Hola amics i amigues!
Soc a Quito, capital del Equador, un lloc on no hi volia ser-hi però que un desagradable succés m'obliga a passar uns dies en aquesta gran, històrica, interesant e insegura ciutat.
El succés que m'ha portat fins aquí no es un altre que un robatori patit per la meva persona el passat divendres quan era de viatge cap a Baños, un turístic i agradable lloc dels Andes equatorians.
Per la vostra tranquil·litat, no vaig patir cap mena de violència física, sinó que el robatori va ser subtil i planejat, aprofitant-se de la meva bona voluntat. M'explico...
Jo anava en un bus cap a la ciutat d'Ambato, etapa prèvia a Baños, quan, en una parada del mateix en la localitat de Latabunga, departament de Cotopaxi i, mentre el conductor i l'acompanyant eren descarregant mercaderies en la oficina de la companyia, van pujar al bus 4 homes negres y una dona d'uns 60 anys. Un dels homes venia xiclets, els altres tres es van seure per la part de darrera - on jo hi era - i la dona va asseure's al meu costat. Quan ho va fer, se l'hi va caure una moneda al terra que jo, tonto de mi, em vaig oferir a buscar-li sota el seient. Aquesta distracció va ser aprofitada pels homes de darrera (eren molt alts) per distreure a la resta de passatgers mentre un d'ells obria la meva motxilla petita que era al portaequipatges de sobre el meu cap.
Hem van prendré l'ordinador, un impermeable i la bosseta on duia el passaport, un bitllet de 500 euros de reserva, 60 dòlars i una targeta de crèdit de reserva que duia.
Abans que els conductors pugessin, el venedor de xiclets i els altres homes van baixar discutint entre ells i la senyora hem va preguntar si aquell bus anava a Santo Domingo (Quito). Quan li vaig dir que no, la senyora va exclamar que s'havia equivocat i va baixar també. Jo no vaig sospitar res perquè son coses que habitualment passen en el viatge i, quan quasi un hora desprès i arribant a Ambato hem vaig disposar a preparar-me per baixar, hem vaig adonar del robatori.
Ho vaig comentar als conductors i hem van suggerir que tornes enrere ja que coneixien a la senyora i els quatre negres com a lladres ja que no era el primer cop que passava. Així que vaig tornar, vaig deixar les coses a la cia de busos i vaig anar a fer la denúncia a la policia. Desprès vaig anul·lar la targeta de crèdit i quan vaig veure que no podia fer res mes, vaig vindre cap a Quito, on està l'ambaixada i el consolat d'Espanya per començar a fer els tràmits avui, ja que només atenen de dilluns a dijous.
Així que aquí hem teniu, fent paperassa oficial pel passaport i per la reclamació a l’assegurança. Aquesta última no m'ho tornarà tot, però quan tingui confirmació, segurament compraré (o no) un altre laptop per poder pujar les fotografies que faci del viatge.
El fet es que, com a mínim, he de passar unes tres setmanes més al Equador. Espero que quan hagi fet els tràmits, pugui moure'm pel país, mes que res per no restar tot el temps aquí, a Quito.
Doncs ja veieu, una de les circumstàncies possibles i desagradables que poden succeir, a passat. Que hi farem!, paciència...
No he comentat res abans ja que no era amb ànims, però espero posar-me al dia en les properes dates. Vet aquí que soc a un país que no pensava restar mes de deu dies... i passaré tres setmanes!. Hem sap greu ja que es temps que perdo per el Perú i Bolívia. Lo d'Ushuaia queda quasi segurament descartat, ja que vull gaudir una miqueta de l'Argentina i potser de Xile i l'Uruguai, no ho se.
Vinga companys, m'auto animo i... endavant les hatxes!.
Salut i petons!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dilluns, 26 de setembre del 2011
dimecres, 21 de setembre del 2011
POPAYAN, UNA "PETITA" I RENASCUDA CIUTAT
Hola a tothom!
Us escric des de l'Ecuador, mes concretament des de Otavalo una altre "petita" ciutat del nord del país i molt a prop del equador de la Terra (a uns 80 km. al nord, mes o menys). Lo cert es que ahir a la nit el vaig traspassar un parell de cops, va ser en la odissea del viatge Popayan/Otavalo. Ja us explicaré...
Però ara anem per la crònica de Popayan perquè lo de seguir comentant Bogotà ho deixarem en una altre ocasió. Ho sento però no m'atrapo la feina.
Popayan es una ciutat que, històricament, està situada per la meitat del recorregut de la ruta de l'or des de Perú i Bolívia fins a Cartagena, el port on es carregaven les immenses riqueses espoliades als pobles i cultures indígenes de Amèrica per part de la corona espanyola. Per tant era una parada quasi obligatòria de les caravanes i, com es normal, va anar creixent amb les residenciés, esglésies i negocis enfocats cap el descans, residència i estada dels caravaners, soldats i nobles que composaven els combois de lladres de l'or.
Com podeu veure en les fotos es una ciutat colonial com moltes altres que ja he visitat. Però aquesta te una particularitat, a més de ser totalment blanca - excepte algunes cases sortint afora del nucli central -, es veu totalment nova i reconstruïda.
Això es degut a que la ciutat va patir un fort terratrèmol que, tot i que breu, va destruir les torres de les cases i esglésies i motes façanes i sostres de la ciutat. Per sort, amb l'ajuda de la UNESCO, d'altres països i de les riqueses de Colòmbia, es va reconstruir totalment i avui llueix així com veieu a les fotos.
Es una ciutat segura i agradable per fer passejades, amb bastant cultura per visitar en forma de museus interessants i per sentir en l'ambient degut a les universitats - la del Cauca es la principal i es pública - públiques i privades que nodreixen a la ciutat de joves provinents de tot el país i part de l'estranger i que donen ambient alegre i jove a les nits sense ser gaire sorollosos ni massa rebels, de moment.
La ciutat es força conservadora, amb persones de classe alta i mitja alta que conformen la classe dirigent i dominadora de la ciutat, que volen un ambient tranquil, amb turisme de calers i no veuen amb gaire bons ulls el turisme motxiler que, inevitablement, passa per la ciutat. Es mes, intenten "boicotejar" els locals de música, teatre i ambient estudiantil que s'han obert darrerament. Son "conservadurissims". De moment no han guanyat i esperem que així segueixi en un futur proper.
