Hola seguidors!
Ja fa tres dies que vaig arribar a San Pedro de la Laguna (o de la Locura, com també li diuen alguns/es) pero fins ara no he escrit res perque volia que sabesiu alguna cosa de Boca de Cielo, a Chiapas, un lloc que tindrieu que anar algun cop a la vostra vida.
Bé, se que hi han molts llocs on anar, tant o més bonics que els que estic disfrutant, pero la veritat es que aquests son meravellosos.
Parlem de San Pedro i el llac Atitlan. Si bé Panajachel es la entitat municipal mes forta del llac i Santiago es el municipi mes poblat, sens dubte San Pedro es el lloc mes cosmopolita. Aquí venen gent de tot el mon ja que es un lloc ben comunicat, amb numbrosos restaurants de tota mena i allotjaments per a tots els gustos.
També influeix el fet que es el lloc mes asequible económicament de tot el llac i els seus habitants ho mantenen així per no perdre clientela.
Hi ha bastants extrangers que fan negoci aquí, ja sigui en restauració, allotjament, turisme, artesania o simplement treballant en feines habituals de la zona. No interfereixen gaire ja que proporcionen llocs de treball als indígenes quitxés i formen i fomentan que ells mateixos obrin i/o gestionen els seus propis negocis.
Aqusts darrers anys el poble s'havia massificat de moltissim jovent que venien a un lloc on es podia fumar marihuana per tot arreu i a totes hores i on els bars quasi no tencaven mai. Era el paradis hippy per exceléncia.
Pero aixo es va acabar quan els habitants locals, amb l'alcaldia al front, es van oposar a aquesta disbauxa tant poc educativa per a la quitxalla i, tot i que no hi havia cap problema serios en quant a seguretat, es va decidir prohibir amb efectivitat el consum de drogues il·legals i fer que els bars tanquessin a les 11 de la nit. Van posar una mica de seny a la vida del poble.
Actualment la cosa segueix així, pero els bars esperen les eleccions - el proper 11 de setembre - per veure si cambia l'alcalde i els permet tencar mes tard. Possiblement aixó no passarà.
Cambiem de tema. El llac i el seu entorn tenen moltíssimes possibilitats per fer ecoturisme, turisme antropológic i recons maravellosos per simplement reposar i desestressar-se per una bona temporada (també hi ha festa, com es dedueix del punt anterior).
Per exemple: hi han els volcans per pujar-hi a peu o a caball. Son tres i tots superen els 3000 metres d'alçada.
- Volcàn Atitlan: 3537 m.
- Volcàn Toliman: 3158 m.
- Volcàn San Pedro: 3020 m.
(corregiré el peu de foto que encapçala el bloc, no us preocupeu)
Un altre lloc on fer la caminada es "la naríz del Indio" on la gent puja de matinada per veure-hi la sortida del sol sobre el llac, un espectacle sublim. Tant sols costa unes tres o quatre hores de pujada o bé llogar un tour on et deixen a 45 minuts del cim.
El llac està situat a 1562 m. d'alçada i te 12x19 km. de amplada i llargada, amb una profuditat de uns 340 m. aproximadament.
Es una casola volcànica enfonsada que respira. Si, respira. Es la conclusió a que van arribar un equip de geólegs espanyols per explicar perqué cada 50 anys mes o menys el llac puja o baixa uns 5 o 10 metres de profunditat. La entrada de làigua està clara, arriba pel riu (que no sé com es diu), pero la sortida es un misteri. Segurament es filtra pel fons i dedueixen que arriba al oceà Pacífic.
La zona està poblada per mès de 320 mil persones i es una zona maia. Es parlen l'espanyol, el kaqchikel, el k'iché' i el tz'utuhil, i, evidentment el francés. l'anglés, l'italià i el català (i ha bastants negocis regentats per catalans i catalanes) i l'euzkera entre d'altres, com aportació del turísme i internacionals que hi viuen i treballen.
Molts indígenes parlen varios idiómes pero entre ells parlen amb el seu idioma originari. Son molt religiosos. A San Pedro, per exémple, a part de l'omnipresent església catòlica i han un munt d'esglésies evangéliques i alguna de jueva. Pero tot aixó no treu que ells conservin bona part de la seva religió original maia i el sincretisme es ben present.
Un cas curios es Santiago Atitlán. Allí es rendeix cult a Maximón, una representació d'un deu maia vestit amb robes tradicionals i occidentals, que fuma i beu aiguardent. Te posades unes botes que de tant en tant les han de cambiar perque es gasten - diuen que per la nit surt a voltar pel poble per repartir els favors, benediccions i malediccions que la gent li demana fent-li ofrenes de menjar, alcohol o tabac -. No hi es a la església, es venera a cases particulars on resideix temporalment i per veure'l si no ets del poble has de pagar 2 quetzals (uns 20 céntims d'euro) i, si li vols fer fotos has de pagar 10. Amb tot aquests diners s'organitza la festa anual que es pels volts de gener. A setmana santa si que và a l'església i resideix fins divendres sant en un altar blanc. Divendres surt de procesó amb la resta d'imàtges sagrades (tambè vestides de forma diferent a l'habitual ja que representen també a altres deus maies). Es un cas ben curios pero no es l'unic.
Ahír vaig anar amb la Lara, la Valetina, el Fernando i la Mariana al mercat de Chichicastenángo, un dels mercats més grans i acolorits de hispanoamérica. Hi ha de tot, sobretot artesania que porten els indígenes de les contrades (hi d'altre amb factura industrial, que també s'espabilen i la volen vendre com manufacturada). Es pot regatejar i hi també es té de tenir en compte els carteristes. Ahir mateix, a una dona italiana que venia amb els seus dos fills a la combi que ens va portar, li van robar el móbil de sobre la taula on era menjant.
Pero lo mes curiós es l'església.
