Hola a tothom!
No imagineu lo a gust que estic aquí. En principi hem quedava per 4 dies i, al final m´hi quedo una setmana.
La veritat es que, després de Vancouver, es el lloc on estic mes feliç.
Per començar aquí hi treballa un noi de Barcelona, català, i molt amable. Puc xerrar amb ell i la seva companya - de Guadalajara i molt maca - en català i ben a gust. Es el segon cop que ho puc fer en aquest viatge, el primer va ser a Quebec amb uns mallorquins que hi eren per allà.
També influeix el fet que ahir vaig coneixer unes noies nord-americanes que han vingut a estudiar espanyol. Totes molt simpàtiques i agradables, pero en especial una m´ha robat el cor. No crec que hem faci cas ja que, com sempre, ella es molt mes jove que jo, pero hem regala amb la seva companyia i la seva amabilitat.
En fi...
Ahir vam anar a ballar salsa a un lloc històric de la ciutat, on la gent de Guadalajara hi va en massa a ballar i passar-s´ho be. Hi estava tocant una orquestra cubana bastant bona i el lloc era ple de gent ballant continuament. Es una llàstima que el ball no sigui una de les meves virtuds, pero va ser molt divertit. El lloc hem recordava a la desapareguda sala barcelonina La Paloma, pero sense palcos i una mica mes sencilleta, pero agradable. Ahir va ser una bona nit.
Avui m´he llevat una mica mes tard de l´ho acostumat, cap a tres quarts de deu. He anat a comprar una targeta telefónica i he pogut trucar a la fàmilia. Ja era hora.
També he comprat el bitllet per anar a Méxic DF el proper diumenge i, després, he anat a menjar una pizza a un petit restaurant italià força económic i regentat per un napolità de nom Luigi molt simpatic. A més es un bon cuiner i prepara unes pizzes, pastas i antipasti molt bones.
Al tornar he trucat ala Guiomar, una col·lega del Joni que m´espera al DF. No l´he trobat pero despres ho tornaré a intentar...
Reflexionant una mica sobre tot lo que he vist fins ara al viatge m´he donat conte que per molts calers que tingui la gent d´un país, no per força es mes feliç. Si que, per exemple, als Estats Units, hi ha una música molt bona, la gent està rodejada de luxes i malbarata escandalosament els diners i la energia - fins a un punt desesperant per a un ecologista com jo -, pero també, com ja vaig comentar abans, hi ha moltissima gent que no te res i malviu al carrer amb molt poca empatia per part dels ciutadans "normals".
Aquí a Méxic també hi ha pobresa i gent vivint als carrers, pero, curiosament, n´hi ha menys que al seu veí de dalt. Aquí, al menys, la gent els ajuda i no els hi falta menjar ni roba ni aigua. Poques vegades dormen al ras i sempre tenen algun caleró per les seves necessitats. També val ha dir que Guadalajara es com la capital cultural del país i aixo es nota (com també es notava a San Francisco).
Conclusió. Els diners, tot i que necessari, no fa persona. La persona ho es mes quan te cultura i empatia envers als altres. Ja sabeu que jo no crec en cap deu, pero trobo que la forma mes correcte per anar per la vida es fer alló que el profeta Jesus va dir: cal estimar els altres i no fer mai alló que no t´agrada que et facin a tu. Ser solidari i pensar amb els demés quan fas alguna cosa es lo que mes t´omple l´esperit.
Val, tallo el sermó. Un altre dia intentaré explicar-vos algunes coses mes divertides.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
divendres, 27 de maig del 2011
dijous, 26 de maig del 2011
HE TORNAT A CASA!!...
He tornat a casa!!...
Aixó es lo que vaig pensar en moment que vaig trepitjar els carrers de Guadalajara.
La calor, les flaires a menjar, el parlar cantarí del mexicans, les noies amb curves interminables... en fí, en vaig sentir per primer cop en aquest viatje un sentiment de comoditat que ja començava a anyorar.
Es el primer cop que trepitjo les terres de Jalisco i, mes en concret, els carrers de Guadalajara. Era un destí que hem devia ja que el primer cop que vaig ser-hi a Méxic vaig coneixer una noia d´aquí que hem va captivar amb la seva simpatia, amabilitat i carinyo. Ella en va descriure la ciutat - ja coneixeu la cançó... ¨Guadalajara en un llano, México en una laguna...¨ - i, tot que no hi queda gran cosa del seu casc antic, a part d´alguns edificis històrics del poder i, sobretot, esglesies monumentals, no li falta el seu encant i regust colonial -, també hem va dir que les dones de la ciutat eren de les mes maques del país. I no l´hi falta raó.
Avui mateix he anat al Centro Cultural Cabañas. Un espai museistic i d´exposicions enclavat dins d´un antic hospici on he vist una exposició de maquetes arquitectóniques de l´arquitecte Foster i el seu equip interessantísima i molt didàctica, sobretot per tal com tracten els edificis aprofitant al màxim la energia del sol i de les corrents d´aire per estalviar energia fins a quasi un 50% en el pitjor del casos.
Despres he vist la exposició ¨Rostros i Tradiciones de México¨, una exposició pictórica de diferents artistes, entre ells Diego Rivera, Agustín Arrieta, Emilio Baz Viaud, Frida Kahlo i José Clemente Orozco entre d´altres. Interesant mostra que comença en el 1er quart del segle XIX fins a les darreries del segle XX. Molt ben explicada i dividida en cél·lules que mostren les variacions del estil i els motius pictòrics segons evolucionen els temps i els esdeveniments polítics del país.
Les dues m´han agradat força, pero lo mes bo vindria després.
Sortint de la exposició pictórica ja pensava abandonar. Estava cansat de caminar - portava fen-ho des de les 9,30 del matí i eren la 1,15 del mitjdia - tenia set i començava a tindre gana. He consultat el planol del complex - l´edifici, començat a construïr al segle XVIII i acavat a principis del XIX té 180x178 m. i 23 patis en una sola planta. Es declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco - i he decidit anar cap a l´església i cap a la sortida. La veritat, hem pensava trovar amb una església més, encara que des-sacralitzada ja que forma part del complex cultural i, per tant, tindria funcions de sala. Pero no, la esglesia en sí mateix es una mostra de murals monumentals increïbles del mateix José Clemente Orozco. Uns murals que descriuen la conquesta, història i revolució de Méxic. Una increïble maravella amb uns eféctes òptics al·lucinants. M´he quedat de pedra. Aixó a marcat l´agenda de demà ja que hi penso tornar, comprar l´entrada altre cop i el permís de fotografia perque ho veieu i per tindre un record descriptiu.
Tornant a casa, caminant uns tres quart d´hora, he trobat un petit restaurant popular on he menjat per 40 pesos (3,5 eurus), m´he pres un café i una copeta de Torres cinc per també el mateix preu a una cafeteria propera i aquí hem teniu, describint-vos el matí a vosaltres. Ha estat un matí profitós cultural i económicament.
Val, ja acabo per avui, demà o un altre dia us explicaré altres coses que m´han passat o hem pasaràn en aquesta calurosa i acollidora ciutat de Guadalajara.
Des de Guadalajara, Enric, el güei catalan en México... Andaleeee!
Salut i carinyo!
Enric
Aixó es lo que vaig pensar en moment que vaig trepitjar els carrers de Guadalajara.
La calor, les flaires a menjar, el parlar cantarí del mexicans, les noies amb curves interminables... en fí, en vaig sentir per primer cop en aquest viatje un sentiment de comoditat que ja començava a anyorar.