Popayan es un bon lloc per accedir al parc nacional del volcà Puracé, els llocs arqueològics de San Agustin (estàtues) i Tierradentro (estàtues i hipogeus) i la zona costera sud-occidental de Colòmbia. Aquest darrer lloc no es gaire segur ja que encara opera la guerrilla, però hi ha gent que hi va i diuen que es força formós. Per tant, te un potencial turístic per explotar que una parella formada per un basc i una romanesa han sabut aprofitar. Ells son el Borja i la Luiza i son els amos del hostal Parc Life, situat al "meollo" de la ciutat, al Parque Caldas, i al costat de la basílica-catedral. Van començar fa sis mesos i es el lloc on vaig tenir el plaer d'allotjar-me.
Un incís.
¿Us heu fixat en que quan dic "petites" ciutats ho faig entre cometes?. Això te una explicació. Popayan, com moltes altres "petites" ciutats, te mes de 300.000 habitants censats. Com veieu, son mes grans que moltes ciutats capitals de província de Espanya, i no diguem les capitals de comarca de Catalunya. Aquest fet i le que del municipi també depenguin infinitat de pobles i comunitats de entre 500 i 20.000 habitants fa que la immensitat del territori americà estigui a voltes, superpoblat. Sort que encara hi ha terra, però la pressió demogràfica fa que es malmetin recursos naturals renovables, es destrueixin boscos i es contaminin rius i aqüífers irremeiablement.
Que hi farem, aquí impera la "moral" catòlica i el masclisme que contribueixen a que les families tinguin molts fills i, degut als avanços de la medicina i la higiene sanitària i alimentària, aquests sobrevisquin al menys per poder ser consumidors incansables de mòbils i trucades compulsives comprades per minuts, cotxes i motos de segona mà i innumerables envasos i bosses de plàstic que llencen des de la finestra de el bus, la buseta i col·lectiu cap a zones quasi verges però en camí de ser "violades" per les companyies petrolíferes nord-americanes i europees i la insaciable mineria aurífera canadenca i d'altres països.
Aquest problema es repeteix per tot el mal dit "tercer mon", i, si bé un ciutadà d'aquesta zona de Gaia unes 6 vegades menys que un europeu (en termes d'energia) i 10 vegades menys que un nord-americà mig, si els sumem tots mes els habitants del 1er, 2on i 4rt mon, veurem que cada cop la nostra mare Gaia - la única que podem habitar - es fa cada cop mes petita i desèrtica.
Hem de tenir en compte que hem DUPLICAT la població mundial en uns 60 anys, mentre que la anterior meitat va necessitar mes de 400.000 anys en formar-se. Es possible que la tornem a duplicar (de 6500 a 13000 milions d'habitants) en només 40 anys o menys. O sigui, que cap el 2060 ja estarem a prop - si no els hem superat - del màxim de 14000 milions de humans que, segons la "sabia, santa i intel·ligent" església catòlica, permet la Terra com a "usuaris".
Crec que tindrem de passar per remeis dràstics si no incidim en la educació racional de les persones i eliminem la ignorància i imprudència humana que impera arreu. Jo ja fa dècades que coneix-ho el problema i, si penseu, es EL PROBLEMA. No dic res mes.
Be, ja m'he desfogat. Vinga companyes i companys, si gaudiu dels plaer entre sexes, poseu-vos la gometa, (com a mínim), si us plau. Però no deixeu de fer-ho - amb qualsevol combinació - que la vida son dos dies i hi ha que gaudir-la.
Fins un altre!.
Salut, petons i abraçades!
Enric
Us escric des de l'Ecuador, mes concretament des de Otavalo una altre "petita" ciutat del nord del país i molt a prop del equador de la Terra (a uns 80 km. al nord, mes o menys). Lo cert es que ahir a la nit el vaig traspassar un parell de cops, va ser en la odissea del viatge Popayan/Otavalo. Ja us explicaré...
Però ara anem per la crònica de Popayan perquè lo de seguir comentant Bogotà ho deixarem en una altre ocasió. Ho sento però no m'atrapo la feina.
Popayan es una ciutat que, històricament, està situada per la meitat del recorregut de la ruta de l'or des de Perú i Bolívia fins a Cartagena, el port on es carregaven les immenses riqueses espoliades als pobles i cultures indígenes de Amèrica per part de la corona espanyola. Per tant era una parada quasi obligatòria de les caravanes i, com es normal, va anar creixent amb les residenciés, esglésies i negocis enfocats cap el descans, residència i estada dels caravaners, soldats i nobles que composaven els combois de lladres de l'or.
Com podeu veure en les fotos es una ciutat colonial com moltes altres que ja he visitat. Però aquesta te una particularitat, a més de ser totalment blanca - excepte algunes cases sortint afora del nucli central -, es veu totalment nova i reconstruïda.
Això es degut a que la ciutat va patir un fort terratrèmol que, tot i que breu, va destruir les torres de les cases i esglésies i motes façanes i sostres de la ciutat. Per sort, amb l'ajuda de la UNESCO, d'altres països i de les riqueses de Colòmbia, es va reconstruir totalment i avui llueix així com veieu a les fotos.
Es una ciutat segura i agradable per fer passejades, amb bastant cultura per visitar en forma de museus interessants i per sentir en l'ambient degut a les universitats - la del Cauca es la principal i es pública - públiques i privades que nodreixen a la ciutat de joves provinents de tot el país i part de l'estranger i que donen ambient alegre i jove a les nits sense ser gaire sorollosos ni massa rebels, de moment.
La ciutat es força conservadora, amb persones de classe alta i mitja alta que conformen la classe dirigent i dominadora de la ciutat, que volen un ambient tranquil, amb turisme de calers i no veuen amb gaire bons ulls el turisme motxiler que, inevitablement, passa per la ciutat. Es mes, intenten "boicotejar" els locals de música, teatre i ambient estudiantil que s'han obert darrerament. Son "conservadurissims". De moment no han guanyat i esperem que així segueixi en un futur proper.
Popayan es un bon lloc per accedir al parc nacional del volcà Puracé, els llocs arqueològics de San Agustin (estàtues) i Tierradentro (estàtues i hipogeus) i la zona costera sud-occidental de Colòmbia. Aquest darrer lloc no es gaire segur ja que encara opera la guerrilla, però hi ha gent que hi va i diuen que es força formós. Per tant, te un potencial turístic per explotar que una parella formada per un basc i una romanesa han sabut aprofitar. Ells son el Borja i la Luiza i son els amos del hostal Parc Life, situat al "meollo" de la ciutat, al Parque Caldas, i al costat de la basílica-catedral. Van començar fa sis mesos i es el lloc on vaig tenir el plaer d'allotjar-me.
Un incís.
