Estimats i estimades amics i amigues:
Com que ja fa dies que no us explico res, aquí van algunes històries mes.
Ja vaig comentar que després de passar uns dies a Comayagua anava cap a Valle de Ángeles, un poblet petit (com Sallent) i bastant turístic, on hi han innumerables botigues d'artesania i es al costat de la reserva natural de "la Tigra".
Aquesta reserva es importantísima per la capital d'Honduras - Tegucigalpa - ja que es la font on es genera l'aigua potable de la ciutat i es alhora el pulmó verd de la regió.
Malauradament només vaig estar de passada un dia a la reserva pero vaig constatar que està ben preparada per rebre el ecoturisme.
L'accés es per el poblet de San Juancito, poble que fins els anys 50 va ser miner ja que allà - a la muntanya - hi tenia la seu la "Honduras-New York minning company". Aquesta empresa es va instal·lar a principis del segle XX per extreure l'or i la plata que hi havia a les entranyes de la muntanya. Per sort no van fer cap explotació a cel obert i no van destrossar gaire l'ecosistema.
Van marxar quan van considerar que no hi havia extracció rentable però van deixar unes mostres d'arquitectura minera i urbana interessants.
Per anar-hi des de Valle de Ángeles hi ha que agafar un bus cap a San Junacito, baixar-se a la part d'a baix del poble i caminar una hora - de pujada contínua - fins a la mina i cap al centre d'interpretació. Allà dalt hi ha una parella d'alemanys que lloguen cabanyes - hi son des de fa 13 anys - i el mateix centre d'interpretació fa les funcions d'alberg.
També hi han "pulperias", que es com per Hondures i Nicaragua anomenen a les botiguetes on venen de tot. Es d'agrair ja que després de pujar la costa cal quedar-s'hi per poder llevar-se cap a les 5 del matí per anar a veure tota la fauna de la zona.
Hi han quetzals, faisans, tigrillos (ocelotes), chanchos salvajes (com jabalís), serps i moltes altres criatures no humanes que encara sobreviuen en aquests petits racons de mon. Vaig poder donar una volteta però no hi vaig ser-hi molta estona ja que tenia que agafar el bus de tornada a Valle de Ángeles.
Si algun dia hi torno ja faré per quedar-m'hi uns dies allà dalt. De moment ja he conegut un altre lloc interessant.
Es curiós com només a uns 20 km. d'una de les ciutats mes perilloses de centreamèrica hi hagi racons tan idíl·lics com la reserva de "la Tigra" i pacífics i tranquils com Valle de Ángeles.
Val, ja us he fet cinc cèntims de la meva darrera estada a Hondures, ara cal que us comenti la meva entrada a un país que feia anys que volia anar, la meva estimada Nicaragua. Aquí comença la segona part d'aquest llarg comentari. Us ho devia...
Vaig sortir de Valle de Ángeles fa tres dies. Vaig agafar el bus fins a Tegu i allà vaig anar en "rapidito" fins a Villas del Sol on vaig tornar a agafar el bus fins a Danlí - val a dir que estava fent servir els transports mes populars i econòmics de la zona Els "rapiditos" son minibusos relativament moderns, però els autobusos son els típics transports escolars d'EEUU, grocs i tunejats, molt vells però relativament nets -. De Danlí vaig anar a "el Paraiso", la darrera població abans d'arribar a la frontera de "las Manos". Allà vaig agafar el darrer bus fins a la frontera.
Sortint de Valle a les 9 del matí, vaig creuar la frontera a les 3 i mitja de la tarda.
Un cop fets els tràmits duaners, Vaig agafar el bus fins a Ocotal i allà un altre fins a Estelí, la primera parada a Nicaragua. Vaig arribar passades les 7 de la tarda. En total deu hores de viatge seguit i sense parar. No patiu, a Danlí vaig poder dinar un "almuerzo típico" composat per arroç i frijoles - "gallopinto" li diuen -, amanida i una cuixeta de pollastre.
Aquest viatge el vaig fer per menys de 6 eurus. El transport turístic costa mes o menys uns 35 eurus però val la pena fer-ho com ho vaig fer ja que vaig poder conèixer molta gent i vaig tenir converses força interessants, que es una part molt important (si no la que més) del meu viatge.
A Estelí he estat només dos dies. La ciutat està envoltada de reserves naturals i caldria estar-s'hi un parell de setmanes per veure-las amb l'atenció que es mereixen. Això, les fàbriques tabaqueres i la història son els principals valor d'Estelí.
Per altra banda, la ciutat guarda ben poc patrimoni arquitectònic ja que va ser seu dels principals combats entre el FSLN i la guardia nacional durant el conflicte revolucionari de finals dels 70.
La van deixar ben destroçada la pobreta.
Vaig visitar el "Museo de Héroes y Mártires" (sencillet, com una exposició de les nostres), el "Museo de Antropología e História" (molt deixat, sense catalogar i pendent de que es construeixi una seu mes segura i digne) i vaig comprar tabac, concretament purets petits dels que a mi m'agraden.
Fins aquí la meva visita llampec a Estelí.
Ahir vaig sortir cap a les 9 del matí en direcció a Leon, el lloc on soc ara mateix.
Vaig arribar cap a les 2 del migdia i, després de dinar vaig començar a buscar on allotjar-me.
Després de passar per 4 albergs diferents i que eren plens vaig trobar lloc en un cinquè per parar-hi només una nit, ja que hi havia un grup que van anar a fer una ruta pels volcans i tornaven avui i l'alberg quedava ple de nou.
Per sort, mirant per internet vaig aconseguir reservar en el lloc on soc ara mateix, l'hostal Colibrí.
