Apreciats patidors/dores del meu blog:
Ja feia uns dies que no us deia res, atabalat com estava amb la meva arribada a Buenos Aires i pensant que faria en aquella immensa ciutat. Però ha arribat l'hora de que us faci cinc cèntims de la ronda que estic fent per Argentina abans de tornar a la monstruosa - per lo gran que es - Buenos Aires.
Doncs vaig decidir que aprofitant que estava a prop d'un dels llocs mes meravellosos del mon i que, des de que era un marrec, desitjava algun dia veure-ho en directe, enfilaria el meu camí cap el nord del país i gaudir de les cataractes de l'Iguazú.
Ni "cort" ni "peretzòs" vaig comprar un bitllet de bus en destí a Puerto Iguazú, la ciutat del costat argentí de les cataractes. Desprès de pagar 430 pesos (74 €) i passar-m'hi 19 hores de bus i força gana, em vaig trobar en una població que - segons em van explicar desprès - havia crescut molt els darrers deu anys. Un lloc ple de hotels, restaurants, agenciés de "touring" i comerços que res tenia a veure amb aquell petit poblet fronterer i que vivia principalment de la pesca i la agricultura locals (a part del contraban, es clar).
Però Puerto Iguazú, tot i ser una ciutat de fronteres, es una ciutat tranquil·la i segura, que viu del turisme i, tot i ser lletja, no deixa de tenir cert encant de provisionalitat enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic.
He d'aclarir lo de la gana passada al bus.
Resulta que els busos de l'Argentina son cars, però son còmodes - tenen seients tipus "semicama" i "cama" - i, en teoria, s'inclouen uns àpats mínims ja que el bus no para si no es per deixar i/o recollir passatgers. Però vaig escollir una companyia - Singer es deia - que era una mica "rata", tot i que els vehicles eren bastant nous. Així només ens van donar una caixeta amb tres "empanadas" (semblants a les "empanadillas" a les que estem acostumats) a les 8 del vespre i, des de que vam sortir a les set de la tarda fins a les dues del migdia del dia següent, es l'únic que vaig menjar.
A la sortida cap a Córdoba vaig canviar de cia ("Crucero del Norte") i la cosa es va notar.
Segueixo.
Vaig anar a les cataractes d'Iguazú per la part de Brasil, mes que res per que es des de on es veuen mes espectacular-ment. El cantó argentí es bastant mes feréstec però, tot i que vas fins a la Gorja del Diable i veus la part mes grandiosa, et perds una bona part de las no menys espectaculars altres cataractes, a menys que paguis un "tour" i vagis amb llanxa pel riu. Aquesta volteta costa uns 160 pesos la de 15' i 240 la de 30'. Tot i que val la pena, no volia gastar-me gaires calers. La entrada al parc de Brasil val uns 36 reals (110 pesos argentins) i inclou el transport interior. La entrada a la part argentina val 100 pesos i també inclou un viatge d'anada i tornada en el "tren ecológico", fins a la passarel·la de 2,5 km que porta a la famosa "Garganta del Diablo". Per la part brasilera camines pel davant de totes les cataractes i per això i pels altres arguments citats, es la que vaig escollir.
Aquesta visita es, sens dubte, una de les millors que e experimentat en aquest llarg viatge. Valdria la pena que, si podeu, hi passeu al menys un cop en la vostra vida. Us ho recomano. Veieu les fotos si no.
De Puerto Iguazú no vaig fer cap foto ja que, com us he dit, no era un poble gaire fotogènic, a part de la zona del riu que, per desgràcia, no portava la càmera. A mes ja he fet moltes fotos "gratuïtes" que no valen gaire la pena i ja no us vull donar gaire mes la "tabarra" amb fotos "tontes".
De Puerto Iguazú vaig sortir capa Córdoba, la segona o tercera ciutat de Argentina.
El viatge va durar 23 hores. Vaig sortir a les 9:30 del matí i vaig arribar a Còrdoba a les 8:30 del matí següent i, per sort la cia del bus ens va donar - aquest cop si - un dinar, un sopar i un esmorzar, la cosa va anar millor.
La ciutat es molt semblant a las que tenim a Europa, però amb una història molt mes curta. Per tant, Córdoba i quasi totes les ciutats argentines, no tenen gaire interès patrimonial ni grans coses que destacar en l'arquitectura. Còrdoba, tot i tenir una mica mes de patrimoni històric que Buenos Aires, no es gaire diferent a, Madrid, per exemple. De totes menes vaig fer algunes fotos que us penjaré properament.
Lo que si te Córdoba es una vida marcada pels estudiants. Cinc universitats nodreixen de joves els carrers de la ciutat i sempre hi ha vida mes o menys alegre per les nits. Es potser lo que mes vaig gaidir del dies passats a la ciutat.