Es el primer cop que trepitjo les terres de Jalisco i, mes en concret, els carrers de Guadalajara. Era un destí que hem devia ja que el primer cop que vaig ser-hi a Méxic vaig coneixer una noia d´aquí que hem va captivar amb la seva simpatia, amabilitat i carinyo. Ella en va descriure la ciutat - ja coneixeu la cançó... ¨Guadalajara en un llano, México en una laguna...¨ - i, tot que no hi queda gran cosa del seu casc antic, a part d´alguns edificis històrics del poder i, sobretot, esglesies monumentals, no li falta el seu encant i regust colonial -, també hem va dir que les dones de la ciutat eren de les mes maques del país. I no l´hi falta raó.
Avui mateix he anat al Centro Cultural Cabañas. Un espai museistic i d´exposicions enclavat dins d´un antic hospici on he vist una exposició de maquetes arquitectóniques de l´arquitecte Foster i el seu equip interessantísima i molt didàctica, sobretot per tal com tracten els edificis aprofitant al màxim la energia del sol i de les corrents d´aire per estalviar energia fins a quasi un 50% en el pitjor del casos.
Despres he vist la exposició ¨Rostros i Tradiciones de México¨, una exposició pictórica de diferents artistes, entre ells Diego Rivera, Agustín Arrieta, Emilio Baz Viaud, Frida Kahlo i José Clemente Orozco entre d´altres. Interesant mostra que comença en el 1er quart del segle XIX fins a les darreries del segle XX. Molt ben explicada i dividida en cél·lules que mostren les variacions del estil i els motius pictòrics segons evolucionen els temps i els esdeveniments polítics del país.
Les dues m´han agradat força, pero lo mes bo vindria després.
Sortint de la exposició pictórica ja pensava abandonar. Estava cansat de caminar - portava fen-ho des de les 9,30 del matí i eren la 1,15 del mitjdia - tenia set i començava a tindre gana. He consultat el planol del complex - l´edifici, començat a construïr al segle XVIII i acavat a principis del XIX té 180x178 m. i 23 patis en una sola planta. Es declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco - i he decidit anar cap a l´església i cap a la sortida. La veritat, hem pensava trovar amb una església més, encara que des-sacralitzada ja que forma part del complex cultural i, per tant, tindria funcions de sala. Pero no, la esglesia en sí mateix es una mostra de murals monumentals increïbles del mateix José Clemente Orozco. Uns murals que descriuen la conquesta, història i revolució de Méxic. Una increïble maravella amb uns eféctes òptics al·lucinants. M´he quedat de pedra. Aixó a marcat l´agenda de demà ja que hi penso tornar, comprar l´entrada altre cop i el permís de fotografia perque ho veieu i per tindre un record descriptiu.
Tornant a casa, caminant uns tres quart d´hora, he trobat un petit restaurant popular on he menjat per 40 pesos (3,5 eurus), m´he pres un café i una copeta de Torres cinc per també el mateix preu a una cafeteria propera i aquí hem teniu, describint-vos el matí a vosaltres. Ha estat un matí profitós cultural i económicament.
Val, ja acabo per avui, demà o un altre dia us explicaré altres coses que m´han passat o hem pasaràn en aquesta calurosa i acollidora ciutat de Guadalajara.
Des de Guadalajara, Enric, el güei catalan en México... Andaleeee!
Salut i carinyo!
Enric
dilluns, 23 de maig del 2011
BYE BYE USA. UN ADEU DES DE SAN DIEGO, CALIFORNIA.
Bon dia estimats amics, amigues i familia!
En aquests moments soc al aeroport de San Diego a punt d´agafar un vol cap a Phoenix, Arizona. Des de Phoenix n´agafo un altre cap a Guadalajara, estat d´Hidálgo, Mèxic. Per tant, començo una nova estapa, aquest cop amb un idioma molt mes familiar per a mí.
Al final he optat per agafar un vol que hem dongui el salt per sobre de lapart nord de Mèxic, la mes perillosa i o tothom, no hem recomenava anar. Ja ho tenia previst, tot en ordre.
De San Diego us podria explicar forçes coses, pero no tinc gaire temps i resumiré, de moment, a grans trets la meva estada.
Per començar i, tal com vaig dir en principi, la ciutat es molt turística i la gent mima en bona part tots els visitants. Son força amàbles i tot t´ho faciliten - inclós el taxista que m´ha dut a l´aeroport -.
Per altre part, es una ciutat dígna per pasar-hi unes vacances, te platges força maques (jo no he anat, pero tothom que a anat i no es d´aquí, ho diu), unes bones atraccions, com el parc de Balboa, plé de museus interesants - el aeroespacial, un dels millors del país -, un bon port amb bons equipaments, i, com no podia faltar en la ciutat que acull la base aeronaval mes important del Pacífic,te com a principal atracció el portaavions Midway, buc insignia de la 1a guerra del Golf. Aquest si que el vaig visitar, mes endevant us ho explico (extranyes sensacions per a mí). També vaig visitar al parc de Balboa un museu de maquetes de trens molt i molt curiós (sempre m´agradat el modelisme), ja veureu les fotos. Sobretot les vaig fer pensant amb el meu amic Jose, el del frankfurt Reset. Les hi dedico, quan les pengi, es clar.
Val, no m´entretinc mes, falta poc per embarcar. Us deixo de moment. El proper missatge serà des de Guadalajara, ANDALEEEE!.
Salut i petons!
Enric
PD: Ja he vist que les eleccions han donat resultats que forçaran al PSC a decantar-se de nou. Suposo que faràn lo de sempre... Ja m´explicareu.
En aquests moments soc al aeroport de San Diego a punt d´agafar un vol cap a Phoenix, Arizona. Des de Phoenix n´agafo un altre cap a Guadalajara, estat d´Hidálgo, Mèxic. Per tant, començo una nova estapa, aquest cop amb un idioma molt mes familiar per a mí.
Al final he optat per agafar un vol que hem dongui el salt per sobre de lapart nord de Mèxic, la mes perillosa i o tothom, no hem recomenava anar. Ja ho tenia previst, tot en ordre.
De San Diego us podria explicar forçes coses, pero no tinc gaire temps i resumiré, de moment, a grans trets la meva estada.
Per començar i, tal com vaig dir en principi, la ciutat es molt turística i la gent mima en bona part tots els visitants. Son força amàbles i tot t´ho faciliten - inclós el taxista que m´ha dut a l´aeroport -.
Per altre part, es una ciutat dígna per pasar-hi unes vacances, te platges força maques (jo no he anat, pero tothom que a anat i no es d´aquí, ho diu), unes bones atraccions, com el parc de Balboa, plé de museus interesants - el aeroespacial, un dels millors del país -, un bon port amb bons equipaments, i, com no podia faltar en la ciutat que acull la base aeronaval mes important del Pacífic,te com a principal atracció el portaavions Midway, buc insignia de la 1a guerra del Golf. Aquest si que el vaig visitar, mes endevant us ho explico (extranyes sensacions per a mí). També vaig visitar al parc de Balboa un museu de maquetes de trens molt i molt curiós (sempre m´agradat el modelisme), ja veureu les fotos. Sobretot les vaig fer pensant amb el meu amic Jose, el del frankfurt Reset. Les hi dedico, quan les pengi, es clar.
Val, no m´entretinc mes, falta poc per embarcar. Us deixo de moment. El proper missatge serà des de Guadalajara, ANDALEEEE!.
