Hola gent! (...i amics, amigues i d'altres formes humanes que es relacionen interactiva-ment amb mi).
Soc de nou amb vosaltres... però... GRACIES ALBERT! (me'n oblidava, ja us ho explicaré al final).
Be, us vaig deixar a Rosario, la pàtria del senyor indiscutible de... (trieu la millor opció):
- 1. Del màrqueting de l'esport "pilotapèdic"...
- 2. Del màrqueting "revolucionari"...
- 3. De la màgia del esport anomenat futbol...
- 4. De la esperança humana en els propis humans.
Tant se val la opció que escolliu, no us a tocat la grossa... o sí?.
Però el fet que jo passes per la ciutat de Rosario no te mes valor per a vosaltres que el que un conegut vostre un dia va ser-hi.
Deixem-nos de romanços. A Rosario, si algun dia hi passeu, hi han coses per veure. Una ciutat com tantes com les que heu vist però amb l'encant i la màgia de l'Argentina. Prop del Rio de la Plata, amb una platja i un passeig marítim que se'n diu Catalunya (si, com la terra que trepitgem), un "magnífic" i - com es habitual - megalomaniaca monument a la bandera del país Argentí i una arquitectura neoclàssica modernista i post-modernista que agradarà als habitants dels barris de l'eixample i Gràcia.
A part 'això cal afegir una humanitat que l'habita molt cosmopolita, amable i acollidora.
No es poca cosa, tal i com son els temps que estem passant.
Cal dir que el nivell cultural de els argentins es força elevat i es fàcil conèixer gent que, degut a la barreja identitària immigrada i la història passada i recent del país, sap conversar de tots els temes passats i futurs de TOT el mon. Grans conversadors, vatua qui!. (Això val per a la gran majoria dels habitants de la terra nomenada Argentina).
Estic recordant amb enyorança uns dies passats que, de moment, no hi tornaran. Però... ho sento, ara no hi arribo a rememorar gaires coses mes de Rosario a part de les boniques vetllades als albergs on un tenia bar hi hi passava cada dia... mes que res per una de les xicotes que hi treballaven, i l'altre era on hi dormia i era on vaig conèixer mes gent i on els matins i les nits eren mes edificants i creatives. La resta van ser passeig i caminades per la ciutat "antiga" on les empremtes del ferrocarril desmantellat comparteixen espais verds amb els ciutadans. En fi, si hi aneu, no hi busqueu gran cosa - ni tant sols espereu res dels llocs on l'Ernesto va residir -, però val la pena respirar els seu "bon aires" a la vora del Rio de la Plata. Queda dit.
Desprès de Rosario vaig encaminar les meves passes cap a Buenos Aires de nou, una darrera etapa que no surt reflectida al mapa de ruta d'aquest "llarg viatge de vida", i ara toca parlar de la meva "pobre" experiència a la capital de la Argentina. All`vaig.
Tot lo que ve en endavant es la meva conclusió, si mes no es podria qualificar de "ignorància incognitiva". Si em "veten" la entrada al país, es culpa... meva?. Ja veureu, llavors opineu.
A Buenos Aires, com ja sabeu, ja hi vaig ser-hi despès de la meva mini-estança a Perú, mes concretament a Lima. Però ja us vaig comentar que us en parlaria mes curosament de la meva visió d'aquest petit país dins d'un altre país mes gran, al qual "representa" -, segons l'actitud deduïda dels "porteños".
Si companyes i companys, Buenos Aires es a la Argentina com "Nova Iork" (així, en català) es al mon. Buenos Aires o es de tots o no es per ningú. I no per res, però els "portenys" ho son tot dins del seu univers.
Si que l'Argentina es un país molt gran, ric i ple, però el seu port USB (per allò dels endolls, ja sabeu) cap a el mon no mes te una entrada i, sense permís dels bonaerenses, no hi ha sortida. I per ells es un orgull... i no es un país comunista, no.
M'explico, Buenos Aires es "només" Buenos Aires CF (capital federal). Mes enllà de la autovia General Paz se'n diuen "provincias", tot i que l'àrea metropolitana s'estén alguns quilometres a totes direccions. Es com si Barcelona es consideres Barcelona autèntica fins a la Plaça de Catalunya, Plaça Espanya i Sant Andreu del Palomar. La resta son "els afegits", es a dir, ciutadans de segona, sense cap dret a opinió ni d'intervenció a la seva "acollidora" megalòpolis de 13 milions d'habitants. L'autopista fa de mur de la vergonya entre els da la "capital" i la resta del mon. Però, com heu deduït, això s'estén a la resta del país.
Tot lo dit es fruit de converses vàries mantingudes a peu de carrer i a casa de la meva amiga, on vaig residir aquests dies. Potser estic equivocat, que algú m'ho digui, si us plau.
Però jo, persona que vol pensar que tothom es bo (digueu-me idiota), crec que el govern que governa a la Casa Rosada, governa per tots els Argentins i, espero i desitjo, que això sigui un fet real. El país sud-americà nomenat Argentina ho necessita.
Per un altre costat, Buenos Aires tampoc te gaire cosa a envejar a qualsevol ciutat europea o americana. Si que es veritat que el seu emplaçament - un continent no gaire maltractat per la epidèmia humana i, dins del continent, en un lloc privilegiat a prop d'un cabalós riu i a l'abric del oceà Atlàntic - es encara formós. Te poblacions - no, barris no, ja sabeu per que - a les afores força bonics i encantadors. Com ara el municipi del Tigre, un lloc que encara s'escapa de qualsevol descripció habitualment acceptada de metròpoli urbanitzada.
El Tigre es una població situada als l'antic meandres del Rio de la Plata. Si bé l'antic assentament era a la terra ferma, actualment quasi totes les petites illes sedimentàries del riu son habitades. Unes amb barraques o petites construccions de fusta i d'altres amb autèntics palaus, palauets i conjunts vacacionals i d'esbarjo de diferents fortunes, fortunetes i col·lectius (profesionals, gremials, etc.) respectivament.
La gent que hi viu es molt variada i, de vegades, molt interessant. Molts no tenen ni llum ni aigua potable a l'abast però... viuen en una illa!, i a prop de la capital. Que mes volen!.
Es un lloc maco per viure-hi. Veieu les fotos i les filmacions i ho podreu veure. Ostres!, ara que me'n recordo, no vaig recordar-me'n d'agafar la càmera!. Mira que soc burro!... Mireu el GoogleMaps o aneu-hi, apa!.
He de constatar que si vaig anar va ser acompanyat d'una guia magnífica, una "portenya" de soca arrel com la meva amiga Mónica i el seu net Lisandro, un vailet de no mes de quatre anys - no ho recordo be -, que, per fi!, va voler sortir de casa una estoneta per sobre dels problemes que te (la Mònica, no el nen, es clar). Gràcies Mònica!. Ah!, i un gran petó per a la Mariana.
La resta de Buenos Aires, doncs a part del barri de San Telmo... no ho vaig conèixer. Caldrà tornar-hi... si em deixen desprès de lo que he escrit, es clar.
Val, fins aquí acabo per avui... no sense abans aclarir lo de l'Albert.
Ell ha sigut l'espurna que em faltava per seguir aquest bloc, avui l'he visitat, juntament amb els meus ex? companys de feina i m'ha fotut una mica de "bronca" per no acabar lo ja començat en aquest blog. Per tant, acabo com he començat aquest escrit...
Gràcies Albert! (ell ja sap qui es).
Fins a la propera...
Salut i alegria!, que el 2012 serà prou dur sense somriures...
Enric
PD: La tornada serà el darrer escrit del viatge, desprès vindran les conclusions.
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
divendres, 23 de desembre del 2011
dimecres, 16 de novembre del 2011
UN PASSEIG PER ARGENTINA... CHE!, LA TERRA DE'N MESSI I EL CHE!
Apreciats patidors/dores del meu blog:
Ja feia uns dies que no us deia res, atabalat com estava amb la meva arribada a Buenos Aires i pensant que faria en aquella immensa ciutat. Però ha arribat l'hora de que us faci cinc cèntims de la ronda que estic fent per Argentina abans de tornar a la monstruosa - per lo gran que es - Buenos Aires.
Doncs vaig decidir que aprofitant que estava a prop d'un dels llocs mes meravellosos del mon i que, des de que era un marrec, desitjava algun dia veure-ho en directe, enfilaria el meu camí cap el nord del país i gaudir de les cataractes de l'Iguazú.
Ni "cort" ni "peretzòs" vaig comprar un bitllet de bus en destí a Puerto Iguazú, la ciutat del costat argentí de les cataractes. Desprès de pagar 430 pesos (74 €) i passar-m'hi 19 hores de bus i força gana, em vaig trobar en una població que - segons em van explicar desprès - havia crescut molt els darrers deu anys. Un lloc ple de hotels, restaurants, agenciés de "touring" i comerços que res tenia a veure amb aquell petit poblet fronterer i que vivia principalment de la pesca i la agricultura locals (a part del contraban, es clar).
Però Puerto Iguazú, tot i ser una ciutat de fronteres, es una ciutat tranquil·la i segura, que viu del turisme i, tot i ser lletja, no deixa de tenir cert encant de provisionalitat enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic.
He d'aclarir lo de la gana passada al bus.
Resulta que els busos de l'Argentina son cars, però son còmodes - tenen seients tipus "semicama" i "cama" - i, en teoria, s'inclouen uns àpats mínims ja que el bus no para si no es per deixar i/o recollir passatgers. Però vaig escollir una companyia - Singer es deia - que era una mica "rata", tot i que els vehicles eren bastant nous. Així només ens van donar una caixeta amb tres "empanadas" (semblants a les "empanadillas" a les que estem acostumats) a les 8 del vespre i, des de que vam sortir a les set de la tarda fins a les dues del migdia del dia següent, es l'únic que vaig menjar.
A la sortida cap a Córdoba vaig canviar de cia ("Crucero del Norte") i la cosa es va notar.
Segueixo.
Vaig anar a les cataractes d'Iguazú per la part de Brasil, mes que res per que es des de on es veuen mes espectacular-ment. El cantó argentí es bastant mes feréstec però, tot i que vas fins a la Gorja del Diable i veus la part mes grandiosa, et perds una bona part de las no menys espectaculars altres cataractes, a menys que paguis un "tour" i vagis amb llanxa pel riu. Aquesta volteta costa uns 160 pesos la de 15' i 240 la de 30'. Tot i que val la pena, no volia gastar-me gaires calers. La entrada al parc de Brasil val uns 36 reals (110 pesos argentins) i inclou el transport interior. La entrada a la part argentina val 100 pesos i també inclou un viatge d'anada i tornada en el "tren ecológico", fins a la passarel·la de 2,5 km que porta a la famosa "Garganta del Diablo". Per la part brasilera camines pel davant de totes les cataractes i per això i pels altres arguments citats, es la que vaig escollir.
Aquesta visita es, sens dubte, una de les millors que e experimentat en aquest llarg viatge. Valdria la pena que, si podeu, hi passeu al menys un cop en la vostra vida. Us ho recomano. Veieu les fotos si no.
De Puerto Iguazú no vaig fer cap foto ja que, com us he dit, no era un poble gaire fotogènic, a part de la zona del riu que, per desgràcia, no portava la càmera. A mes ja he fet moltes fotos "gratuïtes" que no valen gaire la pena i ja no us vull donar gaire mes la "tabarra" amb fotos "tontes".
De Puerto Iguazú vaig sortir capa Córdoba, la segona o tercera ciutat de Argentina.
El viatge va durar 23 hores. Vaig sortir a les 9:30 del matí i vaig arribar a Còrdoba a les 8:30 del matí següent i, per sort la cia del bus ens va donar - aquest cop si - un dinar, un sopar i un esmorzar, la cosa va anar millor.
La ciutat es molt semblant a las que tenim a Europa, però amb una història molt mes curta. Per tant, Córdoba i quasi totes les ciutats argentines, no tenen gaire interès patrimonial ni grans coses que destacar en l'arquitectura. Còrdoba, tot i tenir una mica mes de patrimoni històric que Buenos Aires, no es gaire diferent a, Madrid, per exemple. De totes menes vaig fer algunes fotos que us penjaré properament.
Lo que si te Córdoba es una vida marcada pels estudiants. Cinc universitats nodreixen de joves els carrers de la ciutat i sempre hi ha vida mes o menys alegre per les nits. Es potser lo que mes vaig gaidir del dies passats a la ciutat.
El diumenge passat vaig anar a un bar/restaurant que feien una nit de "peñas". Aquestes trobades consisteixen en la reunió de grups de joves que, amb música folklòrica i gastronomia típica, s'ho passen la mar de bé fins a altes hores de la nit. Jo vaig plegar cap a dos quart de tres i encara seguien.
Es curiós, però el ball amb que acompanyaven les cançons es semblava molt a les "jotes" del nostre Pirineu".
Ahir vaig sortir de Còrdoba i vaig vindre cap a Rosario, la ciutat natal del "deu" Lionel Messi i, també del heroi Ernesto Guevara de la Serna, mes conegut com "el Che". Espero estar al menys uns tres dies abans de tornar cap a Buenos Aires per arribar pel aniversari de la Mónica Vidort, que es el mateix dia que es va morir el HP del Franco i que, curiosament, coincideix amb les eleccions. ¡Vaja dia que vas escollir per neixer, Mónica!.
La propera entrada serà sobre la meva experiència a Rosario i potser també la de Bs As. Serà una de les darreres ja que el viatge s'acaba... snifff!.
Vijnga, patidors i patidores, ens llegirem un altre estona, mentrestant, gaudiu de les fotos i dels canvis que he fet en el blog.
Salut i petons!
Enric
Ja feia uns dies que no us deia res, atabalat com estava amb la meva arribada a Buenos Aires i pensant que faria en aquella immensa ciutat. Però ha arribat l'hora de que us faci cinc cèntims de la ronda que estic fent per Argentina abans de tornar a la monstruosa - per lo gran que es - Buenos Aires.
Doncs vaig decidir que aprofitant que estava a prop d'un dels llocs mes meravellosos del mon i que, des de que era un marrec, desitjava algun dia veure-ho en directe, enfilaria el meu camí cap el nord del país i gaudir de les cataractes de l'Iguazú.
Ni "cort" ni "peretzòs" vaig comprar un bitllet de bus en destí a Puerto Iguazú, la ciutat del costat argentí de les cataractes. Desprès de pagar 430 pesos (74 €) i passar-m'hi 19 hores de bus i força gana, em vaig trobar en una població que - segons em van explicar desprès - havia crescut molt els darrers deu anys. Un lloc ple de hotels, restaurants, agenciés de "touring" i comerços que res tenia a veure amb aquell petit poblet fronterer i que vivia principalment de la pesca i la agricultura locals (a part del contraban, es clar).
Però Puerto Iguazú, tot i ser una ciutat de fronteres, es una ciutat tranquil·la i segura, que viu del turisme i, tot i ser lletja, no deixa de tenir cert encant de provisionalitat enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic.
He d'aclarir lo de la gana passada al bus.
Resulta que els busos de l'Argentina son cars, però son còmodes - tenen seients tipus "semicama" i "cama" - i, en teoria, s'inclouen uns àpats mínims ja que el bus no para si no es per deixar i/o recollir passatgers. Però vaig escollir una companyia - Singer es deia - que era una mica "rata", tot i que els vehicles eren bastant nous. Així només ens van donar una caixeta amb tres "empanadas" (semblants a les "empanadillas" a les que estem acostumats) a les 8 del vespre i, des de que vam sortir a les set de la tarda fins a les dues del migdia del dia següent, es l'únic que vaig menjar.
A la sortida cap a Córdoba vaig canviar de cia ("Crucero del Norte") i la cosa es va notar.
Segueixo.
Vaig anar a les cataractes d'Iguazú per la part de Brasil, mes que res per que es des de on es veuen mes espectacular-ment. El cantó argentí es bastant mes feréstec però, tot i que vas fins a la Gorja del Diable i veus la part mes grandiosa, et perds una bona part de las no menys espectaculars altres cataractes, a menys que paguis un "tour" i vagis amb llanxa pel riu. Aquesta volteta costa uns 160 pesos la de 15' i 240 la de 30'. Tot i que val la pena, no volia gastar-me gaires calers. La entrada al parc de Brasil val uns 36 reals (110 pesos argentins) i inclou el transport interior. La entrada a la part argentina val 100 pesos i també inclou un viatge d'anada i tornada en el "tren ecológico", fins a la passarel·la de 2,5 km que porta a la famosa "Garganta del Diablo". Per la part brasilera camines pel davant de totes les cataractes i per això i pels altres arguments citats, es la que vaig escollir.