A Leon hi estaré uns quants dies ja que la ciutat val la pena. Arquitectura colonial, museus, volcans i seguretat (com a tota Nicaragua) son els valors que fan atractiva la ciutat. El factor relativament negatiu es que fa calor ja que es situada prop del mar i de les platges del Pacífic nicaragüenc. Però alhora es un atractiu mes.
Tant Leon com Estelí eren les ciutats que mes van recolzar al FSLN. Son les ciutats d'esquerres de Nicaragua. La revolta estudiantil de Leon va decantar favorablement la balança cap els revolucionaris, a mes de ser el proveïment mes importat de efectius humans al FSLN. Els "muchachos" era com els anomenaven la gent del poble.
Vinga, us deixo de moment i espero poder ampliar la informació amb les moltes fotografies que penso fer.
Fins un altre.
Salut!
PD: El Marc hem pregunta si llegeixo els comentaris. Es clar que si!, es una agradable sorpresa quan obro el bloc i confirmo la vostra atenció. Encara que hi hagi moments que hem sento sol, se que vosaltres m'acompanyeu, encara que sigui electrònica-ment.
Petons i abraçades electròniques per a tots i totes.
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dijous, 28 de juliol del 2011
divendres, 22 de juliol del 2011
INCREÏBLE HONDURAS... TELA COMO HAY AGUA,,,
Bona nit amigues!
Soc aquí de nou per parlar-vos de lo que jo estic vivint en el meu viatge escandalosament variable.
En aquest moment soc de nou a Comayagua, una ciutat colonial de Hondures.
Va ser la capital de la província de la "Nueva Valladolid" fins al 1821, any de la independència de Espanya (ahhh... quin anhel mes català, i alhora, tant antic!).
Va seguir sent capital del nou país alternativament amb Tegucigalpa fins que el 1887 aquesta última va ser la capital definitiva, gràcies als militars "liberals" que quasi la van destruir per que les seves propietats no eren aquí.
Actualment el govern vol revitalitzar l'antiga herència colonial enfocant-la cap el turisme i, amb ajuts de la cooperació governamental d'Espanya, la està restaurant per fer-la mes atractiva turísticament.
Encara li falten uns 2 anys d'obres (calculo jo), però van a bon ritme.
La ciutat es bonica i te - com no! - un important patrimoni d'esglésies. Amb el temps i, si no canvien gaire les cose,s tindran una bona font d'ingressos turístics.
Al començament de aquesta entrada he dit que "he tornat" a Comayagua, això es degut a que ahir vaig marxar a la comunitat de Rio Negro, el parc nacional de Comayagua (PANACOMA li diuen el originals).
Es una zona preciosa on es pot trobar el bosc primari mes proper a una ciutat d'Hondures (també he fet fotos, ja les veureu).
Aquest mateix matí he anat a la "Cascada de los Ensueños" després d'haver passat la nit amb una família de la comunitat Rio Negro al haver arribat ahir cap a les 4 de la tarda, després de dues hores i mitja a la caixa d'una "pick up".
Podia, i ho he pensat, passar mes dies amb ells - una cabanya amb lavabo i dutxa, porxo i natura costava 100 lempiras la nit, el dinar, sopar o esmorzar 50, total: 10 eurus pensió complerta -, el lloc s'ho valia, però el fet de seguir el meu camí m'ha impulsat a tornar, per demà anar a Valle de Àngeles, un lloc preciós passat Tegucigalpa (una capital perillosa, com totes per aquí).
Val a dir que a Rio Negro la comunitat es diu COFCACOMA, es a dir, "Cooperativa de familias ecológicas agrícolas de la montaña de Comayagua".
Son una gent que, després de les diferents visites de gent com l'Angela, biòloga/botànica de Granada que el 1995 va fer un estudi botànic de la zona per tres mesos, estudiosos d'EEUU i Canadá i d'altres van decidir
tirar per la via de la agricultura biològica i ser energèticament auto-suficients, portant a terme projectes de mini turbines per generar electricitat i formant-se amb ajuda de col·lectius camperols de Perú i Colómbia per la agricultura ecològica (generant els seus propis fertilitzants i plaguicides naturals pel cultiu del cafè i la rotació de les parcel·les sense d'haver de cremar noves zones), intentant exportar un cafè de qualitat (suau i perfumat) al 1er mon on tenen realment validesa les seves tècniques.
Son 126 famílies i tenen molt bona sintonia amb el medi ambient on viuen, considerant-lo com la seva principal font de vida i veient en la seva preservació el futur de les seves famílies.
Amés, l'Avílio, el que porta el centre d'interpretació i les cabanyes d'acullida (a part de ser productor de cafè) es com un germà bessó del Juan Pedro. Fort, sincer, solidari, simpàtic, amb iniciativa i - sobretot - honest. Crec que es caurien molt bé.
Potser algun dia et porto cap aquí, Juan Pedro (amb la Maria, es clar).
Vinga, us deixo que se'n fa tard per anar a sopar. Un altre dia segueixo.
Salut i petons!
Enric
PD: Tinc pendent fer les meves reflexions crues d'aquest viatge. Potser les envio al Pèsol Negre...
Soc aquí de nou per parlar-vos de lo que jo estic vivint en el meu viatge escandalosament variable.
En aquest moment soc de nou a Comayagua, una ciutat colonial de Hondures.
Va ser la capital de la província de la "Nueva Valladolid" fins al 1821, any de la independència de Espanya (ahhh... quin anhel mes català, i alhora, tant antic!).
Va seguir sent capital del nou país alternativament amb Tegucigalpa fins que el 1887 aquesta última va ser la capital definitiva, gràcies als militars "liberals" que quasi la van destruir per que les seves propietats no eren aquí.
Actualment el govern vol revitalitzar l'antiga herència colonial enfocant-la cap el turisme i, amb ajuts de la cooperació governamental d'Espanya, la està restaurant per fer-la mes atractiva turísticament.