El diumenge passat vaig anar a un bar/restaurant que feien una nit de "peñas". Aquestes trobades consisteixen en la reunió de grups de joves que, amb música folklòrica i gastronomia típica, s'ho passen la mar de bé fins a altes hores de la nit. Jo vaig plegar cap a dos quart de tres i encara seguien.
Es curiós, però el ball amb que acompanyaven les cançons es semblava molt a les "jotes" del nostre Pirineu".
Ahir vaig sortir de Còrdoba i vaig vindre cap a Rosario, la ciutat natal del "deu" Lionel Messi i, també del heroi Ernesto Guevara de la Serna, mes conegut com "el Che". Espero estar al menys uns tres dies abans de tornar cap a Buenos Aires per arribar pel aniversari de la Mónica Vidort, que es el mateix dia que es va morir el HP del Franco i que, curiosament, coincideix amb les eleccions. ¡Vaja dia que vas escollir per neixer, Mónica!.
La propera entrada serà sobre la meva experiència a Rosario i potser també la de Bs As. Serà una de les darreres ja que el viatge s'acaba... snifff!.
Vijnga, patidors i patidores, ens llegirem un altre estona, mentrestant, gaudiu de les fotos i dels canvis que he fet en el blog.
Salut i petons!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dimecres, 16 de novembre del 2011
diumenge, 6 de novembre del 2011
EL DESERT, LIMA I ELS "BONS AIRES"
Hola, hola i hola!!!
Com va tot per la península ibèrica?. Jo, com ja us haveu adonat, soc a Buenos Aires, capital de l'Argentina, a casa de la Mónica, per ser mes explícit. Vaig arribar diumenge passat i, suposo, que potser hem quedi fins diumenge que vé, ja veurem. Tindré que tornar a ser-hi per el 24 per tornar-hi, però vull donar-me un volt per l'Argentina.
El passat diumenge, quan volava amb l'avió per sobre de Buenos Aires, em vaig adonar de la immensitat de la capital "porteña". No es d'estranyar que hi visquin uns 13 milions d'habitants. Concretament, a on estic allotjat -casa de la Mónica, ja us ho he dit - està al límit de la ciutat de Buenos Aires, a l'altre costat de la autopista que hi passa pel darrera hi ha "la província". Es a dir, es una zona que no es considerada "la capital", tot i que la continuïtat de la ciutat es més que evident (i hi va molt mes enllà). Lo que no sé es si es compatibilitzen els habitants de la "província" com "porteños" o no.
Però... deixem de parlar de Buenos Aires i anem per lo que encara no us he comentat sobre la meva etapa peruana.
Quan vaig traspassar la frontera Equador-Perú vaig tornar a sentir el plaer de estar lliure per seguir el viatge. Fins a les hores no estava del tot segur ja que el passaport nou no tenia el segell d'entrada a l'Equador i, a sobre, no te ni la mateixa numeració. Tenia por de topar amb problemes en la duana i que no hem deixessin sortir. Per sort, el policia que hem va atendre va ser força amable i, com que portava amb mi una fotocopia del passaport anterior i una fotocopia de la denúncia, s'ho va quedar tot, hem va segellar el passaport i... cap el Perú. Visca!.
Ja sabeu que vaig decidir-me anar a Lima per via terrestre, amb un bus que sortia el dia 25 d'octubre a les 2:00 de la matinada i arribava el 26 cap a la tarda, mes o menys una travessa de 38 horetes. Sort que el bus era còmode i els seients, a part de tenir una distància entre ells bastant raonable, es reclinaven força.
Lo que ja no hem va agradar gaire era que el conductor només feia dues parades cada 24 hores per menjar, rentar-se (en una parada ens vam poder dutxar) i una parada tècnica per netejar el lavabo. Deixant a part la parada obligatòria de les duanes, estaves mes de 6 hores seguides assegut. Però tot això es normal en aquests viatjes de gran recorregut i ja que acceptar-ho. Si no hi han calers pels bitllets d'avió...
El viatge de Quito a la frontera amb Perú va ser força tranquil i el paisatge, tot i que anava canviant, no deixava de ser verd, amb selva, pastures, conreus i muntanyetes que, poc a poc, s'anaven suavitzant.
Un cop estàvem a la frontera, on el paisatge era pla i la terra s'entregava suaument a la mar, hem vaig adonar que alguna cosa estava canviant i, tot just vam re-emprendre el viatge, el paisatge s'anava assecant però encara quedaven restes de vegetació en forma de matolls, herbes i algun arbret que altre. Al arribar a la nit s'albirava que tot havia canviat, però com anàvem per la costa, veies (o intuïes, mes que res) el mar.
Vam parar a sopar a Màncora, un poble turístic i mariner que era un dels destins del meu viatge, però que les circumpstàncies el van convertir en paradeta breu. No tenia mala pinta, potser hi vagi si algun cop i torno.