Construïda sobre l'antic temple maia pels volts de 1560, fa les funcions de temple católic-sincretista i de temple ritual maia. Es normal veure persones (adultes tirant a vells) a munt de les escalinates cremant copan (l'incens maia) dins d'una llauna foradada lligada a un cordillet per balancejar-la i resant salmódies en llengua maia mirant cap a l'interior de l'església. Tambe i a un altar de sacrificis - maten alguna gallina de tant en tant - al peu de les escales.
Es una mica diferent a San Juan Chamula, al costat de San Cristóbal a Chiapas, on les ceremónies es fan dins l'església i es sacrifiquen animals i es fan ofrenes al crist que tots coneixeu. Allí son encara mes auténtics, si es pot dir aquesta paraula d'una gent que ha estat sotmesa per més de 500 anys a la voracitat de la cultura hispànica.
Tot aixó encara existeix gracies a que gent com els jesuites i, sobretot, a San Cristobal de las Casas que va demostrar que es podia "evangelitzar" amb pau i amb convivéncia amb les tradicions i religions locals. Van crear el terme verapaz (verdadera paz) per definir el fet. Per sort, no tots eren esclavistes ni sanguinaris els conqueridors.
Val doncs, de moment us deixo, tant sols us he de dir que a Chichi no hi vaig fer cap foto ja que bastants indígenes no els hi agrada i, per respecte, vaig decidir-ho així. Ho sento. suposos que si busqueu per internet en trobareu bastantes.
De San Pedro i els altres pobles les penjaré quan pugui fer-ne. De moment portem uns quans dies amb pluja i no n'hi fet gaires.
Vinga, a reveu-re!
Salut!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dimarts, 28 de juny del 2011
dissabte, 25 de juny del 2011
(BOCA DEL CIELO)
Un parèntesi...
Hola estimades seguidores i seguidors!
Tindreu que disculpar-me, pero es que aquests darrers dies he estat a un recó del paradis de la costa de Chiapes on - com a qualsevol recó de qualsevol paradis - no hi ha connexions amb el mon real.
Vaig sortir de San Cristobal i vaig anar-hi directe a Boca del Cielo, un lloc on ja hi volia anar fa vuit anys.
Vaig allotjar-me a la Palapa de Blas, un catalá de l'Hospitalet que hi viu des de fa deu anys allà i gestinoa i viu de la palapa - de nom Guiri-Guiri - juntament amb un altre soci i col·labora amb els municipis rebels de la costa de Chiapas. Un paio interessant que ara mateix s'està plantejant tornar a Hospiti city. No ho sap segur...
El lloc es una franja de sorra que tanca una badia on entra l'aigua del oceà Pacific i contrasta molt una riba, on el Pacific descarrega amb ràbia i es perillos banyar-se, i l'altre, on es una bassa d'oli.
Tota la franja es plena de palmeres, vegetació, palapes (cabanes on la gent hi viu, treballa o les lloguen) i fauna - tortugues marines que desoven, ocells de tota mena, crancs, peixos... -.
Es un lloc per desconectar-hi i dissoldre l'estress de qualsevol mena. Molt tranquil i incita a la meditació profunda sentint la fieresa del oceà.
També es un molt bon lloc on pendre el sol... i força baratet (la cabana costa uns 130 pesos, mes o menys 8,5 eurus i caben 2 persones).
Allà he tornat ha fer companys de viatje, compartint estones amb el mateix Blas, el seu soci Rogelio (mexicà), l'Arturo i la seva novia (mexicà i anglesa) i la Sara, la Lara, la Valentina (italianes) i la Mariana i el seu novio Fernando (mexicans). Amb aquests últims vam sortir ahir cap a Guatemala - des de on us escric en aquests moments.
Si tot va bé, amb la Lara i la Valentina anirem al Peten, a veure les ruïnes de Tikal i estar-nos a Flores alguns dies. Ja us diré.
Bé, no us dic res mes de Boca de Cielo per que, com us he introduït, ara soc a San Pedro la Laguna, a Guatemala, despres d'un viatge d'aventura que ja us descriuré el próxim comentari quan escrigui sobre aquest altre petit paradis, teniu la foto que encapçala aquest bloc com a mostra.
Per ara, res mes. Apa!, salut i alegria!...
Enric
PD: Pel que veig, la mani del 19 va ser un éxit. Endavant les hatxes!!.
Hola estimades seguidores i seguidors!
Tindreu que disculpar-me, pero es que aquests darrers dies he estat a un recó del paradis de la costa de Chiapes on - com a qualsevol recó de qualsevol paradis - no hi ha connexions amb el mon real.
Vaig sortir de San Cristobal i vaig anar-hi directe a Boca del Cielo, un lloc on ja hi volia anar fa vuit anys.
Vaig allotjar-me a la Palapa de Blas, un catalá de l'Hospitalet que hi viu des de fa deu anys allà i gestinoa i viu de la palapa - de nom Guiri-Guiri - juntament amb un altre soci i col·labora amb els municipis rebels de la costa de Chiapas. Un paio interessant que ara mateix s'està plantejant tornar a Hospiti city. No ho sap segur...
El lloc es una franja de sorra que tanca una badia on entra l'aigua del oceà Pacific i contrasta molt una riba, on el Pacific descarrega amb ràbia i es perillos banyar-se, i l'altre, on es una bassa d'oli.
Tota la franja es plena de palmeres, vegetació, palapes (cabanes on la gent hi viu, treballa o les lloguen) i fauna - tortugues marines que desoven, ocells de tota mena, crancs, peixos... -.
Es un lloc per desconectar-hi i dissoldre l'estress de qualsevol mena. Molt tranquil i incita a la meditació profunda sentint la fieresa del oceà.
També es un molt bon lloc on pendre el sol... i força baratet (la cabana costa uns 130 pesos, mes o menys 8,5 eurus i caben 2 persones).
Allà he tornat ha fer companys de viatje, compartint estones amb el mateix Blas, el seu soci Rogelio (mexicà), l'Arturo i la seva novia (mexicà i anglesa) i la Sara, la Lara, la Valentina (italianes) i la Mariana i el seu novio Fernando (mexicans). Amb aquests últims vam sortir ahir cap a Guatemala - des de on us escric en aquests moments.
