es sobre un promontori en mig de la vall que ocupa Quito.
Val la pena passejar-se pels seus carrers (de dia) i, com en altres moltes ciutats de Amèrica, els diumenges tanquen bastants carrers del centre a la caòtica circulació de cotxes, busos, busetas, motos i motocicletes que ho omplen tot de fum i tocs de pito en moltes de les hores del dia. Es el moment d'agafar la bicicleta i donar uns quants volts per les moltes pujades i baixades de la ciutat vella.
Hi ha un fet que destaca en tot l'Equador, els diumenges està prohibit vendre alcohol i ni tant sols els restaurants tenen permís per servir-ne. Es una bona mesura, però això provoca que els dissabtes molts joves - i no tant joves - agafin un bon "pet" o, simplement, la gent es compri l'alcohol per prendre'l a casa.
Doncs fins aquí arriba el rollet d'avui. El proper anirà sobre el llarg viatge en bus de Quito a Lima, de 38 hores, "ná menos".
Petons abraçades i... Salut!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
A BAÑOS NO VAIG BANYAR-ME (A LES TERMES, ES CLAR)
Hola estimades i estimats seguidores i seguidors!
En aquests moments soc a Quito on, desprès de 3 setmanes, ja m'han donat el nou passaport. Per sort els del consolat no m'han fallat i, el divendres a dos quarts de nou del matí, ja el tenia a les mans. Per fi!.
Ara podré continuar el viatge, però... el retard de tres setmanes es massa gran. Per tant, toca fer un esforç en forma de pallissa de bus fins arribar a Buenos Aires.
Us preguntareu: ¿aquest paio no deia que anava a agafar un avió de Quito a Buenos aires?, doncs no. El mateix divendres i desprès de consultar internet, vaig constatar que els vols que vaig veure a Baños, i que no vaig reservar per por a un retard en la entrega del passaport, ja eren complerts, i tant sols quedaven vols amb un valor al voltant dels 600 €, mes car que anar de Buenos Aires a Barna. Com comprendreu calia mirar alternatives i, per sort, n'hi ha mes d'una.
- 1a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-Buenos Aires, 3 dies aproximadament, 200 $ (estalvi de tres o, potser quatre nits en hostal). total uns 205 €, mes o menys, i una pallissa de bus considerable.
- 2a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-La Paz (Bolívia), 26 hores, 60$ (estalvi de una nit en hostal). Continuem amb La Paz-Sta. Cruz de la Sierra (Bolivia), 20 hores, ?$ -pocs perquè a Bolívia el transport es molt econòmic -. I, per últim, Sta. Cruz de la Sierra-Buenos Aires amb un vol de uns 250 € (preu final amb gestió inclosa).
Com veieu, tot i que la 2a alternativa comporta el visitar una mica Bolívia, no hem queda gaire temps per fer-ho amb tranquil·litat. A demès, no puc visitar Perú sense sacrificar la meva estada a Argentina.
Conclusió, agafo la 1a alternativa i "me voy a moler el cuerpo con un bus Royal Class". Així arribo a Buenos Aires aviat i gaudeixo de la primavera argentina donant-me un vol pel país. I, de pas, puc estar tranquil·lament a casa de la meva amiga Mònica que m'està esperant.
Fi del pla de viatge.
Ara anem per Baños, un dels llocs mes macos que he vist en aquest viatge.
Baños es un poble no gaire gran, enclavat enmig d'una vall a 1800 metres d'alçada (només) i a l'ombra d'un volcà, el Tungurahua. Aquest volcà determina la vida del poble ja que es una amenaça real al estar en activitat. Es mes, fa uns 6 o 7 anys va entrar en erupció i van estar en un "tris" d'evacuar el poble. Per tot arreu de la zona hi han cartells indicant el sentit de la evacuació i cada dos mesos posen a prova els mecanismes i les sirenes d'alarma.
Però Baños es un lloc per anar-hi, de debò. Es un poble turístic on es pot fer "rafting", "puenting", escalada, senderisme i d'altres esports d'aventura. A les rodalies hi han nombroses cascades i llocs particularment bonics i espectaculars i la temperatura es força agradable. A mes hi han nombrosos banys termals degut a la proximitat del magma terrestre. Te una vida nocturna bastant agradable, bona oferta gastronòmica i es un lloc totalment segur.