Encara li falten uns 2 anys d'obres (calculo jo), però van a bon ritme.
La ciutat es bonica i te - com no! - un important patrimoni d'esglésies. Amb el temps i, si no canvien gaire les cose,s tindran una bona font d'ingressos turístics.
Al començament de aquesta entrada he dit que "he tornat" a Comayagua, això es degut a que ahir vaig marxar a la comunitat de Rio Negro, el parc nacional de Comayagua (PANACOMA li diuen el originals).
Es una zona preciosa on es pot trobar el bosc primari mes proper a una ciutat d'Hondures (també he fet fotos, ja les veureu).
Aquest mateix matí he anat a la "Cascada de los Ensueños" després d'haver passat la nit amb una família de la comunitat Rio Negro al haver arribat ahir cap a les 4 de la tarda, després de dues hores i mitja a la caixa d'una "pick up".
Podia, i ho he pensat, passar mes dies amb ells - una cabanya amb lavabo i dutxa, porxo i natura costava 100 lempiras la nit, el dinar, sopar o esmorzar 50, total: 10 eurus pensió complerta -, el lloc s'ho valia, però el fet de seguir el meu camí m'ha impulsat a tornar, per demà anar a Valle de Àngeles, un lloc preciós passat Tegucigalpa (una capital perillosa, com totes per aquí).
Val a dir que a Rio Negro la comunitat es diu COFCACOMA, es a dir, "Cooperativa de familias ecológicas agrícolas de la montaña de Comayagua".
Son una gent que, després de les diferents visites de gent com l'Angela, biòloga/botànica de Granada que el 1995 va fer un estudi botànic de la zona per tres mesos, estudiosos d'EEUU i Canadá i d'altres van decidir
tirar per la via de la agricultura biològica i ser energèticament auto-suficients, portant a terme projectes de mini turbines per generar electricitat i formant-se amb ajuda de col·lectius camperols de Perú i Colómbia per la agricultura ecològica (generant els seus propis fertilitzants i plaguicides naturals pel cultiu del cafè i la rotació de les parcel·les sense d'haver de cremar noves zones), intentant exportar un cafè de qualitat (suau i perfumat) al 1er mon on tenen realment validesa les seves tècniques.
Son 126 famílies i tenen molt bona sintonia amb el medi ambient on viuen, considerant-lo com la seva principal font de vida i veient en la seva preservació el futur de les seves famílies.
Amés, l'Avílio, el que porta el centre d'interpretació i les cabanyes d'acullida (a part de ser productor de cafè) es com un germà bessó del Juan Pedro. Fort, sincer, solidari, simpàtic, amb iniciativa i - sobretot - honest. Crec que es caurien molt bé.
Potser algun dia et porto cap aquí, Juan Pedro (amb la Maria, es clar).
Vinga, us deixo que se'n fa tard per anar a sopar. Un altre dia segueixo.
Salut i petons!
Enric
PD: Tinc pendent fer les meves reflexions crues d'aquest viatge. Potser les envio al Pèsol Negre...
divendres, 15 de juliol del 2011
PIRATILLA DEL CARIB...
Hola amigues i amics!
No se si us heu fixat, però vaig per la 19a etapa i, no he senyalat res ni tant sols he reflectit al blog la 18a.
La raó es ben senzilla i aquí està la explicació.
Abans d'ahir vaig arribar a San Pedro Sula, Honduras, provinent de Lívingston, Guatemala. Aquesta es la 2a ciutat del país i es la capital industrial. Es una ciutat mes aviat lletja i gens preparada pel turisme. A mes, els índex de delinqüència son bastant alts i no es pot sortir pel carrer quan es fa fosc si no et vols trobar en algun "fregao" amb les "maras".
La raó de tan il·lògica parada es que tenia que decidir cap a on anar, si cap al Carib o cap a veure mes ruïnes - les de Copan, concretament -.
Mentrestant vaig fer una visita a la ciutat i al seu museu d'antropologia i història. No es gaire interessant (un cop vistos els de Mèxic i el de Vancouver, de moment, no trobo res millor, a part el de Oaxaca), però te bona ceràmica pre-hispànica i descriu bastant be la època de la conquesta i els segles posteriors. No vaig fer fotos perquè hem vaig deixar la càmara. Ho sento.
Als voltants de San Pedro Sula hi han bastants jaciments, però no son dins de cap circuït turístic (al menys que jo sàpiga), una llàstima ja que hi ha restes (poques) d'una ciutadella indígena amurallada i bastats vestigis de zones de culte de diferents indrets poblats pels maies des de el 700 ac.
Tampoc vaig trobar on posar-m'hi a internet i no volia voltar massa per enlloc...
Al final m'he decidit per banyar-me al Carib i avui mateix he sortit de San Pedro Sula i m'he plantat a Tela, una petita ciutat del Carib hondureny - petita però te mes habitants que Manresa -.
Aquí hi seré un parell o tres de dies anant a la platja (cosa que no vaig poder fer a Lívingston) i veien si vaig a Trujillo, a la Ceiba i les illes o be cap a l'interior, camí de Nicaragua.
Aquí, al menys, ja son mes preparats pel turisme (de platja), al menys pel turisme hondureny i guatemalenc que passa per aquí, les platges tenen sorra i hi ha una bona oferta gastronòmica. Es bastant semblant a Livingston i també hi han unes quantes comunitats garifunas. Ja us diré mes coses un altre dia.
Vinga, avui seré breu i concís. No tinc gaire cosa a dir, només hem deixava comentar que la nit abans de sortir de Livingston, els mosquits hem van fregir les cames i ara sembla que tingui la verola de genolls avall. No tot son plaers en aquest viatge.
Salut i petons!
Enric
No se si us heu fixat, però vaig per la 19a etapa i, no he senyalat res ni tant sols he reflectit al blog la 18a.