Si tot va bé, amb la Lara i la Valentina anirem al Peten, a veure les ruïnes de Tikal i estar-nos a Flores alguns dies. Ja us diré.
Bé, no us dic res mes de Boca de Cielo per que, com us he introduït, ara soc a San Pedro la Laguna, a Guatemala, despres d'un viatge d'aventura que ja us descriuré el próxim comentari quan escrigui sobre aquest altre petit paradis, teniu la foto que encapçala aquest bloc com a mostra.
Per ara, res mes. Apa!, salut i alegria!...
Enric
PD: Pel que veig, la mani del 19 va ser un éxit. Endavant les hatxes!!.
divendres, 17 de juny del 2011
MMMM!!, SAN CRISTOBAL DE LAS CASAS
Si algun lloc de Méxic es encantador, aquest, sens dubte, es San Cristobal de la Casas a Chiapas.
Hola amigues i amics!
Potser sigui perque ja vaig passar 4 mesos a l'any 2003, pero encara que passi el temps seguiré enamorat de San Cristobal.
L'aire que s'hi respira es maravellos - està a mes de 2000 metres d'alçada, - mes o menys a l'alçada del Pedraforca -, hi ha un ambient internacional barrejat amb les étnies indígenes locals que provoca un estat de germanó i intercanvi cultural increïble. Els guiris respecten bastant la cultura local (la majoria), son molta gent jove arribada de tot el mon amb ganes de viure experiéncies de felicitat.
També es veritat que el xoc cultural es bastant brutal, pero les étnies locals son força orgulloses i mantenent ben fort les seves tradicions.
L'altre aspecte es el caire turístic de la ciutat, que cada any va a mes. Aixo provoca una certa desvirtuació de l'autenticitat de la ciutat colonial. Actualment esta sembrat de posadas, hostals i hotels, de bars, cafés i restaurants, etc. Peo encara manté els mercats tradicionals de la forma tradicional, amb les seves olors, colors i textures que tant sols els pobles tzotzils, tzeltal, tojolabal, mames i d'altres produeixen desde fa segles.
Per sort no es destrueixen de forma significativa les cases i els colors i, actualment, es restauren façanes de alguns carrers principals (hi ha un "evento" nacional dintre de poc i l'ajuntament està rentan la cara de la ciutat), per aixó el carrer Real de Guadalupe apareix amb les façanes enblanquinades, després restauraràn els colors tradicionals.
Es bo i molt agradable arribar a un lloc on vas estar-hi fa 8 anys i veure com la gent et recorda i t'aprecia com si no hagues passat el temps, com els meus amics Hilario i Lucia.
La nota negativa va ser assabentar-me de la mort del meu amic i gran conversador Alfonso. Una persona amb qui hem passaba hores parlant de qualsevol tema. Tenia una grandissima cultura i oferia tot alló que tenia sense res a camvi. Era una bella persona. Que la terra li sigui lleu, company!
Ara som a la "temporada de lluvias" i cada dia cau un raig de entre 3 i 10 litres per la tarda i baixen les temperatures a uns 12-18 graus. Al matí fa un sol espatarrant i una temperatura de 25-35 graus. Es una terra de contrastos, mes o menys com els contrastos de gent que pulula pel carrer... tot queda compensat.
L'altre cosa es la natura. Chiapas es un lloc privilegiat on hi han bastants parcs naturals protegits i alguns son reserva de la biosfera, com el Parque Nacional de los Montes Azules (on hi viuen bastantes comunitats zapatstes, per cert).
Ahir mateix vaig anar al Cañon del Sumidero, una zona protegida a l'entorn d'un embassament (una incongruéncia). Antigament el Cañon era inaccessible, només es podia veure des de els miradors situats al capdamunt de les parets. Molt poca gent i entraba ja que era una selva espessissima, només coneguda pels indígenes i habitada per moltísima fauna i vegetació úniques.
Als anys 80 van inaugurar l'embassament i van pujar el nivell de les aigües uns 30 o 40 metres - hi han punts on la profunditat es de 100 metres - inundant tresors naturals per sempre mes. Una llástima. Per sort la natura salvatge ha envaït en bona part les ribes de nou i encara conserva la categoria de tresor de la mare Gaia. Un altre contrast.
Demá anire a Toninà, una ciutat maia bastant singular, on els seus habitants la van fer creixer cap a munt, en lloc de fer-ho de forma horitzontal i deformaven el crani dels petits uns en forma de frijol i d'altres en forma de gra de blat, segons la etapa de las dues étnies que el van habitar. Ja veureu les fotos.
Val companyes i companys, us deixo de moment. Demà serà un altre dia...
Salut i petons!
Enric
PD: Segueixo de prop tot lo que està passant per Barcelona amb els Indignats. Encara es mes indignant la situació ara que al començament. Espero que els politicots de torn agafin les maletes i els seus "gosos" - que hem perdonin els gossos de veritat - i s'en vagin al desert i es perdin per sempre. Son uns fills de ....
Hola amigues i amics!
Potser sigui perque ja vaig passar 4 mesos a l'any 2003, pero encara que passi el temps seguiré enamorat de San Cristobal.
L'aire que s'hi respira es maravellos - està a mes de 2000 metres d'alçada, - mes o menys a l'alçada del Pedraforca -, hi ha un ambient internacional barrejat amb les étnies indígenes locals que provoca un estat de germanó i intercanvi cultural increïble. Els guiris respecten bastant la cultura local (la majoria), son molta gent jove arribada de tot el mon amb ganes de viure experiéncies de felicitat.
També es veritat que el xoc cultural es bastant brutal, pero les étnies locals son força orgulloses i mantenent ben fort les seves tradicions.
L'altre aspecte es el caire turístic de la ciutat, que cada any va a mes. Aixo provoca una certa desvirtuació de l'autenticitat de la ciutat colonial. Actualment esta sembrat de posadas, hostals i hotels, de bars, cafés i restaurants, etc. Peo encara manté els mercats tradicionals de la forma tradicional, amb les seves olors, colors i textures que tant sols els pobles tzotzils, tzeltal, tojolabal, mames i d'altres produeixen desde fa segles.