Desprès de sopar... a dormir i... quan vaig obrir els ulls cap a dos quarts de sis del matí... SORPRESA!, estàvem al mig d'un... DESERT, amb pedres, sorra, dunes i algunes herbetes seques. Vaig fer força fotos i unes quantes pel·lícules que les trobareu penjades d'aquí a pocs dies, quan pugui disposar del meu "laptop".
Aquest paisatge desèrtic i àrid de la costa peruana es continuu fins arribar a Lima, com a mínim. Despès de la capital ja no ho se, però em sembla que es tot lo mateix fins arribar a Xile i, sabent que allà està el desert d'Atacama, suposo que continua una mica mes a baix fins arribar a la zona de clima mediterrani que te Xile, a prop de Santiago. De tota manera i tot i que ja m'ho avien comentat, ham va sorprendre bastant. Però sàpiguen que en els temps que el Perú era colònia espanyola les terres es van desforestar per plantar-hi canya de sucre i extreure la fusta, no m'extranya.
Vam arribar a Lima que eren les cinc de la tarda i vaig agafar un taxi fins a l'hostal Iquique, que era el que vaig escollir dels que la guia recomanava com a segurs, nets i tranquils, a part d'econòmics. Per sort, tot era veritat i, encara que el preu havia pujat una mica, vaig estar força bé.
Lima es una ciutat amb un tràfec caòtic, sorollós i quasi continuu. Deixant a part el centre històric, on la circulació era menys densa, la resta era un constant soroll de botzines, fums i gent per tot arreu, venent de tot i a totes hores (a la nit menys, es clar). Es una mica de bojos tot plegat. En resum, no em va agradar gaire.
Lo mes interessant es la història continguda en la metròpoli capital del virregnat del Perú. Fundada pel FdeP del Francisco Pizarro era la ciutat on es feien i desfeien tots els negocis, explotacions i "justícia" de aquell virregnat tant ric i que va donar tantes fortunes a alguns pocs i la misèria, la esclavitud i la mort a moltíssims d'altres.
Es interessant veure el museu de la inquisició, la tomba del FdeP de Pizarro a la catedral i les catacumbes del monestir dels franciscans, on hi han enterrades mes de 25000 persones - quasi totes espanyoles i criolles de la elít poblacional de la ciutat. Evidentment no hi havien ni esclaus ni indígenes - de les quals pots veure els osos i les calaveres d'uns quants. Estàn situades a sota del monestir i la esglèsia i només s'han excavat els dos primers nivells. Com que no es podien fer fotos, no tindreu testimoni gràfic, al menys de part meva.
A Lima vaig estar del dia 26 que vaig arribar fins el dia 29, quan vaig agafar un vol cap a Buenos Aires, passant per Sao Paulo. Per sort, vaig trobar un vol mes o menys econòmic, si no ja estava mentalitzant-me que tindria de fer 3 dies i mig de ruta en bus fins a l'Argentina. Quina pallissa!.
Doncs, vinga... "esto es todo, amigos", al menys per avui.
Salut i força!... i petons i abraçades per a totes i tots.
Enric
Com va tot per la península ibèrica?. Jo, com ja us haveu adonat, soc a Buenos Aires, capital de l'Argentina, a casa de la Mónica, per ser mes explícit. Vaig arribar diumenge passat i, suposo, que potser hem quedi fins diumenge que vé, ja veurem. Tindré que tornar a ser-hi per el 24 per tornar-hi, però vull donar-me un volt per l'Argentina.
El passat diumenge, quan volava amb l'avió per sobre de Buenos Aires, em vaig adonar de la immensitat de la capital "porteña". No es d'estranyar que hi visquin uns 13 milions d'habitants. Concretament, a on estic allotjat -casa de la Mónica, ja us ho he dit - està al límit de la ciutat de Buenos Aires, a l'altre costat de la autopista que hi passa pel darrera hi ha "la província". Es a dir, es una zona que no es considerada "la capital", tot i que la continuïtat de la ciutat es més que evident (i hi va molt mes enllà). Lo que no sé es si es compatibilitzen els habitants de la "província" com "porteños" o no.
Però... deixem de parlar de Buenos Aires i anem per lo que encara no us he comentat sobre la meva etapa peruana.
Quan vaig traspassar la frontera Equador-Perú vaig tornar a sentir el plaer de estar lliure per seguir el viatge. Fins a les hores no estava del tot segur ja que el passaport nou no tenia el segell d'entrada a l'Equador i, a sobre, no te ni la mateixa numeració. Tenia por de topar amb problemes en la duana i que no hem deixessin sortir. Per sort, el policia que hem va atendre va ser força amable i, com que portava amb mi una fotocopia del passaport anterior i una fotocopia de la denúncia, s'ho va quedar tot, hem va segellar el passaport i... cap el Perú. Visca!.