¿Us heu fixat en que quan dic "petites" ciutats ho faig entre cometes?. Això te una explicació. Popayan, com moltes altres "petites" ciutats, te mes de 300.000 habitants censats. Com veieu, son mes grans que moltes ciutats capitals de província de Espanya, i no diguem les capitals de comarca de Catalunya. Aquest fet i le que del municipi també depenguin infinitat de pobles i comunitats de entre 500 i 20.000 habitants fa que la immensitat del territori americà estigui a voltes, superpoblat. Sort que encara hi ha terra, però la pressió demogràfica fa que es malmetin recursos naturals renovables, es destrueixin boscos i es contaminin rius i aqüífers irremeiablement.
Que hi farem, aquí impera la "moral" catòlica i el masclisme que contribueixen a que les families tinguin molts fills i, degut als avanços de la medicina i la higiene sanitària i alimentària, aquests sobrevisquin al menys per poder ser consumidors incansables de mòbils i trucades compulsives comprades per minuts, cotxes i motos de segona mà i innumerables envasos i bosses de plàstic que llencen des de la finestra de el bus, la buseta i col·lectiu cap a zones quasi verges però en camí de ser "violades" per les companyies petrolíferes nord-americanes i europees i la insaciable mineria aurífera canadenca i d'altres països.
Aquest problema es repeteix per tot el mal dit "tercer mon", i, si bé un ciutadà d'aquesta zona de Gaia unes 6 vegades menys que un europeu (en termes d'energia) i 10 vegades menys que un nord-americà mig, si els sumem tots mes els habitants del 1er, 2on i 4rt mon, veurem que cada cop la nostra mare Gaia - la única que podem habitar - es fa cada cop mes petita i desèrtica.
Hem de tenir en compte que hem DUPLICAT la població mundial en uns 60 anys, mentre que la anterior meitat va necessitar mes de 400.000 anys en formar-se. Es possible que la tornem a duplicar (de 6500 a 13000 milions d'habitants) en només 40 anys o menys. O sigui, que cap el 2060 ja estarem a prop - si no els hem superat - del màxim de 14000 milions de humans que, segons la "sabia, santa i intel·ligent" església catòlica, permet la Terra com a "usuaris".
Crec que tindrem de passar per remeis dràstics si no incidim en la educació racional de les persones i eliminem la ignorància i imprudència humana que impera arreu. Jo ja fa dècades que coneix-ho el problema i, si penseu, es EL PROBLEMA. No dic res mes.
Be, ja m'he desfogat. Vinga companyes i companys, si gaudiu dels plaer entre sexes, poseu-vos la gometa, (com a mínim), si us plau. Però no deixeu de fer-ho - amb qualsevol combinació - que la vida son dos dies i hi ha que gaudir-la.
Fins un altre!.
Salut, petons i abraçades!
Enric
dijous, 15 de setembre del 2011
A BOGOTÀ, QUIN FRED QUE FA!
I es normal, està a 2650 metres d'alçada... a mes alçada que el Pedraforca.
Hola gent!
Ja he marxat de Bogotà, la segona residència - temporal - del nostre amic Andreu, company de Berga i acostumat a les alçades i a aquests freds.
Lo que es una llàstima es que no haguem pogut coincidir per culpa de la seva feina. Per tant, no he tingut cap guia ni conseller conegut en una ciutat on pensava trobar-me un. Que hi farem, un altre cop serà!.
He començat parlant del fred físic de Bogotà, però humanament parlant, la gent es força agradable, una mica mes tancada que a Medellín, però amable.
He passat uns dies força productius i, alhora, tranquils. La veritat es que el barri de "la Candelária" es encantador, no se si en aquesta opinió influeix el fet que la Èrika, la mestressa del hostal Alter Ego, es la persona mes amable, simpàtica i encisadora que he trobat en tots els personals (staff) dels llocs on m'he allotjat.
De totes menes la arquitectura (del barri, no de la Èrika) colonial encara es percep amb força i hi han molts racons i carrers que l'evoquen i et porten a èpoques passades. Si a això afegim una bona quantitat de museus i llocs per visitar i una vida nocturna bohèmia, fan de "la Candelária" un obligat lloc de pas per aquest gran país que es Colòmbia.
Jo, per la meva part, he visitat - entre d'altres - el museu Arqueològic, allotjat en el antic palau de" Marqués de San Jorge", que el va donar a la seva mort a una ordre de monges per que instal·lessin el seu monestir i, desprès d'uns anys, les monges el van vendre a a un banc. El museu es bastant pedagògic (veieu les fotos) i hem fa el fet per continuar la meva petita investigació personal sobre la versemblança entre les diferents cultures indígenes de Amèrica.
Després he visitat vàries esglésies però a algunes no deixaven fer fotos. N'hi ha una que m'ha sorprès, la de la "Parròquia de Nuestra Señora del Carmen", la església de la ordre dels salesians, i adossada al col·legi dels salesians.
Es va construir els anys 30 del passat segle i te tocs modernistes i neoclàssics emparentats amb la arquitectura i guarniments del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Alhora, les seves arquivoltes, pilars i colors hem porten al record de la Mezquita de Còrdoba. Veieu les fotos i jutgeu vosaltres mateixos.
Un incís. Els que hem coneixeu sabeu que soc ateu i que vaig apostatar l'any passat, i trobareu una incongruència el fet que visiti i fotografií tantes esglésies i peces d'art sacre. Però l'arquitectura m'encanta - per alguna cosa soc delineant projectista - i l'art en general també, tot i que no en soc cap estudiós. Per tant, les esglésies les capto com a simples edificis bellament construïts i les peces d'art sacre com a objectes d'orfebreria, escultura i pintura fetes amb mestria i curosa elegància en alguns casos. El significat el deixo a part, tot i que es fàcil captar l'objectiu real de la seva morfologia. No entro en mes detalls.
He de dir que, quan entro en alguna església ho faig amb respecte. No vull destorbar les creences de la gent, tot i que estic en en desacord complert amb la església catòlica i d'altres formes d'enganyifes històriques.
Passem a una altre visita una mica lligada a la de abans, la visita al "Santuario de Montserrate". Un cim de 3150 m. situat a sobre de la ciutat, on es pot pujar en telefèric o funicular. Va ser construït (el santuari, no el cim) també els anys 30 del passat segle com a homenatge a la verge de Montserrat. Vaig pujar per fer fotos a la ciutat i, de pas, donar un cop d'ull a la "moreneta" que tenen allà. Veieu les fotos.
Passem a un altre visita, la del museu Botero i la del museu d'art del "banco de la república". El museu Botero es una part de les obres de Botero que no van anar a parar al museu d'Antioquia de Medellin degut a la seva tardança en acollir la donació que els hi oferia. Es una mostra mes petita però molt interessant que també inclou una bona part de la seva col·lecció personal . Veieu les fotos.