Per sort no es destrueixen de forma significativa les cases i els colors i, actualment, es restauren façanes de alguns carrers principals (hi ha un "evento" nacional dintre de poc i l'ajuntament està rentan la cara de la ciutat), per aixó el carrer Real de Guadalupe apareix amb les façanes enblanquinades, després restauraràn els colors tradicionals.
Es bo i molt agradable arribar a un lloc on vas estar-hi fa 8 anys i veure com la gent et recorda i t'aprecia com si no hagues passat el temps, com els meus amics Hilario i Lucia.
La nota negativa va ser assabentar-me de la mort del meu amic i gran conversador Alfonso. Una persona amb qui hem passaba hores parlant de qualsevol tema. Tenia una grandissima cultura i oferia tot alló que tenia sense res a camvi. Era una bella persona. Que la terra li sigui lleu, company!
Ara som a la "temporada de lluvias" i cada dia cau un raig de entre 3 i 10 litres per la tarda i baixen les temperatures a uns 12-18 graus. Al matí fa un sol espatarrant i una temperatura de 25-35 graus. Es una terra de contrastos, mes o menys com els contrastos de gent que pulula pel carrer... tot queda compensat.
L'altre cosa es la natura. Chiapas es un lloc privilegiat on hi han bastants parcs naturals protegits i alguns son reserva de la biosfera, com el Parque Nacional de los Montes Azules (on hi viuen bastantes comunitats zapatstes, per cert).
Ahir mateix vaig anar al Cañon del Sumidero, una zona protegida a l'entorn d'un embassament (una incongruéncia). Antigament el Cañon era inaccessible, només es podia veure des de els miradors situats al capdamunt de les parets. Molt poca gent i entraba ja que era una selva espessissima, només coneguda pels indígenes i habitada per moltísima fauna i vegetació úniques.
Als anys 80 van inaugurar l'embassament i van pujar el nivell de les aigües uns 30 o 40 metres - hi han punts on la profunditat es de 100 metres - inundant tresors naturals per sempre mes. Una llástima. Per sort la natura salvatge ha envaït en bona part les ribes de nou i encara conserva la categoria de tresor de la mare Gaia. Un altre contrast.
Demá anire a Toninà, una ciutat maia bastant singular, on els seus habitants la van fer creixer cap a munt, en lloc de fer-ho de forma horitzontal i deformaven el crani dels petits uns en forma de frijol i d'altres en forma de gra de blat, segons la etapa de las dues étnies que el van habitar. Ja veureu les fotos.
Val companyes i companys, us deixo de moment. Demà serà un altre dia...
Salut i petons!
Enric
PD: Segueixo de prop tot lo que està passant per Barcelona amb els Indignats. Encara es mes indignant la situació ara que al començament. Espero que els politicots de torn agafin les maletes i els seus "gosos" - que hem perdonin els gossos de veritat - i s'en vagin al desert i es perdin per sempre. Son uns fills de ....
diumenge, 12 de juny del 2011
OAXACA, LA CIUTAT DELS PINTORS (de pincell, no com el Pelé)
Hola companys/nyes de bitácora!
Ja he deixat enrera un altre etapa d´aquest llarg viatge.
Com ultimament hem passa, ho faig una mica a contracor i amb les ganes de quedar-me mes temps i coneixer mes coses de l´estat de Oaxaca. La seva costa es del Pacific es una maravella i, la mateixa ciutat necessita mes temps per ser gaudida amb calma i disfrutant de cada un dels racons que hi diposa per els habitants i el visitant ocasional.
He tornat a fer amics-coneguts, com la Elena, una valenciana que fa un temps que es allà i treballa de cuinera i encarregada de dia del bar-restaurant Txalaparta, al centre de la ciutat. Molt simpàtica i carinyosa, a mes, fa un arroç bonisim (tenint amb compte que es dificil de trobar ingredients adequats). S´ha guanyat un raconet al meu cor - aquests pas quan torni a casa portaré tres motxiles, la de la roba, la dels trastos i la del meu voluminos cor, inflat amb tant de records i carinyo -. Molts records per tu, Elena si algun dia llegeig-es aixó.
També he conegut d´altre gent, com en David, el jove propietari del bar de marxa Kabbalah, una noia alemana que ha fet el viatge amb mí cap a San Cristobal per treballar de voluntària al museu de medicina indígena de la ciutat, i la Ross, una de les treballadores de l´hostal Luz de Luna. Tots ells i d´altre gent, viatgers com jo que hem compartit estones agradables a l´hostal.
La nota una mica negativa es que no he pogut visitar el museu dels pintors Oaxaqueños ja que estava en remodelacíó. Pero si he pogut visitar algunes galeries privades, tant de fotografia com de pintura.
Els pintors escullen Oaxaca per la seva llum i la seva riquesa paisagística i n´hi ha un fotimer de tots els estils.
Res, tindré que tornar-hi a Oaxaca algun dia d´aquests.
Pero avui he arribat a Sant Cristobal de las Casas, un lloc plé de records per a mí ja vaig pasar-hi uns maravillosos quatre mesos - entre estades a les comunitats zapatistes - fa vuit anys.
La veritat, d´entrada l´he trobat força cambiat. El carrer on jo estava a la posada "la Iguana" s´ha convertit en peatonal i l´ajuntament ha pintat les façanes de la banda esquerra de blanc, eliminant la maravellosa cromatografia tant típica de la zona.
La posada "la Iguana" ha desaparegut (se que n´hi ha un altre al Cerrillo pero no l´he trobat), el restaurant "el Gato Gordo" ha cambiat de lloc, Enlace Civil ha desparegut... En fí, molts cambis.