La raó es ben senzilla i aquí està la explicació.
Abans d'ahir vaig arribar a San Pedro Sula, Honduras, provinent de Lívingston, Guatemala. Aquesta es la 2a ciutat del país i es la capital industrial. Es una ciutat mes aviat lletja i gens preparada pel turisme. A mes, els índex de delinqüència son bastant alts i no es pot sortir pel carrer quan es fa fosc si no et vols trobar en algun "fregao" amb les "maras".
La raó de tan il·lògica parada es que tenia que decidir cap a on anar, si cap al Carib o cap a veure mes ruïnes - les de Copan, concretament -.
Mentrestant vaig fer una visita a la ciutat i al seu museu d'antropologia i història. No es gaire interessant (un cop vistos els de Mèxic i el de Vancouver, de moment, no trobo res millor, a part el de Oaxaca), però te bona ceràmica pre-hispànica i descriu bastant be la època de la conquesta i els segles posteriors. No vaig fer fotos perquè hem vaig deixar la càmara. Ho sento.
Als voltants de San Pedro Sula hi han bastants jaciments, però no son dins de cap circuït turístic (al menys que jo sàpiga), una llàstima ja que hi ha restes (poques) d'una ciutadella indígena amurallada i bastats vestigis de zones de culte de diferents indrets poblats pels maies des de el 700 ac.
Tampoc vaig trobar on posar-m'hi a internet i no volia voltar massa per enlloc...
Al final m'he decidit per banyar-me al Carib i avui mateix he sortit de San Pedro Sula i m'he plantat a Tela, una petita ciutat del Carib hondureny - petita però te mes habitants que Manresa -.
Aquí hi seré un parell o tres de dies anant a la platja (cosa que no vaig poder fer a Lívingston) i veien si vaig a Trujillo, a la Ceiba i les illes o be cap a l'interior, camí de Nicaragua.
Aquí, al menys, ja son mes preparats pel turisme (de platja), al menys pel turisme hondureny i guatemalenc que passa per aquí, les platges tenen sorra i hi ha una bona oferta gastronòmica. Es bastant semblant a Livingston i també hi han unes quantes comunitats garifunas. Ja us diré mes coses un altre dia.
Vinga, avui seré breu i concís. No tinc gaire cosa a dir, només hem deixava comentar que la nit abans de sortir de Livingston, els mosquits hem van fregir les cames i ara sembla que tingui la verola de genolls avall. No tot son plaers en aquest viatge.
Salut i petons!
Enric
dilluns, 11 de juliol del 2011
DE LLAC A LLAC... FINS EL MAR.
Benvolguts/des seguidors/res:
Després d'una travessa d'una hora pel rio Dulce i la exuberant selva que l'envolta, vaig arribar ahir a Livingston, la meva darrera parada en territori guatemalenc. La propera etapa tindré un nou segell al passaport, un nou país totalment desconegut per a mi, tal com van ser Canada i els EEUU en les primeres fases del viatge.
Aquí, a Livingston i seré per no mes de dos dies i després aniré (per mar, no pot ser d'un altre manera ja que Livingston no te cap accés "civilitzat" per terra) a Puerto Barrios, on creuaré la frontera cap a Hondures. Allà anirè cap a la Ceiba, una ciutat costera d'aquest mar Carib.
La darrera etapa a Rio Dulce (mes concretament, a Fronteras) va ser de caire nostàlgic. Hem vaig allotjar al mateix lloc on ho vaig fer fa 8 anys, però les coses havien canviat una mica.
L'hotel seguia sent tan encantador, còmode i acollidor com era abans. Seguia sent la principal font de finançament de Casa Guatemala, un orfenat força important de la zona on van començar a acollir els nens que la guerra havia deixat sols. Desprès (i actualment), acullen nens nascuts de mares solteres que no els poden mantenir i dels fills de camperols i camperoles que han tingut la desgracia d'haver perdut la parella. També fan força feina en combatre la mal-nutrició dels infants així com s'encarreguen de la educació i formació professional fins la majoria d'edat.
Treballa amb voluntaris que han de pagar - o fer una donació, com vulgueu dir-li - per treballar ja sigui fent d'educador o de formador.
L'orfenat ha anat ampliant i millorant les instal·lacions gràcies, sobretot a les donacions que venen del nord d'Amèrica - Canadà i EEUU - i del provinents de Europa i la seva filial a Espanya (podeu consultar la seva web http://www.casaguatemala.es ).
Però la maleïda crisis també ha fet força mal ja que les donacions i els voluntaris han minvat dràstica-ment. Actualment hi ha uns 8 voluntaris per mes de 200 nens. Si sabeu algú que hi vulgui i pugui anar, consulteu la web per poder fer-ho.
A tot això s'afegeix el fet que al poble de Fronteras hi han bastants hotels que fan la competència al Backpackers i l'hi roben clientela. Cal dir que hi ha uns llocs veritablement meravellosos per les contrades i, encara que més cars, son racons de paradís.
Per la vostra informació,al Backpackers es dorm en dormitori col·lectiu per 30 Quetzales (1 euro = 11 Quetzals, aprox.) i té habitacions dobles per 150 Q força acollidores, amés del restaurant amb una bona carta.
Però seguim en el viatge i parlem del lloc on soc ara, la Casa de la Iguana, a Lívingston.
Aquest hotel es com un alberg de joves al ús. Tot ple de gent que, com vaig trobant-me en tot el viatge, son principalment anglesos, alemanys, nord-americans, israelites i francesos, amb altres de coreans i xinesos però en molta menor mesura i quasi ningun espanyol - sort dels pocs argentins i uruguaios -. Així, ara mateix, l'idioma principal es l'anglès i sort que l'staff sap espanyol perque també son anglesos (al menys els amos del local). O sigui, que no tinc mes remei que seguir practicant el meu desastrós anglès.