Salut i petons!
Enric
PD: Ja he vist que les eleccions han donat resultats que forçaran al PSC a decantar-se de nou. Suposo que faràn lo de sempre... Ja m´explicareu.
divendres, 20 de maig del 2011
ADEU SAN FRANCISCO... A REVEURE!
Hola a tothom!
Be amiges i amics, he deixat San Francisco amb el cor pres despres d´haver-me atrapat amb encanteris.
M´en vaig, pero... potser tornaré algun dia (lo mateix penso de Vancouver).
La darrera frase te força sentit ja que, degut a causes climatologiques, no he pogut fer la sortida als parcs de Yosemite i Sequoia. Ho sento (jo també, i molt), pero no tindreu fotos d´aquests preciosos i imprescindibles llocs. Espero que veiem les que faci la Eulalia aquest estiu.
Ahir va fer un dia espléndid a San Francisco - el dia que m´en anava - i, com que el meu bus no sortia fins les deu de la nit, vaig fer un altre tomb per la ciutat, anant de port a port i pasejant pels carrers del centre.
Vaig veure l´altre HI (el city center) i, tot i que semblava mes maco, estava al carrer Ellis, a la zona on hi han els menjadors dels sense sostre i on pulula tot tipus de gent sospitosa. Es interessant pero, per la nit debia ser una mica inquietant.
També vaig trobar al mateix carrer Ellis, cap el número 505 mes o menys, un pati entre varis edificis molt interessant - veieu les fotos -, era un espai col·lectivitzat entre varis col·lectius d´artistes i gent alternativa. Molt maco i agradable.
Despres, voltant pels carrer vaig veure una botiga interessant on hi havia tota mena de posters i pasquins dels anys 60 fins ara, posters de música es clar. Hi havia cartells d´anuncis de concert del Greateful Dead, del Dylan, dels Beatles... pero a uns preus acullonants, el que menys valia 100 dollars, i n´hi havia de mes de mil i dos mil. Molt guapos, pero allà es van quedar.
Lo bo va ser que, quan m´en anava, l´amo de la botiga hem va donar una samarreta de propaganda de la botiga. Es propaganda, pero es una samarreta. L´hi vaig agraïr i mén vaig anar cap al Fisherman´s Warf, a veure la zona comercial i d´oci, construïda com un parc temàtic inspirat en l´antic poblet de pescadors. Un lloc on gastar-se les peles i, on els reclams convidan a fer-ho. Com un paio, vestit de pirata com al Jack Sparrow que feia un xou força divertit, amb tocs d´humor (molts), i habilitats de magia i mal·labarismes. Curios.
També hi havia a l´entrada un bluesmen força bó.
La veritat, San Francisco val la pena, pels sus carrer es respira un aire diferent, es nota la cultura i els seus habitants ho saben i n´estan orgullosos. He trobat molta amabilitat i simpatia (mes que a Vancouver) i potser lo que mes hem va agradar era que, quan pel carrer et creuaves amb algú i et creuaves la mirada, automaticament et regalava un somriure d´orella a orella. Be, no tothom, pero si molta gent. I, quan ho feia una dona bonica, era molt d´agraïr per part meva.
Val, paro de parlar de San Francisco.
Avui he arribat a San Diego, no he vist gran cosa ja que lo primer que he fet es donar-me una bona dutxa, esmorçar una miqueta i sortir a comprar menjar per aquests dies. Despres m´he pres una bacaina (s´en diu així?) i ara aquí, amb vosaltres, actualitzan-vos les fotos i escrint-vos aixó. Ara sortiré una estoneta a veure que hi ha per aquesta ciutat de platjes tan famoses - es molt turística, ja m´en he adonat -.
Doncs, se acabó lo que se daba... fins un altre.
Salut!... i petons.
Enric
Be amiges i amics, he deixat San Francisco amb el cor pres despres d´haver-me atrapat amb encanteris.
M´en vaig, pero... potser tornaré algun dia (lo mateix penso de Vancouver).
La darrera frase te força sentit ja que, degut a causes climatologiques, no he pogut fer la sortida als parcs de Yosemite i Sequoia. Ho sento (jo també, i molt), pero no tindreu fotos d´aquests preciosos i imprescindibles llocs. Espero que veiem les que faci la Eulalia aquest estiu.
Ahir va fer un dia espléndid a San Francisco - el dia que m´en anava - i, com que el meu bus no sortia fins les deu de la nit, vaig fer un altre tomb per la ciutat, anant de port a port i pasejant pels carrers del centre.
Vaig veure l´altre HI (el city center) i, tot i que semblava mes maco, estava al carrer Ellis, a la zona on hi han els menjadors dels sense sostre i on pulula tot tipus de gent sospitosa. Es interessant pero, per la nit debia ser una mica inquietant.
També vaig trobar al mateix carrer Ellis, cap el número 505 mes o menys, un pati entre varis edificis molt interessant - veieu les fotos -, era un espai col·lectivitzat entre varis col·lectius d´artistes i gent alternativa. Molt maco i agradable.
Despres, voltant pels carrer vaig veure una botiga interessant on hi havia tota mena de posters i pasquins dels anys 60 fins ara, posters de música es clar. Hi havia cartells d´anuncis de concert del Greateful Dead, del Dylan, dels Beatles... pero a uns preus acullonants, el que menys valia 100 dollars, i n´hi havia de mes de mil i dos mil. Molt guapos, pero allà es van quedar.
Lo bo va ser que, quan m´en anava, l´amo de la botiga hem va donar una samarreta de propaganda de la botiga. Es propaganda, pero es una samarreta. L´hi vaig agraïr i mén vaig anar cap al Fisherman´s Warf, a veure la zona comercial i d´oci, construïda com un parc temàtic inspirat en l´antic poblet de pescadors. Un lloc on gastar-se les peles i, on els reclams convidan a fer-ho. Com un paio, vestit de pirata com al Jack Sparrow que feia un xou força divertit, amb tocs d´humor (molts), i habilitats de magia i mal·labarismes. Curios.
També hi havia a l´entrada un bluesmen força bó.
La veritat, San Francisco val la pena, pels sus carrer es respira un aire diferent, es nota la cultura i els seus habitants ho saben i n´estan orgullosos. He trobat molta amabilitat i simpatia (mes que a Vancouver) i potser lo que mes hem va agradar era que, quan pel carrer et creuaves amb algú i et creuaves la mirada, automaticament et regalava un somriure d´orella a orella. Be, no tothom, pero si molta gent. I, quan ho feia una dona bonica, era molt d´agraïr per part meva.
Val, paro de parlar de San Francisco.
Avui he arribat a San Diego, no he vist gran cosa ja que lo primer que he fet es donar-me una bona dutxa, esmorçar una miqueta i sortir a comprar menjar per aquests dies. Despres m´he pres una bacaina (s´en diu així?) i ara aquí, amb vosaltres, actualitzan-vos les fotos i escrint-vos aixó. Ara sortiré una estoneta a veure que hi ha per aquesta ciutat de platjes tan famoses - es molt turística, ja m´en he adonat -.
Doncs, se acabó lo que se daba... fins un altre.
Salut!... i petons.
Enric
dimarts, 17 de maig del 2011
CHINATOWN, PIZZA I BLUES
Hola amics, amigues, veïns, veïnes, familia i altres animals - racionals, o no - que hem seguiu!