Però, en els tres dies que hi vaig ser-hi, no vaig fer res de les coses que podia fer - ni tant sols anar a prendre un banys termals, com ja comunico en el títol d'aquest missatge - tant sols vaig caminar una mica pels voltants i vaig descansar i llegir. Per sort vaig trobar lloc al hostal Plantas y Blanco que té una terrassa magnífica i es un lloc força agradable d'estar-s'hi i econòmic. Necessitava reflexionar i pensar en els plans de futur del viatge. Potser hi torni algun cop.
Vinga companys i companyes, "esto es lo que hay". Fins a la propera, que espero que sigui a Lima ja que no crec que el bus tingui "wifi", com si tenen els busos ianquis de llarguíssim recorregut.
A reveure i... Salut!
Enric
En aquests moments soc a Quito on, desprès de 3 setmanes, ja m'han donat el nou passaport. Per sort els del consolat no m'han fallat i, el divendres a dos quarts de nou del matí, ja el tenia a les mans. Per fi!.
Ara podré continuar el viatge, però... el retard de tres setmanes es massa gran. Per tant, toca fer un esforç en forma de pallissa de bus fins arribar a Buenos Aires.
Us preguntareu: ¿aquest paio no deia que anava a agafar un avió de Quito a Buenos aires?, doncs no. El mateix divendres i desprès de consultar internet, vaig constatar que els vols que vaig veure a Baños, i que no vaig reservar per por a un retard en la entrega del passaport, ja eren complerts, i tant sols quedaven vols amb un valor al voltant dels 600 €, mes car que anar de Buenos Aires a Barna. Com comprendreu calia mirar alternatives i, per sort, n'hi ha mes d'una.
- 1a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-Buenos Aires, 3 dies aproximadament, 200 $ (estalvi de tres o, potser quatre nits en hostal). total uns 205 €, mes o menys, i una pallissa de bus considerable.
- 2a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-La Paz (Bolívia), 26 hores, 60$ (estalvi de una nit en hostal). Continuem amb La Paz-Sta. Cruz de la Sierra (Bolivia), 20 hores, ?$ -pocs perquè a Bolívia el transport es molt econòmic -. I, per últim, Sta. Cruz de la Sierra-Buenos Aires amb un vol de uns 250 € (preu final amb gestió inclosa).
Com veieu, tot i que la 2a alternativa comporta el visitar una mica Bolívia, no hem queda gaire temps per fer-ho amb tranquil·litat. A demès, no puc visitar Perú sense sacrificar la meva estada a Argentina.
Conclusió, agafo la 1a alternativa i "me voy a moler el cuerpo con un bus Royal Class". Així arribo a Buenos Aires aviat i gaudeixo de la primavera argentina donant-me un vol pel país. I, de pas, puc estar tranquil·lament a casa de la meva amiga Mònica que m'està esperant.
Fi del pla de viatge.
Ara anem per Baños, un dels llocs mes macos que he vist en aquest viatge.
Baños es un poble no gaire gran, enclavat enmig d'una vall a 1800 metres d'alçada (només) i a l'ombra d'un volcà, el Tungurahua. Aquest volcà determina la vida del poble ja que es una amenaça real al estar en activitat. Es mes, fa uns 6 o 7 anys va entrar en erupció i van estar en un "tris" d'evacuar el poble. Per tot arreu de la zona hi han cartells indicant el sentit de la evacuació i cada dos mesos posen a prova els mecanismes i les sirenes d'alarma.
Però Baños es un lloc per anar-hi, de debò. Es un poble turístic on es pot fer "rafting", "puenting", escalada, senderisme i d'altres esports d'aventura. A les rodalies hi han nombroses cascades i llocs particularment bonics i espectaculars i la temperatura es força agradable. A mes hi han nombrosos banys termals degut a la proximitat del magma terrestre. Te una vida nocturna bastant agradable, bona oferta gastronòmica i es un lloc totalment segur.