Aquesta visita es, sens dubte, una de les millors que e experimentat en aquest llarg viatge. Valdria la pena que, si podeu, hi passeu al menys un cop en la vostra vida. Us ho recomano. Veieu les fotos si no.
De Puerto Iguazú no vaig fer cap foto ja que, com us he dit, no era un poble gaire fotogènic, a part de la zona del riu que, per desgràcia, no portava la càmera. A mes ja he fet moltes fotos "gratuïtes" que no valen gaire la pena i ja no us vull donar gaire mes la "tabarra" amb fotos "tontes".
De Puerto Iguazú vaig sortir capa Córdoba, la segona o tercera ciutat de Argentina.
El viatge va durar 23 hores. Vaig sortir a les 9:30 del matí i vaig arribar a Còrdoba a les 8:30 del matí següent i, per sort la cia del bus ens va donar - aquest cop si - un dinar, un sopar i un esmorzar, la cosa va anar millor.
La ciutat es molt semblant a las que tenim a Europa, però amb una història molt mes curta. Per tant, Córdoba i quasi totes les ciutats argentines, no tenen gaire interès patrimonial ni grans coses que destacar en l'arquitectura. Còrdoba, tot i tenir una mica mes de patrimoni històric que Buenos Aires, no es gaire diferent a, Madrid, per exemple. De totes menes vaig fer algunes fotos que us penjaré properament.
Lo que si te Córdoba es una vida marcada pels estudiants. Cinc universitats nodreixen de joves els carrers de la ciutat i sempre hi ha vida mes o menys alegre per les nits. Es potser lo que mes vaig gaidir del dies passats a la ciutat.
El diumenge passat vaig anar a un bar/restaurant que feien una nit de "peñas". Aquestes trobades consisteixen en la reunió de grups de joves que, amb música folklòrica i gastronomia típica, s'ho passen la mar de bé fins a altes hores de la nit. Jo vaig plegar cap a dos quart de tres i encara seguien.
Es curiós, però el ball amb que acompanyaven les cançons es semblava molt a les "jotes" del nostre Pirineu".
Ahir vaig sortir de Còrdoba i vaig vindre cap a Rosario, la ciutat natal del "deu" Lionel Messi i, també del heroi Ernesto Guevara de la Serna, mes conegut com "el Che". Espero estar al menys uns tres dies abans de tornar cap a Buenos Aires per arribar pel aniversari de la Mónica Vidort, que es el mateix dia que es va morir el HP del Franco i que, curiosament, coincideix amb les eleccions. ¡Vaja dia que vas escollir per neixer, Mónica!.
La propera entrada serà sobre la meva experiència a Rosario i potser també la de Bs As. Serà una de les darreres ja que el viatge s'acaba... snifff!.
Vijnga, patidors i patidores, ens llegirem un altre estona, mentrestant, gaudiu de les fotos i dels canvis que he fet en el blog.
Salut i petons!
Enric
diumenge, 6 de novembre del 2011
EL DESERT, LIMA I ELS "BONS AIRES"
Hola, hola i hola!!!
Com va tot per la península ibèrica?. Jo, com ja us haveu adonat, soc a Buenos Aires, capital de l'Argentina, a casa de la Mónica, per ser mes explícit. Vaig arribar diumenge passat i, suposo, que potser hem quedi fins diumenge que vé, ja veurem. Tindré que tornar a ser-hi per el 24 per tornar-hi, però vull donar-me un volt per l'Argentina.
El passat diumenge, quan volava amb l'avió per sobre de Buenos Aires, em vaig adonar de la immensitat de la capital "porteña". No es d'estranyar que hi visquin uns 13 milions d'habitants. Concretament, a on estic allotjat -casa de la Mónica, ja us ho he dit - està al límit de la ciutat de Buenos Aires, a l'altre costat de la autopista que hi passa pel darrera hi ha "la província". Es a dir, es una zona que no es considerada "la capital", tot i que la continuïtat de la ciutat es més que evident (i hi va molt mes enllà). Lo que no sé es si es compatibilitzen els habitants de la "província" com "porteños" o no.
Però... deixem de parlar de Buenos Aires i anem per lo que encara no us he comentat sobre la meva etapa peruana.
Quan vaig traspassar la frontera Equador-Perú vaig tornar a sentir el plaer de estar lliure per seguir el viatge. Fins a les hores no estava del tot segur ja que el passaport nou no tenia el segell d'entrada a l'Equador i, a sobre, no te ni la mateixa numeració. Tenia por de topar amb problemes en la duana i que no hem deixessin sortir. Per sort, el policia que hem va atendre va ser força amable i, com que portava amb mi una fotocopia del passaport anterior i una fotocopia de la denúncia, s'ho va quedar tot, hem va segellar el passaport i... cap el Perú. Visca!.
Ja sabeu que vaig decidir-me anar a Lima per via terrestre, amb un bus que sortia el dia 25 d'octubre a les 2:00 de la matinada i arribava el 26 cap a la tarda, mes o menys una travessa de 38 horetes. Sort que el bus era còmode i els seients, a part de tenir una distància entre ells bastant raonable, es reclinaven força.
Lo que ja no hem va agradar gaire era que el conductor només feia dues parades cada 24 hores per menjar, rentar-se (en una parada ens vam poder dutxar) i una parada tècnica per netejar el lavabo. Deixant a part la parada obligatòria de les duanes, estaves mes de 6 hores seguides assegut. Però tot això es normal en aquests viatjes de gran recorregut i ja que acceptar-ho. Si no hi han calers pels bitllets d'avió...
El viatge de Quito a la frontera amb Perú va ser força tranquil i el paisatge, tot i que anava canviant, no deixava de ser verd, amb selva, pastures, conreus i muntanyetes que, poc a poc, s'anaven suavitzant.
Un cop estàvem a la frontera, on el paisatge era pla i la terra s'entregava suaument a la mar, hem vaig adonar que alguna cosa estava canviant i, tot just vam re-emprendre el viatge, el paisatge s'anava assecant però encara quedaven restes de vegetació en forma de matolls, herbes i algun arbret que altre. Al arribar a la nit s'albirava que tot havia canviat, però com anàvem per la costa, veies (o intuïes, mes que res) el mar.
Vam parar a sopar a Màncora, un poble turístic i mariner que era un dels destins del meu viatge, però que les circumpstàncies el van convertir en paradeta breu. No tenia mala pinta, potser hi vagi si algun cop i torno.
Desprès de sopar... a dormir i... quan vaig obrir els ulls cap a dos quarts de sis del matí... SORPRESA!, estàvem al mig d'un... DESERT, amb pedres, sorra, dunes i algunes herbetes seques. Vaig fer força fotos i unes quantes pel·lícules que les trobareu penjades d'aquí a pocs dies, quan pugui disposar del meu "laptop".
Aquest paisatge desèrtic i àrid de la costa peruana es continuu fins arribar a Lima, com a mínim. Despès de la capital ja no ho se, però em sembla que es tot lo mateix fins arribar a Xile i, sabent que allà està el desert d'Atacama, suposo que continua una mica mes a baix fins arribar a la zona de clima mediterrani que te Xile, a prop de Santiago. De tota manera i tot i que ja m'ho avien comentat, ham va sorprendre bastant. Però sàpiguen que en els temps que el Perú era colònia espanyola les terres es van desforestar per plantar-hi canya de sucre i extreure la fusta, no m'extranya.
Vam arribar a Lima que eren les cinc de la tarda i vaig agafar un taxi fins a l'hostal Iquique, que era el que vaig escollir dels que la guia recomanava com a segurs, nets i tranquils, a part d'econòmics. Per sort, tot era veritat i, encara que el preu havia pujat una mica, vaig estar força bé.
Lima es una ciutat amb un tràfec caòtic, sorollós i quasi continuu. Deixant a part el centre històric, on la circulació era menys densa, la resta era un constant soroll de botzines, fums i gent per tot arreu, venent de tot i a totes hores (a la nit menys, es clar). Es una mica de bojos tot plegat. En resum, no em va agradar gaire.
Lo mes interessant es la història continguda en la metròpoli capital del virregnat del Perú. Fundada pel FdeP del Francisco Pizarro era la ciutat on es feien i desfeien tots els negocis, explotacions i "justícia" de aquell virregnat tant ric i que va donar tantes fortunes a alguns pocs i la misèria, la esclavitud i la mort a moltíssims d'altres.
Es interessant veure el museu de la inquisició, la tomba del FdeP de Pizarro a la catedral i les catacumbes del monestir dels franciscans, on hi han enterrades mes de 25000 persones - quasi totes espanyoles i criolles de la elít poblacional de la ciutat. Evidentment no hi havien ni esclaus ni indígenes - de les quals pots veure els osos i les calaveres d'uns quants. Estàn situades a sota del monestir i la esglèsia i només s'han excavat els dos primers nivells. Com que no es podien fer fotos, no tindreu testimoni gràfic, al menys de part meva.
A Lima vaig estar del dia 26 que vaig arribar fins el dia 29, quan vaig agafar un vol cap a Buenos Aires, passant per Sao Paulo. Per sort, vaig trobar un vol mes o menys econòmic, si no ja estava mentalitzant-me que tindria de fer 3 dies i mig de ruta en bus fins a l'Argentina. Quina pallissa!.
Doncs, vinga... "esto es todo, amigos", al menys per avui.
Salut i força!... i petons i abraçades per a totes i tots.
Enric
Com va tot per la península ibèrica?. Jo, com ja us haveu adonat, soc a Buenos Aires, capital de l'Argentina, a casa de la Mónica, per ser mes explícit. Vaig arribar diumenge passat i, suposo, que potser hem quedi fins diumenge que vé, ja veurem. Tindré que tornar a ser-hi per el 24 per tornar-hi, però vull donar-me un volt per l'Argentina.
El passat diumenge, quan volava amb l'avió per sobre de Buenos Aires, em vaig adonar de la immensitat de la capital "porteña". No es d'estranyar que hi visquin uns 13 milions d'habitants. Concretament, a on estic allotjat -casa de la Mónica, ja us ho he dit - està al límit de la ciutat de Buenos Aires, a l'altre costat de la autopista que hi passa pel darrera hi ha "la província". Es a dir, es una zona que no es considerada "la capital", tot i que la continuïtat de la ciutat es més que evident (i hi va molt mes enllà). Lo que no sé es si es compatibilitzen els habitants de la "província" com "porteños" o no.
Però... deixem de parlar de Buenos Aires i anem per lo que encara no us he comentat sobre la meva etapa peruana.
Quan vaig traspassar la frontera Equador-Perú vaig tornar a sentir el plaer de estar lliure per seguir el viatge. Fins a les hores no estava del tot segur ja que el passaport nou no tenia el segell d'entrada a l'Equador i, a sobre, no te ni la mateixa numeració. Tenia por de topar amb problemes en la duana i que no hem deixessin sortir. Per sort, el policia que hem va atendre va ser força amable i, com que portava amb mi una fotocopia del passaport anterior i una fotocopia de la denúncia, s'ho va quedar tot, hem va segellar el passaport i... cap el Perú. Visca!.
Ja sabeu que vaig decidir-me anar a Lima per via terrestre, amb un bus que sortia el dia 25 d'octubre a les 2:00 de la matinada i arribava el 26 cap a la tarda, mes o menys una travessa de 38 horetes. Sort que el bus era còmode i els seients, a part de tenir una distància entre ells bastant raonable, es reclinaven força.
Lo que ja no hem va agradar gaire era que el conductor només feia dues parades cada 24 hores per menjar, rentar-se (en una parada ens vam poder dutxar) i una parada tècnica per netejar el lavabo. Deixant a part la parada obligatòria de les duanes, estaves mes de 6 hores seguides assegut. Però tot això es normal en aquests viatjes de gran recorregut i ja que acceptar-ho. Si no hi han calers pels bitllets d'avió...
El viatge de Quito a la frontera amb Perú va ser força tranquil i el paisatge, tot i que anava canviant, no deixava de ser verd, amb selva, pastures, conreus i muntanyetes que, poc a poc, s'anaven suavitzant.
Un cop estàvem a la frontera, on el paisatge era pla i la terra s'entregava suaument a la mar, hem vaig adonar que alguna cosa estava canviant i, tot just vam re-emprendre el viatge, el paisatge s'anava assecant però encara quedaven restes de vegetació en forma de matolls, herbes i algun arbret que altre. Al arribar a la nit s'albirava que tot havia canviat, però com anàvem per la costa, veies (o intuïes, mes que res) el mar.
Vam parar a sopar a Màncora, un poble turístic i mariner que era un dels destins del meu viatge, però que les circumpstàncies el van convertir en paradeta breu. No tenia mala pinta, potser hi vagi si algun cop i torno.
Desprès de sopar... a dormir i... quan vaig obrir els ulls cap a dos quarts de sis del matí... SORPRESA!, estàvem al mig d'un... DESERT, amb pedres, sorra, dunes i algunes herbetes seques. Vaig fer força fotos i unes quantes pel·lícules que les trobareu penjades d'aquí a pocs dies, quan pugui disposar del meu "laptop".
Aquest paisatge desèrtic i àrid de la costa peruana es continuu fins arribar a Lima, com a mínim. Despès de la capital ja no ho se, però em sembla que es tot lo mateix fins arribar a Xile i, sabent que allà està el desert d'Atacama, suposo que continua una mica mes a baix fins arribar a la zona de clima mediterrani que te Xile, a prop de Santiago. De tota manera i tot i que ja m'ho avien comentat, ham va sorprendre bastant. Però sàpiguen que en els temps que el Perú era colònia espanyola les terres es van desforestar per plantar-hi canya de sucre i extreure la fusta, no m'extranya.
Vam arribar a Lima que eren les cinc de la tarda i vaig agafar un taxi fins a l'hostal Iquique, que era el que vaig escollir dels que la guia recomanava com a segurs, nets i tranquils, a part d'econòmics. Per sort, tot era veritat i, encara que el preu havia pujat una mica, vaig estar força bé.
Lima es una ciutat amb un tràfec caòtic, sorollós i quasi continuu. Deixant a part el centre històric, on la circulació era menys densa, la resta era un constant soroll de botzines, fums i gent per tot arreu, venent de tot i a totes hores (a la nit menys, es clar). Es una mica de bojos tot plegat. En resum, no em va agradar gaire.
Lo mes interessant es la història continguda en la metròpoli capital del virregnat del Perú. Fundada pel FdeP del Francisco Pizarro era la ciutat on es feien i desfeien tots els negocis, explotacions i "justícia" de aquell virregnat tant ric i que va donar tantes fortunes a alguns pocs i la misèria, la esclavitud i la mort a moltíssims d'altres.
Es interessant veure el museu de la inquisició, la tomba del FdeP de Pizarro a la catedral i les catacumbes del monestir dels franciscans, on hi han enterrades mes de 25000 persones - quasi totes espanyoles i criolles de la elít poblacional de la ciutat. Evidentment no hi havien ni esclaus ni indígenes - de les quals pots veure els osos i les calaveres d'uns quants. Estàn situades a sota del monestir i la esglèsia i només s'han excavat els dos primers nivells. Com que no es podien fer fotos, no tindreu testimoni gràfic, al menys de part meva.
A Lima vaig estar del dia 26 que vaig arribar fins el dia 29, quan vaig agafar un vol cap a Buenos Aires, passant per Sao Paulo. Per sort, vaig trobar un vol mes o menys econòmic, si no ja estava mentalitzant-me que tindria de fer 3 dies i mig de ruta en bus fins a l'Argentina. Quina pallissa!.
Doncs, vinga... "esto es todo, amigos", al menys per avui.
Salut i força!... i petons i abraçades per a totes i tots.
Enric
dissabte, 29 d’octubre del 2011
HE SORTIT DE L'EQUADOR... JA ERA HORA! (CRÒNICA DE QUITO)
Hola estimats i estimades!
Ja soc a Lima!.
Al final segueixo el viatge, però no com estava planejat. Ara soc a Lima, Perú, però només i soc de pas, el dissabte 29 agafo una avió cap a Buenos Aires, a l'Argentina. Sembla que el mal moment del viatge s'acabat, toquem fusta.
Com us vaig dir, deixo el Perú, Bolívia i Xile per un altre viatge, que espero hem sigui possible fer d'a qui a pocs anys... si la economia i la salut m'ho permeten.
La raó d'agafar l'avió es la comoditat, no tenia moltes ganes de estar-m'hi tres dies i mig a dalt d'un autocar, vista la experiència del viatge Quito-Lima. Se que es interessant i mes didàctic fer el viatge per terra, coneixes gent i paisatges. Però ja no tinc moltes ganes de fer-ho i prefereixo gastar-me una mica dels calers que hem queden i arribar abans i mes còmodament a un país que val la pena de visitar, encara que sigui només una mica. També tinc ganes de veure a la Mònica per que m'expliqui com li va la vida i els fets dels darrers temps a l'Argentina i, com no, hem faci de guia per Buenos Aires, una ciutat viva i preciosa, ja veureu.
