Estimats amics, amigues i seguidors:

Desprès de més d'un any de no donar-vos notícies, avui tinc forces per escriure i descrivir-vos lo que sento.
Ja fa molt des de que vaig arribar del meu inconclus viatje. Segueixo sobrevisquent a Sallent, el meu estimat poble d'acollida des de fa uns quants anys. Com ja sabia, al tornar del viatje em trobaria en situació d'atur laboral... però no tinc por. La meva vida es meva i és la única propietat que vull preservar. Ara em dedico a gastar-la.
Parlan de gastar... la gasto donant tot lo bo i lo dolent que hi ha en mi.
En aquests moments i desprès d'un petit periode depressiu - uns quants mesos - soc feliç!.
I soc feliç per desgràcia. M'explico. Desde que en soc conscient del mon on visc, he lluitat, he patit i he treballat per tot allò que jo creia just. Vaig passar per alguns partits polítics però molt aviat vaig veure que la Utopia de l'Anarquia era l'únic per lo que valia la pena lluitar.
Aquest punt de vista del mon em va portar a denunciar injustícies com ara la especulació, la conculcació dels drets laborals, la visió mascliste de la nostre societat, la defensa de la terra i de la vida que conté, els abusos del capital sobre pobles lliures del mon, les guerres montades per interessos económics, la corrupció que ens envolta per tot arreu... i, com va dir un altre barbut, "la història ens ha donat la raó".
Be, la llista es molt llarga, i he d'afegir la meva lluita particular per eliminar de mi mateix els "tics" provinents de l'educació rebuda. No sempre amb éxit, però em puc vanagloriar d'haber aconseguit erradicar bastantes coses.
Soc ateu (amb apostasia inclosa), considero a les dones persones naturals (potser amb algun dret de vida més que jo), estimo qualsevol animal, planta, terra i pedra com m'estimo a mi mateix (i lluitaré, mentre tingui forces, fins el final perquè tinguin el dret d'existir allà on vulguin), he viatjat una mica (tant sols per descubrir que l'ésser humà - un animal més - te dret a viure allà on pugui o li plagui (sempre que respecti a tots els animals, plantes, terres, pedres i aigües). Intento tenir-me respecte a mi mateix, però no sempre ho aconsegueixo...
Tinc 51 anys però encara no he perdut la meva capacitat d'estimar. Però estimo d'una manera que tant sols jo mateix sento. Sé que algunes persones i animals ho perceben, pero es una felicitat interior meva. Així i tot, intento expresar-la i abocarla al meu exterior.

Be. Encara tinc coses a dir i espero tindre'n ganes un altre dia de explicar-vos-las. Però per avui ja en tinc prou.

Salut!
Enric

PD: Espero que aquest blog segueixi viu, al menys desitjo que les meves reflexions no portin a parlar nomès de mi. Salut de nou!