El titol de l´escrit d´avui fa referència a San Francisco, ciutat mítica del ¨flower power¨. I, si bé no la reflecteix perfectament amb tota la seva dimensió, es una bona descripció - al menys segons el meu punt de vista -.
Des de que vaig arribar aquí principalment he fet una cosa, caminar i pasejar pels seus carrers. Aixó m´ha donat una visió bastant complerta de com viu la gent en aquestes contrades, i es podria resumir així:
- Hi ha un trànsit constant i sorollós, amb policia continuament patrullant, trolebusos, autobusos i tranvies per tot el centre - plens de gent -, i, per sort, amb respecte amb els vianants.
- Els carrers son bastant nets. Sembla que la gent fa servir les omnipresents grans papereres (amb compartiment per reciclatge (perque els desfavorits en treguin alguna pela). De totes maneres hi ha un sevei continuu de neteja pels carrers.
- Hi ha moltissima gent demanant i vivint pels carrers, sobretot dels anomenats afroamericans. Gent gran i jove, i, com en altres parts ja visitades, gent amb problemes psicol·logics.
- La ciutat dona una sensació de seguretat inusual, al menys pel downtown (centre) i la gent no se la veu estressada tal com passa a ciutats com Barcelona.
I vet aquí, arribats a aquest punt us preguntareu pel títol de l´escrit. Ara va l´explicació...
Aquesta ciutat es multiétnica, multicultural i multitot perque, si bé te una de les comunitats xineses mes importants dels EUA - si no la que mes -, també te una important comunitat italiana, mexicana, japonesa i d´altres parts del mon, que viuen junts i barrejats, tot matenint els antics barris com a seus i senyalitzats perque sàpigues a quina ètnia pertany cadascun d´ells.
Tot aixó ho he vist en las meves caminades.
El dissabte, sense anar mes lluny, vaig sortir de bon matí al mercat dels pagessos a comprar verdures i fruita i vaig trobar unes faves (s´en diuen ¨fava beans¨ per aquí) ben maques, uns tomaquets madurs i molt gustosos, alls tendres... molt bona mercaderia.
Despres d´endressar-ho tot, vaig sortir cap a chinatown. Tot pujant - aquí sempre es puja i es baixa pels carrers - vaig trobar una increîble botiga d´un brocanter (antiguitats?). No, no tenien Gremlins, pero sí tenien unes veritables maravelles de peces d´ivori tallat, miniatures precioses, talles de fusta antiquíssimes (algunes del 200 abans de crist) i uns treballs en vidre... En fí, una virgueria.
Despres vaig enllaçar - visca!, he trobat la ç! - amb el barri italiá. Vaig veure un restaurant molt ben decorat i vaig decidir que al tornar menjaria una pizza allá.
Una mica mes enllá vaig veure un munt de gent asseguts a la gespa i en cadires devant d´un escenari. Eren allà per veure una competició de YOYÒS. Vaig quedar-me una estona i vaig embaladir-me amb les virtuositats de tres dels concursants, un dells, australiá, donava un toc d´humor a les mes incrîbles piruetes. Molt bo.
Desprès vaig arribar al Fisherman Warf que, suposo, deu ser l´antic port de pescadors. Nomes arribar hem va sorprendre un museu que allà hi ha, dedicat a les màquines escurabutxaques. Hi havia des de màquines de finals del segle XIX fins a les d´avui. Totes amb funcionament... pagant, es clar. Moltes curiositats.
Al moll hi ha un submarí de la II guerra mundial per visitar així com un vaixell de càrrega adaptat pel proveîment de les tropes mar enllà. Aquest últim va ser construït amb nomes 2 mesos, i no era petit, no.
Després vaig anar cap a l´alberg a descansar i, despres de sopar lleuger, cap a les 8 del vespre vaig anar a la cantonada de devant, a un club que s´en diu ¨Biscuits&Blues¨. Vaig anar a escoltar blues, es clar, pero no un blues qualsevol... vaig veure en directe JOHN LEE HOCKER JR.
Be, no era com el pare, pero... quasi. Ell tenia bona i melodiosa veu i la banda tocava de nassos. Vaig desfer-me de gust.
Després, cap a les deu, vaig anar al carrer Fillmoore, cantonada amb Geary, on està el ¨Boom, Boom, Room¨. Allà vaig arrodonir la nit veient al Oscar Myers i la seva banda, Spittie em sembla que s´anomena.
Val doncs. Avui sembla que m´he passat una miqueta, pero es que el dissabte va ser un dia rodó...
Dia de CHINATOWN, PIZZA I BLUES.
A reveure.
Petons al gos i patades a la sogre...
Salut!
Enric.
PD: Ah!, m´oblidava... JA TENIU LES FOTOS PENJADES, ja us podeu enfotre-s´en de la meva mala destreça amb la càmara. Un petó.
El titol de l´escrit d´avui fa referència a San Francisco, ciutat mítica del ¨flower power¨. I, si bé no la reflecteix perfectament amb tota la seva dimensió, es una bona descripció - al menys segons el meu punt de vista -.
Des de que vaig arribar aquí principalment he fet una cosa, caminar i pasejar pels seus carrers. Aixó m´ha donat una visió bastant complerta de com viu la gent en aquestes contrades, i es podria resumir així:
- Hi ha un trànsit constant i sorollós, amb policia continuament patrullant, trolebusos, autobusos i tranvies per tot el centre - plens de gent -, i, per sort, amb respecte amb els vianants.
- Els carrers son bastant nets. Sembla que la gent fa servir les omnipresents grans papereres (amb compartiment per reciclatge (perque els desfavorits en treguin alguna pela). De totes maneres hi ha un sevei continuu de neteja pels carrers.
- Hi ha moltissima gent demanant i vivint pels carrers, sobretot dels anomenats afroamericans. Gent gran i jove, i, com en altres parts ja visitades, gent amb problemes psicol·logics.
- La ciutat dona una sensació de seguretat inusual, al menys pel downtown (centre) i la gent no se la veu estressada tal com passa a ciutats com Barcelona.
I vet aquí, arribats a aquest punt us preguntareu pel títol de l´escrit. Ara va l´explicació...
Aquesta ciutat es multiétnica, multicultural i multitot perque, si bé te una de les comunitats xineses mes importants dels EUA - si no la que mes -, també te una important comunitat italiana, mexicana, japonesa i d´altres parts del mon, que viuen junts i barrejats, tot matenint els antics barris com a seus i senyalitzats perque sàpigues a quina ètnia pertany cadascun d´ells.
Tot aixó ho he vist en las meves caminades.
El dissabte, sense anar mes lluny, vaig sortir de bon matí al mercat dels pagessos a comprar verdures i fruita i vaig trobar unes faves (s´en diuen ¨fava beans¨ per aquí) ben maques, uns tomaquets madurs i molt gustosos, alls tendres... molt bona mercaderia.
Despres d´endressar-ho tot, vaig sortir cap a chinatown. Tot pujant - aquí sempre es puja i es baixa pels carrers - vaig trobar una increîble botiga d´un brocanter (antiguitats?). No, no tenien Gremlins, pero sí tenien unes veritables maravelles de peces d´ivori tallat, miniatures precioses, talles de fusta antiquíssimes (algunes del 200 abans de crist) i uns treballs en vidre... En fí, una virgueria.
Despres vaig enllaçar - visca!, he trobat la ç! - amb el barri italiá. Vaig veure un restaurant molt ben decorat i vaig decidir que al tornar menjaria una pizza allá.