Però, en els tres dies que hi vaig ser-hi, no vaig fer res de les coses que podia fer - ni tant sols anar a prendre un banys termals, com ja comunico en el títol d'aquest missatge - tant sols vaig caminar una mica pels voltants i vaig descansar i llegir. Per sort vaig trobar lloc al hostal Plantas y Blanco que té una terrassa magnífica i es un lloc força agradable d'estar-s'hi i econòmic. Necessitava reflexionar i pensar en els plans de futur del viatge. Potser hi torni algun cop.
Vinga companys i companyes, "esto es lo que hay". Fins a la propera, que espero que sigui a Lima ja que no crec que el bus tingui "wifi", com si tenen els busos ianquis de llarguíssim recorregut.
A reveure i... Salut!
Enric
dimecres, 19 d’octubre del 2011
¿¿¿¡CUENCA ES ÚNICA!???... NO, N'HI HAN DUES (COM A MÍNIM)
Hola amigues i amics!
Us estic escrivint des de un meravellós reco del mon que se'n diu Baños, al Equador. Molt a prop del extingit volcà Chimborazo que, amb uns 6300 metres d'alçada es el punt mes allunyat del centre de la terra ja que, com està a prop del equador terrestre i la terra es mes ample en aquesta latitud, es mes lluny del nucli que l'Everest.
El poble de Baños es situat a l'ombra d'un altre volcà, mes petit ja que "només" te uns 5016 metres d'alçada, el Tunguraha, que encara es actiu. Per aquest motiu la població està obligada a mantenir unes normes de seguretat i evacuació per si es dona el cas d'erupció violenta. Es el preu d'estar ubicada en un lloc tan paradisíac com es aquesta vall.
He de dir que es el lloc cap a on anava quan hem van robar. Una llàstima ja que es un indret perfecte per agafar forces i seguir endavant.
Be, però no som aquí per parlar de Baños. Això ja ho farem mes endavant. Ara parlem de la Cuenca de Equador.
Cuenca es una ciutat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest fet es repeteix en nombroses ciutats de les que han sigut etapes en aquest viatge, però... potser Cuenca es la que, segons la meva opinió, potser s'ho mereix menys.
M'explico. Si que te nombroses esglésies de la època colonial - un fet força repetit allà on vagis de centre i sud Amèrica - i també té alguna que altre ruïna de la època dels Inques (molt malmeses per la destrucció dels espanyols i per la guerra civil prèvia a la arribada dels conqueridors) quan la ciutat es deia Tomebamba. Però no ha conservat gairebé res del patrimoni civil i urbà de la època colonial. Tan sols resten alguns edificis i la traça dels carrers de la ciutat espanyola.
Es estrany, però totes les guies la citen com una preciosa ciutat, comparable amb Quito però sense la espectacularitat d'aquella, i això no es del tot cert. Te el seu encant però no passa per ser només que una ciutat de províncies amb infraestructura turística important. Tot i que es mitjanament interessant, es perfectament eludible.
Sort que als seus voltants hi han certs atractius, com ara les ruïnes Inques de Ingapirga, a unes 2 hores en bus, i uns banys termals ben a prop. Però quasi res mes, a part dels museus.
En tema museus es de destacar el "Prohibido, Museo de Arte Extremo", un centre cultural ben curiós que es una excepció en el tipus de museus que estic acostumat a visitar i que us he "acribillat" amb les fotografies de rigor. Aquest es realment diferent, i, si no, jutgeu vosaltres mateixos amb les fotografies que he pujat.
Be, no tinc gaire cosa mes a dir sobre Cuenca, però si tinc altres assumptes que comentar-vos.
Aquest viatge, tal com es descrit a la capçalera d'aquest blog, es un somni fet realitat i, tot i els entrebancs que han sorgit - perfectament previsibles d'altre banda - tot ell ha sigut, i encara ho continuarà sent, una meravella. Però hi han diversos factors que hem porten a reflexió i que us he de dir tot seguit.
Primerament, si algun dia teniu la oportunitat de fer-ne un de semblant - de llarga durada, econòmic i per molts països - tingueu en compte el factor edat. Es realment mes fàcil la comunicació amb d'altres viatgers - sobretot estrangers i, mes concretament, no castellà-parlants - si tens menys canes al cap. Això es podria solucionar si un te un caràcter mes extravertit, però, com ja sabeu els que hem coneixeu, no es el meu cas.