La bona noticia es que les noies son força maques i simpàtiques i els xicots - en la seva majoria - son amables i s'esforcen a comprendre el meu "indian english".
El lloc es força bonic, amb cabanes de fusta amb sostre de palla i l'staff s'esforça en animar l'estança amb excursions i jocs de nit ben divertits. Mes o menys segueix la tònica habitual d'aquests llocs.
Avui ha començat el dia plovent (recordeu, es temporada de pluges) i han tingut de suspendre la sortida a la cascada de Siete Templos i Playa Blanca, dos llocs paradisíacs dels voltants on jo m'havia apuntat. No sé encara si hem quedaré un dia mes per poder anar-hi demà i poder fer fotos; si no plou, així ho faré, sinó agafaré la barca a Puerto Barrios i cap a Hondures.
Es curiós com hi han força joves que venen a aprendre espanyol i, com que s'ajunten amb altres fan servir sempre l'anglès i realment molt pocs s'esforcen en millorar l'spanish. Trobo una mica tonto i "comodon" pagar unes classes que no aprofiten.
Val doncs, ara ha deixat de ploure i aniré a donar un volt pel poble i ha fer alguna foto. Després o demà les penjaré i també ho faré amb les de la travessa pel Rio Dulce i la zona de Fronteras, perquè gaudiu una miqueta lo jo estic gaudint.
Vinga... a reveu-re...
Salut!
Enric
Després d'una travessa d'una hora pel rio Dulce i la exuberant selva que l'envolta, vaig arribar ahir a Livingston, la meva darrera parada en territori guatemalenc. La propera etapa tindré un nou segell al passaport, un nou país totalment desconegut per a mi, tal com van ser Canada i els EEUU en les primeres fases del viatge.
Aquí, a Livingston i seré per no mes de dos dies i després aniré (per mar, no pot ser d'un altre manera ja que Livingston no te cap accés "civilitzat" per terra) a Puerto Barrios, on creuaré la frontera cap a Hondures. Allà anirè cap a la Ceiba, una ciutat costera d'aquest mar Carib.
La darrera etapa a Rio Dulce (mes concretament, a Fronteras) va ser de caire nostàlgic. Hem vaig allotjar al mateix lloc on ho vaig fer fa 8 anys, però les coses havien canviat una mica.
L'hotel seguia sent tan encantador, còmode i acollidor com era abans. Seguia sent la principal font de finançament de Casa Guatemala, un orfenat força important de la zona on van començar a acollir els nens que la guerra havia deixat sols. Desprès (i actualment), acullen nens nascuts de mares solteres que no els poden mantenir i dels fills de camperols i camperoles que han tingut la desgracia d'haver perdut la parella. També fan força feina en combatre la mal-nutrició dels infants així com s'encarreguen de la educació i formació professional fins la majoria d'edat.
Treballa amb voluntaris que han de pagar - o fer una donació, com vulgueu dir-li - per treballar ja sigui fent d'educador o de formador.
L'orfenat ha anat ampliant i millorant les instal·lacions gràcies, sobretot a les donacions que venen del nord d'Amèrica - Canadà i EEUU - i del provinents de Europa i la seva filial a Espanya (podeu consultar la seva web http://www.casaguatemala.es ).
Però la maleïda crisis també ha fet força mal ja que les donacions i els voluntaris han minvat dràstica-ment. Actualment hi ha uns 8 voluntaris per mes de 200 nens. Si sabeu algú que hi vulgui i pugui anar, consulteu la web per poder fer-ho.
A tot això s'afegeix el fet que al poble de Fronteras hi han bastants hotels que fan la competència al Backpackers i l'hi roben clientela. Cal dir que hi ha uns llocs veritablement meravellosos per les contrades i, encara que més cars, son racons de paradís.
Per la vostra informació,al Backpackers es dorm en dormitori col·lectiu per 30 Quetzales (1 euro = 11 Quetzals, aprox.) i té habitacions dobles per 150 Q força acollidores, amés del restaurant amb una bona carta.
Però seguim en el viatge i parlem del lloc on soc ara, la Casa de la Iguana, a Lívingston.
Aquest hotel es com un alberg de joves al ús. Tot ple de gent que, com vaig trobant-me en tot el viatge, son principalment anglesos, alemanys, nord-americans, israelites i francesos, amb altres de coreans i xinesos però en molta menor mesura i quasi ningun espanyol - sort dels pocs argentins i uruguaios -. Així, ara mateix, l'idioma principal es l'anglès i sort que l'staff sap espanyol perque també son anglesos (al menys els amos del local). O sigui, que no tinc mes remei que seguir practicant el meu desastrós anglès.
La bona noticia es que les noies son força maques i simpàtiques i els xicots - en la seva majoria - son amables i s'esforcen a comprendre el meu "indian english".
El lloc es força bonic, amb cabanes de fusta amb sostre de palla i l'staff s'esforça en animar l'estança amb excursions i jocs de nit ben divertits. Mes o menys segueix la tònica habitual d'aquests llocs.
Avui ha començat el dia plovent (recordeu, es temporada de pluges) i han tingut de suspendre la sortida a la cascada de Siete Templos i Playa Blanca, dos llocs paradisíacs dels voltants on jo m'havia apuntat. No sé encara si hem quedaré un dia mes per poder anar-hi demà i poder fer fotos; si no plou, així ho faré, sinó agafaré la barca a Puerto Barrios i cap a Hondures.
Es curiós com hi han força joves que venen a aprendre espanyol i, com que s'ajunten amb altres fan servir sempre l'anglès i realment molt pocs s'esforcen en millorar l'spanish. Trobo una mica tonto i "comodon" pagar unes classes que no aprofiten.