Una mica mes enllá vaig veure un munt de gent asseguts a la gespa i en cadires devant d´un escenari. Eren allà per veure una competició de YOYÒS. Vaig quedar-me una estona i vaig embaladir-me amb les virtuositats de tres dels concursants, un dells, australiá, donava un toc d´humor a les mes incrîbles piruetes. Molt bo.
Desprès vaig arribar al Fisherman Warf que, suposo, deu ser l´antic port de pescadors. Nomes arribar hem va sorprendre un museu que allà hi ha, dedicat a les màquines escurabutxaques. Hi havia des de màquines de finals del segle XIX fins a les d´avui. Totes amb funcionament... pagant, es clar. Moltes curiositats.
Al moll hi ha un submarí de la II guerra mundial per visitar així com un vaixell de càrrega adaptat pel proveîment de les tropes mar enllà. Aquest últim va ser construït amb nomes 2 mesos, i no era petit, no.
Després vaig anar cap a l´alberg a descansar i, despres de sopar lleuger, cap a les 8 del vespre vaig anar a la cantonada de devant, a un club que s´en diu ¨Biscuits&Blues¨. Vaig anar a escoltar blues, es clar, pero no un blues qualsevol... vaig veure en directe JOHN LEE HOCKER JR.
Be, no era com el pare, pero... quasi. Ell tenia bona i melodiosa veu i la banda tocava de nassos. Vaig desfer-me de gust.
Després, cap a les deu, vaig anar al carrer Fillmoore, cantonada amb Geary, on està el ¨Boom, Boom, Room¨. Allà vaig arrodonir la nit veient al Oscar Myers i la seva banda, Spittie em sembla que s´anomena.
Val doncs. Avui sembla que m´he passat una miqueta, pero es que el dissabte va ser un dia rodó...
Dia de CHINATOWN, PIZZA I BLUES.
A reveure.
Petons al gos i patades a la sogre...
Salut!
Enric.
PD: Ah!, m´oblidava... JA TENIU LES FOTOS PENJADES, ja us podeu enfotre-s´en de la meva mala destreça amb la càmara. Un petó.
dissabte, 14 de maig del 2011
UNA AGRADABLE SORPRESA
Hola, estimats seguidors i seguidores!
Per fí tinc el laptop!, de fet us estic escrivint des de ell en aquests moments.
Perdoneu la tardansa pero el vaig comprar ahir a Sacramento i m´ha costat una miqueta configurar-lo correctament. de seguida que pugui penjaré les fotos. Ara puc escriure una mica millor la llengua d´Espriu, les tecles estàn cambiades pero ja ho anirem trobant.
Avui he arribat a San Francisco, la ciutat mès gran que he trepitjat en aquest viatje.
Encara no us puc explicar gran cosa, tan sols que es una mica cara de pagar - per tot - i que hi ha un munt de gent de tot el mon, pujades i baixades i molta animació als carrers (inclós un tràfic infernal). Ja tornaré ha escriu-re-hi un altre dia. Ara, de moment, parlem de Sacramento, cosa que l´interesarà a l´Eulàlia.
Sacramento, com a ciutat, no te gaire cosa especial. Potser lo millor es que encara conserva part del casc antic - antic relativament ja que va ser fundada pels volts de 1850 - i va tindre una història convulsa, sobretot amb els squatters de finals del segle XIX, uns okupas molt violents (es clar, els volien fotre de casa seva per la forsa, quan ells havien participat en la ¨gloriosa¨ conquesta als indis del lloc. Ves per on!).
La veritat, con que vaig perdre molt temps per anar a buscar el laptop a un magatzem d´electònica i després, per configurar-lo, no vaig fer les visites culturals pertinents, pero si que vaig passejar pel casc antic i el nou, pel parc de Capitoli, quasi vaig entrar a un concert d´un grup de country al estadi de beisbol i vaig menjar uns nachos amb cranc al ¨Joe´s Crab¨. També vaig sortir una miqueta per la nit (ho sent-ho germaneta i cunyat, si vols coneixer gent del lloc ho has de fer), Vaig trobar dos llocs interessants, el Marilin´s i el Dive Club, els dos a K street.
En el primer vaig veure musica en viu amb dues noies que ho feien molt, pero que molt bé. Cantaven country i cansons a duet acompanyades amb guitarra acústica i eléctrica. Una de les noies es va fixar en mi i, quan va acabar, s´en va apropar i hem va dir (en perfecte ianqui, es clar) que havia vist com m´havien arribat a l´ànima algunes cansons. Molt simpàtica.
L´altre nomès era un club com qualsevol altre, pero amb una caraterística especial. Assobre de la barra, pel damunt dels caps dels cambrers i cambreres, hi havia una peixera de 1,80x1,80x25 metres. Una passada!. La peixera en questió tenia peixos, es clar, una decoració relativament maca i... UNA SIRENA NEDANT AMUNT I AVALL!. Buenu, en realitat era una noia, es clar, pero l´efecte era cullunut. Ademes la noia estava per sucar-hi pa,
Ara pensareu que el titol d´aquest escrit ja està explicat, pero no. Ara ve lo bo.
Al arribar al HI Sacramento i despres d´haver anat a buscar calers, en vaig trobar un noi mexicà a l´habitació que hem preguntava quan havia fet el ¨check in¨. Ell havia entrat després que jo i li deien que ja hi era a dins, que ja havia entrat, vamos. El tio alucinava, Pero es que el tio es diu Aldo, Aldo ESPARZA. Si amics, es el tercer Esparza que coneixo, dos nois en persona i la Magarida Esparza de Catalunya Radio.
L´Aldo i jo ens vam fer col·legues de seguida i ens hem intercanviat els e-mails.
Val, després de l´agradable sorpresa us deixo per avui. Espero poder penjar les fotos haviat i ja us escriu-re alguna cosa sobre aquesta ciutat, sorollosa sobre tot per les sirenes de la poli a totes hores.
A reveure!
Salut!
Enric
Per fí tinc el laptop!, de fet us estic escrivint des de ell en aquests moments.
Perdoneu la tardansa pero el vaig comprar ahir a Sacramento i m´ha costat una miqueta configurar-lo correctament. de seguida que pugui penjaré les fotos. Ara puc escriure una mica millor la llengua d´Espriu, les tecles estàn cambiades pero ja ho anirem trobant.
Avui he arribat a San Francisco, la ciutat mès gran que he trepitjat en aquest viatje.
Encara no us puc explicar gran cosa, tan sols que es una mica cara de pagar - per tot - i que hi ha un munt de gent de tot el mon, pujades i baixades i molta animació als carrers (inclós un tràfic infernal). Ja tornaré ha escriu-re-hi un altre dia. Ara, de moment, parlem de Sacramento, cosa que l´interesarà a l´Eulàlia.
Sacramento, com a ciutat, no te gaire cosa especial. Potser lo millor es que encara conserva part del casc antic - antic relativament ja que va ser fundada pels volts de 1850 - i va tindre una història convulsa, sobretot amb els squatters de finals del segle XIX, uns okupas molt violents (es clar, els volien fotre de casa seva per la forsa, quan ells havien participat en la ¨gloriosa¨ conquesta als indis del lloc. Ves per on!).
La veritat, con que vaig perdre molt temps per anar a buscar el laptop a un magatzem d´electònica i després, per configurar-lo, no vaig fer les visites culturals pertinents, pero si que vaig passejar pel casc antic i el nou, pel parc de Capitoli, quasi vaig entrar a un concert d´un grup de country al estadi de beisbol i vaig menjar uns nachos amb cranc al ¨Joe´s Crab¨. També vaig sortir una miqueta per la nit (ho sent-ho germaneta i cunyat, si vols coneixer gent del lloc ho has de fer), Vaig trobar dos llocs interessants, el Marilin´s i el Dive Club, els dos a K street.