Ja sabeu que vaig decidir-me anar a Lima per via terrestre, amb un bus que sortia el dia 25 d'octubre a les 2:00 de la matinada i arribava el 26 cap a la tarda, mes o menys una travessa de 38 horetes. Sort que el bus era còmode i els seients, a part de tenir una distància entre ells bastant raonable, es reclinaven força.
Lo que ja no hem va agradar gaire era que el conductor només feia dues parades cada 24 hores per menjar, rentar-se (en una parada ens vam poder dutxar) i una parada tècnica per netejar el lavabo. Deixant a part la parada obligatòria de les duanes, estaves mes de 6 hores seguides assegut. Però tot això es normal en aquests viatjes de gran recorregut i ja que acceptar-ho. Si no hi han calers pels bitllets d'avió...
El viatge de Quito a la frontera amb Perú va ser força tranquil i el paisatge, tot i que anava canviant, no deixava de ser verd, amb selva, pastures, conreus i muntanyetes que, poc a poc, s'anaven suavitzant.
Un cop estàvem a la frontera, on el paisatge era pla i la terra s'entregava suaument a la mar, hem vaig adonar que alguna cosa estava canviant i, tot just vam re-emprendre el viatge, el paisatge s'anava assecant però encara quedaven restes de vegetació en forma de matolls, herbes i algun arbret que altre. Al arribar a la nit s'albirava que tot havia canviat, però com anàvem per la costa, veies (o intuïes, mes que res) el mar.
Vam parar a sopar a Màncora, un poble turístic i mariner que era un dels destins del meu viatge, però que les circumpstàncies el van convertir en paradeta breu. No tenia mala pinta, potser hi vagi si algun cop i torno.
Desprès de sopar... a dormir i... quan vaig obrir els ulls cap a dos quarts de sis del matí... SORPRESA!, estàvem al mig d'un... DESERT, amb pedres, sorra, dunes i algunes herbetes seques. Vaig fer força fotos i unes quantes pel·lícules que les trobareu penjades d'aquí a pocs dies, quan pugui disposar del meu "laptop".
Aquest paisatge desèrtic i àrid de la costa peruana es continuu fins arribar a Lima, com a mínim. Despès de la capital ja no ho se, però em sembla que es tot lo mateix fins arribar a Xile i, sabent que allà està el desert d'Atacama, suposo que continua una mica mes a baix fins arribar a la zona de clima mediterrani que te Xile, a prop de Santiago. De tota manera i tot i que ja m'ho avien comentat, ham va sorprendre bastant. Però sàpiguen que en els temps que el Perú era colònia espanyola les terres es van desforestar per plantar-hi canya de sucre i extreure la fusta, no m'extranya.
Vam arribar a Lima que eren les cinc de la tarda i vaig agafar un taxi fins a l'hostal Iquique, que era el que vaig escollir dels que la guia recomanava com a segurs, nets i tranquils, a part d'econòmics. Per sort, tot era veritat i, encara que el preu havia pujat una mica, vaig estar força bé.
Lima es una ciutat amb un tràfec caòtic, sorollós i quasi continuu. Deixant a part el centre històric, on la circulació era menys densa, la resta era un constant soroll de botzines, fums i gent per tot arreu, venent de tot i a totes hores (a la nit menys, es clar). Es una mica de bojos tot plegat. En resum, no em va agradar gaire.
Lo mes interessant es la història continguda en la metròpoli capital del virregnat del Perú. Fundada pel FdeP del Francisco Pizarro era la ciutat on es feien i desfeien tots els negocis, explotacions i "justícia" de aquell virregnat tant ric i que va donar tantes fortunes a alguns pocs i la misèria, la esclavitud i la mort a moltíssims d'altres.
Es interessant veure el museu de la inquisició, la tomba del FdeP de Pizarro a la catedral i les catacumbes del monestir dels franciscans, on hi han enterrades mes de 25000 persones - quasi totes espanyoles i criolles de la elít poblacional de la ciutat. Evidentment no hi havien ni esclaus ni indígenes - de les quals pots veure els osos i les calaveres d'uns quants. Estàn situades a sota del monestir i la esglèsia i només s'han excavat els dos primers nivells. Com que no es podien fer fotos, no tindreu testimoni gràfic, al menys de part meva.
A Lima vaig estar del dia 26 que vaig arribar fins el dia 29, quan vaig agafar un vol cap a Buenos Aires, passant per Sao Paulo. Per sort, vaig trobar un vol mes o menys econòmic, si no ja estava mentalitzant-me que tindria de fer 3 dies i mig de ruta en bus fins a l'Argentina. Quina pallissa!.
Doncs, vinga... "esto es todo, amigos", al menys per avui.
Salut i força!... i petons i abraçades per a totes i tots.
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)