Lo que no ha cambiat, a part dels amos, es la posada "los Camellos", segueix sent el bonic, tranquil i agradable recó dels meus records. També he fet un tomb i he trobat al seu lloc el bar "Revolución", un clàssic de Sant Cristobal. I també lo que no cambia es la quantitat de "guiris" que passem per aquí. Els uns per turisme, els altres per treball i els altres per voluntariat cultural i en l´observació dels drets humans de les comunitats indígenas. Potser demà hem passo per FrayBa - la organització que envia observadors a les comunitats indígenes en resisténcia - per si m´admeten i m´envien a alguna comunitat per alguna setmaneta (no ho sé si ho faré ja que l´estància mínima es de dues setmanes, i no puc perdre gaire temps). De totes menes hem vull passar a veure com estan les coses després del conflicte entre l´Iñaki de la CIODH i l´EZLN.
Val doncs, us deixo, un altre dia us explico mes coses de Sant Cristobal de las Casas, la ciutat dels músics.
Uns petons ben grossots per a tothom...
Salut!
Enric
Ja he deixat enrera un altre etapa d´aquest llarg viatge.
Com ultimament hem passa, ho faig una mica a contracor i amb les ganes de quedar-me mes temps i coneixer mes coses de l´estat de Oaxaca. La seva costa es del Pacific es una maravella i, la mateixa ciutat necessita mes temps per ser gaudida amb calma i disfrutant de cada un dels racons que hi diposa per els habitants i el visitant ocasional.
He tornat a fer amics-coneguts, com la Elena, una valenciana que fa un temps que es allà i treballa de cuinera i encarregada de dia del bar-restaurant Txalaparta, al centre de la ciutat. Molt simpàtica i carinyosa, a mes, fa un arroç bonisim (tenint amb compte que es dificil de trobar ingredients adequats). S´ha guanyat un raconet al meu cor - aquests pas quan torni a casa portaré tres motxiles, la de la roba, la dels trastos i la del meu voluminos cor, inflat amb tant de records i carinyo -. Molts records per tu, Elena si algun dia llegeig-es aixó.
També he conegut d´altre gent, com en David, el jove propietari del bar de marxa Kabbalah, una noia alemana que ha fet el viatge amb mí cap a San Cristobal per treballar de voluntària al museu de medicina indígena de la ciutat, i la Ross, una de les treballadores de l´hostal Luz de Luna. Tots ells i d´altre gent, viatgers com jo que hem compartit estones agradables a l´hostal.
La nota una mica negativa es que no he pogut visitar el museu dels pintors Oaxaqueños ja que estava en remodelacíó. Pero si he pogut visitar algunes galeries privades, tant de fotografia com de pintura.
Els pintors escullen Oaxaca per la seva llum i la seva riquesa paisagística i n´hi ha un fotimer de tots els estils.
Res, tindré que tornar-hi a Oaxaca algun dia d´aquests.
Pero avui he arribat a Sant Cristobal de las Casas, un lloc plé de records per a mí ja vaig pasar-hi uns maravillosos quatre mesos - entre estades a les comunitats zapatistes - fa vuit anys.
La veritat, d´entrada l´he trobat força cambiat. El carrer on jo estava a la posada "la Iguana" s´ha convertit en peatonal i l´ajuntament ha pintat les façanes de la banda esquerra de blanc, eliminant la maravellosa cromatografia tant típica de la zona.
La posada "la Iguana" ha desaparegut (se que n´hi ha un altre al Cerrillo pero no l´he trobat), el restaurant "el Gato Gordo" ha cambiat de lloc, Enlace Civil ha desparegut... En fí, molts cambis.
Lo que no ha cambiat, a part dels amos, es la posada "los Camellos", segueix sent el bonic, tranquil i agradable recó dels meus records. També he fet un tomb i he trobat al seu lloc el bar "Revolución", un clàssic de Sant Cristobal. I també lo que no cambia es la quantitat de "guiris" que passem per aquí. Els uns per turisme, els altres per treball i els altres per voluntariat cultural i en l´observació dels drets humans de les comunitats indígenas. Potser demà hem passo per FrayBa - la organització que envia observadors a les comunitats indígenes en resisténcia - per si m´admeten i m´envien a alguna comunitat per alguna setmaneta (no ho sé si ho faré ja que l´estància mínima es de dues setmanes, i no puc perdre gaire temps). De totes menes hem vull passar a veure com estan les coses després del conflicte entre l´Iñaki de la CIODH i l´EZLN.
Val doncs, us deixo, un altre dia us explico mes coses de Sant Cristobal de las Casas, la ciutat dels músics.
Uns petons ben grossots per a tothom...
Salut!
Enric
dilluns, 6 de juny del 2011
¡VIVA MÉXICO, CAB...NES!
Així es com cridaven els revolucionaris a les tropes del govern que els robaba i sotmetia a la injusticia mes insultant.
Es lo que penso que hauriem de cridar els catalans i tots els pobles d´Espanya (i de tot el mon) als que ens governen amb estulticia i superioritat, sense tindre en compte la dignitat i el poder suprem del poble.
Els tindriem de llançar al mar!
Hola amigues i amics!
Ahir vaig deixar Méxic DF per anar a Oaxaca de Juarez. Ho vaig fer amb la promesa interna de tornar-hi - en realitat tot Méxic val la pena de estar-hi una bona temporada. Inclós es pot trobar treball amb relativa facilitat, sense guanyar gaire "lana", es clar -.
Vaig poder veure a en Tobi, l´amic que en va ajudar l´altre vagada que hi vaig ser-hi, fa 8 anys. Estaba força bé pero van tindre de tancar la Biblioteca Social Reconstruir per falta de calers i després d´un judicici per els lloguers atrassats. Una llàstima per que la biblioteca era una maravella que va dur-se al exili un anarquista català que, com a membre d´una imprempta col·lectivitzada, tenia un fons precios en l´aspecte históric i artístic. Ara ho tenen amagatzemat en l´apartament on jo vaig pasar-hi una setmana l´altre viatge. Potser aconsegueixen un espai gratuït en un edifici cultural d´un barri, pero no ho saben segur, i el lloguer d´un espai necessari els hi costa com a mínim uns 4000 pesos mensuals (250 €). Tenin en compte que un treballador guanya entre 3000 i 4000 al mes, imagineu-vos...