En el primer vaig veure musica en viu amb dues noies que ho feien molt, pero que molt bé. Cantaven country i cansons a duet acompanyades amb guitarra acústica i eléctrica. Una de les noies es va fixar en mi i, quan va acabar, s´en va apropar i hem va dir (en perfecte ianqui, es clar) que havia vist com m´havien arribat a l´ànima algunes cansons. Molt simpàtica.
L´altre nomès era un club com qualsevol altre, pero amb una caraterística especial. Assobre de la barra, pel damunt dels caps dels cambrers i cambreres, hi havia una peixera de 1,80x1,80x25 metres. Una passada!. La peixera en questió tenia peixos, es clar, una decoració relativament maca i... UNA SIRENA NEDANT AMUNT I AVALL!. Buenu, en realitat era una noia, es clar, pero l´efecte era cullunut. Ademes la noia estava per sucar-hi pa,
Ara pensareu que el titol d´aquest escrit ja està explicat, pero no. Ara ve lo bo.
Al arribar al HI Sacramento i despres d´haver anat a buscar calers, en vaig trobar un noi mexicà a l´habitació que hem preguntava quan havia fet el ¨check in¨. Ell havia entrat després que jo i li deien que ja hi era a dins, que ja havia entrat, vamos. El tio alucinava, Pero es que el tio es diu Aldo, Aldo ESPARZA. Si amics, es el tercer Esparza que coneixo, dos nois en persona i la Magarida Esparza de Catalunya Radio.
L´Aldo i jo ens vam fer col·legues de seguida i ens hem intercanviat els e-mails.
Val, després de l´agradable sorpresa us deixo per avui. Espero poder penjar les fotos haviat i ja us escriu-re alguna cosa sobre aquesta ciutat, sorollosa sobre tot per les sirenes de la poli a totes hores.
A reveure!
Salut!
Enric
dilluns, 9 de maig del 2011
AL COR DE LA BESTIA
Hola, estimats amics i amigues!
El titol d'aquest escrit es en referencia a un llibre que vaig llegir fa uns tres o quatre anys, es deia "viaje al corazon de la bestia". Tractaba sobre un viatje que van fer la gent del col.lectiu Baladre per els USA, amb contactes amb la gent de Food no Bombs i diversos col.lectius socials i acrates del pais. El llibre reflecteix perfectament com es la societat americana envers els mes desfavorits i com unes quantes persones tractaven d'ajudar-los. Molt critic amb el sistema capitalista (la Bestia).
Doncs be, ara soc aqui i veig en primera persona la gran cuantitat de gent que les passa magres, estan malalts mentalment molts i no tenen on viure i casi ni per menjar. Sembla mentida on en un pais a on hi ha abundancia de tot i el menjar es relativament barato no hi hagi cap lloc on atendre aquestes persones. Molt dur.
Camvien de tema. Ahir vaig sortir una miqueta per Portland a la nit i vaig veure diversos llocs on hi ha musica en viu de variats estils. Concretament vaig anar a un lloc que s'en diu Ash Saloon on vaig veure l'estrena d'un curt fet per gent d'aqui amb el tema dels zombies com a fons. Bastant ben produit pero el contingut... pse, pse. Despres va tocar un duo - noi i noia -, que feien musica minimalista. Originals pero poc convincents. La birra a 5 dolars.
Despres vaig anar a un bareto - gran, molt gran - que es deia Dante's. Vaig pagar l'entrada (18 dolars, uns 13 eurus) per veure el grup que estava tocant, es deien Loudness. Heavy japones d'altissima cualitat. No tenien res a envejar a Judas Priest. La meva amiga Loli Antunez hagues disfrutat com una boja. Vaig disfrutar molt. La birra a 3 dolars (una mica mes car que el Trenca).
Avui he anat al mercat d'artesania i he comprat especies pel menjar. Molt bones i ben variades. Despres he anat a veure quan valien els laptops i he anat a un magatzem d'oficina del centre. Els he trobat cars tot i que costerien al canvi uns 200 eurus, pero se que aqui es poden trobar mes baratos. Probare a buscar en un altre lloc o be esperare a Sant Francisco.
Val doncs, per avui de moment res mes. Despres vaig de baretos amb una sortida organitzada per l'alberg amb un munt de noies i algun noi. Ja us explicare.
Salut!
Enric
PD: Per cert, la part de la ciutat on esta l'alberg es mes o meny maca, la resta no sembla gaire interesant.
El titol d'aquest escrit es en referencia a un llibre que vaig llegir fa uns tres o quatre anys, es deia "viaje al corazon de la bestia". Tractaba sobre un viatje que van fer la gent del col.lectiu Baladre per els USA, amb contactes amb la gent de Food no Bombs i diversos col.lectius socials i acrates del pais. El llibre reflecteix perfectament com es la societat americana envers els mes desfavorits i com unes quantes persones tractaven d'ajudar-los. Molt critic amb el sistema capitalista (la Bestia).
Doncs be, ara soc aqui i veig en primera persona la gran cuantitat de gent que les passa magres, estan malalts mentalment molts i no tenen on viure i casi ni per menjar. Sembla mentida on en un pais a on hi ha abundancia de tot i el menjar es relativament barato no hi hagi cap lloc on atendre aquestes persones. Molt dur.
Camvien de tema. Ahir vaig sortir una miqueta per Portland a la nit i vaig veure diversos llocs on hi ha musica en viu de variats estils. Concretament vaig anar a un lloc que s'en diu Ash Saloon on vaig veure l'estrena d'un curt fet per gent d'aqui amb el tema dels zombies com a fons. Bastant ben produit pero el contingut... pse, pse. Despres va tocar un duo - noi i noia -, que feien musica minimalista. Originals pero poc convincents. La birra a 5 dolars.
Despres vaig anar a un bareto - gran, molt gran - que es deia Dante's. Vaig pagar l'entrada (18 dolars, uns 13 eurus) per veure el grup que estava tocant, es deien Loudness. Heavy japones d'altissima cualitat. No tenien res a envejar a Judas Priest. La meva amiga Loli Antunez hagues disfrutat com una boja. Vaig disfrutar molt. La birra a 3 dolars (una mica mes car que el Trenca).
Avui he anat al mercat d'artesania i he comprat especies pel menjar. Molt bones i ben variades. Despres he anat a veure quan valien els laptops i he anat a un magatzem d'oficina del centre. Els he trobat cars tot i que costerien al canvi uns 200 eurus, pero se que aqui es poden trobar mes baratos. Probare a buscar en un altre lloc o be esperare a Sant Francisco.
Val doncs, per avui de moment res mes. Despres vaig de baretos amb una sortida organitzada per l'alberg amb un munt de noies i algun noi. Ja us explicare.
Salut!
Enric
PD: Per cert, la part de la ciutat on esta l'alberg es mes o meny maca, la resta no sembla gaire interesant.
divendres, 6 de maig del 2011
ADEU CANADA!, FINS UN ALTRE!...
Tingueu un bon dia, amics i amigues!
Avui es el meu darrer dia pel Canada. N'en vaig amb tristesa ja que he passat bons moments aqui i he arribat a fer un xic d'amistat, sobertot amb la Sara, una dona una mica mes gran que jo, culta, d'esquerres, agnostica, molt solidaria i, a mes, sap espanyol i frances.