Desprès hi ha el factor que ha alterat la normal continuïtat del trajecte. El fet de que hem robessin el passaport ha provocat un daltabaix en forma de "pèrdua" de temps al tenir que quedar-me obligatòriament mes d'un mes sencer a un país on la meva intenció era tant sols estar-hi menys de 2 setmanes per travessar-lo. A aquestes alçades jo tenia programat ja estar travessant Bolívia, camí cap a Argentina.
El neguit dels primers dies i la sensació de frustració provocades pel robatori i per les conseqüències posteriors, m'han portat a prendre una decisió. La d'alterar el contingut i avançar la tornada.
Així doncs, quan tingui en el meu poder el duplicat del passaport, agafaré un vol cap a Buenos Aires des de Quito i allí, a la Argentina i agafant com a a base la ciutat, sortiré a fer uns volts pel país. Aniré a Rosario a veure els amics que vaig conèixer a Guatemala, potser hem doni un volt per les cataractes de l'Iguazú i aniré cap a Uruguai o, potser hi vagi a Ushuaia. Encara no ho tinc clar. De tot lo que faci tindreu notícia si seguiu el blog.
Un altre conseqüència es la presa de decisió de reservar el vol de tornada. Ho he fet motivat pels preus que en aquests moments hi han per anar de Buenos Aires a Barcelona, i he reservat el vol pel 24 de novembre, es a dir, arribaré a Barna el 25 de novembre a les 8:30 del matí. Queda dit.
O sigui, que falta poc mes d'un mes per que ens veiem les cares de nou, "¡si la autoridad y el tiempo lo permite!".
Només val a dir que tant sols la darrera part es la mes segura, qualsevol alteració entremig es probable.
Vinga, ja sabeu que fer si voleu comentar alguna cosa.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
Us estic escrivint des de un meravellós reco del mon que se'n diu Baños, al Equador. Molt a prop del extingit volcà Chimborazo que, amb uns 6300 metres d'alçada es el punt mes allunyat del centre de la terra ja que, com està a prop del equador terrestre i la terra es mes ample en aquesta latitud, es mes lluny del nucli que l'Everest.
El poble de Baños es situat a l'ombra d'un altre volcà, mes petit ja que "només" te uns 5016 metres d'alçada, el Tunguraha, que encara es actiu. Per aquest motiu la població està obligada a mantenir unes normes de seguretat i evacuació per si es dona el cas d'erupció violenta. Es el preu d'estar ubicada en un lloc tan paradisíac com es aquesta vall.
He de dir que es el lloc cap a on anava quan hem van robar. Una llàstima ja que es un indret perfecte per agafar forces i seguir endavant.
Be, però no som aquí per parlar de Baños. Això ja ho farem mes endavant. Ara parlem de la Cuenca de Equador.
Cuenca es una ciutat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest fet es repeteix en nombroses ciutats de les que han sigut etapes en aquest viatge, però... potser Cuenca es la que, segons la meva opinió, potser s'ho mereix menys.
M'explico. Si que te nombroses esglésies de la època colonial - un fet força repetit allà on vagis de centre i sud Amèrica - i també té alguna que altre ruïna de la època dels Inques (molt malmeses per la destrucció dels espanyols i per la guerra civil prèvia a la arribada dels conqueridors) quan la ciutat es deia Tomebamba. Però no ha conservat gairebé res del patrimoni civil i urbà de la època colonial. Tan sols resten alguns edificis i la traça dels carrers de la ciutat espanyola.
Es estrany, però totes les guies la citen com una preciosa ciutat, comparable amb Quito però sense la espectacularitat d'aquella, i això no es del tot cert. Te el seu encant però no passa per ser només que una ciutat de províncies amb infraestructura turística important. Tot i que es mitjanament interessant, es perfectament eludible.
Sort que als seus voltants hi han certs atractius, com ara les ruïnes Inques de Ingapirga, a unes 2 hores en bus, i uns banys termals ben a prop. Però quasi res mes, a part dels museus.