Segurament també aniré a veure a la Roxanna i el Gabriel, una parella encisadora que vaig conèixer a Guatemala i que viuen a Rosario. També està la qüestió de si podré veure a la Ruth Grill, una preciosa noia de Mar del Plata i que vaig conèixer a Puerto Lopez.
En fi, no tinc gaire temps per veure un país tan gran, però faré lo possible i, si puc, aniré cap a les cascades de l'Iguazú, si la Mònica hem deixa.... je, je, je.
Be, espero poder donar-vos el plaer de gaudir d'unes fotos i uns comentaris dignes de un país tan maco.
Però anem amb la crònica de Quito i del viatge cap a Lima...
Si be Quito era un destí no programat, i els primers dies van ser una mica depriments degut als fets que ja coneixeu, he de dir que es una ciutat bastant maca i, relativament, segura. Això darrer es degut a que quasi no vaig sortir de la ciutat vella i colonial, que es la part mes vigilada i, si prens mesures adequades com no caminar sol pels carrers per la nit on cap a les deu o onze no hi ha ningú - caps de setmana inclosos -, no portar documents - tant sols fotocopies -, no dur gaires calers, no portar joies ni res de gaire valor i no fiar-te de ningú.
Per sort hi han petites "illes" que la policia vigila constant-ment, com, per exemple, "La Ronda", un carrer del barri vell molt ben restaurat i ple de restaurants i botigues d'artesania. Es un carrer turístic pero ben autèntic, amb un regust bohemi i molt animat els caps de setmana, i algun altre dia entremig, quan es omple de "quiteños" i de turistes nacionals i internacionals.
Allà, a "La Ronda", te el restaurant un "paisano" de Ripollet. Es el Fernando que, junt amb la seva dona equatoriana, la Lorena, tenen el restaurant "Can Ferran", on fan cuina espanyola i del país, juntament amb la beguda típica de la zona, el "canelaso", una beguda calenta feta de licor de canya, tarongina i sucre, si no recordo malament. El Fernando també fa uns magnífics entrepans de llom - una delícia que feia mesos que no havia menjat - i unes molt dignes paelles i fideuàs que, tenin en compte que els ingredients difereixen en gust als del Mediterrani (sobretot el peix i el marisc) tenen molt de mèrit. Tampoc podien faltar unes braves ben bones així com d'altres coses delicioses... i al preu equatorià, es clar.
Ells dos, el Fernando i la Lorena, hem van acollir com si fos un amic i, com es normal, vaig passar força hores en el seu restaurant. Tinc un molt agradable record d'ells i de la germana de la Lorena i el seu marit. Espero tornar a veure'ls algun dia, a l'Equador o a Catalunya. Un petó per a tots si llegiu això, Fernando i Lorena. Ah!, i un altre pel seu fillet Ferran, que no vaig tindre el gust de conèixer en persona però estava molt simpàtic vestit del Barça en la foto que celebrava la darrera copa d'Europa gunayada.
Hi ha una part de Quito que es on radiquen la majoria d'hostals i albergs, així com a bars d'ambient europeu - i amb horari europeu -, on s'allotgen quasi tots els "guiris" joves que arriben a la ciutat. Es una part moderna i relativament segura, però es on hi ha un índex important de atracaments i delictes menors deguts als excésos etil·lics dels esbojarrats "teentenders" carregats de calers i de mòbils nous que atrauen els "manguis" de la ciutat. Però com esta una mica allunyat del centre, millor per els romàntics de les ciutats velles com jo.
Quito es una ciutat monumental on hi han moltíssimes esglésies. Això es degut a que els espanyols van construir-ne una sobre cadascun dels temples inques. N'hi ha una que destaca per sobre del perfil de la ciutat, la "basílica del voto nacional". Estic quasi segur que era on devia ser el temple del Sol principal de la ciutat inca ja que es sobre un promontori en mig de la vall que ocupa Quito.
Val la pena passejar-se pels seus carrers (de dia) i, com en altres moltes ciutats de Amèrica, els diumenges tanquen bastants carrers del centre a la caòtica circulació de cotxes, busos, busetas, motos i motocicletes que ho omplen tot de fum i tocs de pito en moltes de les hores del dia. Es el moment d'agafar la bicicleta i donar uns quants volts per les moltes pujades i baixades de la ciutat vella.
Hi ha un fet que destaca en tot l'Equador, els diumenges està prohibit vendre alcohol i ni tant sols els restaurants tenen permís per servir-ne. Es una bona mesura, però això provoca que els dissabtes molts joves - i no tant joves - agafin un bon "pet" o, simplement, la gent es compri l'alcohol per prendre'l a casa.
Doncs fins aquí arriba el rollet d'avui. El proper anirà sobre el llarg viatge en bus de Quito a Lima, de 38 hores, "ná menos".
Petons abraçades i... Salut!
Enric
Ja soc a Lima!.
Al final segueixo el viatge, però no com estava planejat. Ara soc a Lima, Perú, però només i soc de pas, el dissabte 29 agafo una avió cap a Buenos Aires, a l'Argentina. Sembla que el mal moment del viatge s'acabat, toquem fusta.
Com us vaig dir, deixo el Perú, Bolívia i Xile per un altre viatge, que espero hem sigui possible fer d'a qui a pocs anys... si la economia i la salut m'ho permeten.
La raó d'agafar l'avió es la comoditat, no tenia moltes ganes de estar-m'hi tres dies i mig a dalt d'un autocar, vista la experiència del viatge Quito-Lima. Se que es interessant i mes didàctic fer el viatge per terra, coneixes gent i paisatges. Però ja no tinc moltes ganes de fer-ho i prefereixo gastar-me una mica dels calers que hem queden i arribar abans i mes còmodament a un país que val la pena de visitar, encara que sigui només una mica. També tinc ganes de veure a la Mònica per que m'expliqui com li va la vida i els fets dels darrers temps a l'Argentina i, com no, hem faci de guia per Buenos Aires, una ciutat viva i preciosa, ja veureu.
Segurament també aniré a veure a la Roxanna i el Gabriel, una parella encisadora que vaig conèixer a Guatemala i que viuen a Rosario. També està la qüestió de si podré veure a la Ruth Grill, una preciosa noia de Mar del Plata i que vaig conèixer a Puerto Lopez.
En fi, no tinc gaire temps per veure un país tan gran, però faré lo possible i, si puc, aniré cap a les cascades de l'Iguazú, si la Mònica hem deixa.... je, je, je.
Be, espero poder donar-vos el plaer de gaudir d'unes fotos i uns comentaris dignes de un país tan maco.
Però anem amb la crònica de Quito i del viatge cap a Lima...
Si be Quito era un destí no programat, i els primers dies van ser una mica depriments degut als fets que ja coneixeu, he de dir que es una ciutat bastant maca i, relativament, segura. Això darrer es degut a que quasi no vaig sortir de la ciutat vella i colonial, que es la part mes vigilada i, si prens mesures adequades com no caminar sol pels carrers per la nit on cap a les deu o onze no hi ha ningú - caps de setmana inclosos -, no portar documents - tant sols fotocopies -, no dur gaires calers, no portar joies ni res de gaire valor i no fiar-te de ningú.
Per sort hi han petites "illes" que la policia vigila constant-ment, com, per exemple, "La Ronda", un carrer del barri vell molt ben restaurat i ple de restaurants i botigues d'artesania. Es un carrer turístic pero ben autèntic, amb un regust bohemi i molt animat els caps de setmana, i algun altre dia entremig, quan es omple de "quiteños" i de turistes nacionals i internacionals.
Allà, a "La Ronda", te el restaurant un "paisano" de Ripollet. Es el Fernando que, junt amb la seva dona equatoriana, la Lorena, tenen el restaurant "Can Ferran", on fan cuina espanyola i del país, juntament amb la beguda típica de la zona, el "canelaso", una beguda calenta feta de licor de canya, tarongina i sucre, si no recordo malament. El Fernando també fa uns magnífics entrepans de llom - una delícia que feia mesos que no havia menjat - i unes molt dignes paelles i fideuàs que, tenin en compte que els ingredients difereixen en gust als del Mediterrani (sobretot el peix i el marisc) tenen molt de mèrit. Tampoc podien faltar unes braves ben bones així com d'altres coses delicioses... i al preu equatorià, es clar.
Ells dos, el Fernando i la Lorena, hem van acollir com si fos un amic i, com es normal, vaig passar força hores en el seu restaurant. Tinc un molt agradable record d'ells i de la germana de la Lorena i el seu marit. Espero tornar a veure'ls algun dia, a l'Equador o a Catalunya. Un petó per a tots si llegiu això, Fernando i Lorena. Ah!, i un altre pel seu fillet Ferran, que no vaig tindre el gust de conèixer en persona però estava molt simpàtic vestit del Barça en la foto que celebrava la darrera copa d'Europa gunayada.
Hi ha una part de Quito que es on radiquen la majoria d'hostals i albergs, així com a bars d'ambient europeu - i amb horari europeu -, on s'allotgen quasi tots els "guiris" joves que arriben a la ciutat. Es una part moderna i relativament segura, però es on hi ha un índex important de atracaments i delictes menors deguts als excésos etil·lics dels esbojarrats "teentenders" carregats de calers i de mòbils nous que atrauen els "manguis" de la ciutat. Però com esta una mica allunyat del centre, millor per els romàntics de les ciutats velles com jo.
Quito es una ciutat monumental on hi han moltíssimes esglésies. Això es degut a que els espanyols van construir-ne una sobre cadascun dels temples inques. N'hi ha una que destaca per sobre del perfil de la ciutat, la "basílica del voto nacional". Estic quasi segur que era on devia ser el temple del Sol principal de la ciutat inca ja que es sobre un promontori en mig de la vall que ocupa Quito.
Val la pena passejar-se pels seus carrers (de dia) i, com en altres moltes ciutats de Amèrica, els diumenges tanquen bastants carrers del centre a la caòtica circulació de cotxes, busos, busetas, motos i motocicletes que ho omplen tot de fum i tocs de pito en moltes de les hores del dia. Es el moment d'agafar la bicicleta i donar uns quants volts per les moltes pujades i baixades de la ciutat vella.
Hi ha un fet que destaca en tot l'Equador, els diumenges està prohibit vendre alcohol i ni tant sols els restaurants tenen permís per servir-ne. Es una bona mesura, però això provoca que els dissabtes molts joves - i no tant joves - agafin un bon "pet" o, simplement, la gent es compri l'alcohol per prendre'l a casa.
Doncs fins aquí arriba el rollet d'avui. El proper anirà sobre el llarg viatge en bus de Quito a Lima, de 38 hores, "ná menos".
Petons abraçades i... Salut!
Enric
dilluns, 24 d’octubre del 2011
A BAÑOS NO VAIG BANYAR-ME (A LES TERMES, ES CLAR)
Hola estimades i estimats seguidores i seguidors!
En aquests moments soc a Quito on, desprès de 3 setmanes, ja m'han donat el nou passaport. Per sort els del consolat no m'han fallat i, el divendres a dos quarts de nou del matí, ja el tenia a les mans. Per fi!.
Ara podré continuar el viatge, però... el retard de tres setmanes es massa gran. Per tant, toca fer un esforç en forma de pallissa de bus fins arribar a Buenos Aires.
Us preguntareu: ¿aquest paio no deia que anava a agafar un avió de Quito a Buenos aires?, doncs no. El mateix divendres i desprès de consultar internet, vaig constatar que els vols que vaig veure a Baños, i que no vaig reservar per por a un retard en la entrega del passaport, ja eren complerts, i tant sols quedaven vols amb un valor al voltant dels 600 €, mes car que anar de Buenos Aires a Barna. Com comprendreu calia mirar alternatives i, per sort, n'hi ha mes d'una.
- 1a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-Buenos Aires, 3 dies aproximadament, 200 $ (estalvi de tres o, potser quatre nits en hostal). total uns 205 €, mes o menys, i una pallissa de bus considerable.
- 2a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-La Paz (Bolívia), 26 hores, 60$ (estalvi de una nit en hostal). Continuem amb La Paz-Sta. Cruz de la Sierra (Bolivia), 20 hores, ?$ -pocs perquè a Bolívia el transport es molt econòmic -. I, per últim, Sta. Cruz de la Sierra-Buenos Aires amb un vol de uns 250 € (preu final amb gestió inclosa).
Com veieu, tot i que la 2a alternativa comporta el visitar una mica Bolívia, no hem queda gaire temps per fer-ho amb tranquil·litat. A demès, no puc visitar Perú sense sacrificar la meva estada a Argentina.
Conclusió, agafo la 1a alternativa i "me voy a moler el cuerpo con un bus Royal Class". Així arribo a Buenos Aires aviat i gaudeixo de la primavera argentina donant-me un vol pel país. I, de pas, puc estar tranquil·lament a casa de la meva amiga Mònica que m'està esperant.
Fi del pla de viatge.
Ara anem per Baños, un dels llocs mes macos que he vist en aquest viatge.
Baños es un poble no gaire gran, enclavat enmig d'una vall a 1800 metres d'alçada (només) i a l'ombra d'un volcà, el Tungurahua. Aquest volcà determina la vida del poble ja que es una amenaça real al estar en activitat. Es mes, fa uns 6 o 7 anys va entrar en erupció i van estar en un "tris" d'evacuar el poble. Per tot arreu de la zona hi han cartells indicant el sentit de la evacuació i cada dos mesos posen a prova els mecanismes i les sirenes d'alarma.
Però Baños es un lloc per anar-hi, de debò. Es un poble turístic on es pot fer "rafting", "puenting", escalada, senderisme i d'altres esports d'aventura. A les rodalies hi han nombroses cascades i llocs particularment bonics i espectaculars i la temperatura es força agradable. A mes hi han nombrosos banys termals degut a la proximitat del magma terrestre. Te una vida nocturna bastant agradable, bona oferta gastronòmica i es un lloc totalment segur.
Però, en els tres dies que hi vaig ser-hi, no vaig fer res de les coses que podia fer - ni tant sols anar a prendre un banys termals, com ja comunico en el títol d'aquest missatge - tant sols vaig caminar una mica pels voltants i vaig descansar i llegir. Per sort vaig trobar lloc al hostal Plantas y Blanco que té una terrassa magnífica i es un lloc força agradable d'estar-s'hi i econòmic. Necessitava reflexionar i pensar en els plans de futur del viatge. Potser hi torni algun cop.
Vinga companys i companyes, "esto es lo que hay". Fins a la propera, que espero que sigui a Lima ja que no crec que el bus tingui "wifi", com si tenen els busos ianquis de llarguíssim recorregut.
A reveure i... Salut!
Enric
En aquests moments soc a Quito on, desprès de 3 setmanes, ja m'han donat el nou passaport. Per sort els del consolat no m'han fallat i, el divendres a dos quarts de nou del matí, ja el tenia a les mans. Per fi!.
Ara podré continuar el viatge, però... el retard de tres setmanes es massa gran. Per tant, toca fer un esforç en forma de pallissa de bus fins arribar a Buenos Aires.
Us preguntareu: ¿aquest paio no deia que anava a agafar un avió de Quito a Buenos aires?, doncs no. El mateix divendres i desprès de consultar internet, vaig constatar que els vols que vaig veure a Baños, i que no vaig reservar per por a un retard en la entrega del passaport, ja eren complerts, i tant sols quedaven vols amb un valor al voltant dels 600 €, mes car que anar de Buenos Aires a Barna. Com comprendreu calia mirar alternatives i, per sort, n'hi ha mes d'una.
- 1a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-Buenos Aires, 3 dies aproximadament, 200 $ (estalvi de tres o, potser quatre nits en hostal). total uns 205 €, mes o menys, i una pallissa de bus considerable.
- 2a alternativa:
Bus Quito-Lima, 32 hores, 80 $ (estalvi de dos nits en hostal). Desprès, bus Lima-La Paz (Bolívia), 26 hores, 60$ (estalvi de una nit en hostal). Continuem amb La Paz-Sta. Cruz de la Sierra (Bolivia), 20 hores, ?$ -pocs perquè a Bolívia el transport es molt econòmic -. I, per últim, Sta. Cruz de la Sierra-Buenos Aires amb un vol de uns 250 € (preu final amb gestió inclosa).
Com veieu, tot i que la 2a alternativa comporta el visitar una mica Bolívia, no hem queda gaire temps per fer-ho amb tranquil·litat. A demès, no puc visitar Perú sense sacrificar la meva estada a Argentina.
Conclusió, agafo la 1a alternativa i "me voy a moler el cuerpo con un bus Royal Class". Així arribo a Buenos Aires aviat i gaudeixo de la primavera argentina donant-me un vol pel país. I, de pas, puc estar tranquil·lament a casa de la meva amiga Mònica que m'està esperant.