Val doncs, ara ha deixat de ploure i aniré a donar un volt pel poble i ha fer alguna foto. Després o demà les penjaré i també ho faré amb les de la travessa pel Rio Dulce i la zona de Fronteras, perquè gaudiu una miqueta lo jo estic gaudint.
Vinga... a reveu-re...
Salut!
Enric
dissabte, 9 de juliol del 2011
TIKAL, ON REALMENT HI HA UN MON PERDUT
Hola estimats/des seguidors!
Ahir vaig arribar a Rio Dulce, un lloc paradisíac pels jubilats nord-americans, els rics de Guatemala i els qui volen estar sense fer res gaudint de banys en el llac mes gran de Guatemala i passeigs en barca pel canyó del Rio Dulce fins a Lívingston - ciutat garifuna -, envoltats de selva i animals salvatges.
He començat parlant del lloc on soc, però us volia parlar de Tikal, les ruïnes mes impressionats que he vist fins ara. Ho podeu comprovar per les fotos.
Tikal era una ciutat de la època clàssica maia. Va ser el tercer destí d'unes generacions de governants i el seu poble que, degut a la desforestació i les sequeres, van anar traslladant-se durant quasi 2500 anys fins a la seva desaparició.
El primer lloc on van anar era un indret conegut com "el Mirador", situat prop de la frontera amb l'actual Mèxic. El lloc es pot visitar però després de caminar uns 50 kilòmetres per la selva, contractant guies que, amb mula, transporten les tendes, els matalassos inflables que fan de llit i el menjar necessari per 5 dies de travessa. Una bona aventura que jo no he decidit de fer. Potser un altre cop que hi vingui.
Després van anar a parar a Uxuactún, la ciutat on van desenvolupar millor la seva astronomia i els seus càlculs matemàtics per construir i emplaçar els edificis. Aquesta es mes accessible per no volia perdre mes temps en la meva ruta. Encara hem queda molt camí i moltes altres civilitzacions i ruïnes per veure.
Però lo que no podia deixar de costat era la ciutat de Tikal, una meravella que no es pot deixar de visitar.
La ciutat consta de diversos complexos amb temples, piràmides i palaus (bastant reconstruïts, per cert). Es espectacular i, si us fixeu en les fotos, hi han encara un munt d'edificis per desenrunar i reconstruir. La tècnica que fan servir per a la reconstrucció es la de fer sondeigs per veure on està realment assentat el material original i on hi han hagut despreniments. Això dona una idea bastant aproximada de la volumetria de l'edifici i dona certa fiabilitat a l'hora de posar de nou pedres al seu lloc. Si bé es cert que hi ha parts que la vegetació ha respectat - com ara el cim d'alguns temples i algun costat - la gran majoria va ser recoberta per la voraç selva durant els cents d'anys que ha estat abandonat.
Cal a dir que Hernan Cortés no li va donar cap importància històrica a les troballes (com era normal en temps de bàrbars), només va destruir encara més la zona buscant tresors en or i en plata a les tombes i les ofrenes per després fondre-les i enviar-les a la península per l'enriquiment de la classe governant i ell mateix. No eren bons temps per la cultura i la lírica.
El segles posteriors, les descripcions dels frares i estudiosos d'Europa van portar a la conclusió fantàstica de que les restes provenien del mítics Atlants de l'Atlàntida, aquella antiga civilització descrita pels clàssics grecs i enfonsada en el mar Atlàntic (d'aqui ve el nom). Potser el grecs van arribar a tindre un contacte amb els maies, els olmecas i toltecas, contemporanis en la història, i potser també els egipcis per allò de les piràmides. Com que vam tindre un mil·lenni de foscor cultural a Europa, tot això s'ha perdut.
En aquest punt hi trobo un lligam amb el lloc on soc actualment, el llac Izabal.
En aquest llac hi han restes maies, però submergides a certa profunditat. M'han explicat que hi ha un temple maia visible a prop del lloc on soc. Cal disposar d'equip de busseig i focs per il·luminar la zona. El lloc es manté mig en secret per evitar les expol·liacions, Ja sabeu, hi ha molta gent amb calérs per aquí que encara en faria més venent les peces o simplement decorarien els seus lavabos amb escultures i tresors maies.
Aquest fet es recollit amb nombroses inscripcions de glifs calendàrics maies. Sembla que un terratrèmol va ser la causa de la destrucció i 'esfondrament de la ciutat i la formació del llac. Potser en un futur mes proper en sabrem mes coses...
Tikal te un dels temples mes alts de les ruïnes conegudes, el temple IV. Amb 65 metres d'alçada en un lloc on el terreny es gairebé pla, es domina des de dalt tota la zona i es poden veure varis temples sortit per sobre la selva. Es un lloc perfecte per veure sortir el sol.
Un altre moment per ser-hi a Tikal es al vespre, quan els animals tornen a prendre el lloc i els monos ul·luladors competeixen aviam qui fa el crit mes fort. La posta de sol fa del lloc un indret fantàstic, però només deixant estar les nits de lluna plena i amb permís de la policia del parc. Si vols veure la sortida del sol has de colar-te per la selva (no es gaire difícil).
Val doncs, us deixo fins la propera, mentrestant gaudiu de les fotos, jo, demà, me'n vaig a Lívingston aviam si trobo el doctor (Lívingston, es clar...).
Un petó i abraçades per tothom.
Salut!
Enric
Ahir vaig arribar a Rio Dulce, un lloc paradisíac pels jubilats nord-americans, els rics de Guatemala i els qui volen estar sense fer res gaudint de banys en el llac mes gran de Guatemala i passeigs en barca pel canyó del Rio Dulce fins a Lívingston - ciutat garifuna -, envoltats de selva i animals salvatges.
He començat parlant del lloc on soc, però us volia parlar de Tikal, les ruïnes mes impressionats que he vist fins ara. Ho podeu comprovar per les fotos.