Al mateix edifici hi han tres museus, el de Botero, el de art modern i el de la moneda, tots propietat del "banco de la república" i tots tres son gratuïts i a penes es veu on comença un i on acaba l'altre. El de la moneda no hi vaig anar, no m'interessava, però el de art modern si.
Hi ha una part d'aquest últim que no surt reflectida perquè no deixaven fer fotos, es la situada dins d'una cambra cuirassada que conté obres d'art sacre (unes 15 o 20 pintures), alguna escultura i unes 5 o 6 custòdies. Aquestes darreres eren una meravella de l'orfebreria i de la talla en marfil i/o metall preciós. Totes tenien safirs, ametistes, diamants i una gran quantitat de maragdes i d'altres pedres precioses. Eren grandioses - mes de 1,5 metres d'alçada - i pesaven un munt de quilos en or, plata i marfil.
Valor: incalculable.
Ganes d'acabar amb la fam en el mon per part de l'església: cap.
Conclusió: son romans, no cristians.
Les obres pertanyen a la església catòlica i les custodia el banc, que no se si es de titularitat pública.
I, per acabar, la visita al Museo del Oro, el museu del gènere mes important del mon, segons alguns entesos.
La veritat es que impressiona la gran quantitat de peces que conté. Son moltíssimes i algunes de gran qualitat. Vaig fer-la en dos dies i, per tant, potser hi ha alguna foto repetida, ho sento.
Cal dir que, tot i la gran quantitat de peces, els saquejadors espanyols s'en van emportar moltíssimes mes, i bona part es van fondre per fer custòdies i peces d'art religiós com les que he descrit abans. Van acabar amb unes cultures refinades i mil·lenàries que tenien l'or no com a moneda ni com a valor econòmic, sinó com a un dels metalls nobles per a les seves expressions artístiques. La visita es encisadora i molt culturitzant. Veieu les fotos, n'hi han moltes.
Vinga, per avui n'hi ha prou. Estic una mica cansat desprès d'haver fet 13,5 hores d'autobús fins aquí, a Popayan, una ciutat del sud del país que va ser destruïda el 1983 per un terratrèmol i reconstruïda totalment en la actualitat gracies a les riqueses d'aquest país i de les donacions de la resta del mon. Ja us en parlaré en una propera entrada. Encara no he acabat del tot amb Bogotà.
Salut i petons!
Enric
Hola gent!
Ja he marxat de Bogotà, la segona residència - temporal - del nostre amic Andreu, company de Berga i acostumat a les alçades i a aquests freds.
Lo que es una llàstima es que no haguem pogut coincidir per culpa de la seva feina. Per tant, no he tingut cap guia ni conseller conegut en una ciutat on pensava trobar-me un. Que hi farem, un altre cop serà!.
He començat parlant del fred físic de Bogotà, però humanament parlant, la gent es força agradable, una mica mes tancada que a Medellín, però amable.
He passat uns dies força productius i, alhora, tranquils. La veritat es que el barri de "la Candelária" es encantador, no se si en aquesta opinió influeix el fet que la Èrika, la mestressa del hostal Alter Ego, es la persona mes amable, simpàtica i encisadora que he trobat en tots els personals (staff) dels llocs on m'he allotjat.
De totes menes la arquitectura (del barri, no de la Èrika) colonial encara es percep amb força i hi han molts racons i carrers que l'evoquen i et porten a èpoques passades. Si a això afegim una bona quantitat de museus i llocs per visitar i una vida nocturna bohèmia, fan de "la Candelária" un obligat lloc de pas per aquest gran país que es Colòmbia.
Jo, per la meva part, he visitat - entre d'altres - el museu Arqueològic, allotjat en el antic palau de" Marqués de San Jorge", que el va donar a la seva mort a una ordre de monges per que instal·lessin el seu monestir i, desprès d'uns anys, les monges el van vendre a a un banc. El museu es bastant pedagògic (veieu les fotos) i hem fa el fet per continuar la meva petita investigació personal sobre la versemblança entre les diferents cultures indígenes de Amèrica.
Després he visitat vàries esglésies però a algunes no deixaven fer fotos. N'hi ha una que m'ha sorprès, la de la "Parròquia de Nuestra Señora del Carmen", la església de la ordre dels salesians, i adossada al col·legi dels salesians.
Es va construir els anys 30 del passat segle i te tocs modernistes i neoclàssics emparentats amb la arquitectura i guarniments del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Alhora, les seves arquivoltes, pilars i colors hem porten al record de la Mezquita de Còrdoba. Veieu les fotos i jutgeu vosaltres mateixos.
Un incís. Els que hem coneixeu sabeu que soc ateu i que vaig apostatar l'any passat, i trobareu una incongruència el fet que visiti i fotografií tantes esglésies i peces d'art sacre. Però l'arquitectura m'encanta - per alguna cosa soc delineant projectista - i l'art en general també, tot i que no en soc cap estudiós. Per tant, les esglésies les capto com a simples edificis bellament construïts i les peces d'art sacre com a objectes d'orfebreria, escultura i pintura fetes amb mestria i curosa elegància en alguns casos. El significat el deixo a part, tot i que es fàcil captar l'objectiu real de la seva morfologia. No entro en mes detalls.
He de dir que, quan entro en alguna església ho faig amb respecte. No vull destorbar les creences de la gent, tot i que estic en en desacord complert amb la església catòlica i d'altres formes d'enganyifes històriques.
Passem a una altre visita una mica lligada a la de abans, la visita al "Santuario de Montserrate". Un cim de 3150 m. situat a sobre de la ciutat, on es pot pujar en telefèric o funicular. Va ser construït (el santuari, no el cim) també els anys 30 del passat segle com a homenatge a la verge de Montserrat. Vaig pujar per fer fotos a la ciutat i, de pas, donar un cop d'ull a la "moreneta" que tenen allà. Veieu les fotos.
Passem a un altre visita, la del museu Botero i la del museu d'art del "banco de la república". El museu Botero es una part de les obres de Botero que no van anar a parar al museu d'Antioquia de Medellin degut a la seva tardança en acollir la donació que els hi oferia. Es una mostra mes petita però molt interessant que també inclou una bona part de la seva col·lecció personal . Veieu les fotos.
Al mateix edifici hi han tres museus, el de Botero, el de art modern i el de la moneda, tots propietat del "banco de la república" i tots tres son gratuïts i a penes es veu on comença un i on acaba l'altre. El de la moneda no hi vaig anar, no m'interessava, però el de art modern si.