També vaig coneixer mes amics i amigues gràcies a l´ajuda inestimable del meu amic Joni. Tant la Guiomar (una preciosa catalana casada amb Jesús, un mexicà, que treballa donant clases de comunicació a la UNAM i que fa uns 17 anys que hi viu), com en Nacho, un dels fundadors i impulsors del Foro Alícia, un local on la música i la cultura son omnipresents. De tots ells tinc un record per sempre i que, quan pugui, els tornaré a veure. Llástima que al final no vaig coneixer a la Susana, la propera vegada ho faré.
Tampoc m´en oblido dels amics dels meus coneguts (com l´Anonio, membre de la banda de música Inadaptados i íntim amic d´en Tobi) i de totes aquelles persones amb les que he mantingut converses interesantísimes en bars, el carrer, mercats, museus... En fí. El DF es quasi com estar a casa per a mí.
Pero el viatge segueix...
Ara soc a Oaxaca de Juarez, una ciutat col·lonial preciosa on, per variar, la gent es extremadament amable i atenta - també es molt educada. Feia molt temps que no sentia pel carrer un Jesús o Salut! quan alguna persona estornuda, un bon dia! o bona tarda! quan entra algú en algun lloc, i la amabilitat i el respecte amb la gent gran, menuda, minusvàlida o la simple caballerositat. Tot aixó es llei de vida a tot Méxic. Encara conserven una bona part de lo que nosaltres estem perdent cada dia que passa i cada nova generació que tenim.
Parlem de coses mes mundanes...
Oaxaca es una ciutat eminentent turística. Hi han hotels, hostals i posades de tota mena, inclós els de gran lúxe. Ahir, sense anar mes lluny, passejant despres de deixar les coses a l´hostel, vaig passar devant d´un antic monestir que després va ser presó, després va ser abandnat per tornar a ser magatzem municipal i presó i, ara, es un hotel de lúxe carissim. Nomes en va calguer veure que devant de la porta no hi havia cap limusina, només hi havia aparcat un autobus de luxe, particular, matrícula de Los Ángeles, California. Ha saber si al hotel s´hi estava algun actor o actriu (o ambdues coses)...
Com deia, al ciutat es preciosa. Els carrer i les cases, de dues plantes com a molt, son les originals de fá 200 o 300 anys i, com no, HAY UN CHINGO DE IGLÉSIAS!... només al casc antic n´hi he comptat 15!. Una pasada. Per sort, Benito Juarez va declarar l´estat laïc fa mes de 100 anys, i així continuen, no com d´altres goberns que coneixem que encara regalan diner públic a l´església católica...
Crec que els mexicans en molts aspectes encara conserven la cultura dels seus avantpassats que els bàrbars dels espanyols no van aconseguir eliminar.
Val, no allargo mes la cosa d´escriure per avui, tant sols hem queda repetir...
¡VIVA MÉXICO, CABRONES!
,sense anim d´ofendre a ningú, ja ho he explicat al pricipi.
Vinga, Salut i amor per a tothom! i... alguna cosa tindriem d´aprendre de la gent d´aquests països.
Enric
Es lo que penso que hauriem de cridar els catalans i tots els pobles d´Espanya (i de tot el mon) als que ens governen amb estulticia i superioritat, sense tindre en compte la dignitat i el poder suprem del poble.
Els tindriem de llançar al mar!
Hola amigues i amics!
Ahir vaig deixar Méxic DF per anar a Oaxaca de Juarez. Ho vaig fer amb la promesa interna de tornar-hi - en realitat tot Méxic val la pena de estar-hi una bona temporada. Inclós es pot trobar treball amb relativa facilitat, sense guanyar gaire "lana", es clar -.
Vaig poder veure a en Tobi, l´amic que en va ajudar l´altre vagada que hi vaig ser-hi, fa 8 anys. Estaba força bé pero van tindre de tancar la Biblioteca Social Reconstruir per falta de calers i després d´un judicici per els lloguers atrassats. Una llàstima per que la biblioteca era una maravella que va dur-se al exili un anarquista català que, com a membre d´una imprempta col·lectivitzada, tenia un fons precios en l´aspecte históric i artístic. Ara ho tenen amagatzemat en l´apartament on jo vaig pasar-hi una setmana l´altre viatge. Potser aconsegueixen un espai gratuït en un edifici cultural d´un barri, pero no ho saben segur, i el lloguer d´un espai necessari els hi costa com a mínim uns 4000 pesos mensuals (250 €). Tenin en compte que un treballador guanya entre 3000 i 4000 al mes, imagineu-vos...
També vaig coneixer mes amics i amigues gràcies a l´ajuda inestimable del meu amic Joni. Tant la Guiomar (una preciosa catalana casada amb Jesús, un mexicà, que treballa donant clases de comunicació a la UNAM i que fa uns 17 anys que hi viu), com en Nacho, un dels fundadors i impulsors del Foro Alícia, un local on la música i la cultura son omnipresents. De tots ells tinc un record per sempre i que, quan pugui, els tornaré a veure. Llástima que al final no vaig coneixer a la Susana, la propera vegada ho faré.
Tampoc m´en oblido dels amics dels meus coneguts (com l´Anonio, membre de la banda de música Inadaptados i íntim amic d´en Tobi) i de totes aquelles persones amb les que he mantingut converses interesantísimes en bars, el carrer, mercats, museus... En fí. El DF es quasi com estar a casa per a mí.
Pero el viatge segueix...
Ara soc a Oaxaca de Juarez, una ciutat col·lonial preciosa on, per variar, la gent es extremadament amable i atenta - també es molt educada. Feia molt temps que no sentia pel carrer un Jesús o Salut! quan alguna persona estornuda, un bon dia! o bona tarda! quan entra algú en algun lloc, i la amabilitat i el respecte amb la gent gran, menuda, minusvàlida o la simple caballerositat. Tot aixó es llei de vida a tot Méxic. Encara conserven una bona part de lo que nosaltres estem perdent cada dia que passa i cada nova generació que tenim.
Parlem de coses mes mundanes...