Tikal era una ciutat de la època clàssica maia. Va ser el tercer destí d'unes generacions de governants i el seu poble que, degut a la desforestació i les sequeres, van anar traslladant-se durant quasi 2500 anys fins a la seva desaparició.
El primer lloc on van anar era un indret conegut com "el Mirador", situat prop de la frontera amb l'actual Mèxic. El lloc es pot visitar però després de caminar uns 50 kilòmetres per la selva, contractant guies que, amb mula, transporten les tendes, els matalassos inflables que fan de llit i el menjar necessari per 5 dies de travessa. Una bona aventura que jo no he decidit de fer. Potser un altre cop que hi vingui.
Després van anar a parar a Uxuactún, la ciutat on van desenvolupar millor la seva astronomia i els seus càlculs matemàtics per construir i emplaçar els edificis. Aquesta es mes accessible per no volia perdre mes temps en la meva ruta. Encara hem queda molt camí i moltes altres civilitzacions i ruïnes per veure.
Però lo que no podia deixar de costat era la ciutat de Tikal, una meravella que no es pot deixar de visitar.
La ciutat consta de diversos complexos amb temples, piràmides i palaus (bastant reconstruïts, per cert). Es espectacular i, si us fixeu en les fotos, hi han encara un munt d'edificis per desenrunar i reconstruir. La tècnica que fan servir per a la reconstrucció es la de fer sondeigs per veure on està realment assentat el material original i on hi han hagut despreniments. Això dona una idea bastant aproximada de la volumetria de l'edifici i dona certa fiabilitat a l'hora de posar de nou pedres al seu lloc. Si bé es cert que hi ha parts que la vegetació ha respectat - com ara el cim d'alguns temples i algun costat - la gran majoria va ser recoberta per la voraç selva durant els cents d'anys que ha estat abandonat.
Cal a dir que Hernan Cortés no li va donar cap importància històrica a les troballes (com era normal en temps de bàrbars), només va destruir encara més la zona buscant tresors en or i en plata a les tombes i les ofrenes per després fondre-les i enviar-les a la península per l'enriquiment de la classe governant i ell mateix. No eren bons temps per la cultura i la lírica.
El segles posteriors, les descripcions dels frares i estudiosos d'Europa van portar a la conclusió fantàstica de que les restes provenien del mítics Atlants de l'Atlàntida, aquella antiga civilització descrita pels clàssics grecs i enfonsada en el mar Atlàntic (d'aqui ve el nom). Potser el grecs van arribar a tindre un contacte amb els maies, els olmecas i toltecas, contemporanis en la història, i potser també els egipcis per allò de les piràmides. Com que vam tindre un mil·lenni de foscor cultural a Europa, tot això s'ha perdut.
En aquest punt hi trobo un lligam amb el lloc on soc actualment, el llac Izabal.
En aquest llac hi han restes maies, però submergides a certa profunditat. M'han explicat que hi ha un temple maia visible a prop del lloc on soc. Cal disposar d'equip de busseig i focs per il·luminar la zona. El lloc es manté mig en secret per evitar les expol·liacions, Ja sabeu, hi ha molta gent amb calérs per aquí que encara en faria més venent les peces o simplement decorarien els seus lavabos amb escultures i tresors maies.
Aquest fet es recollit amb nombroses inscripcions de glifs calendàrics maies. Sembla que un terratrèmol va ser la causa de la destrucció i 'esfondrament de la ciutat i la formació del llac. Potser en un futur mes proper en sabrem mes coses...
Tikal te un dels temples mes alts de les ruïnes conegudes, el temple IV. Amb 65 metres d'alçada en un lloc on el terreny es gairebé pla, es domina des de dalt tota la zona i es poden veure varis temples sortit per sobre la selva. Es un lloc perfecte per veure sortir el sol.
Un altre moment per ser-hi a Tikal es al vespre, quan els animals tornen a prendre el lloc i els monos ul·luladors competeixen aviam qui fa el crit mes fort. La posta de sol fa del lloc un indret fantàstic, però només deixant estar les nits de lluna plena i amb permís de la policia del parc. Si vols veure la sortida del sol has de colar-te per la selva (no es gaire difícil).
Val doncs, us deixo fins la propera, mentrestant gaudiu de les fotos, jo, demà, me'n vaig a Lívingston aviam si trobo el doctor (Lívingston, es clar...).
Un petó i abraçades per tothom.
Salut!
Enric
dimarts, 5 de juliol del 2011
DE ATITLÁN A COBÁN, DE COBÁN A FLORES...
Hola amigues i amics!
Aquí estic de nou amb vosaltres per portar-vos la crònica dels darrers dies.
En aquests moments estic a la illa-ciutat de Flores, al llac Petén Itzá, al Petén de Guatemala. Darrerament vaig ser a Cobán, ciutat imperial (que encara no se que te de imperial), una ciutat no gaire atractiva, la veritat. Tant sols té de bo que està ubicada a la zona on creixen orquidàcies tot l'any - si, aquelles flors tan boniques i tant cares.
També compte amb diverses explotacions de cafè, explotades per alemanys i els seus descendents i es a una zona on hi han moltes coves i vegetació selvàtica (te un parc natural de la selva al costat de la ciutat).
Dallà vaig sortir en una excursió d'un dia cap a la zona de Semuc Champey i a les coves de Lanquín.
Va ser una bona experiència ja que la zona de Semuc es una meravella. El riu es fica dins de les roques (formació derivada de despreniments de grans masses de roca caliça que, amb el pas de milers d'anys, han format un pont natural amb les "pozas" creades per la erosió dels petits rierols que baixen de les vessants de la muntanya) i surt uns 200 metres després. Es molt maco, sobretot quan et banyes a las pozas després d'haver pujat al mirador - la pujada es d'uns 45 minuts, sempre per un sender quasi vertical de escales de fusta i graons de pedra, enmig de la selva de la vessant esquerra de la muntanya i amb una humitat del 95% -.