Hi ha una part d'aquest últim que no surt reflectida perquè no deixaven fer fotos, es la situada dins d'una cambra cuirassada que conté obres d'art sacre (unes 15 o 20 pintures), alguna escultura i unes 5 o 6 custòdies. Aquestes darreres eren una meravella de l'orfebreria i de la talla en marfil i/o metall preciós. Totes tenien safirs, ametistes, diamants i una gran quantitat de maragdes i d'altres pedres precioses. Eren grandioses - mes de 1,5 metres d'alçada - i pesaven un munt de quilos en or, plata i marfil.
Valor: incalculable.
Ganes d'acabar amb la fam en el mon per part de l'església: cap.
Conclusió: son romans, no cristians.
Les obres pertanyen a la església catòlica i les custodia el banc, que no se si es de titularitat pública.
I, per acabar, la visita al Museo del Oro, el museu del gènere mes important del mon, segons alguns entesos.
La veritat es que impressiona la gran quantitat de peces que conté. Son moltíssimes i algunes de gran qualitat. Vaig fer-la en dos dies i, per tant, potser hi ha alguna foto repetida, ho sento.
Cal dir que, tot i la gran quantitat de peces, els saquejadors espanyols s'en van emportar moltíssimes mes, i bona part es van fondre per fer custòdies i peces d'art religiós com les que he descrit abans. Van acabar amb unes cultures refinades i mil·lenàries que tenien l'or no com a moneda ni com a valor econòmic, sinó com a un dels metalls nobles per a les seves expressions artístiques. La visita es encisadora i molt culturitzant. Veieu les fotos, n'hi han moltes.
Vinga, per avui n'hi ha prou. Estic una mica cansat desprès d'haver fet 13,5 hores d'autobús fins aquí, a Popayan, una ciutat del sud del país que va ser destruïda el 1983 per un terratrèmol i reconstruïda totalment en la actualitat gracies a les riqueses d'aquest país i de les donacions de la resta del mon. Ja us en parlaré en una propera entrada. Encara no he acabat del tot amb Bogotà.
Salut i petons!
Enric
diumenge, 11 de setembre del 2011
MEDELLÍN ES A COLÒMBIA COM BARCELONA ES A ESPANYA
Hola a tothom!
Estimats patriotes catalans.
El problema de les desfavorides balances fiscals es un fet que es repeteix a Colòmbia.
Medellín, ciutat treballadora, orgullosa, moderna i capital del ric departament de Antioquia del meravellós i variat país de Colòmbia, pateix un injust tractament fiscal per part del govern de Colòmbia.
Si amics, Medellín aporta una bona part dels ingressos del país i només li arriba menys de la meitat de lo que - generosament - produeix en impostos. Però els "paisas", nom en que es coneixen el habitants de Medellín, segueixen treballant i produint sense descans en una terra que viu d'un clima amb una eterna primavera, on la terra es força fèrtil i les dones son precioses.
Es queixen, però no serveix de res. Quina injustícia!.
Deixant de banda ironies, Medellín m'ha sorprès gratament.
Es una ciutat moderna, amb l'únic ferrocarril metropolità de Colòmbia (aeri, no subterrani), una cultura que es viu als seus carrers, amb una joventut inquieta i amb ganes de canviar les coses - del país i del mon -, una classe mitja potent, un empresariat fort amb bons recursos i la gent es molt oberta i extremadament amable amb els visitants.
Això no canvia en res el fet de que, com passa a tota Centre-Amèrica i Sud-Amèrica, també compte amb barris marginals, pobres i immensos, als ravals de la ciutat. Sembla cert que perquè hi hagi riquesa ha d'haver, per força, molta pobresa. Coses del capitalisme.
Amb una conversa que vaig tenir amb un "paisa" que es militant d'un partit conservador lo primer que hem va comentar era que Antiquia, i Medellín concretament, eren molt semblants a Catalunya i Barcelona. Segons ell, mentre les carreteres i autopistes de la república es construïen gràcies als impostos de Antioquia, Antioquia mateixa s'havia de construir les seves carreteres amb els seus propis recursos. El metro se'l van construir ells mateixos i encara l'estan pagant, mentre que a Bogotà - la capital - tenen els calers - dels impostos usurpats - per construir-lo des de fa anys i ni tant sols tenen el projecte fet. A Medellín tenen empreses públiques amb gestió privada que, aglomerades en la EPM (Empresas Públicas de Medellín), gestionen a les mil meravelles els serveis de neteja, aigua potable, sanejament, enllumenat, sanitat i educació de la ciutat i que assessoren a la capital per veure si aquesta aconsegueix el mateix grau d'efectivitat. Etc., etc.
Es un discurs que hem sona...
Si be es cert que la qualitat de vida dels "paisas" que viuen al centre de la ciutat es igual o mes gran que la dels habitants del centre de Barcelona, que les barriades humils tenen al menys alguns telefèrics que els ajuden a arribar a las parts mes altes, connectats directament amb el metro, que la ciutat compte amb bastants parcs ben cuidats i la circulació es menys caòtica que a d'altres ciutats que he vist, no es menys cert que moltes de les comoditats del transport interurbà estan orientades a que la gent humil que treballa per la classe mitjana pugui desplaçar se amb eficiència als seus llocs de treball i que la diferència de sous entre classes es important per mantenir la "diferència social".
Tanmateix, l'altre dia vaig veure una manifestació dels treballadors de l'ensenyament i de la sanitat en contra de la privatització dels seus centres, que comportaria unes diferències de tracte - com ara ens està passant a nosaltres al Bages amb la gestió de la sanitat pública amb mans privades, alies Althaia - i una inestabilitat salarial i laboral important que manté la por i, per tant, la submissió.
La retallada de despeses i serveis conseqüent amb la crisi no comporta una retallada de beneficis, per tant, sempre paguem els de baix els errors dels de dalt.
Sembla que aquesta "crisi" es aprofitada per les classes altes a tot el mon per posar de nou les coses al seu lloc (això sembla em que ja ho vaig comentar...).
Canviant de tema. Resulta que vaig fer un amic, be, un conegut, a la ciutat. Se'n diu Sebastian i es mes jove que jo. Es un dels socis del bar i local d'agitació socio-cultural "Lo Doy Porque Quiero" al carrer 9, per sota de la plaça del Poblado, el barri de la classe mitja de la ciutat on també hi es la "Zona Rosa", el lloc on estan la majoria de bars i restaurants d'ambient "pijo" situada per sobre de la plaça de Poblado. El hostal on jo era estava al sud del Poblado, molt a prop del metro i el vaig escollir perquè es una zona segura.
El Sebastian es enginyer paisatgista i ha treballat per les empreses públiques de la ciutat fent remodelacions de parcs i places i per enginyeries espanyoles a Qatar fent jardins al desert pels magnats del gas i del petroli qataresos. Es a dir, salvant les diferències, teniem moltes coses en comú. Vam fer bones "migues" de seguida. Espero tornar-lo a veure algun cop.