Oaxaca es una ciutat eminentent turística. Hi han hotels, hostals i posades de tota mena, inclós els de gran lúxe. Ahir, sense anar mes lluny, passejant despres de deixar les coses a l´hostel, vaig passar devant d´un antic monestir que després va ser presó, després va ser abandnat per tornar a ser magatzem municipal i presó i, ara, es un hotel de lúxe carissim. Nomes en va calguer veure que devant de la porta no hi havia cap limusina, només hi havia aparcat un autobus de luxe, particular, matrícula de Los Ángeles, California. Ha saber si al hotel s´hi estava algun actor o actriu (o ambdues coses)...
Com deia, al ciutat es preciosa. Els carrer i les cases, de dues plantes com a molt, son les originals de fá 200 o 300 anys i, com no, HAY UN CHINGO DE IGLÉSIAS!... només al casc antic n´hi he comptat 15!. Una pasada. Per sort, Benito Juarez va declarar l´estat laïc fa mes de 100 anys, i així continuen, no com d´altres goberns que coneixem que encara regalan diner públic a l´església católica...
Crec que els mexicans en molts aspectes encara conserven la cultura dels seus avantpassats que els bàrbars dels espanyols no van aconseguir eliminar.
Val, no allargo mes la cosa d´escriure per avui, tant sols hem queda repetir...
¡VIVA MÉXICO, CABRONES!
,sense anim d´ofendre a ningú, ja ho he explicat al pricipi.
Vinga, Salut i amor per a tothom! i... alguna cosa tindriem d´aprendre de la gent d´aquests països.
Enric
dijous, 2 de juny del 2011
MÈXIC DF, LA CIUTAT INACABABLE (PER TOT).
Hola amics electrónics!
Ja fa uns dies que corro per aquesta ciutat enorme, inmensa, gegantina... Es tan gran que hi cabem tots, d´aquí, d´allà, de tot arreu.
Aixó es ben cert ja que sempre ha acollit tota la gent que s´hi ha presentat a viure-hi, es força generosa i, pel seus carrers s´hi respira continuament - a part, es clar, de la contaminació provocada per la caótica circul·lació viaria - uns aires de germanonia humana. Sinó, digueu-li als exiliats de la guerra civil espanyola.
Es una ciutat inmensa que acull una inmensitat de gent (més de 25 milions de persones, oficialment), que treballa i/o ven coses. Es desplaça amunt i avall continuament caminant, en vehicle propi o de la empresa, en peseros (busos petits), metro-bus (un autobus amb carril propi de circul·lació pel mitg dels carrers amples), autobusos, i metro.
Ai, el metro!, es increïble la de gent que mou. En hores punta hi han vagons reservats per les dones i el nens i els passadissos dividits entre els que hi van i els que hi venen. Mou, crec, milions de persones diaries.
Per l´altre costat, es una ciutat força económica per a nosaltres. Per exemple: el metro que us he descrit val 3 pesos el viatje (al canvi 0,20 eurus), dinar al carrer ho pots fer per 15 o 20 pesos i un menú de corrido per 40 pesos. L´alcohol te mes o menys el mateix preu que allá, pots trobar de tot el mon i també, es clar, el local, algo mes barato.
Parlant de l´alcohol local, ahir vaig provar per primer cop el Pulke, que no es més que el suc de l´agave, el càctus del tequila. El suc s´extreu de la part central de la planta a les 6 de la tarda i a les 6 del matí, es deixa reposar 4 hores a l´aire, despres es tanca i es deixa fermentar 12 hores més i ja está. El resultat es un líquid blanc i espés que al prendre´l te un gust una mica àcid i amb lleugera picantó derivada de la fermentació. Es molt nutritiu i poc carregat en alcohol. Es pot barrejar amb sucs de fruites naturals, suc d´api o prendre´l sol. Si aquest líquid es deixa fermentar una mica més i es destil·la, es converteix en tequila. En va agradar pero no en abusaré, ja que et treu la gana (alimenta per si sol).
El dilluns, quan vaig arribar i despres de dormir una miqueta, vaig trucar a la Guiomar, una amiga d´en Joni, i vaig quedar amb ella. Després de donar clases a la UNAM tenia una reunió/dinar de treball amb altre gent per preparar unes jornades/seminari sobre l´actualitat del pobles indígenas de tota américa, sobretot per debatre el protagonisme que tenen actualment en el poder d´alguns països com Bolibia, Ecuador, Venezuela... Vaig trobar-me amb ella en el moment que estaven acabant la reunió i havien demanat per dinar - ella va tindre el detall de demanar dinar per mí i convidarme, a sobre! -, despres vam sortir a prendre un café amb un alumne seu que, casualment, aquest any fará una tournee per Europa i sud-américa, passant per Catalunya. L´hi vaig donar el meu correu per que, quan sapigues segur per a on aniria, m´escrigues per jo pasar-li contactes i avisar a la gent que anirá per allà. S´en diu Oscar i es molt simpàtic i de la ona llibertària.
Els altres dies (ahir i avui) he anat de museus. Ahír vaig anar al Castillo de Xapultepec a veure el museu de història nacional.
El castell va ser residéncia de l´emperador Maximiliano i dels presidents Porfirio Diaz i Juarez entre d´altres. També va ser observatori astronòmic i académia militar. La primera construcció va ser un santuari construït pels espanyols a sobre d´un petit temple azteca. Va restar abandonat un temps, pero després va ser entregat a la ciutat per ser lo que es ara, un reflex del poder i el luxe dels jeràrques sobre un poble que vivia en la miseria als seus peus... fins que va arribar la revolució, la primera del segle XX.
Avui he anat al museu d´antropologia pero... tant sols he vist la mostra dedicada a 6 ciutats mesoamericanes (prévias a l´arribada dels espanyols). Era gratuïta i pensava que ho enllestiria amb 1 o 2 hores ja que creia que no seria gaire important. Doncs no, he estat prop de 4 hores i, per tant, no he entrat al museu propiament dit.