De seguida, quan la vaig coneixer al Yale club, es va oferir a ajudar-me amb lo que calgues. Hen va presentar gent i hem va suggerir llocs on anar. Molt servicial la dona.
Despres d'unes cuantes i llargues converses sobre la societat canadenca i europea, la historia i el moment dificil internacionalment parlant, vam parlar de mi i d'ella. Jo ja veia que estava malalta pero despres hem va confessar que tenia esclerosi multiple. Que la medicina havia avansat bastant i que la seva esperansa de vida havia millorat era el factor que l'hi donava forses.
Avui la convidare a dinar per despedir-ne d'ella i desitjar-li sort.
La veritat, potser algun dia tornare a Vancouver. Es una ciutat fantastica i el lloc perfecte per sortir cap el Yukon, les Rocalloses i la costa nord del Canada.
Cambiem de tema. Dema surto cap a ianquilandia. Anire a Portlan on, de moment, passare 3 dies, es possible que despres vagi a Sacramento uns altres 3 per preparar-li el terreny a la Eulalia, que anira a competir el proper Juny. Eulalia!, ja t'explicare...
Per sort vaig poder reservar a Sant Francisco a partir del 13, perque avans tot estava ple.
Be, seguidors del meu bloc i d'altres, que us vagi be tot i que lo dolent de la vida us sigui lleu. Petons, records i abrasades. Sigueu felisos!!.
Salut!
Enric
Avui es el meu darrer dia pel Canada. N'en vaig amb tristesa ja que he passat bons moments aqui i he arribat a fer un xic d'amistat, sobertot amb la Sara, una dona una mica mes gran que jo, culta, d'esquerres, agnostica, molt solidaria i, a mes, sap espanyol i frances.
De seguida, quan la vaig coneixer al Yale club, es va oferir a ajudar-me amb lo que calgues. Hen va presentar gent i hem va suggerir llocs on anar. Molt servicial la dona.
Despres d'unes cuantes i llargues converses sobre la societat canadenca i europea, la historia i el moment dificil internacionalment parlant, vam parlar de mi i d'ella. Jo ja veia que estava malalta pero despres hem va confessar que tenia esclerosi multiple. Que la medicina havia avansat bastant i que la seva esperansa de vida havia millorat era el factor que l'hi donava forses.
Avui la convidare a dinar per despedir-ne d'ella i desitjar-li sort.
La veritat, potser algun dia tornare a Vancouver. Es una ciutat fantastica i el lloc perfecte per sortir cap el Yukon, les Rocalloses i la costa nord del Canada.
Cambiem de tema. Dema surto cap a ianquilandia. Anire a Portlan on, de moment, passare 3 dies, es possible que despres vagi a Sacramento uns altres 3 per preparar-li el terreny a la Eulalia, que anira a competir el proper Juny. Eulalia!, ja t'explicare...
Per sort vaig poder reservar a Sant Francisco a partir del 13, perque avans tot estava ple.
Be, seguidors del meu bloc i d'altres, que us vagi be tot i que lo dolent de la vida us sigui lleu. Petons, records i abrasades. Sigueu felisos!!.
Salut!
Enric
dimecres, 4 de maig del 2011
WALKING ON THE WILD SIDE (Lou)
Bon dia a tothom!
Bon dia perque aqui encara son les 8:40 del mati, mentre que alla, a Polonia, son les 17:40...
Segueixo tenint experiencies positives. Ahir, sense anar mes lluny, vaig sortir amb un tour organitzat per l'alberg, juntament amb Erik, el viking. No es conya, el paio es feia dir aixi per que havia passat molts anys visquen i competin-t'hi en atletisme a Dinamarca perque els seus avantpassats eren d'alla. Un tio molt enrollat el tal Erik.
Amb 70 anys assobre, es guia de muntanya i coneix a fons la historia, la morfologia i les llegendes dels llocs on passem. A mes esta enamorat de Vancouver (jo tambe estic a punt d'enamorar-me), i s'ho coneix "al dedillo", es a dir, tots els recons i histories oficials i populars.
Vam comensar per la ciutat i, mentre anavem a agafar el bus cap a la muntanya, ens va mostrar i explicar la historia del gratacels mes alt - l'hotel Sheraton - i la del gratacels mes antic - la cia d'electricitat, on hi ha un refugi atomic. Despres vam anar a veure el palau de justicia per dins i ens va destacar la seva arquitectura: un edifici on s'aprofita tota la llum envers a la seva taulada inclinada de vidre i on les sales de vistes son al semi-soterrani, per questions de clima i silenci.
Despres vam agafar el bus i, en 50 minuts ens vam plantar al Lynn Canyon. Alla ens va explicar com tindriem de reaccionar en el cas de trobar-nos amb algun os negre (es dificil, pero probable) i ens vam endinsar al bosc. L'Erik anava fent paradetes per ensenyar-nos la diferent vegetacio, procesos de la natura, els bolets i fongs de la temporada - dues classes, tot i que es un bosc quasi permanentment humit -, hi vam arribar al pont penjant. No era gaire llarg (uns 60 metres) i travessava un canyo d'uns 80 de profunditat. Ens va explicar la historia de alguns dels accidents que hi van passar durant els anys 80, un d'ells, el d'una noia que, borratxa com una cuba, va caure amb la inmensa sort de fer-ho a prop de la paret del barranc. Va anar caient entre les rames d'un arbre i cap a la paret, no cap a les roques. Al final es va quedar penjada d'una ultima rama i... es va dormir!. Nomes tenia contusions i talls, pero res trencat. Quina sort!.
Al tornar a la city vam anar al barri xines explicant-nos de passada la historia de l'inmigracio xinesa - viguda per construir el ferrocarril que jo vaig utilitzar -. Vam veure el jardi xines autentic i ens vam endinsar en les botigues de menjar i tes. Ens va explicar i ensenyar lo del anec fumat i "aplastat" que tenien per vendre, un anec que semblava que l'avia atropellat un camion mentre anava a la dutxa despullat i fumant-se un caliquenyo.
Despres vam anar a la biblioteca central i ens va destacar la seva arquitectura - inspirada en el Coliseum de Roma -, la seva lluminositat natural, els seus espais de debat i conversa i la seva historia com edifici (dels anys 70, pero intensa).
Com us deia, un paio collonut el Erik.
Doncs per avui, i, de moment, res mes. M'en vaig a seguir disfrutant d'aquesta maravellosa ciutat. Un altre dia us donare les dades i us parlare de la Sara...
Petons a totes i encaixades a tots.
Salut!
Enric
Bon dia perque aqui encara son les 8:40 del mati, mentre que alla, a Polonia, son les 17:40...
Segueixo tenint experiencies positives. Ahir, sense anar mes lluny, vaig sortir amb un tour organitzat per l'alberg, juntament amb Erik, el viking. No es conya, el paio es feia dir aixi per que havia passat molts anys visquen i competin-t'hi en atletisme a Dinamarca perque els seus avantpassats eren d'alla. Un tio molt enrollat el tal Erik.
Amb 70 anys assobre, es guia de muntanya i coneix a fons la historia, la morfologia i les llegendes dels llocs on passem. A mes esta enamorat de Vancouver (jo tambe estic a punt d'enamorar-me), i s'ho coneix "al dedillo", es a dir, tots els recons i histories oficials i populars.