També he de comentar que vaig fer una amiga, la Beatriz. Una noia de Monteria, una ciutat al nord del país i, per tant, era "costeña". Estava de pas per la ciutat per fer tràmits per canviar de treball i guanyar una mica mes per millorar la seva situació econòmica i la dels seu tres fills adolescents.
La vaig conèixer visitant el Museo de Antioquia i vam dinar plegats. Vam passar la tarda junts i vam quedar a veure'ns al matí següent abans que ella marxes a la seva ciutat. Però les circumstàncies no ho van fer possible i no ens hem tornat a veure. Llàstima. Colòmbia es un altre lloc on he de tornar algun cop...
Vinga companys i companyes, m'acomiado de vosaltres fins un altre. Espero que la festa major hagi sigut esplèndida (al menys per la part que toca al Ateneu i a la Festa Major Lliure i Tropical). Ja m'explicareu.
Salut, petonassos a les noies i encaixadotes als nois!
Enric
Estimats patriotes catalans.
El problema de les desfavorides balances fiscals es un fet que es repeteix a Colòmbia.
Medellín, ciutat treballadora, orgullosa, moderna i capital del ric departament de Antioquia del meravellós i variat país de Colòmbia, pateix un injust tractament fiscal per part del govern de Colòmbia.
Si amics, Medellín aporta una bona part dels ingressos del país i només li arriba menys de la meitat de lo que - generosament - produeix en impostos. Però els "paisas", nom en que es coneixen el habitants de Medellín, segueixen treballant i produint sense descans en una terra que viu d'un clima amb una eterna primavera, on la terra es força fèrtil i les dones son precioses.
Es queixen, però no serveix de res. Quina injustícia!.
Deixant de banda ironies, Medellín m'ha sorprès gratament.
Es una ciutat moderna, amb l'únic ferrocarril metropolità de Colòmbia (aeri, no subterrani), una cultura que es viu als seus carrers, amb una joventut inquieta i amb ganes de canviar les coses - del país i del mon -, una classe mitja potent, un empresariat fort amb bons recursos i la gent es molt oberta i extremadament amable amb els visitants.
Això no canvia en res el fet de que, com passa a tota Centre-Amèrica i Sud-Amèrica, també compte amb barris marginals, pobres i immensos, als ravals de la ciutat. Sembla cert que perquè hi hagi riquesa ha d'haver, per força, molta pobresa. Coses del capitalisme.
Amb una conversa que vaig tenir amb un "paisa" que es militant d'un partit conservador lo primer que hem va comentar era que Antiquia, i Medellín concretament, eren molt semblants a Catalunya i Barcelona. Segons ell, mentre les carreteres i autopistes de la república es construïen gràcies als impostos de Antioquia, Antioquia mateixa s'havia de construir les seves carreteres amb els seus propis recursos. El metro se'l van construir ells mateixos i encara l'estan pagant, mentre que a Bogotà - la capital - tenen els calers - dels impostos usurpats - per construir-lo des de fa anys i ni tant sols tenen el projecte fet. A Medellín tenen empreses públiques amb gestió privada que, aglomerades en la EPM (Empresas Públicas de Medellín), gestionen a les mil meravelles els serveis de neteja, aigua potable, sanejament, enllumenat, sanitat i educació de la ciutat i que assessoren a la capital per veure si aquesta aconsegueix el mateix grau d'efectivitat. Etc., etc.
Es un discurs que hem sona...
Si be es cert que la qualitat de vida dels "paisas" que viuen al centre de la ciutat es igual o mes gran que la dels habitants del centre de Barcelona, que les barriades humils tenen al menys alguns telefèrics que els ajuden a arribar a las parts mes altes, connectats directament amb el metro, que la ciutat compte amb bastants parcs ben cuidats i la circulació es menys caòtica que a d'altres ciutats que he vist, no es menys cert que moltes de les comoditats del transport interurbà estan orientades a que la gent humil que treballa per la classe mitjana pugui desplaçar se amb eficiència als seus llocs de treball i que la diferència de sous entre classes es important per mantenir la "diferència social".
Tanmateix, l'altre dia vaig veure una manifestació dels treballadors de l'ensenyament i de la sanitat en contra de la privatització dels seus centres, que comportaria unes diferències de tracte - com ara ens està passant a nosaltres al Bages amb la gestió de la sanitat pública amb mans privades, alies Althaia - i una inestabilitat salarial i laboral important que manté la por i, per tant, la submissió.
La retallada de despeses i serveis conseqüent amb la crisi no comporta una retallada de beneficis, per tant, sempre paguem els de baix els errors dels de dalt.
Sembla que aquesta "crisi" es aprofitada per les classes altes a tot el mon per posar de nou les coses al seu lloc (això sembla em que ja ho vaig comentar...).
Canviant de tema. Resulta que vaig fer un amic, be, un conegut, a la ciutat. Se'n diu Sebastian i es mes jove que jo. Es un dels socis del bar i local d'agitació socio-cultural "Lo Doy Porque Quiero" al carrer 9, per sota de la plaça del Poblado, el barri de la classe mitja de la ciutat on també hi es la "Zona Rosa", el lloc on estan la majoria de bars i restaurants d'ambient "pijo" situada per sobre de la plaça de Poblado. El hostal on jo era estava al sud del Poblado, molt a prop del metro i el vaig escollir perquè es una zona segura.
El Sebastian es enginyer paisatgista i ha treballat per les empreses públiques de la ciutat fent remodelacions de parcs i places i per enginyeries espanyoles a Qatar fent jardins al desert pels magnats del gas i del petroli qataresos. Es a dir, salvant les diferències, teniem moltes coses en comú. Vam fer bones "migues" de seguida. Espero tornar-lo a veure algun cop.
També he de comentar que vaig fer una amiga, la Beatriz. Una noia de Monteria, una ciutat al nord del país i, per tant, era "costeña". Estava de pas per la ciutat per fer tràmits per canviar de treball i guanyar una mica mes per millorar la seva situació econòmica i la dels seu tres fills adolescents.
La vaig conèixer visitant el Museo de Antioquia i vam dinar plegats. Vam passar la tarda junts i vam quedar a veure'ns al matí següent abans que ella marxes a la seva ciutat. Però les circumstàncies no ho van fer possible i no ens hem tornat a veure. Llàstima. Colòmbia es un altre lloc on he de tornar algun cop...
Vinga companys i companyes, m'acomiado de vosaltres fins un altre. Espero que la festa major hagi sigut esplèndida (al menys per la part que toca al Ateneu i a la Festa Major Lliure i Tropical). Ja m'explicareu.