En tema museus es de destacar el "Prohibido, Museo de Arte Extremo", un centre cultural ben curiós que es una excepció en el tipus de museus que estic acostumat a visitar i que us he "acribillat" amb les fotografies de rigor. Aquest es realment diferent, i, si no, jutgeu vosaltres mateixos amb les fotografies que he pujat.
Be, no tinc gaire cosa mes a dir sobre Cuenca, però si tinc altres assumptes que comentar-vos.
Aquest viatge, tal com es descrit a la capçalera d'aquest blog, es un somni fet realitat i, tot i els entrebancs que han sorgit - perfectament previsibles d'altre banda - tot ell ha sigut, i encara ho continuarà sent, una meravella. Però hi han diversos factors que hem porten a reflexió i que us he de dir tot seguit.
Primerament, si algun dia teniu la oportunitat de fer-ne un de semblant - de llarga durada, econòmic i per molts països - tingueu en compte el factor edat. Es realment mes fàcil la comunicació amb d'altres viatgers - sobretot estrangers i, mes concretament, no castellà-parlants - si tens menys canes al cap. Això es podria solucionar si un te un caràcter mes extravertit, però, com ja sabeu els que hem coneixeu, no es el meu cas.
Desprès hi ha el factor que ha alterat la normal continuïtat del trajecte. El fet de que hem robessin el passaport ha provocat un daltabaix en forma de "pèrdua" de temps al tenir que quedar-me obligatòriament mes d'un mes sencer a un país on la meva intenció era tant sols estar-hi menys de 2 setmanes per travessar-lo. A aquestes alçades jo tenia programat ja estar travessant Bolívia, camí cap a Argentina.
El neguit dels primers dies i la sensació de frustració provocades pel robatori i per les conseqüències posteriors, m'han portat a prendre una decisió. La d'alterar el contingut i avançar la tornada.
Així doncs, quan tingui en el meu poder el duplicat del passaport, agafaré un vol cap a Buenos Aires des de Quito i allí, a la Argentina i agafant com a a base la ciutat, sortiré a fer uns volts pel país. Aniré a Rosario a veure els amics que vaig conèixer a Guatemala, potser hem doni un volt per les cataractes de l'Iguazú i aniré cap a Uruguai o, potser hi vagi a Ushuaia. Encara no ho tinc clar. De tot lo que faci tindreu notícia si seguiu el blog.
Un altre conseqüència es la presa de decisió de reservar el vol de tornada. Ho he fet motivat pels preus que en aquests moments hi han per anar de Buenos Aires a Barcelona, i he reservat el vol pel 24 de novembre, es a dir, arribaré a Barna el 25 de novembre a les 8:30 del matí. Queda dit.
O sigui, que falta poc mes d'un mes per que ens veiem les cares de nou, "¡si la autoridad y el tiempo lo permite!".
Només val a dir que tant sols la darrera part es la mes segura, qualsevol alteració entremig es probable.
Vinga, ja sabeu que fer si voleu comentar alguna cosa.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
dijous, 13 d’octubre del 2011
QUITO-MANTA-PUERTO LOPEZ (DE 2850 m. snm. A 0 m. snm.), I LES BALENES GEPERUDES
Hola de nou!, estimats i estimades persones que encara segueixen aquest inconstant blog.
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
dissabte, 8 d’octubre del 2011
OTAVALO, PRIMERS DIES A L'EQUADOR DESPRÈS DE LA ODISSEA
Hola amigues i amics!
En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.
Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.
Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.
Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.
Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.
També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.
Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.
Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.
La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.
Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.
Salut, petons i abraçades!
Enric
PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.
En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.
Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.
Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.
Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.
Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.
També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.
Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.
Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.
La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.
Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.
Salut, petons i abraçades!
Enric
PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
RUMB A OTAVALO, UNA ODISEA ENTRE COLÒMBIA I ECUADOR
Hola estimades i estimats seguidors!
Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.
Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.
Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.
Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:
"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".
Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.
Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.
Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!
Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.
La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.
Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.
Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.
Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.
Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.
Seguim amb la crònica.
Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.
Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.
Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.
Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.
Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.
Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.
Salut i petons!
Enric
Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.
Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.
Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.
Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:
"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".
Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.
Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.
Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!
Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.
La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.
Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.
Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.
Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.
Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.
Seguim amb la crònica.
Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.
Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.
Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.
Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.
Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.
Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.
Salut i petons!
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)