La veritat es que valia molt la pena. Hi havien peces que fins ara només havia fist en fotografies i d´altres realment increïbles. Tractava sobre les ciutats de Monte Alban, Tajin, Palenque, Tehotihuacan, Tepatlan i Tenochtitlan (l´actual ciutat de Méxic). Amb ceràmiques, joies, esculptures, pintures murals... una maravella.
Es una llástima que no hagi pogut fer fotos (estava prohibit).
Demà tornaré al museu propiament dit i hem portaré menjar i tot, perque fa set anys en 6 hores només vaig poder veure una tercera part.
Val, us deixo, tinc de trucar a una altre col·lega - el Nacho del col·lectiu Alicia - ha veure si ens veiem i si hem pot donar el contacte del meu col·lega Tobi, de la Biblioteca Social Reconstruir, que es el que en va ajudar fa 7 anys.
Petons a totes les noietes (bones i dolentes) i abraçades als noiets.
Salut!
Enric
Ja fa uns dies que corro per aquesta ciutat enorme, inmensa, gegantina... Es tan gran que hi cabem tots, d´aquí, d´allà, de tot arreu.
Aixó es ben cert ja que sempre ha acollit tota la gent que s´hi ha presentat a viure-hi, es força generosa i, pel seus carrers s´hi respira continuament - a part, es clar, de la contaminació provocada per la caótica circul·lació viaria - uns aires de germanonia humana. Sinó, digueu-li als exiliats de la guerra civil espanyola.
Es una ciutat inmensa que acull una inmensitat de gent (més de 25 milions de persones, oficialment), que treballa i/o ven coses. Es desplaça amunt i avall continuament caminant, en vehicle propi o de la empresa, en peseros (busos petits), metro-bus (un autobus amb carril propi de circul·lació pel mitg dels carrers amples), autobusos, i metro.
Ai, el metro!, es increïble la de gent que mou. En hores punta hi han vagons reservats per les dones i el nens i els passadissos dividits entre els que hi van i els que hi venen. Mou, crec, milions de persones diaries.
Per l´altre costat, es una ciutat força económica per a nosaltres. Per exemple: el metro que us he descrit val 3 pesos el viatje (al canvi 0,20 eurus), dinar al carrer ho pots fer per 15 o 20 pesos i un menú de corrido per 40 pesos. L´alcohol te mes o menys el mateix preu que allá, pots trobar de tot el mon i també, es clar, el local, algo mes barato.
Parlant de l´alcohol local, ahir vaig provar per primer cop el Pulke, que no es més que el suc de l´agave, el càctus del tequila. El suc s´extreu de la part central de la planta a les 6 de la tarda i a les 6 del matí, es deixa reposar 4 hores a l´aire, despres es tanca i es deixa fermentar 12 hores més i ja está. El resultat es un líquid blanc i espés que al prendre´l te un gust una mica àcid i amb lleugera picantó derivada de la fermentació. Es molt nutritiu i poc carregat en alcohol. Es pot barrejar amb sucs de fruites naturals, suc d´api o prendre´l sol. Si aquest líquid es deixa fermentar una mica més i es destil·la, es converteix en tequila. En va agradar pero no en abusaré, ja que et treu la gana (alimenta per si sol).
El dilluns, quan vaig arribar i despres de dormir una miqueta, vaig trucar a la Guiomar, una amiga d´en Joni, i vaig quedar amb ella. Després de donar clases a la UNAM tenia una reunió/dinar de treball amb altre gent per preparar unes jornades/seminari sobre l´actualitat del pobles indígenas de tota américa, sobretot per debatre el protagonisme que tenen actualment en el poder d´alguns països com Bolibia, Ecuador, Venezuela... Vaig trobar-me amb ella en el moment que estaven acabant la reunió i havien demanat per dinar - ella va tindre el detall de demanar dinar per mí i convidarme, a sobre! -, despres vam sortir a prendre un café amb un alumne seu que, casualment, aquest any fará una tournee per Europa i sud-américa, passant per Catalunya. L´hi vaig donar el meu correu per que, quan sapigues segur per a on aniria, m´escrigues per jo pasar-li contactes i avisar a la gent que anirá per allà. S´en diu Oscar i es molt simpàtic i de la ona llibertària.
Els altres dies (ahir i avui) he anat de museus. Ahír vaig anar al Castillo de Xapultepec a veure el museu de història nacional.
El castell va ser residéncia de l´emperador Maximiliano i dels presidents Porfirio Diaz i Juarez entre d´altres. També va ser observatori astronòmic i académia militar. La primera construcció va ser un santuari construït pels espanyols a sobre d´un petit temple azteca. Va restar abandonat un temps, pero després va ser entregat a la ciutat per ser lo que es ara, un reflex del poder i el luxe dels jeràrques sobre un poble que vivia en la miseria als seus peus... fins que va arribar la revolució, la primera del segle XX.
Avui he anat al museu d´antropologia pero... tant sols he vist la mostra dedicada a 6 ciutats mesoamericanes (prévias a l´arribada dels espanyols). Era gratuïta i pensava que ho enllestiria amb 1 o 2 hores ja que creia que no seria gaire important. Doncs no, he estat prop de 4 hores i, per tant, no he entrat al museu propiament dit.
La veritat es que valia molt la pena. Hi havien peces que fins ara només havia fist en fotografies i d´altres realment increïbles. Tractava sobre les ciutats de Monte Alban, Tajin, Palenque, Tehotihuacan, Tepatlan i Tenochtitlan (l´actual ciutat de Méxic). Amb ceràmiques, joies, esculptures, pintures murals... una maravella.
Es una llástima que no hagi pogut fer fotos (estava prohibit).
Demà tornaré al museu propiament dit i hem portaré menjar i tot, perque fa set anys en 6 hores només vaig poder veure una tercera part.
Val, us deixo, tinc de trucar a una altre col·lega - el Nacho del col·lectiu Alicia - ha veure si ens veiem i si hem pot donar el contacte del meu col·lega Tobi, de la Biblioteca Social Reconstruir, que es el que en va ajudar fa 7 anys.
Petons a totes les noietes (bones i dolentes) i abraçades als noiets.
Salut!
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)