Després vam anar a la cova de Lanquin, un lloc on surt el riu per sota unes pedres d'a baix de la cova.
Coves interessants però molt degradades. Segueixen sent espectaculars per la seva grandiositat.
Deixem Cobán i anem a on soc ara...
Soc al Petén, la zona maia per excel·lència. Es la zona on hi han mes ruïnes d'aquesta antiga civilització ja que es on mes van desenvolupar la seva cultura.
Per exemple, demà aniré a veure Tikal, una ciutat de llegenda perduda enmig de la selva durant segles i redescoberta a finals del segle XIX. Encara hi treballen ja que hi han un fotimer de construccions. Ja veureu les fotos (espero que faci sol, aniré ben d'hora).
Ara estic a la ciutat de Flores, una ciutat turística i bastant ben arreglada, amb bastants restaurants, hotels i hostals per a totes les butxaques i qualitats de turisme. Es tranquil·la i agradable i es el centre des de on es poden fer sortides a molts punts amb ruïnes de la zona. Val la pena passar-se uns dies.
Aquí estic esperant a veure si arriben els meus nous amics: Gabriel i Roxana, una parella d'argentins que vaig conèixer a Cobán i que venien avui cap aquí.
Es curiós, m'estic trobant constantment gent que vaig conèixer fa setmanes abans. Avui mateix m'he trobat a en Joel, un negre canadenc que vaig conèixer a Guadalajara fa mes d'un mes. Ha sigut una agradable sorpresa.
M'ha explicat que venia de passar caminant 5 dies a la selva per poder arribar a la zona del Mirador, un lloc on encara queda molt per explorar en quan a ruïnes i on es poden trobar encara tresors amagats entre la selva, els monos, els jaguars, les serps i les taràntules... Es pot fer amb guia i els hi va costar 180 US$, però després es va assabentar que es podia fer per menys (el preu inclou el menjar, les tendes i el guia). No sé si ho faré jo, depen si els meus amics argentins s'animen...
Val, ja us deixo de nou. Espero que la propera connexió us pugui explicar mes cosetes interessants.
Vinga... salut!... i força!...
Enric
Aquí estic de nou amb vosaltres per portar-vos la crònica dels darrers dies.
En aquests moments estic a la illa-ciutat de Flores, al llac Petén Itzá, al Petén de Guatemala. Darrerament vaig ser a Cobán, ciutat imperial (que encara no se que te de imperial), una ciutat no gaire atractiva, la veritat. Tant sols té de bo que està ubicada a la zona on creixen orquidàcies tot l'any - si, aquelles flors tan boniques i tant cares.
També compte amb diverses explotacions de cafè, explotades per alemanys i els seus descendents i es a una zona on hi han moltes coves i vegetació selvàtica (te un parc natural de la selva al costat de la ciutat).
Dallà vaig sortir en una excursió d'un dia cap a la zona de Semuc Champey i a les coves de Lanquín.
Va ser una bona experiència ja que la zona de Semuc es una meravella. El riu es fica dins de les roques (formació derivada de despreniments de grans masses de roca caliça que, amb el pas de milers d'anys, han format un pont natural amb les "pozas" creades per la erosió dels petits rierols que baixen de les vessants de la muntanya) i surt uns 200 metres després. Es molt maco, sobretot quan et banyes a las pozas després d'haver pujat al mirador - la pujada es d'uns 45 minuts, sempre per un sender quasi vertical de escales de fusta i graons de pedra, enmig de la selva de la vessant esquerra de la muntanya i amb una humitat del 95% -.
Després vam anar a la cova de Lanquin, un lloc on surt el riu per sota unes pedres d'a baix de la cova.
Coves interessants però molt degradades. Segueixen sent espectaculars per la seva grandiositat.
Deixem Cobán i anem a on soc ara...
Soc al Petén, la zona maia per excel·lència. Es la zona on hi han mes ruïnes d'aquesta antiga civilització ja que es on mes van desenvolupar la seva cultura.
Per exemple, demà aniré a veure Tikal, una ciutat de llegenda perduda enmig de la selva durant segles i redescoberta a finals del segle XIX. Encara hi treballen ja que hi han un fotimer de construccions. Ja veureu les fotos (espero que faci sol, aniré ben d'hora).
Ara estic a la ciutat de Flores, una ciutat turística i bastant ben arreglada, amb bastants restaurants, hotels i hostals per a totes les butxaques i qualitats de turisme. Es tranquil·la i agradable i es el centre des de on es poden fer sortides a molts punts amb ruïnes de la zona. Val la pena passar-se uns dies.
Aquí estic esperant a veure si arriben els meus nous amics: Gabriel i Roxana, una parella d'argentins que vaig conèixer a Cobán i que venien avui cap aquí.
Es curiós, m'estic trobant constantment gent que vaig conèixer fa setmanes abans. Avui mateix m'he trobat a en Joel, un negre canadenc que vaig conèixer a Guadalajara fa mes d'un mes. Ha sigut una agradable sorpresa.
M'ha explicat que venia de passar caminant 5 dies a la selva per poder arribar a la zona del Mirador, un lloc on encara queda molt per explorar en quan a ruïnes i on es poden trobar encara tresors amagats entre la selva, els monos, els jaguars, les serps i les taràntules... Es pot fer amb guia i els hi va costar 180 US$, però després es va assabentar que es podia fer per menys (el preu inclou el menjar, les tendes i el guia). No sé si ho faré jo, depen si els meus amics argentins s'animen...
Val, ja us deixo de nou. Espero que la propera connexió us pugui explicar mes cosetes interessants.
Vinga... salut!... i força!...
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)