Fi del pla de viatge.
Ara anem per Baños, un dels llocs mes macos que he vist en aquest viatge.
Baños es un poble no gaire gran, enclavat enmig d'una vall a 1800 metres d'alçada (només) i a l'ombra d'un volcà, el Tungurahua. Aquest volcà determina la vida del poble ja que es una amenaça real al estar en activitat. Es mes, fa uns 6 o 7 anys va entrar en erupció i van estar en un "tris" d'evacuar el poble. Per tot arreu de la zona hi han cartells indicant el sentit de la evacuació i cada dos mesos posen a prova els mecanismes i les sirenes d'alarma.
Però Baños es un lloc per anar-hi, de debò. Es un poble turístic on es pot fer "rafting", "puenting", escalada, senderisme i d'altres esports d'aventura. A les rodalies hi han nombroses cascades i llocs particularment bonics i espectaculars i la temperatura es força agradable. A mes hi han nombrosos banys termals degut a la proximitat del magma terrestre. Te una vida nocturna bastant agradable, bona oferta gastronòmica i es un lloc totalment segur.
Però, en els tres dies que hi vaig ser-hi, no vaig fer res de les coses que podia fer - ni tant sols anar a prendre un banys termals, com ja comunico en el títol d'aquest missatge - tant sols vaig caminar una mica pels voltants i vaig descansar i llegir. Per sort vaig trobar lloc al hostal Plantas y Blanco que té una terrassa magnífica i es un lloc força agradable d'estar-s'hi i econòmic. Necessitava reflexionar i pensar en els plans de futur del viatge. Potser hi torni algun cop.
Vinga companys i companyes, "esto es lo que hay". Fins a la propera, que espero que sigui a Lima ja que no crec que el bus tingui "wifi", com si tenen els busos ianquis de llarguíssim recorregut.
A reveure i... Salut!
Enric
dimecres, 19 d’octubre del 2011
¿¿¿¡CUENCA ES ÚNICA!???... NO, N'HI HAN DUES (COM A MÍNIM)
Hola amigues i amics!
Us estic escrivint des de un meravellós reco del mon que se'n diu Baños, al Equador. Molt a prop del extingit volcà Chimborazo que, amb uns 6300 metres d'alçada es el punt mes allunyat del centre de la terra ja que, com està a prop del equador terrestre i la terra es mes ample en aquesta latitud, es mes lluny del nucli que l'Everest.
El poble de Baños es situat a l'ombra d'un altre volcà, mes petit ja que "només" te uns 5016 metres d'alçada, el Tunguraha, que encara es actiu. Per aquest motiu la població està obligada a mantenir unes normes de seguretat i evacuació per si es dona el cas d'erupció violenta. Es el preu d'estar ubicada en un lloc tan paradisíac com es aquesta vall.
He de dir que es el lloc cap a on anava quan hem van robar. Una llàstima ja que es un indret perfecte per agafar forces i seguir endavant.
Be, però no som aquí per parlar de Baños. Això ja ho farem mes endavant. Ara parlem de la Cuenca de Equador.
Cuenca es una ciutat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest fet es repeteix en nombroses ciutats de les que han sigut etapes en aquest viatge, però... potser Cuenca es la que, segons la meva opinió, potser s'ho mereix menys.
M'explico. Si que te nombroses esglésies de la època colonial - un fet força repetit allà on vagis de centre i sud Amèrica - i també té alguna que altre ruïna de la època dels Inques (molt malmeses per la destrucció dels espanyols i per la guerra civil prèvia a la arribada dels conqueridors) quan la ciutat es deia Tomebamba. Però no ha conservat gairebé res del patrimoni civil i urbà de la època colonial. Tan sols resten alguns edificis i la traça dels carrers de la ciutat espanyola.
Es estrany, però totes les guies la citen com una preciosa ciutat, comparable amb Quito però sense la espectacularitat d'aquella, i això no es del tot cert. Te el seu encant però no passa per ser només que una ciutat de províncies amb infraestructura turística important. Tot i que es mitjanament interessant, es perfectament eludible.
Sort que als seus voltants hi han certs atractius, com ara les ruïnes Inques de Ingapirga, a unes 2 hores en bus, i uns banys termals ben a prop. Però quasi res mes, a part dels museus.
En tema museus es de destacar el "Prohibido, Museo de Arte Extremo", un centre cultural ben curiós que es una excepció en el tipus de museus que estic acostumat a visitar i que us he "acribillat" amb les fotografies de rigor. Aquest es realment diferent, i, si no, jutgeu vosaltres mateixos amb les fotografies que he pujat.
Be, no tinc gaire cosa mes a dir sobre Cuenca, però si tinc altres assumptes que comentar-vos.
Aquest viatge, tal com es descrit a la capçalera d'aquest blog, es un somni fet realitat i, tot i els entrebancs que han sorgit - perfectament previsibles d'altre banda - tot ell ha sigut, i encara ho continuarà sent, una meravella. Però hi han diversos factors que hem porten a reflexió i que us he de dir tot seguit.
Primerament, si algun dia teniu la oportunitat de fer-ne un de semblant - de llarga durada, econòmic i per molts països - tingueu en compte el factor edat. Es realment mes fàcil la comunicació amb d'altres viatgers - sobretot estrangers i, mes concretament, no castellà-parlants - si tens menys canes al cap. Això es podria solucionar si un te un caràcter mes extravertit, però, com ja sabeu els que hem coneixeu, no es el meu cas.
Desprès hi ha el factor que ha alterat la normal continuïtat del trajecte. El fet de que hem robessin el passaport ha provocat un daltabaix en forma de "pèrdua" de temps al tenir que quedar-me obligatòriament mes d'un mes sencer a un país on la meva intenció era tant sols estar-hi menys de 2 setmanes per travessar-lo. A aquestes alçades jo tenia programat ja estar travessant Bolívia, camí cap a Argentina.
El neguit dels primers dies i la sensació de frustració provocades pel robatori i per les conseqüències posteriors, m'han portat a prendre una decisió. La d'alterar el contingut i avançar la tornada.
Així doncs, quan tingui en el meu poder el duplicat del passaport, agafaré un vol cap a Buenos Aires des de Quito i allí, a la Argentina i agafant com a a base la ciutat, sortiré a fer uns volts pel país. Aniré a Rosario a veure els amics que vaig conèixer a Guatemala, potser hem doni un volt per les cataractes de l'Iguazú i aniré cap a Uruguai o, potser hi vagi a Ushuaia. Encara no ho tinc clar. De tot lo que faci tindreu notícia si seguiu el blog.
Un altre conseqüència es la presa de decisió de reservar el vol de tornada. Ho he fet motivat pels preus que en aquests moments hi han per anar de Buenos Aires a Barcelona, i he reservat el vol pel 24 de novembre, es a dir, arribaré a Barna el 25 de novembre a les 8:30 del matí. Queda dit.
O sigui, que falta poc mes d'un mes per que ens veiem les cares de nou, "¡si la autoridad y el tiempo lo permite!".
Només val a dir que tant sols la darrera part es la mes segura, qualsevol alteració entremig es probable.
Vinga, ja sabeu que fer si voleu comentar alguna cosa.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
Us estic escrivint des de un meravellós reco del mon que se'n diu Baños, al Equador. Molt a prop del extingit volcà Chimborazo que, amb uns 6300 metres d'alçada es el punt mes allunyat del centre de la terra ja que, com està a prop del equador terrestre i la terra es mes ample en aquesta latitud, es mes lluny del nucli que l'Everest.
El poble de Baños es situat a l'ombra d'un altre volcà, mes petit ja que "només" te uns 5016 metres d'alçada, el Tunguraha, que encara es actiu. Per aquest motiu la població està obligada a mantenir unes normes de seguretat i evacuació per si es dona el cas d'erupció violenta. Es el preu d'estar ubicada en un lloc tan paradisíac com es aquesta vall.
He de dir que es el lloc cap a on anava quan hem van robar. Una llàstima ja que es un indret perfecte per agafar forces i seguir endavant.
Be, però no som aquí per parlar de Baños. Això ja ho farem mes endavant. Ara parlem de la Cuenca de Equador.
Cuenca es una ciutat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest fet es repeteix en nombroses ciutats de les que han sigut etapes en aquest viatge, però... potser Cuenca es la que, segons la meva opinió, potser s'ho mereix menys.
M'explico. Si que te nombroses esglésies de la època colonial - un fet força repetit allà on vagis de centre i sud Amèrica - i també té alguna que altre ruïna de la època dels Inques (molt malmeses per la destrucció dels espanyols i per la guerra civil prèvia a la arribada dels conqueridors) quan la ciutat es deia Tomebamba. Però no ha conservat gairebé res del patrimoni civil i urbà de la època colonial. Tan sols resten alguns edificis i la traça dels carrers de la ciutat espanyola.
Es estrany, però totes les guies la citen com una preciosa ciutat, comparable amb Quito però sense la espectacularitat d'aquella, i això no es del tot cert. Te el seu encant però no passa per ser només que una ciutat de províncies amb infraestructura turística important. Tot i que es mitjanament interessant, es perfectament eludible.
Sort que als seus voltants hi han certs atractius, com ara les ruïnes Inques de Ingapirga, a unes 2 hores en bus, i uns banys termals ben a prop. Però quasi res mes, a part dels museus.
En tema museus es de destacar el "Prohibido, Museo de Arte Extremo", un centre cultural ben curiós que es una excepció en el tipus de museus que estic acostumat a visitar i que us he "acribillat" amb les fotografies de rigor. Aquest es realment diferent, i, si no, jutgeu vosaltres mateixos amb les fotografies que he pujat.
Be, no tinc gaire cosa mes a dir sobre Cuenca, però si tinc altres assumptes que comentar-vos.
Aquest viatge, tal com es descrit a la capçalera d'aquest blog, es un somni fet realitat i, tot i els entrebancs que han sorgit - perfectament previsibles d'altre banda - tot ell ha sigut, i encara ho continuarà sent, una meravella. Però hi han diversos factors que hem porten a reflexió i que us he de dir tot seguit.
Primerament, si algun dia teniu la oportunitat de fer-ne un de semblant - de llarga durada, econòmic i per molts països - tingueu en compte el factor edat. Es realment mes fàcil la comunicació amb d'altres viatgers - sobretot estrangers i, mes concretament, no castellà-parlants - si tens menys canes al cap. Això es podria solucionar si un te un caràcter mes extravertit, però, com ja sabeu els que hem coneixeu, no es el meu cas.
Desprès hi ha el factor que ha alterat la normal continuïtat del trajecte. El fet de que hem robessin el passaport ha provocat un daltabaix en forma de "pèrdua" de temps al tenir que quedar-me obligatòriament mes d'un mes sencer a un país on la meva intenció era tant sols estar-hi menys de 2 setmanes per travessar-lo. A aquestes alçades jo tenia programat ja estar travessant Bolívia, camí cap a Argentina.
El neguit dels primers dies i la sensació de frustració provocades pel robatori i per les conseqüències posteriors, m'han portat a prendre una decisió. La d'alterar el contingut i avançar la tornada.
Així doncs, quan tingui en el meu poder el duplicat del passaport, agafaré un vol cap a Buenos Aires des de Quito i allí, a la Argentina i agafant com a a base la ciutat, sortiré a fer uns volts pel país. Aniré a Rosario a veure els amics que vaig conèixer a Guatemala, potser hem doni un volt per les cataractes de l'Iguazú i aniré cap a Uruguai o, potser hi vagi a Ushuaia. Encara no ho tinc clar. De tot lo que faci tindreu notícia si seguiu el blog.
Un altre conseqüència es la presa de decisió de reservar el vol de tornada. Ho he fet motivat pels preus que en aquests moments hi han per anar de Buenos Aires a Barcelona, i he reservat el vol pel 24 de novembre, es a dir, arribaré a Barna el 25 de novembre a les 8:30 del matí. Queda dit.
O sigui, que falta poc mes d'un mes per que ens veiem les cares de nou, "¡si la autoridad y el tiempo lo permite!".
Només val a dir que tant sols la darrera part es la mes segura, qualsevol alteració entremig es probable.
Vinga, ja sabeu que fer si voleu comentar alguna cosa.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
dijous, 13 d’octubre del 2011
QUITO-MANTA-PUERTO LOPEZ (DE 2850 m. snm. A 0 m. snm.), I LES BALENES GEPERUDES
Hola de nou!, estimats i estimades persones que encara segueixen aquest inconstant blog.
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
dissabte, 8 d’octubre del 2011
OTAVALO, PRIMERS DIES A L'EQUADOR DESPRÈS DE LA ODISSEA
Hola amigues i amics!
En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.
Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.
Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.
Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.
Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.
També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.
Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.
Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.
La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.
Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.
Salut, petons i abraçades!
Enric
PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.
En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.
Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.
Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.
Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.
Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.
També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.
Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.
Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.
La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.
Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.
Salut, petons i abraçades!
Enric
PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
RUMB A OTAVALO, UNA ODISEA ENTRE COLÒMBIA I ECUADOR
Hola estimades i estimats seguidors!
Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.
Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.
Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.
Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:
"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".
Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.
Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.
Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!
Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.
La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.
Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.
Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.
Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.
Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.
Seguim amb la crònica.
Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.
Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.
Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.
Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.
Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.
Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.
Salut i petons!
Enric
Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.
Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.
Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.
Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:
"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".
Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.
Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.
Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!
Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.
La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.
Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.
Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.
Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.
Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.
Seguim amb la crònica.
Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.
Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.
Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.
Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.
Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.
Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.
Salut i petons!
Enric
dilluns, 26 de setembre del 2011
QUITO, PARADA FORÇADA
Hola amics i amigues!
Soc a Quito, capital del Equador, un lloc on no hi volia ser-hi però que un desagradable succés m'obliga a passar uns dies en aquesta gran, històrica, interesant e insegura ciutat.
El succés que m'ha portat fins aquí no es un altre que un robatori patit per la meva persona el passat divendres quan era de viatge cap a Baños, un turístic i agradable lloc dels Andes equatorians.
Per la vostra tranquil·litat, no vaig patir cap mena de violència física, sinó que el robatori va ser subtil i planejat, aprofitant-se de la meva bona voluntat. M'explico...
Jo anava en un bus cap a la ciutat d'Ambato, etapa prèvia a Baños, quan, en una parada del mateix en la localitat de Latabunga, departament de Cotopaxi i, mentre el conductor i l'acompanyant eren descarregant mercaderies en la oficina de la companyia, van pujar al bus 4 homes negres y una dona d'uns 60 anys. Un dels homes venia xiclets, els altres tres es van seure per la part de darrera - on jo hi era - i la dona va asseure's al meu costat. Quan ho va fer, se l'hi va caure una moneda al terra que jo, tonto de mi, em vaig oferir a buscar-li sota el seient. Aquesta distracció va ser aprofitada pels homes de darrera (eren molt alts) per distreure a la resta de passatgers mentre un d'ells obria la meva motxilla petita que era al portaequipatges de sobre el meu cap.
Hem van prendré l'ordinador, un impermeable i la bosseta on duia el passaport, un bitllet de 500 euros de reserva, 60 dòlars i una targeta de crèdit de reserva que duia.
Abans que els conductors pugessin, el venedor de xiclets i els altres homes van baixar discutint entre ells i la senyora hem va preguntar si aquell bus anava a Santo Domingo (Quito). Quan li vaig dir que no, la senyora va exclamar que s'havia equivocat i va baixar també. Jo no vaig sospitar res perquè son coses que habitualment passen en el viatge i, quan quasi un hora desprès i arribant a Ambato hem vaig disposar a preparar-me per baixar, hem vaig adonar del robatori.
Ho vaig comentar als conductors i hem van suggerir que tornes enrere ja que coneixien a la senyora i els quatre negres com a lladres ja que no era el primer cop que passava. Així que vaig tornar, vaig deixar les coses a la cia de busos i vaig anar a fer la denúncia a la policia. Desprès vaig anul·lar la targeta de crèdit i quan vaig veure que no podia fer res mes, vaig vindre cap a Quito, on està l'ambaixada i el consolat d'Espanya per començar a fer els tràmits avui, ja que només atenen de dilluns a dijous.
Així que aquí hem teniu, fent paperassa oficial pel passaport i per la reclamació a l’assegurança. Aquesta última no m'ho tornarà tot, però quan tingui confirmació, segurament compraré (o no) un altre laptop per poder pujar les fotografies que faci del viatge.
El fet es que, com a mínim, he de passar unes tres setmanes més al Equador. Espero que quan hagi fet els tràmits, pugui moure'm pel país, mes que res per no restar tot el temps aquí, a Quito.
Doncs ja veieu, una de les circumstàncies possibles i desagradables que poden succeir, a passat. Que hi farem!, paciència...