Vam comensar per la ciutat i, mentre anavem a agafar el bus cap a la muntanya, ens va mostrar i explicar la historia del gratacels mes alt - l'hotel Sheraton - i la del gratacels mes antic - la cia d'electricitat, on hi ha un refugi atomic. Despres vam anar a veure el palau de justicia per dins i ens va destacar la seva arquitectura: un edifici on s'aprofita tota la llum envers a la seva taulada inclinada de vidre i on les sales de vistes son al semi-soterrani, per questions de clima i silenci.
Despres vam agafar el bus i, en 50 minuts ens vam plantar al Lynn Canyon. Alla ens va explicar com tindriem de reaccionar en el cas de trobar-nos amb algun os negre (es dificil, pero probable) i ens vam endinsar al bosc. L'Erik anava fent paradetes per ensenyar-nos la diferent vegetacio, procesos de la natura, els bolets i fongs de la temporada - dues classes, tot i que es un bosc quasi permanentment humit -, hi vam arribar al pont penjant. No era gaire llarg (uns 60 metres) i travessava un canyo d'uns 80 de profunditat. Ens va explicar la historia de alguns dels accidents que hi van passar durant els anys 80, un d'ells, el d'una noia que, borratxa com una cuba, va caure amb la inmensa sort de fer-ho a prop de la paret del barranc. Va anar caient entre les rames d'un arbre i cap a la paret, no cap a les roques. Al final es va quedar penjada d'una ultima rama i... es va dormir!. Nomes tenia contusions i talls, pero res trencat. Quina sort!.
Al tornar a la city vam anar al barri xines explicant-nos de passada la historia de l'inmigracio xinesa - viguda per construir el ferrocarril que jo vaig utilitzar -. Vam veure el jardi xines autentic i ens vam endinsar en les botigues de menjar i tes. Ens va explicar i ensenyar lo del anec fumat i "aplastat" que tenien per vendre, un anec que semblava que l'avia atropellat un camion mentre anava a la dutxa despullat i fumant-se un caliquenyo.
Despres vam anar a la biblioteca central i ens va destacar la seva arquitectura - inspirada en el Coliseum de Roma -, la seva lluminositat natural, els seus espais de debat i conversa i la seva historia com edifici (dels anys 70, pero intensa).
Com us deia, un paio collonut el Erik.
Doncs per avui, i, de moment, res mes. M'en vaig a seguir disfrutant d'aquesta maravellosa ciutat. Un altre dia us donare les dades i us parlare de la Sara...
Petons a totes i encaixades a tots.
Salut!
Enric
diumenge, 1 de maig del 2011
VANCOUVER, UNA CIUTAT PER VIURE.
Salut a tothom!
Ahir vaig sortir per la ciutat i... es una maravella.
Com totes les ciutats grans - te uns 2,5 milions d'habitants - te el seu formigo, els seus gratacels i forsa transit. Pero, esta situada en un lloc priviliejat, al costat del ocea Pacific i, a mes, ha sapigut conservar el seu entorn que, juntament amb uns molt ben cuidats jardins i parcs, disposa a nomes 15 minuts del centre d'un grandios bosc amb arbres gegants, animals salvatjes (no he vist cap puma, pero...) i moltisima aigua - a part de l'ocea, es clar -. De veritat, es una ciutat digne per l'esser huma. Deixant de banda la seva dimensio.
Ahi, despres de pasejar bocabadat pel bosc que abans us deia i despres d'estar una estona per la platja i el seu ben cuidat passeig, vaig sortir de festa per primer cop des de que vaig arribar a Canada.
Vaig anar al Yale club, el millor lloc on escoltar Rith&Blues i Rock de la ciutat.
Al arribar le gent estava veient un partit de hockey gel (l'esport nacional del Canada), pero despres s'em va apropar el segurata i hem va preguntar si volia veure el show de rock posterior. Val a dir que en un principi no el vaig entendre, pero el paio hem va agafar la ma i va marcar-me la munyeca i hem va dir que estava convidat. De conya ja que l'entrada valia uns 15 leurus.
Vaig anar a sopar una mica i vaig tornar al local. Alli de seguida vaig fer un amic, en Jason - cagun! no s'apropen gaire las noies... com es normal -, hem va convidar a un parell de birres (aqui valen uns 5 eurus mes o menys) i a un petit coctel de benvinguda. Despres ens vam ajuntar amb un japones i ens ho vam passar de conya veient un grup liderat per una tia amb una veu que no tenia res d'envejar a la Janis - bueno, la Janis es insuperable -. El grup un deu i la musica un once. Perfecte.
Despres va tocar un altre grup amb moltissima qualitat, que hem sembla que els havia sentit abans. Es deien Incognita, pero hem sembla que realment es diuen d'un altre manera. Era com una Jam session.
Tot de conya. Be, m'en vaig a recollir la roba de la secadora que hem sembla que ja acabat.
Fins despres. See you later!
Salut!
Enric.
PD: Pel Trenca. Hem vaig enrecordar molt del Josep Casals, hagues disfrutat molt. Una encaixada ben forta per ell, per el Pele per la Bianca - un petonas -, per... tots, que carai!.
Ahir vaig sortir per la ciutat i... es una maravella.
Com totes les ciutats grans - te uns 2,5 milions d'habitants - te el seu formigo, els seus gratacels i forsa transit. Pero, esta situada en un lloc priviliejat, al costat del ocea Pacific i, a mes, ha sapigut conservar el seu entorn que, juntament amb uns molt ben cuidats jardins i parcs, disposa a nomes 15 minuts del centre d'un grandios bosc amb arbres gegants, animals salvatjes (no he vist cap puma, pero...) i moltisima aigua - a part de l'ocea, es clar -. De veritat, es una ciutat digne per l'esser huma. Deixant de banda la seva dimensio.
Ahi, despres de pasejar bocabadat pel bosc que abans us deia i despres d'estar una estona per la platja i el seu ben cuidat passeig, vaig sortir de festa per primer cop des de que vaig arribar a Canada.
Vaig anar al Yale club, el millor lloc on escoltar Rith&Blues i Rock de la ciutat.
Al arribar le gent estava veient un partit de hockey gel (l'esport nacional del Canada), pero despres s'em va apropar el segurata i hem va preguntar si volia veure el show de rock posterior. Val a dir que en un principi no el vaig entendre, pero el paio hem va agafar la ma i va marcar-me la munyeca i hem va dir que estava convidat. De conya ja que l'entrada valia uns 15 leurus.
Vaig anar a sopar una mica i vaig tornar al local. Alli de seguida vaig fer un amic, en Jason - cagun! no s'apropen gaire las noies... com es normal -, hem va convidar a un parell de birres (aqui valen uns 5 eurus mes o menys) i a un petit coctel de benvinguda. Despres ens vam ajuntar amb un japones i ens ho vam passar de conya veient un grup liderat per una tia amb una veu que no tenia res d'envejar a la Janis - bueno, la Janis es insuperable -. El grup un deu i la musica un once. Perfecte.
Despres va tocar un altre grup amb moltissima qualitat, que hem sembla que els havia sentit abans. Es deien Incognita, pero hem sembla que realment es diuen d'un altre manera. Era com una Jam session.
Tot de conya. Be, m'en vaig a recollir la roba de la secadora que hem sembla que ja acabat.
Fins despres. See you later!
Salut!
Enric.
PD: Pel Trenca. Hem vaig enrecordar molt del Josep Casals, hagues disfrutat molt. Una encaixada ben forta per ell, per el Pele per la Bianca - un petonas -, per... tots, que carai!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)