Salut, petonassos a les noies i encaixadotes als nois!
Enric
dimecres, 7 de setembre del 2011
CARTAGENERA MORENA, BAÑADA POR LUZ DE LUNA...
Boneees!
Avui per fi m'he assegut davant del ordinador per escriure la entrada de Cartagena. No ho he fet abans per que no estava inspirat i el viatge d'ahir a Medellín va ser llarguet (13 hores) i cansat. A més, quan vaig arribar, hem vaig dutxar i vaig sortir a fer un tomb pel centre i vaig arribar tard, només tenia ganes de sopar alguna coseta i a dos quarts d'onze ja era al llit.
Vinga, deixem-nos de excuses i anem al gra.
Aaai Cartagena!. Una ciutat preciosa, plena de llum i de dones formoses. Amb una història espectacular i font d'inspiració per a qualsevol pel·lícula o novel·la de pirates, corsaris, bucaners, tresors i aventures a dojo. També val a dir que en la novel·la d'en GABO (Gabriel Garcia Maquez) "Amor en los tiempos del cólera" es l'escenari per on passa l'argument.
Lo de ciutat preciosa ho podeu gaudir directament en les fotos que he penjat. Allí ensumareu indirectament lo que us acabo de descriure, però, si no veniu algun cop, mai ho apreciareu amb la seva verdadera magnitud.
Lo de les dones formoses es un fet irrefutable que es viu passejant pels carrers. Sense exagerar, una de cada deu dones son altes, esveltes i amb unes corbes que maregen. La barreja de indis, negres i espanyols ha creat una meravella. Tan es així que vaig conèixer a dos catalans que eren a punt de quedar-se a viure allà. L'un el mes que ve ja s'instal·la i l'altre te de deixar lligades algunes coses a Barna per vindre corrents a Cartagena de Indias. Tenen sort i poden fer-ho.
La única cosa que trobo una mica negativa es la calor. Es una ciutat del Carib, amb una temperatura mitja de 34 graus i amb una humitat del 90%. Fa tanta calor com a Santiago de Cuba, una altre ciutat que es tan meravellosa com Cartagena però amb el handicap de la pobresa general de la població cubana. Si algun dia les coses canvien a Cuba, Cartagena tindria una rival de pes al Carib. Esperem que això passi però sense les grapes dels ianquis a sobre.
Ja feia molt de temps que volia ser-hi allà i per fi vaig arribar. He estat mes dies del compte però a valgut la pena. He fet llargues passejades, he visitat algun museu (en el de la inquisició no vaig fer fotos perquè no valia la pena) i el castell. He pujat a les muralles per veure la magnífica posta de sol, he ballat i escoltat salsa a dojo i també música africana originaria dels esclaus.
A propòsit de salsa. Hi ha un bar, "Donde Fidel", que està sota les porxades de la plaça dels cotxes, on tenen un magnífic equip de so i una col·lecció de salsa increïble (alguns diuen que la millor de Colòmbia). El bar es ple de fotografies del tal Fidel amb multitud de personatges vinculats a la salsa de tot el Carib i la vida social local, a sobre no tenen preus gaire alts i tenen una terrassa al carrer - al reco de la plaça on jo crec que era on es venien els esclaus - molt agradable per poder començar la nit a la fresca desprès de sopar. Si aneu, no deixeu de passar-vos.
Cartagena es una ciutat turística i, per tant, cara si vas als llocs dels turistes, però si t'espaviles pots dormir econòmicament, per uns 16000/20000 pesos (7/9 €) i menjar "comida corriente" (un plat de sopa de pollastre amb yuca i un altre amb tall variat, arros, una mica de guisat de verdures i amanida) tan sols costa uns 6000 pesos, mes o menys 2,5 €. La única excusa es el preu del bitllet d'avió.
Es clar que si tens calers no cal dir que hi ha ofertes força elegants.
La ciutat va ser un dels principals mercats d'esclaus de Amèrica i dipòsit de l'or de la zona i del Perú i Bolívia. Això va provocar la constant cobdícia dels pirates i corsaris francesos, holandesos i els bucaners anglesos que van saquejar-la un parell de cops. El primer va ser Francis Drake. Però desprès de la construcció de les magnífiques defenses ho van tindre força difícil i només van poder entrar un o dos cops de mes de molts intents.
Per exemple, el 1741 un almirant anglès, un tal Vermon, la va atacar amb una flota de 186 barcos i mes de 30000 soldats. A la ciutat només hi havien 6 barcos i 3000 soldats. Doncs be, va perdre i es va tindre de retirar. He d'esmentar que fins al desembarcament de Normandia mai mes es va formar una esquadra naval de guerra tant important.
Ara ve la part social.
A Cartagena de Indias sembla que tothom sigui feliç, no es freqüent veure gent pidolant pels carrers i tots/totes tenen un somriure als llavis.
Però com sempre, això es la façana que es vol transmetre al turisme i es als barris perifèrics on viu la típica pobresa de sempre. Es cert que al barri de Getsemaní - l'antic barri dels artesans i obrers del port si es trenca una mica la curosa imatge dels carrers de la ciutat vella, però no gaire.
També hi ha un barri modern, al estil del de Panamà però mes petit, situat en una península (que era una illa allargada) enganxada a la part vella, amb els seus gratacels i edificis d'oficines i apartaments d'estil nord-americà. Ni tant sols m'hi vaig apropar.
Però al anar a la terminal d'autobusos situada bastant lluny de la zona turística, vaig passar pels típics barris que he anat trobant per tot el meu viatge, amb sostres de llauna i parets de cartró. No tindria res d'estrany si no fos que Colòmbia es un país força ric amb or, cafè i recursos naturals que permetrien minvar l'índex de pobresa de tots els seus habitants. A mes encara tenen el problema de la droga - tot i que els principals "càrtels" ja han caigut - i encara hi han força desplaçats per la guerra amb les FARC i d'altres guerrilles.
Si tot això negatiu ho eliminen, Colòmbia serà una potència econòmica del con sud amb importància mundial, com ara ho es Brasil.
Però la qüestió de la pobresa i misèria no crec que es resolgui dins d'aquest mon capitalista. Sinó veieu les famoses "favelas" de Brasil i la misèria humana que he trobat als EEUU. (Vaja!, ja torno a ficar-me amb els ianquis. Mecachis!).
Vinga amics i amigues, us deixo fins un altre, aquest cop sobre Medellín on tinc alguna coseta a dir-vos, però no gaire ja que hi serè fins demà que marxo a Bogotà.
Salut, abraçades i petons!, ah!, i bona festa major!.