No he comentat res abans ja que no era amb ànims, però espero posar-me al dia en les properes dates. Vet aquí que soc a un país que no pensava restar mes de deu dies... i passaré tres setmanes!. Hem sap greu ja que es temps que perdo per el Perú i Bolívia. Lo d'Ushuaia queda quasi segurament descartat, ja que vull gaudir una miqueta de l'Argentina i potser de Xile i l'Uruguai, no ho se.
Vinga companys, m'auto animo i... endavant les hatxes!.
Salut i petons!
Enric
Soc a Quito, capital del Equador, un lloc on no hi volia ser-hi però que un desagradable succés m'obliga a passar uns dies en aquesta gran, històrica, interesant e insegura ciutat.
El succés que m'ha portat fins aquí no es un altre que un robatori patit per la meva persona el passat divendres quan era de viatge cap a Baños, un turístic i agradable lloc dels Andes equatorians.
Per la vostra tranquil·litat, no vaig patir cap mena de violència física, sinó que el robatori va ser subtil i planejat, aprofitant-se de la meva bona voluntat. M'explico...
Jo anava en un bus cap a la ciutat d'Ambato, etapa prèvia a Baños, quan, en una parada del mateix en la localitat de Latabunga, departament de Cotopaxi i, mentre el conductor i l'acompanyant eren descarregant mercaderies en la oficina de la companyia, van pujar al bus 4 homes negres y una dona d'uns 60 anys. Un dels homes venia xiclets, els altres tres es van seure per la part de darrera - on jo hi era - i la dona va asseure's al meu costat. Quan ho va fer, se l'hi va caure una moneda al terra que jo, tonto de mi, em vaig oferir a buscar-li sota el seient. Aquesta distracció va ser aprofitada pels homes de darrera (eren molt alts) per distreure a la resta de passatgers mentre un d'ells obria la meva motxilla petita que era al portaequipatges de sobre el meu cap.
Hem van prendré l'ordinador, un impermeable i la bosseta on duia el passaport, un bitllet de 500 euros de reserva, 60 dòlars i una targeta de crèdit de reserva que duia.
Abans que els conductors pugessin, el venedor de xiclets i els altres homes van baixar discutint entre ells i la senyora hem va preguntar si aquell bus anava a Santo Domingo (Quito). Quan li vaig dir que no, la senyora va exclamar que s'havia equivocat i va baixar també. Jo no vaig sospitar res perquè son coses que habitualment passen en el viatge i, quan quasi un hora desprès i arribant a Ambato hem vaig disposar a preparar-me per baixar, hem vaig adonar del robatori.
Ho vaig comentar als conductors i hem van suggerir que tornes enrere ja que coneixien a la senyora i els quatre negres com a lladres ja que no era el primer cop que passava. Així que vaig tornar, vaig deixar les coses a la cia de busos i vaig anar a fer la denúncia a la policia. Desprès vaig anul·lar la targeta de crèdit i quan vaig veure que no podia fer res mes, vaig vindre cap a Quito, on està l'ambaixada i el consolat d'Espanya per començar a fer els tràmits avui, ja que només atenen de dilluns a dijous.
Així que aquí hem teniu, fent paperassa oficial pel passaport i per la reclamació a l’assegurança. Aquesta última no m'ho tornarà tot, però quan tingui confirmació, segurament compraré (o no) un altre laptop per poder pujar les fotografies que faci del viatge.
El fet es que, com a mínim, he de passar unes tres setmanes més al Equador. Espero que quan hagi fet els tràmits, pugui moure'm pel país, mes que res per no restar tot el temps aquí, a Quito.
Doncs ja veieu, una de les circumstàncies possibles i desagradables que poden succeir, a passat. Que hi farem!, paciència...
No he comentat res abans ja que no era amb ànims, però espero posar-me al dia en les properes dates. Vet aquí que soc a un país que no pensava restar mes de deu dies... i passaré tres setmanes!. Hem sap greu ja que es temps que perdo per el Perú i Bolívia. Lo d'Ushuaia queda quasi segurament descartat, ja que vull gaudir una miqueta de l'Argentina i potser de Xile i l'Uruguai, no ho se.
Vinga companys, m'auto animo i... endavant les hatxes!.
Salut i petons!
Enric
dimecres, 21 de setembre del 2011
POPAYAN, UNA "PETITA" I RENASCUDA CIUTAT
Hola a tothom!
Us escric des de l'Ecuador, mes concretament des de Otavalo una altre "petita" ciutat del nord del país i molt a prop del equador de la Terra (a uns 80 km. al nord, mes o menys). Lo cert es que ahir a la nit el vaig traspassar un parell de cops, va ser en la odissea del viatge Popayan/Otavalo. Ja us explicaré...
Però ara anem per la crònica de Popayan perquè lo de seguir comentant Bogotà ho deixarem en una altre ocasió. Ho sento però no m'atrapo la feina.
Popayan es una ciutat que, històricament, està situada per la meitat del recorregut de la ruta de l'or des de Perú i Bolívia fins a Cartagena, el port on es carregaven les immenses riqueses espoliades als pobles i cultures indígenes de Amèrica per part de la corona espanyola. Per tant era una parada quasi obligatòria de les caravanes i, com es normal, va anar creixent amb les residenciés, esglésies i negocis enfocats cap el descans, residència i estada dels caravaners, soldats i nobles que composaven els combois de lladres de l'or.
Com podeu veure en les fotos es una ciutat colonial com moltes altres que ja he visitat. Però aquesta te una particularitat, a més de ser totalment blanca - excepte algunes cases sortint afora del nucli central -, es veu totalment nova i reconstruïda.
Això es degut a que la ciutat va patir un fort terratrèmol que, tot i que breu, va destruir les torres de les cases i esglésies i motes façanes i sostres de la ciutat. Per sort, amb l'ajuda de la UNESCO, d'altres països i de les riqueses de Colòmbia, es va reconstruir totalment i avui llueix així com veieu a les fotos.
Es una ciutat segura i agradable per fer passejades, amb bastant cultura per visitar en forma de museus interessants i per sentir en l'ambient degut a les universitats - la del Cauca es la principal i es pública - públiques i privades que nodreixen a la ciutat de joves provinents de tot el país i part de l'estranger i que donen ambient alegre i jove a les nits sense ser gaire sorollosos ni massa rebels, de moment.
La ciutat es força conservadora, amb persones de classe alta i mitja alta que conformen la classe dirigent i dominadora de la ciutat, que volen un ambient tranquil, amb turisme de calers i no veuen amb gaire bons ulls el turisme motxiler que, inevitablement, passa per la ciutat. Es mes, intenten "boicotejar" els locals de música, teatre i ambient estudiantil que s'han obert darrerament. Son "conservadurissims". De moment no han guanyat i esperem que així segueixi en un futur proper.
Popayan es un bon lloc per accedir al parc nacional del volcà Puracé, els llocs arqueològics de San Agustin (estàtues) i Tierradentro (estàtues i hipogeus) i la zona costera sud-occidental de Colòmbia. Aquest darrer lloc no es gaire segur ja que encara opera la guerrilla, però hi ha gent que hi va i diuen que es força formós. Per tant, te un potencial turístic per explotar que una parella formada per un basc i una romanesa han sabut aprofitar. Ells son el Borja i la Luiza i son els amos del hostal Parc Life, situat al "meollo" de la ciutat, al Parque Caldas, i al costat de la basílica-catedral. Van començar fa sis mesos i es el lloc on vaig tenir el plaer d'allotjar-me.
Un incís.
¿Us heu fixat en que quan dic "petites" ciutats ho faig entre cometes?. Això te una explicació. Popayan, com moltes altres "petites" ciutats, te mes de 300.000 habitants censats. Com veieu, son mes grans que moltes ciutats capitals de província de Espanya, i no diguem les capitals de comarca de Catalunya. Aquest fet i le que del municipi també depenguin infinitat de pobles i comunitats de entre 500 i 20.000 habitants fa que la immensitat del territori americà estigui a voltes, superpoblat. Sort que encara hi ha terra, però la pressió demogràfica fa que es malmetin recursos naturals renovables, es destrueixin boscos i es contaminin rius i aqüífers irremeiablement.
Que hi farem, aquí impera la "moral" catòlica i el masclisme que contribueixen a que les families tinguin molts fills i, degut als avanços de la medicina i la higiene sanitària i alimentària, aquests sobrevisquin al menys per poder ser consumidors incansables de mòbils i trucades compulsives comprades per minuts, cotxes i motos de segona mà i innumerables envasos i bosses de plàstic que llencen des de la finestra de el bus, la buseta i col·lectiu cap a zones quasi verges però en camí de ser "violades" per les companyies petrolíferes nord-americanes i europees i la insaciable mineria aurífera canadenca i d'altres països.
Aquest problema es repeteix per tot el mal dit "tercer mon", i, si bé un ciutadà d'aquesta zona de Gaia unes 6 vegades menys que un europeu (en termes d'energia) i 10 vegades menys que un nord-americà mig, si els sumem tots mes els habitants del 1er, 2on i 4rt mon, veurem que cada cop la nostra mare Gaia - la única que podem habitar - es fa cada cop mes petita i desèrtica.
Hem de tenir en compte que hem DUPLICAT la població mundial en uns 60 anys, mentre que la anterior meitat va necessitar mes de 400.000 anys en formar-se. Es possible que la tornem a duplicar (de 6500 a 13000 milions d'habitants) en només 40 anys o menys. O sigui, que cap el 2060 ja estarem a prop - si no els hem superat - del màxim de 14000 milions de humans que, segons la "sabia, santa i intel·ligent" església catòlica, permet la Terra com a "usuaris".
Crec que tindrem de passar per remeis dràstics si no incidim en la educació racional de les persones i eliminem la ignorància i imprudència humana que impera arreu. Jo ja fa dècades que coneix-ho el problema i, si penseu, es EL PROBLEMA. No dic res mes.
Be, ja m'he desfogat. Vinga companyes i companys, si gaudiu dels plaer entre sexes, poseu-vos la gometa, (com a mínim), si us plau. Però no deixeu de fer-ho - amb qualsevol combinació - que la vida son dos dies i hi ha que gaudir-la.
Fins un altre!.
Salut, petons i abraçades!
Enric
Us escric des de l'Ecuador, mes concretament des de Otavalo una altre "petita" ciutat del nord del país i molt a prop del equador de la Terra (a uns 80 km. al nord, mes o menys). Lo cert es que ahir a la nit el vaig traspassar un parell de cops, va ser en la odissea del viatge Popayan/Otavalo. Ja us explicaré...
Però ara anem per la crònica de Popayan perquè lo de seguir comentant Bogotà ho deixarem en una altre ocasió. Ho sento però no m'atrapo la feina.
Popayan es una ciutat que, històricament, està situada per la meitat del recorregut de la ruta de l'or des de Perú i Bolívia fins a Cartagena, el port on es carregaven les immenses riqueses espoliades als pobles i cultures indígenes de Amèrica per part de la corona espanyola. Per tant era una parada quasi obligatòria de les caravanes i, com es normal, va anar creixent amb les residenciés, esglésies i negocis enfocats cap el descans, residència i estada dels caravaners, soldats i nobles que composaven els combois de lladres de l'or.
Com podeu veure en les fotos es una ciutat colonial com moltes altres que ja he visitat. Però aquesta te una particularitat, a més de ser totalment blanca - excepte algunes cases sortint afora del nucli central -, es veu totalment nova i reconstruïda.
Això es degut a que la ciutat va patir un fort terratrèmol que, tot i que breu, va destruir les torres de les cases i esglésies i motes façanes i sostres de la ciutat. Per sort, amb l'ajuda de la UNESCO, d'altres països i de les riqueses de Colòmbia, es va reconstruir totalment i avui llueix així com veieu a les fotos.
Es una ciutat segura i agradable per fer passejades, amb bastant cultura per visitar en forma de museus interessants i per sentir en l'ambient degut a les universitats - la del Cauca es la principal i es pública - públiques i privades que nodreixen a la ciutat de joves provinents de tot el país i part de l'estranger i que donen ambient alegre i jove a les nits sense ser gaire sorollosos ni massa rebels, de moment.
La ciutat es força conservadora, amb persones de classe alta i mitja alta que conformen la classe dirigent i dominadora de la ciutat, que volen un ambient tranquil, amb turisme de calers i no veuen amb gaire bons ulls el turisme motxiler que, inevitablement, passa per la ciutat. Es mes, intenten "boicotejar" els locals de música, teatre i ambient estudiantil que s'han obert darrerament. Son "conservadurissims". De moment no han guanyat i esperem que així segueixi en un futur proper.
Popayan es un bon lloc per accedir al parc nacional del volcà Puracé, els llocs arqueològics de San Agustin (estàtues) i Tierradentro (estàtues i hipogeus) i la zona costera sud-occidental de Colòmbia. Aquest darrer lloc no es gaire segur ja que encara opera la guerrilla, però hi ha gent que hi va i diuen que es força formós. Per tant, te un potencial turístic per explotar que una parella formada per un basc i una romanesa han sabut aprofitar. Ells son el Borja i la Luiza i son els amos del hostal Parc Life, situat al "meollo" de la ciutat, al Parque Caldas, i al costat de la basílica-catedral. Van començar fa sis mesos i es el lloc on vaig tenir el plaer d'allotjar-me.
Un incís.
¿Us heu fixat en que quan dic "petites" ciutats ho faig entre cometes?. Això te una explicació. Popayan, com moltes altres "petites" ciutats, te mes de 300.000 habitants censats. Com veieu, son mes grans que moltes ciutats capitals de província de Espanya, i no diguem les capitals de comarca de Catalunya. Aquest fet i le que del municipi també depenguin infinitat de pobles i comunitats de entre 500 i 20.000 habitants fa que la immensitat del territori americà estigui a voltes, superpoblat. Sort que encara hi ha terra, però la pressió demogràfica fa que es malmetin recursos naturals renovables, es destrueixin boscos i es contaminin rius i aqüífers irremeiablement.
Que hi farem, aquí impera la "moral" catòlica i el masclisme que contribueixen a que les families tinguin molts fills i, degut als avanços de la medicina i la higiene sanitària i alimentària, aquests sobrevisquin al menys per poder ser consumidors incansables de mòbils i trucades compulsives comprades per minuts, cotxes i motos de segona mà i innumerables envasos i bosses de plàstic que llencen des de la finestra de el bus, la buseta i col·lectiu cap a zones quasi verges però en camí de ser "violades" per les companyies petrolíferes nord-americanes i europees i la insaciable mineria aurífera canadenca i d'altres països.
Aquest problema es repeteix per tot el mal dit "tercer mon", i, si bé un ciutadà d'aquesta zona de Gaia unes 6 vegades menys que un europeu (en termes d'energia) i 10 vegades menys que un nord-americà mig, si els sumem tots mes els habitants del 1er, 2on i 4rt mon, veurem que cada cop la nostra mare Gaia - la única que podem habitar - es fa cada cop mes petita i desèrtica.
Hem de tenir en compte que hem DUPLICAT la població mundial en uns 60 anys, mentre que la anterior meitat va necessitar mes de 400.000 anys en formar-se. Es possible que la tornem a duplicar (de 6500 a 13000 milions d'habitants) en només 40 anys o menys. O sigui, que cap el 2060 ja estarem a prop - si no els hem superat - del màxim de 14000 milions de humans que, segons la "sabia, santa i intel·ligent" església catòlica, permet la Terra com a "usuaris".
Crec que tindrem de passar per remeis dràstics si no incidim en la educació racional de les persones i eliminem la ignorància i imprudència humana que impera arreu. Jo ja fa dècades que coneix-ho el problema i, si penseu, es EL PROBLEMA. No dic res mes.
Be, ja m'he desfogat. Vinga companyes i companys, si gaudiu dels plaer entre sexes, poseu-vos la gometa, (com a mínim), si us plau. Però no deixeu de fer-ho - amb qualsevol combinació - que la vida son dos dies i hi ha que gaudir-la.
Fins un altre!.
Salut, petons i abraçades!
Enric
dijous, 15 de setembre del 2011
A BOGOTÀ, QUIN FRED QUE FA!
I es normal, està a 2650 metres d'alçada... a mes alçada que el Pedraforca.
Hola gent!
Ja he marxat de Bogotà, la segona residència - temporal - del nostre amic Andreu, company de Berga i acostumat a les alçades i a aquests freds.
Lo que es una llàstima es que no haguem pogut coincidir per culpa de la seva feina. Per tant, no he tingut cap guia ni conseller conegut en una ciutat on pensava trobar-me un. Que hi farem, un altre cop serà!.
He començat parlant del fred físic de Bogotà, però humanament parlant, la gent es força agradable, una mica mes tancada que a Medellín, però amable.
He passat uns dies força productius i, alhora, tranquils. La veritat es que el barri de "la Candelária" es encantador, no se si en aquesta opinió influeix el fet que la Èrika, la mestressa del hostal Alter Ego, es la persona mes amable, simpàtica i encisadora que he trobat en tots els personals (staff) dels llocs on m'he allotjat.
De totes menes la arquitectura (del barri, no de la Èrika) colonial encara es percep amb força i hi han molts racons i carrers que l'evoquen i et porten a èpoques passades. Si a això afegim una bona quantitat de museus i llocs per visitar i una vida nocturna bohèmia, fan de "la Candelária" un obligat lloc de pas per aquest gran país que es Colòmbia.
Jo, per la meva part, he visitat - entre d'altres - el museu Arqueològic, allotjat en el antic palau de" Marqués de San Jorge", que el va donar a la seva mort a una ordre de monges per que instal·lessin el seu monestir i, desprès d'uns anys, les monges el van vendre a a un banc. El museu es bastant pedagògic (veieu les fotos) i hem fa el fet per continuar la meva petita investigació personal sobre la versemblança entre les diferents cultures indígenes de Amèrica.
Després he visitat vàries esglésies però a algunes no deixaven fer fotos. N'hi ha una que m'ha sorprès, la de la "Parròquia de Nuestra Señora del Carmen", la església de la ordre dels salesians, i adossada al col·legi dels salesians.
Es va construir els anys 30 del passat segle i te tocs modernistes i neoclàssics emparentats amb la arquitectura i guarniments del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Alhora, les seves arquivoltes, pilars i colors hem porten al record de la Mezquita de Còrdoba. Veieu les fotos i jutgeu vosaltres mateixos.
Un incís. Els que hem coneixeu sabeu que soc ateu i que vaig apostatar l'any passat, i trobareu una incongruència el fet que visiti i fotografií tantes esglésies i peces d'art sacre. Però l'arquitectura m'encanta - per alguna cosa soc delineant projectista - i l'art en general també, tot i que no en soc cap estudiós. Per tant, les esglésies les capto com a simples edificis bellament construïts i les peces d'art sacre com a objectes d'orfebreria, escultura i pintura fetes amb mestria i curosa elegància en alguns casos. El significat el deixo a part, tot i que es fàcil captar l'objectiu real de la seva morfologia. No entro en mes detalls.
He de dir que, quan entro en alguna església ho faig amb respecte. No vull destorbar les creences de la gent, tot i que estic en en desacord complert amb la església catòlica i d'altres formes d'enganyifes històriques.
Passem a una altre visita una mica lligada a la de abans, la visita al "Santuario de Montserrate". Un cim de 3150 m. situat a sobre de la ciutat, on es pot pujar en telefèric o funicular. Va ser construït (el santuari, no el cim) també els anys 30 del passat segle com a homenatge a la verge de Montserrat. Vaig pujar per fer fotos a la ciutat i, de pas, donar un cop d'ull a la "moreneta" que tenen allà. Veieu les fotos.
Passem a un altre visita, la del museu Botero i la del museu d'art del "banco de la república". El museu Botero es una part de les obres de Botero que no van anar a parar al museu d'Antioquia de Medellin degut a la seva tardança en acollir la donació que els hi oferia. Es una mostra mes petita però molt interessant que també inclou una bona part de la seva col·lecció personal . Veieu les fotos.
Al mateix edifici hi han tres museus, el de Botero, el de art modern i el de la moneda, tots propietat del "banco de la república" i tots tres son gratuïts i a penes es veu on comença un i on acaba l'altre. El de la moneda no hi vaig anar, no m'interessava, però el de art modern si.
Hi ha una part d'aquest últim que no surt reflectida perquè no deixaven fer fotos, es la situada dins d'una cambra cuirassada que conté obres d'art sacre (unes 15 o 20 pintures), alguna escultura i unes 5 o 6 custòdies. Aquestes darreres eren una meravella de l'orfebreria i de la talla en marfil i/o metall preciós. Totes tenien safirs, ametistes, diamants i una gran quantitat de maragdes i d'altres pedres precioses. Eren grandioses - mes de 1,5 metres d'alçada - i pesaven un munt de quilos en or, plata i marfil.
Valor: incalculable.
Ganes d'acabar amb la fam en el mon per part de l'església: cap.
Conclusió: son romans, no cristians.
Les obres pertanyen a la església catòlica i les custodia el banc, que no se si es de titularitat pública.
I, per acabar, la visita al Museo del Oro, el museu del gènere mes important del mon, segons alguns entesos.
La veritat es que impressiona la gran quantitat de peces que conté. Son moltíssimes i algunes de gran qualitat. Vaig fer-la en dos dies i, per tant, potser hi ha alguna foto repetida, ho sento.
Cal dir que, tot i la gran quantitat de peces, els saquejadors espanyols s'en van emportar moltíssimes mes, i bona part es van fondre per fer custòdies i peces d'art religiós com les que he descrit abans. Van acabar amb unes cultures refinades i mil·lenàries que tenien l'or no com a moneda ni com a valor econòmic, sinó com a un dels metalls nobles per a les seves expressions artístiques. La visita es encisadora i molt culturitzant. Veieu les fotos, n'hi han moltes.
Vinga, per avui n'hi ha prou. Estic una mica cansat desprès d'haver fet 13,5 hores d'autobús fins aquí, a Popayan, una ciutat del sud del país que va ser destruïda el 1983 per un terratrèmol i reconstruïda totalment en la actualitat gracies a les riqueses d'aquest país i de les donacions de la resta del mon. Ja us en parlaré en una propera entrada. Encara no he acabat del tot amb Bogotà.
Salut i petons!
Enric
Hola gent!
Ja he marxat de Bogotà, la segona residència - temporal - del nostre amic Andreu, company de Berga i acostumat a les alçades i a aquests freds.
Lo que es una llàstima es que no haguem pogut coincidir per culpa de la seva feina. Per tant, no he tingut cap guia ni conseller conegut en una ciutat on pensava trobar-me un. Que hi farem, un altre cop serà!.
He començat parlant del fred físic de Bogotà, però humanament parlant, la gent es força agradable, una mica mes tancada que a Medellín, però amable.
He passat uns dies força productius i, alhora, tranquils. La veritat es que el barri de "la Candelária" es encantador, no se si en aquesta opinió influeix el fet que la Èrika, la mestressa del hostal Alter Ego, es la persona mes amable, simpàtica i encisadora que he trobat en tots els personals (staff) dels llocs on m'he allotjat.
De totes menes la arquitectura (del barri, no de la Èrika) colonial encara es percep amb força i hi han molts racons i carrers que l'evoquen i et porten a èpoques passades. Si a això afegim una bona quantitat de museus i llocs per visitar i una vida nocturna bohèmia, fan de "la Candelária" un obligat lloc de pas per aquest gran país que es Colòmbia.
Jo, per la meva part, he visitat - entre d'altres - el museu Arqueològic, allotjat en el antic palau de" Marqués de San Jorge", que el va donar a la seva mort a una ordre de monges per que instal·lessin el seu monestir i, desprès d'uns anys, les monges el van vendre a a un banc. El museu es bastant pedagògic (veieu les fotos) i hem fa el fet per continuar la meva petita investigació personal sobre la versemblança entre les diferents cultures indígenes de Amèrica.
Després he visitat vàries esglésies però a algunes no deixaven fer fotos. N'hi ha una que m'ha sorprès, la de la "Parròquia de Nuestra Señora del Carmen", la església de la ordre dels salesians, i adossada al col·legi dels salesians.
Es va construir els anys 30 del passat segle i te tocs modernistes i neoclàssics emparentats amb la arquitectura i guarniments del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Alhora, les seves arquivoltes, pilars i colors hem porten al record de la Mezquita de Còrdoba. Veieu les fotos i jutgeu vosaltres mateixos.
Un incís. Els que hem coneixeu sabeu que soc ateu i que vaig apostatar l'any passat, i trobareu una incongruència el fet que visiti i fotografií tantes esglésies i peces d'art sacre. Però l'arquitectura m'encanta - per alguna cosa soc delineant projectista - i l'art en general també, tot i que no en soc cap estudiós. Per tant, les esglésies les capto com a simples edificis bellament construïts i les peces d'art sacre com a objectes d'orfebreria, escultura i pintura fetes amb mestria i curosa elegància en alguns casos. El significat el deixo a part, tot i que es fàcil captar l'objectiu real de la seva morfologia. No entro en mes detalls.
He de dir que, quan entro en alguna església ho faig amb respecte. No vull destorbar les creences de la gent, tot i que estic en en desacord complert amb la església catòlica i d'altres formes d'enganyifes històriques.
Passem a una altre visita una mica lligada a la de abans, la visita al "Santuario de Montserrate". Un cim de 3150 m. situat a sobre de la ciutat, on es pot pujar en telefèric o funicular. Va ser construït (el santuari, no el cim) també els anys 30 del passat segle com a homenatge a la verge de Montserrat. Vaig pujar per fer fotos a la ciutat i, de pas, donar un cop d'ull a la "moreneta" que tenen allà. Veieu les fotos.
Passem a un altre visita, la del museu Botero i la del museu d'art del "banco de la república". El museu Botero es una part de les obres de Botero que no van anar a parar al museu d'Antioquia de Medellin degut a la seva tardança en acollir la donació que els hi oferia. Es una mostra mes petita però molt interessant que també inclou una bona part de la seva col·lecció personal . Veieu les fotos.
Al mateix edifici hi han tres museus, el de Botero, el de art modern i el de la moneda, tots propietat del "banco de la república" i tots tres son gratuïts i a penes es veu on comença un i on acaba l'altre. El de la moneda no hi vaig anar, no m'interessava, però el de art modern si.
Hi ha una part d'aquest últim que no surt reflectida perquè no deixaven fer fotos, es la situada dins d'una cambra cuirassada que conté obres d'art sacre (unes 15 o 20 pintures), alguna escultura i unes 5 o 6 custòdies. Aquestes darreres eren una meravella de l'orfebreria i de la talla en marfil i/o metall preciós. Totes tenien safirs, ametistes, diamants i una gran quantitat de maragdes i d'altres pedres precioses. Eren grandioses - mes de 1,5 metres d'alçada - i pesaven un munt de quilos en or, plata i marfil.
Valor: incalculable.
Ganes d'acabar amb la fam en el mon per part de l'església: cap.
Conclusió: son romans, no cristians.
Les obres pertanyen a la església catòlica i les custodia el banc, que no se si es de titularitat pública.
I, per acabar, la visita al Museo del Oro, el museu del gènere mes important del mon, segons alguns entesos.
La veritat es que impressiona la gran quantitat de peces que conté. Son moltíssimes i algunes de gran qualitat. Vaig fer-la en dos dies i, per tant, potser hi ha alguna foto repetida, ho sento.
Cal dir que, tot i la gran quantitat de peces, els saquejadors espanyols s'en van emportar moltíssimes mes, i bona part es van fondre per fer custòdies i peces d'art religiós com les que he descrit abans. Van acabar amb unes cultures refinades i mil·lenàries que tenien l'or no com a moneda ni com a valor econòmic, sinó com a un dels metalls nobles per a les seves expressions artístiques. La visita es encisadora i molt culturitzant. Veieu les fotos, n'hi han moltes.
Vinga, per avui n'hi ha prou. Estic una mica cansat desprès d'haver fet 13,5 hores d'autobús fins aquí, a Popayan, una ciutat del sud del país que va ser destruïda el 1983 per un terratrèmol i reconstruïda totalment en la actualitat gracies a les riqueses d'aquest país i de les donacions de la resta del mon. Ja us en parlaré en una propera entrada. Encara no he acabat del tot amb Bogotà.
Salut i petons!
Enric
diumenge, 11 de setembre del 2011
MEDELLÍN ES A COLÒMBIA COM BARCELONA ES A ESPANYA
Hola a tothom!
Estimats patriotes catalans.
El problema de les desfavorides balances fiscals es un fet que es repeteix a Colòmbia.
Medellín, ciutat treballadora, orgullosa, moderna i capital del ric departament de Antioquia del meravellós i variat país de Colòmbia, pateix un injust tractament fiscal per part del govern de Colòmbia.
Si amics, Medellín aporta una bona part dels ingressos del país i només li arriba menys de la meitat de lo que - generosament - produeix en impostos. Però els "paisas", nom en que es coneixen el habitants de Medellín, segueixen treballant i produint sense descans en una terra que viu d'un clima amb una eterna primavera, on la terra es força fèrtil i les dones son precioses.
Es queixen, però no serveix de res. Quina injustícia!.
Deixant de banda ironies, Medellín m'ha sorprès gratament.
Es una ciutat moderna, amb l'únic ferrocarril metropolità de Colòmbia (aeri, no subterrani), una cultura que es viu als seus carrers, amb una joventut inquieta i amb ganes de canviar les coses - del país i del mon -, una classe mitja potent, un empresariat fort amb bons recursos i la gent es molt oberta i extremadament amable amb els visitants.
Això no canvia en res el fet de que, com passa a tota Centre-Amèrica i Sud-Amèrica, també compte amb barris marginals, pobres i immensos, als ravals de la ciutat. Sembla cert que perquè hi hagi riquesa ha d'haver, per força, molta pobresa. Coses del capitalisme.
Amb una conversa que vaig tenir amb un "paisa" que es militant d'un partit conservador lo primer que hem va comentar era que Antiquia, i Medellín concretament, eren molt semblants a Catalunya i Barcelona. Segons ell, mentre les carreteres i autopistes de la república es construïen gràcies als impostos de Antioquia, Antioquia mateixa s'havia de construir les seves carreteres amb els seus propis recursos. El metro se'l van construir ells mateixos i encara l'estan pagant, mentre que a Bogotà - la capital - tenen els calers - dels impostos usurpats - per construir-lo des de fa anys i ni tant sols tenen el projecte fet. A Medellín tenen empreses públiques amb gestió privada que, aglomerades en la EPM (Empresas Públicas de Medellín), gestionen a les mil meravelles els serveis de neteja, aigua potable, sanejament, enllumenat, sanitat i educació de la ciutat i que assessoren a la capital per veure si aquesta aconsegueix el mateix grau d'efectivitat. Etc., etc.
Es un discurs que hem sona...
Si be es cert que la qualitat de vida dels "paisas" que viuen al centre de la ciutat es igual o mes gran que la dels habitants del centre de Barcelona, que les barriades humils tenen al menys alguns telefèrics que els ajuden a arribar a las parts mes altes, connectats directament amb el metro, que la ciutat compte amb bastants parcs ben cuidats i la circulació es menys caòtica que a d'altres ciutats que he vist, no es menys cert que moltes de les comoditats del transport interurbà estan orientades a que la gent humil que treballa per la classe mitjana pugui desplaçar se amb eficiència als seus llocs de treball i que la diferència de sous entre classes es important per mantenir la "diferència social".
Tanmateix, l'altre dia vaig veure una manifestació dels treballadors de l'ensenyament i de la sanitat en contra de la privatització dels seus centres, que comportaria unes diferències de tracte - com ara ens està passant a nosaltres al Bages amb la gestió de la sanitat pública amb mans privades, alies Althaia - i una inestabilitat salarial i laboral important que manté la por i, per tant, la submissió.
La retallada de despeses i serveis conseqüent amb la crisi no comporta una retallada de beneficis, per tant, sempre paguem els de baix els errors dels de dalt.
Sembla que aquesta "crisi" es aprofitada per les classes altes a tot el mon per posar de nou les coses al seu lloc (això sembla em que ja ho vaig comentar...).
Canviant de tema. Resulta que vaig fer un amic, be, un conegut, a la ciutat. Se'n diu Sebastian i es mes jove que jo. Es un dels socis del bar i local d'agitació socio-cultural "Lo Doy Porque Quiero" al carrer 9, per sota de la plaça del Poblado, el barri de la classe mitja de la ciutat on també hi es la "Zona Rosa", el lloc on estan la majoria de bars i restaurants d'ambient "pijo" situada per sobre de la plaça de Poblado. El hostal on jo era estava al sud del Poblado, molt a prop del metro i el vaig escollir perquè es una zona segura.
El Sebastian es enginyer paisatgista i ha treballat per les empreses públiques de la ciutat fent remodelacions de parcs i places i per enginyeries espanyoles a Qatar fent jardins al desert pels magnats del gas i del petroli qataresos. Es a dir, salvant les diferències, teniem moltes coses en comú. Vam fer bones "migues" de seguida. Espero tornar-lo a veure algun cop.
També he de comentar que vaig fer una amiga, la Beatriz. Una noia de Monteria, una ciutat al nord del país i, per tant, era "costeña". Estava de pas per la ciutat per fer tràmits per canviar de treball i guanyar una mica mes per millorar la seva situació econòmica i la dels seu tres fills adolescents.