Enric
PD: Una encaixada especial a tota la gent de l'Ateneu Rocaus per celebrar el primer aniversari (jo també soc feliç del fet).
Avui per fi m'he assegut davant del ordinador per escriure la entrada de Cartagena. No ho he fet abans per que no estava inspirat i el viatge d'ahir a Medellín va ser llarguet (13 hores) i cansat. A més, quan vaig arribar, hem vaig dutxar i vaig sortir a fer un tomb pel centre i vaig arribar tard, només tenia ganes de sopar alguna coseta i a dos quarts d'onze ja era al llit.
Vinga, deixem-nos de excuses i anem al gra.
Aaai Cartagena!. Una ciutat preciosa, plena de llum i de dones formoses. Amb una història espectacular i font d'inspiració per a qualsevol pel·lícula o novel·la de pirates, corsaris, bucaners, tresors i aventures a dojo. També val a dir que en la novel·la d'en GABO (Gabriel Garcia Maquez) "Amor en los tiempos del cólera" es l'escenari per on passa l'argument.
Lo de ciutat preciosa ho podeu gaudir directament en les fotos que he penjat. Allí ensumareu indirectament lo que us acabo de descriure, però, si no veniu algun cop, mai ho apreciareu amb la seva verdadera magnitud.
Lo de les dones formoses es un fet irrefutable que es viu passejant pels carrers. Sense exagerar, una de cada deu dones son altes, esveltes i amb unes corbes que maregen. La barreja de indis, negres i espanyols ha creat una meravella. Tan es així que vaig conèixer a dos catalans que eren a punt de quedar-se a viure allà. L'un el mes que ve ja s'instal·la i l'altre te de deixar lligades algunes coses a Barna per vindre corrents a Cartagena de Indias. Tenen sort i poden fer-ho.
La única cosa que trobo una mica negativa es la calor. Es una ciutat del Carib, amb una temperatura mitja de 34 graus i amb una humitat del 90%. Fa tanta calor com a Santiago de Cuba, una altre ciutat que es tan meravellosa com Cartagena però amb el handicap de la pobresa general de la població cubana. Si algun dia les coses canvien a Cuba, Cartagena tindria una rival de pes al Carib. Esperem que això passi però sense les grapes dels ianquis a sobre.
Ja feia molt de temps que volia ser-hi allà i per fi vaig arribar. He estat mes dies del compte però a valgut la pena. He fet llargues passejades, he visitat algun museu (en el de la inquisició no vaig fer fotos perquè no valia la pena) i el castell. He pujat a les muralles per veure la magnífica posta de sol, he ballat i escoltat salsa a dojo i també música africana originaria dels esclaus.
A propòsit de salsa. Hi ha un bar, "Donde Fidel", que està sota les porxades de la plaça dels cotxes, on tenen un magnífic equip de so i una col·lecció de salsa increïble (alguns diuen que la millor de Colòmbia). El bar es ple de fotografies del tal Fidel amb multitud de personatges vinculats a la salsa de tot el Carib i la vida social local, a sobre no tenen preus gaire alts i tenen una terrassa al carrer - al reco de la plaça on jo crec que era on es venien els esclaus - molt agradable per poder començar la nit a la fresca desprès de sopar. Si aneu, no deixeu de passar-vos.
Cartagena es una ciutat turística i, per tant, cara si vas als llocs dels turistes, però si t'espaviles pots dormir econòmicament, per uns 16000/20000 pesos (7/9 €) i menjar "comida corriente" (un plat de sopa de pollastre amb yuca i un altre amb tall variat, arros, una mica de guisat de verdures i amanida) tan sols costa uns 6000 pesos, mes o menys 2,5 €. La única excusa es el preu del bitllet d'avió.
Es clar que si tens calers no cal dir que hi ha ofertes força elegants.
La ciutat va ser un dels principals mercats d'esclaus de Amèrica i dipòsit de l'or de la zona i del Perú i Bolívia. Això va provocar la constant cobdícia dels pirates i corsaris francesos, holandesos i els bucaners anglesos que van saquejar-la un parell de cops. El primer va ser Francis Drake. Però desprès de la construcció de les magnífiques defenses ho van tindre força difícil i només van poder entrar un o dos cops de mes de molts intents.
Per exemple, el 1741 un almirant anglès, un tal Vermon, la va atacar amb una flota de 186 barcos i mes de 30000 soldats. A la ciutat només hi havien 6 barcos i 3000 soldats. Doncs be, va perdre i es va tindre de retirar. He d'esmentar que fins al desembarcament de Normandia mai mes es va formar una esquadra naval de guerra tant important.
Ara ve la part social.
A Cartagena de Indias sembla que tothom sigui feliç, no es freqüent veure gent pidolant pels carrers i tots/totes tenen un somriure als llavis.
Però com sempre, això es la façana que es vol transmetre al turisme i es als barris perifèrics on viu la típica pobresa de sempre. Es cert que al barri de Getsemaní - l'antic barri dels artesans i obrers del port si es trenca una mica la curosa imatge dels carrers de la ciutat vella, però no gaire.
També hi ha un barri modern, al estil del de Panamà però mes petit, situat en una península (que era una illa allargada) enganxada a la part vella, amb els seus gratacels i edificis d'oficines i apartaments d'estil nord-americà. Ni tant sols m'hi vaig apropar.
Però al anar a la terminal d'autobusos situada bastant lluny de la zona turística, vaig passar pels típics barris que he anat trobant per tot el meu viatge, amb sostres de llauna i parets de cartró. No tindria res d'estrany si no fos que Colòmbia es un país força ric amb or, cafè i recursos naturals que permetrien minvar l'índex de pobresa de tots els seus habitants. A mes encara tenen el problema de la droga - tot i que els principals "càrtels" ja han caigut - i encara hi han força desplaçats per la guerra amb les FARC i d'altres guerrilles.
Si tot això negatiu ho eliminen, Colòmbia serà una potència econòmica del con sud amb importància mundial, com ara ho es Brasil.
Però la qüestió de la pobresa i misèria no crec que es resolgui dins d'aquest mon capitalista. Sinó veieu les famoses "favelas" de Brasil i la misèria humana que he trobat als EEUU. (Vaja!, ja torno a ficar-me amb els ianquis. Mecachis!).
Vinga amics i amigues, us deixo fins un altre, aquest cop sobre Medellín on tinc alguna coseta a dir-vos, però no gaire ja que hi serè fins demà que marxo a Bogotà.
Salut, abraçades i petons!, ah!, i bona festa major!.
Enric
PD: Una encaixada especial a tota la gent de l'Ateneu Rocaus per celebrar el primer aniversari (jo també soc feliç del fet).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)