La vaig conèixer visitant el Museo de Antioquia i vam dinar plegats. Vam passar la tarda junts i vam quedar a veure'ns al matí següent abans que ella marxes a la seva ciutat. Però les circumstàncies no ho van fer possible i no ens hem tornat a veure. Llàstima. Colòmbia es un altre lloc on he de tornar algun cop...
Vinga companys i companyes, m'acomiado de vosaltres fins un altre. Espero que la festa major hagi sigut esplèndida (al menys per la part que toca al Ateneu i a la Festa Major Lliure i Tropical). Ja m'explicareu.
Salut, petonassos a les noies i encaixadotes als nois!
Enric
Estimats patriotes catalans.
El problema de les desfavorides balances fiscals es un fet que es repeteix a Colòmbia.
Medellín, ciutat treballadora, orgullosa, moderna i capital del ric departament de Antioquia del meravellós i variat país de Colòmbia, pateix un injust tractament fiscal per part del govern de Colòmbia.
Si amics, Medellín aporta una bona part dels ingressos del país i només li arriba menys de la meitat de lo que - generosament - produeix en impostos. Però els "paisas", nom en que es coneixen el habitants de Medellín, segueixen treballant i produint sense descans en una terra que viu d'un clima amb una eterna primavera, on la terra es força fèrtil i les dones son precioses.
Es queixen, però no serveix de res. Quina injustícia!.
Deixant de banda ironies, Medellín m'ha sorprès gratament.
Es una ciutat moderna, amb l'únic ferrocarril metropolità de Colòmbia (aeri, no subterrani), una cultura que es viu als seus carrers, amb una joventut inquieta i amb ganes de canviar les coses - del país i del mon -, una classe mitja potent, un empresariat fort amb bons recursos i la gent es molt oberta i extremadament amable amb els visitants.
Això no canvia en res el fet de que, com passa a tota Centre-Amèrica i Sud-Amèrica, també compte amb barris marginals, pobres i immensos, als ravals de la ciutat. Sembla cert que perquè hi hagi riquesa ha d'haver, per força, molta pobresa. Coses del capitalisme.
Amb una conversa que vaig tenir amb un "paisa" que es militant d'un partit conservador lo primer que hem va comentar era que Antiquia, i Medellín concretament, eren molt semblants a Catalunya i Barcelona. Segons ell, mentre les carreteres i autopistes de la república es construïen gràcies als impostos de Antioquia, Antioquia mateixa s'havia de construir les seves carreteres amb els seus propis recursos. El metro se'l van construir ells mateixos i encara l'estan pagant, mentre que a Bogotà - la capital - tenen els calers - dels impostos usurpats - per construir-lo des de fa anys i ni tant sols tenen el projecte fet. A Medellín tenen empreses públiques amb gestió privada que, aglomerades en la EPM (Empresas Públicas de Medellín), gestionen a les mil meravelles els serveis de neteja, aigua potable, sanejament, enllumenat, sanitat i educació de la ciutat i que assessoren a la capital per veure si aquesta aconsegueix el mateix grau d'efectivitat. Etc., etc.
Es un discurs que hem sona...
Si be es cert que la qualitat de vida dels "paisas" que viuen al centre de la ciutat es igual o mes gran que la dels habitants del centre de Barcelona, que les barriades humils tenen al menys alguns telefèrics que els ajuden a arribar a las parts mes altes, connectats directament amb el metro, que la ciutat compte amb bastants parcs ben cuidats i la circulació es menys caòtica que a d'altres ciutats que he vist, no es menys cert que moltes de les comoditats del transport interurbà estan orientades a que la gent humil que treballa per la classe mitjana pugui desplaçar se amb eficiència als seus llocs de treball i que la diferència de sous entre classes es important per mantenir la "diferència social".
Tanmateix, l'altre dia vaig veure una manifestació dels treballadors de l'ensenyament i de la sanitat en contra de la privatització dels seus centres, que comportaria unes diferències de tracte - com ara ens està passant a nosaltres al Bages amb la gestió de la sanitat pública amb mans privades, alies Althaia - i una inestabilitat salarial i laboral important que manté la por i, per tant, la submissió.
La retallada de despeses i serveis conseqüent amb la crisi no comporta una retallada de beneficis, per tant, sempre paguem els de baix els errors dels de dalt.
Sembla que aquesta "crisi" es aprofitada per les classes altes a tot el mon per posar de nou les coses al seu lloc (això sembla em que ja ho vaig comentar...).
Canviant de tema. Resulta que vaig fer un amic, be, un conegut, a la ciutat. Se'n diu Sebastian i es mes jove que jo. Es un dels socis del bar i local d'agitació socio-cultural "Lo Doy Porque Quiero" al carrer 9, per sota de la plaça del Poblado, el barri de la classe mitja de la ciutat on també hi es la "Zona Rosa", el lloc on estan la majoria de bars i restaurants d'ambient "pijo" situada per sobre de la plaça de Poblado. El hostal on jo era estava al sud del Poblado, molt a prop del metro i el vaig escollir perquè es una zona segura.
El Sebastian es enginyer paisatgista i ha treballat per les empreses públiques de la ciutat fent remodelacions de parcs i places i per enginyeries espanyoles a Qatar fent jardins al desert pels magnats del gas i del petroli qataresos. Es a dir, salvant les diferències, teniem moltes coses en comú. Vam fer bones "migues" de seguida. Espero tornar-lo a veure algun cop.
També he de comentar que vaig fer una amiga, la Beatriz. Una noia de Monteria, una ciutat al nord del país i, per tant, era "costeña". Estava de pas per la ciutat per fer tràmits per canviar de treball i guanyar una mica mes per millorar la seva situació econòmica i la dels seu tres fills adolescents.
La vaig conèixer visitant el Museo de Antioquia i vam dinar plegats. Vam passar la tarda junts i vam quedar a veure'ns al matí següent abans que ella marxes a la seva ciutat. Però les circumstàncies no ho van fer possible i no ens hem tornat a veure. Llàstima. Colòmbia es un altre lloc on he de tornar algun cop...
Vinga companys i companyes, m'acomiado de vosaltres fins un altre. Espero que la festa major hagi sigut esplèndida (al menys per la part que toca al Ateneu i a la Festa Major Lliure i Tropical). Ja m'explicareu.
Salut, petonassos a les noies i encaixadotes als nois!
Enric
dimecres, 7 de setembre del 2011
CARTAGENERA MORENA, BAÑADA POR LUZ DE LUNA...
Boneees!
Avui per fi m'he assegut davant del ordinador per escriure la entrada de Cartagena. No ho he fet abans per que no estava inspirat i el viatge d'ahir a Medellín va ser llarguet (13 hores) i cansat. A més, quan vaig arribar, hem vaig dutxar i vaig sortir a fer un tomb pel centre i vaig arribar tard, només tenia ganes de sopar alguna coseta i a dos quarts d'onze ja era al llit.
Vinga, deixem-nos de excuses i anem al gra.
Aaai Cartagena!. Una ciutat preciosa, plena de llum i de dones formoses. Amb una història espectacular i font d'inspiració per a qualsevol pel·lícula o novel·la de pirates, corsaris, bucaners, tresors i aventures a dojo. També val a dir que en la novel·la d'en GABO (Gabriel Garcia Maquez) "Amor en los tiempos del cólera" es l'escenari per on passa l'argument.
Lo de ciutat preciosa ho podeu gaudir directament en les fotos que he penjat. Allí ensumareu indirectament lo que us acabo de descriure, però, si no veniu algun cop, mai ho apreciareu amb la seva verdadera magnitud.
Lo de les dones formoses es un fet irrefutable que es viu passejant pels carrers. Sense exagerar, una de cada deu dones son altes, esveltes i amb unes corbes que maregen. La barreja de indis, negres i espanyols ha creat una meravella. Tan es així que vaig conèixer a dos catalans que eren a punt de quedar-se a viure allà. L'un el mes que ve ja s'instal·la i l'altre te de deixar lligades algunes coses a Barna per vindre corrents a Cartagena de Indias. Tenen sort i poden fer-ho.
La única cosa que trobo una mica negativa es la calor. Es una ciutat del Carib, amb una temperatura mitja de 34 graus i amb una humitat del 90%. Fa tanta calor com a Santiago de Cuba, una altre ciutat que es tan meravellosa com Cartagena però amb el handicap de la pobresa general de la població cubana. Si algun dia les coses canvien a Cuba, Cartagena tindria una rival de pes al Carib. Esperem que això passi però sense les grapes dels ianquis a sobre.
Ja feia molt de temps que volia ser-hi allà i per fi vaig arribar. He estat mes dies del compte però a valgut la pena. He fet llargues passejades, he visitat algun museu (en el de la inquisició no vaig fer fotos perquè no valia la pena) i el castell. He pujat a les muralles per veure la magnífica posta de sol, he ballat i escoltat salsa a dojo i també música africana originaria dels esclaus.
A propòsit de salsa. Hi ha un bar, "Donde Fidel", que està sota les porxades de la plaça dels cotxes, on tenen un magnífic equip de so i una col·lecció de salsa increïble (alguns diuen que la millor de Colòmbia). El bar es ple de fotografies del tal Fidel amb multitud de personatges vinculats a la salsa de tot el Carib i la vida social local, a sobre no tenen preus gaire alts i tenen una terrassa al carrer - al reco de la plaça on jo crec que era on es venien els esclaus - molt agradable per poder començar la nit a la fresca desprès de sopar. Si aneu, no deixeu de passar-vos.
Cartagena es una ciutat turística i, per tant, cara si vas als llocs dels turistes, però si t'espaviles pots dormir econòmicament, per uns 16000/20000 pesos (7/9 €) i menjar "comida corriente" (un plat de sopa de pollastre amb yuca i un altre amb tall variat, arros, una mica de guisat de verdures i amanida) tan sols costa uns 6000 pesos, mes o menys 2,5 €. La única excusa es el preu del bitllet d'avió.
Es clar que si tens calers no cal dir que hi ha ofertes força elegants.
La ciutat va ser un dels principals mercats d'esclaus de Amèrica i dipòsit de l'or de la zona i del Perú i Bolívia. Això va provocar la constant cobdícia dels pirates i corsaris francesos, holandesos i els bucaners anglesos que van saquejar-la un parell de cops. El primer va ser Francis Drake. Però desprès de la construcció de les magnífiques defenses ho van tindre força difícil i només van poder entrar un o dos cops de mes de molts intents.
Per exemple, el 1741 un almirant anglès, un tal Vermon, la va atacar amb una flota de 186 barcos i mes de 30000 soldats. A la ciutat només hi havien 6 barcos i 3000 soldats. Doncs be, va perdre i es va tindre de retirar. He d'esmentar que fins al desembarcament de Normandia mai mes es va formar una esquadra naval de guerra tant important.
Ara ve la part social.
A Cartagena de Indias sembla que tothom sigui feliç, no es freqüent veure gent pidolant pels carrers i tots/totes tenen un somriure als llavis.
Però com sempre, això es la façana que es vol transmetre al turisme i es als barris perifèrics on viu la típica pobresa de sempre. Es cert que al barri de Getsemaní - l'antic barri dels artesans i obrers del port si es trenca una mica la curosa imatge dels carrers de la ciutat vella, però no gaire.
També hi ha un barri modern, al estil del de Panamà però mes petit, situat en una península (que era una illa allargada) enganxada a la part vella, amb els seus gratacels i edificis d'oficines i apartaments d'estil nord-americà. Ni tant sols m'hi vaig apropar.
Però al anar a la terminal d'autobusos situada bastant lluny de la zona turística, vaig passar pels típics barris que he anat trobant per tot el meu viatge, amb sostres de llauna i parets de cartró. No tindria res d'estrany si no fos que Colòmbia es un país força ric amb or, cafè i recursos naturals que permetrien minvar l'índex de pobresa de tots els seus habitants. A mes encara tenen el problema de la droga - tot i que els principals "càrtels" ja han caigut - i encara hi han força desplaçats per la guerra amb les FARC i d'altres guerrilles.
Si tot això negatiu ho eliminen, Colòmbia serà una potència econòmica del con sud amb importància mundial, com ara ho es Brasil.
Però la qüestió de la pobresa i misèria no crec que es resolgui dins d'aquest mon capitalista. Sinó veieu les famoses "favelas" de Brasil i la misèria humana que he trobat als EEUU. (Vaja!, ja torno a ficar-me amb els ianquis. Mecachis!).
Vinga amics i amigues, us deixo fins un altre, aquest cop sobre Medellín on tinc alguna coseta a dir-vos, però no gaire ja que hi serè fins demà que marxo a Bogotà.
Salut, abraçades i petons!, ah!, i bona festa major!.
Enric
PD: Una encaixada especial a tota la gent de l'Ateneu Rocaus per celebrar el primer aniversari (jo també soc feliç del fet).
Avui per fi m'he assegut davant del ordinador per escriure la entrada de Cartagena. No ho he fet abans per que no estava inspirat i el viatge d'ahir a Medellín va ser llarguet (13 hores) i cansat. A més, quan vaig arribar, hem vaig dutxar i vaig sortir a fer un tomb pel centre i vaig arribar tard, només tenia ganes de sopar alguna coseta i a dos quarts d'onze ja era al llit.
Vinga, deixem-nos de excuses i anem al gra.
Aaai Cartagena!. Una ciutat preciosa, plena de llum i de dones formoses. Amb una història espectacular i font d'inspiració per a qualsevol pel·lícula o novel·la de pirates, corsaris, bucaners, tresors i aventures a dojo. També val a dir que en la novel·la d'en GABO (Gabriel Garcia Maquez) "Amor en los tiempos del cólera" es l'escenari per on passa l'argument.
Lo de ciutat preciosa ho podeu gaudir directament en les fotos que he penjat. Allí ensumareu indirectament lo que us acabo de descriure, però, si no veniu algun cop, mai ho apreciareu amb la seva verdadera magnitud.
Lo de les dones formoses es un fet irrefutable que es viu passejant pels carrers. Sense exagerar, una de cada deu dones son altes, esveltes i amb unes corbes que maregen. La barreja de indis, negres i espanyols ha creat una meravella. Tan es així que vaig conèixer a dos catalans que eren a punt de quedar-se a viure allà. L'un el mes que ve ja s'instal·la i l'altre te de deixar lligades algunes coses a Barna per vindre corrents a Cartagena de Indias. Tenen sort i poden fer-ho.
La única cosa que trobo una mica negativa es la calor. Es una ciutat del Carib, amb una temperatura mitja de 34 graus i amb una humitat del 90%. Fa tanta calor com a Santiago de Cuba, una altre ciutat que es tan meravellosa com Cartagena però amb el handicap de la pobresa general de la població cubana. Si algun dia les coses canvien a Cuba, Cartagena tindria una rival de pes al Carib. Esperem que això passi però sense les grapes dels ianquis a sobre.
Ja feia molt de temps que volia ser-hi allà i per fi vaig arribar. He estat mes dies del compte però a valgut la pena. He fet llargues passejades, he visitat algun museu (en el de la inquisició no vaig fer fotos perquè no valia la pena) i el castell. He pujat a les muralles per veure la magnífica posta de sol, he ballat i escoltat salsa a dojo i també música africana originaria dels esclaus.
A propòsit de salsa. Hi ha un bar, "Donde Fidel", que està sota les porxades de la plaça dels cotxes, on tenen un magnífic equip de so i una col·lecció de salsa increïble (alguns diuen que la millor de Colòmbia). El bar es ple de fotografies del tal Fidel amb multitud de personatges vinculats a la salsa de tot el Carib i la vida social local, a sobre no tenen preus gaire alts i tenen una terrassa al carrer - al reco de la plaça on jo crec que era on es venien els esclaus - molt agradable per poder començar la nit a la fresca desprès de sopar. Si aneu, no deixeu de passar-vos.
Cartagena es una ciutat turística i, per tant, cara si vas als llocs dels turistes, però si t'espaviles pots dormir econòmicament, per uns 16000/20000 pesos (7/9 €) i menjar "comida corriente" (un plat de sopa de pollastre amb yuca i un altre amb tall variat, arros, una mica de guisat de verdures i amanida) tan sols costa uns 6000 pesos, mes o menys 2,5 €. La única excusa es el preu del bitllet d'avió.
Es clar que si tens calers no cal dir que hi ha ofertes força elegants.
La ciutat va ser un dels principals mercats d'esclaus de Amèrica i dipòsit de l'or de la zona i del Perú i Bolívia. Això va provocar la constant cobdícia dels pirates i corsaris francesos, holandesos i els bucaners anglesos que van saquejar-la un parell de cops. El primer va ser Francis Drake. Però desprès de la construcció de les magnífiques defenses ho van tindre força difícil i només van poder entrar un o dos cops de mes de molts intents.
Per exemple, el 1741 un almirant anglès, un tal Vermon, la va atacar amb una flota de 186 barcos i mes de 30000 soldats. A la ciutat només hi havien 6 barcos i 3000 soldats. Doncs be, va perdre i es va tindre de retirar. He d'esmentar que fins al desembarcament de Normandia mai mes es va formar una esquadra naval de guerra tant important.
Ara ve la part social.
A Cartagena de Indias sembla que tothom sigui feliç, no es freqüent veure gent pidolant pels carrers i tots/totes tenen un somriure als llavis.
Però com sempre, això es la façana que es vol transmetre al turisme i es als barris perifèrics on viu la típica pobresa de sempre. Es cert que al barri de Getsemaní - l'antic barri dels artesans i obrers del port si es trenca una mica la curosa imatge dels carrers de la ciutat vella, però no gaire.
També hi ha un barri modern, al estil del de Panamà però mes petit, situat en una península (que era una illa allargada) enganxada a la part vella, amb els seus gratacels i edificis d'oficines i apartaments d'estil nord-americà. Ni tant sols m'hi vaig apropar.
Però al anar a la terminal d'autobusos situada bastant lluny de la zona turística, vaig passar pels típics barris que he anat trobant per tot el meu viatge, amb sostres de llauna i parets de cartró. No tindria res d'estrany si no fos que Colòmbia es un país força ric amb or, cafè i recursos naturals que permetrien minvar l'índex de pobresa de tots els seus habitants. A mes encara tenen el problema de la droga - tot i que els principals "càrtels" ja han caigut - i encara hi han força desplaçats per la guerra amb les FARC i d'altres guerrilles.
Si tot això negatiu ho eliminen, Colòmbia serà una potència econòmica del con sud amb importància mundial, com ara ho es Brasil.
Però la qüestió de la pobresa i misèria no crec que es resolgui dins d'aquest mon capitalista. Sinó veieu les famoses "favelas" de Brasil i la misèria humana que he trobat als EEUU. (Vaja!, ja torno a ficar-me amb els ianquis. Mecachis!).
Vinga amics i amigues, us deixo fins un altre, aquest cop sobre Medellín on tinc alguna coseta a dir-vos, però no gaire ja que hi serè fins demà que marxo a Bogotà.
Salut, abraçades i petons!, ah!, i bona festa major!.
Enric
PD: Una encaixada especial a tota la gent de l'Ateneu Rocaus per celebrar el primer aniversari (jo també soc feliç del fet).
dimecres, 31 d’agost del 2011
CIUTAT DE PANAMÁ, CIUTAT REFUNDADA.
Hola de nou, amigues i amics seguidors!.
En aquest escrit us parlaré de la meva estada a Ciutat de Panamà, la capital mes segura de Centre-Amèrica.
He passat uns 3 dies i mig en aquesta ciutat costera, tan important pel mon ja que es la porta del sud al mar del nord. M'explico, a Panamà ciutat es on hi ha la entrada del Pacífic del indispensable Canal de Panamà, l'obra d'enginyeria de Ferdinand de Lesseps que va ser inicialment construïda per una companyia francesa i acabada per una companyia nord-americana degut a la fallida de la primera.
Aquest fet va ser clau en la preponderància dels EEUU al centre i a tota Amèrica, així com en el domini del comerç mundial ja que, per construir-lo, els EEUU van obligar a Panamà la cessió dels drets d'explotació del mateix per un molt llarg període de temps així com la sobirania de la zona del canal, amb l'afegit del dret a intervenció militar del país quan els EEUU ho consideressin necessari.
Per sort, un dels dictadors de Panamà, l'Omar Torrijos - pujat al poder amb l'ajuda dels ianquis - va poder reduir i posar data a la cessió del canal a Panamà. Això va ser l'inici de la independència nominal i econòmica del país. El canal va ser traspassat el desembre de l'any 2000 enmig d'una festa gran per a la població. L'Omar Torrijos es un dels pocs dictadors al qual el poble va agrair sincerament varis dels seus dictats. Actualment te places i parcs naturals amb el seu nom.
Be, feta la petita, i segurament no del tot correcte, introducció històrica, anem a parlar de la ciutat del present.
Ja en van comentar que Panamà es una de les poques, sinó la única, capital visitable de tota centre-Amèrica. Es segura, te història, un centre històric habitat i les ruïnes de la antiga ciutat. Aquesta darrera, la antiga ciutat de Panamà, va ser destruïda pel "simpàtic" bucaner Henry Morgan i ho va fer d'una manera ràpida i sistemàtica, deixant ben poca cosa dempeus. Ho va tindre fàcil ja que els espanyols creien que mai ningú atacaria la ciutat i no van construir cap defensa important. Però ja veiem que estaven equivocats i la cobdícia i les ganes de debilitar a les colònies espanyoles per part dels anglesos la van fer un objectiu mes. Avui en dia es poden visitar les ruïnes (quatre pedres) i bastant allunyades del centre històric actual que es va assentar a l'altra banda de la badia i amb construccions defensives que evitessin un altre incursió destructora dels pirates i bucaners anglesos i francesos. Tot i que no ho van evitar del tot ja que va ser atacada diversos cops posteriorment, però sense la destrucció causada pel Morgan dels nassos.
Com veieu m'encanta la història i els meus escrits sempre es desvien cap aquest cantó. Ho sento pels que no els interessa gaire, però soc així.
La Panamà actual es una ciutat viva i alegre. Passejar pel "casco viejo" es molt gratificant i agradable i la gent sempre està de bon grat per ajudar-te amb les indicacions i lo que faci falta. Se'ls hi nota que tenen ganes d'agradar i crear un bon clima pel turisme. Una cosa a part es la qüestió dels preus, a la zona turística son preus per turistes, es a dir, desorbitats. Per exemple, si un cafè a un barri normal val menys de mig dolar - la moneda es el dolar, però amb monedes fraccionàries de balboas i de dolar, tot una mica barrejat - al "casco viejo" val de 2 dol·lars en amunt.
Lo mateix passa en el menjar. Si de normal pots menjar be per 4 o 5 dol·lars, a la zona turística prepara uns 20. Sort que m'agrada caminar i m'he pogut estalviar uns bons calerons en menjar i taxis.
A Panamà he fet un amic. He conegut al Renatto, un panameny, net de gallec i fill de un sicilià, veí del "casco viejo". Un fanàtic del Barça que li cau la baba quan parla del equip del seu cor. Te actualment 66 anys i es ex-militar. Li encanta la història i vam mantenir unes bones converses parlant de aquests dos temes principalment. El vaig conèixer a un local de HIP-HOP que hi a al "casco viejo" on vaig anar de marxa el dissabte passat.
Aquella nit vaig anar primer a un restaurant (no a sopar) que hem van dir que hi havia música en directe. Però al arribar, després de pagar 3 dol·lars al taxi, hem van demanar 5 dol·lars d'entrada, vaig pagar i hem vaig prendre una cervesa mentre esperava que comencessin a tocar. Començaven a les 12 de la nit i eren dos quarts d'onze. Vaig pagar la exagerada quantitat de 3,25 dol·lars per una cervesa i vaig sortir a donar un volt. Cal a dir que es una zona molt segura ja que al "casco viejo" hi ha la residència presidencial i, per tant, està ple de vigilància policial.
Caminant, caminant, hem vaig trobar amb el local "la Vecindad", un lloc que semblava el pati d'una casa okupada però amb força ambient del que m'agrada. Allí vaig trobar al Renatto. Per entrar en demanaven 3 dol·lars i, sospesant la diferència, vaig tornar al primer local per si en volien tornar els calers. Ho vaig aconseguir i vaig poder així reprogramar la nit.
Cal a dir que "la Vecindad" era el local de trobada dels col·lectius de joves i veïnals que s'oposaven a la construcció de la "cinta costera", una obra faraònica que consistia en la construcció d'una autopista per sobre el mar per unir de forma ràpida la allargada ciutat de Panamà. Això implica la destrucció de part del "casco viejo" i provoca una forta oposició veïnal. Vaig fer una foto a una pintada que, a sobre d'un munt de escombraries deia així: "No hay dinero para baldes de basura y sí para autopistas ilegales". A tot arreu i han banderetes amb les paraules "RelleNO, no a la cinta costera".
També es necessari aclarir que al país la energia elèctrica la porta Gas Natural-Fenosa i les empreses constructores espanyoles - Ferrovial i altres màfies - tenen força ma en el govern. Així els hi va...
Vinga companys i companyes, deixo de queixar-me i de fer denúncia del neo-colonialisme del capitalisme espanyol i us deixo per avui.
Ah!, s'hem oblidava. Tinc una nota negativa a afegir, ahir, per un descuit meu, hem van robar la càmera de fotos amb toootes les fotos de la ciutat de Panamà, i, ja que encara no les havia passat al ordinador, us quedeu sense fotos de la ciutat. Miraré d'aconseguir baixar algunes que el taxista que m'ha portat al aeroport ha penjat al web de l'hostal Mamallena. Per tant, les que veureu no les hi fet jo.
Per la càmera no hi ha problema, he comprat una de nova al duty free del aeroport, això m'obligarà a avançar en alguns dies el meu retorn, si no aconsegueixo estalviar els 150 dol·lars que m'ha costat.
Canviant de tema, avui he trepitjat per primer cop terra de sud-Amèrica. Ara soc a la preciosa i calenta ciutat de Cartagena de Indias, un lloc on sempre havia volgut vindre i que ara, per fi, he arribat. Espero poder escriure un bon comentari d'aqui a uns dies.
Vinga, ara si... Salut i Força!
A reveure!...
Enric
En aquest escrit us parlaré de la meva estada a Ciutat de Panamà, la capital mes segura de Centre-Amèrica.
He passat uns 3 dies i mig en aquesta ciutat costera, tan important pel mon ja que es la porta del sud al mar del nord. M'explico, a Panamà ciutat es on hi ha la entrada del Pacífic del indispensable Canal de Panamà, l'obra d'enginyeria de Ferdinand de Lesseps que va ser inicialment construïda per una companyia francesa i acabada per una companyia nord-americana degut a la fallida de la primera.
Aquest fet va ser clau en la preponderància dels EEUU al centre i a tota Amèrica, així com en el domini del comerç mundial ja que, per construir-lo, els EEUU van obligar a Panamà la cessió dels drets d'explotació del mateix per un molt llarg període de temps així com la sobirania de la zona del canal, amb l'afegit del dret a intervenció militar del país quan els EEUU ho consideressin necessari.
Per sort, un dels dictadors de Panamà, l'Omar Torrijos - pujat al poder amb l'ajuda dels ianquis - va poder reduir i posar data a la cessió del canal a Panamà. Això va ser l'inici de la independència nominal i econòmica del país. El canal va ser traspassat el desembre de l'any 2000 enmig d'una festa gran per a la població. L'Omar Torrijos es un dels pocs dictadors al qual el poble va agrair sincerament varis dels seus dictats. Actualment te places i parcs naturals amb el seu nom.
Be, feta la petita, i segurament no del tot correcte, introducció històrica, anem a parlar de la ciutat del present.
Ja en van comentar que Panamà es una de les poques, sinó la única, capital visitable de tota centre-Amèrica. Es segura, te història, un centre històric habitat i les ruïnes de la antiga ciutat. Aquesta darrera, la antiga ciutat de Panamà, va ser destruïda pel "simpàtic" bucaner Henry Morgan i ho va fer d'una manera ràpida i sistemàtica, deixant ben poca cosa dempeus. Ho va tindre fàcil ja que els espanyols creien que mai ningú atacaria la ciutat i no van construir cap defensa important. Però ja veiem que estaven equivocats i la cobdícia i les ganes de debilitar a les colònies espanyoles per part dels anglesos la van fer un objectiu mes. Avui en dia es poden visitar les ruïnes (quatre pedres) i bastant allunyades del centre històric actual que es va assentar a l'altra banda de la badia i amb construccions defensives que evitessin un altre incursió destructora dels pirates i bucaners anglesos i francesos. Tot i que no ho van evitar del tot ja que va ser atacada diversos cops posteriorment, però sense la destrucció causada pel Morgan dels nassos.
Com veieu m'encanta la història i els meus escrits sempre es desvien cap aquest cantó. Ho sento pels que no els interessa gaire, però soc així.
La Panamà actual es una ciutat viva i alegre. Passejar pel "casco viejo" es molt gratificant i agradable i la gent sempre està de bon grat per ajudar-te amb les indicacions i lo que faci falta. Se'ls hi nota que tenen ganes d'agradar i crear un bon clima pel turisme. Una cosa a part es la qüestió dels preus, a la zona turística son preus per turistes, es a dir, desorbitats. Per exemple, si un cafè a un barri normal val menys de mig dolar - la moneda es el dolar, però amb monedes fraccionàries de balboas i de dolar, tot una mica barrejat - al "casco viejo" val de 2 dol·lars en amunt.
Lo mateix passa en el menjar. Si de normal pots menjar be per 4 o 5 dol·lars, a la zona turística prepara uns 20. Sort que m'agrada caminar i m'he pogut estalviar uns bons calerons en menjar i taxis.
A Panamà he fet un amic. He conegut al Renatto, un panameny, net de gallec i fill de un sicilià, veí del "casco viejo". Un fanàtic del Barça que li cau la baba quan parla del equip del seu cor. Te actualment 66 anys i es ex-militar. Li encanta la història i vam mantenir unes bones converses parlant de aquests dos temes principalment. El vaig conèixer a un local de HIP-HOP que hi a al "casco viejo" on vaig anar de marxa el dissabte passat.
Aquella nit vaig anar primer a un restaurant (no a sopar) que hem van dir que hi havia música en directe. Però al arribar, després de pagar 3 dol·lars al taxi, hem van demanar 5 dol·lars d'entrada, vaig pagar i hem vaig prendre una cervesa mentre esperava que comencessin a tocar. Començaven a les 12 de la nit i eren dos quarts d'onze. Vaig pagar la exagerada quantitat de 3,25 dol·lars per una cervesa i vaig sortir a donar un volt. Cal a dir que es una zona molt segura ja que al "casco viejo" hi ha la residència presidencial i, per tant, està ple de vigilància policial.
Caminant, caminant, hem vaig trobar amb el local "la Vecindad", un lloc que semblava el pati d'una casa okupada però amb força ambient del que m'agrada. Allí vaig trobar al Renatto. Per entrar en demanaven 3 dol·lars i, sospesant la diferència, vaig tornar al primer local per si en volien tornar els calers. Ho vaig aconseguir i vaig poder així reprogramar la nit.
Cal a dir que "la Vecindad" era el local de trobada dels col·lectius de joves i veïnals que s'oposaven a la construcció de la "cinta costera", una obra faraònica que consistia en la construcció d'una autopista per sobre el mar per unir de forma ràpida la allargada ciutat de Panamà. Això implica la destrucció de part del "casco viejo" i provoca una forta oposició veïnal. Vaig fer una foto a una pintada que, a sobre d'un munt de escombraries deia així: "No hay dinero para baldes de basura y sí para autopistas ilegales". A tot arreu i han banderetes amb les paraules "RelleNO, no a la cinta costera".
També es necessari aclarir que al país la energia elèctrica la porta Gas Natural-Fenosa i les empreses constructores espanyoles - Ferrovial i altres màfies - tenen força ma en el govern. Així els hi va...
Vinga companys i companyes, deixo de queixar-me i de fer denúncia del neo-colonialisme del capitalisme espanyol i us deixo per avui.
Ah!, s'hem oblidava. Tinc una nota negativa a afegir, ahir, per un descuit meu, hem van robar la càmera de fotos amb toootes les fotos de la ciutat de Panamà, i, ja que encara no les havia passat al ordinador, us quedeu sense fotos de la ciutat. Miraré d'aconseguir baixar algunes que el taxista que m'ha portat al aeroport ha penjat al web de l'hostal Mamallena. Per tant, les que veureu no les hi fet jo.
Per la càmera no hi ha problema, he comprat una de nova al duty free del aeroport, això m'obligarà a avançar en alguns dies el meu retorn, si no aconsegueixo estalviar els 150 dol·lars que m'ha costat.
Canviant de tema, avui he trepitjat per primer cop terra de sud-Amèrica. Ara soc a la preciosa i calenta ciutat de Cartagena de Indias, un lloc on sempre havia volgut vindre i que ara, per fi, he arribat. Espero poder escriure un bon comentari d'aqui a uns dies.
Vinga, ara si... Salut i Força!
A reveure!...
Enric
divendres, 26 d’agost del 2011
BOQUETE AL PRECIÓS DISTRICTE DE CHIRIQUI, PANAMÀ
Hello my friends!
Com veieu no deixo de submergir-me en l'anglès ja que Panamà te forta presència de turistes de tot el mon i, també i per variar, de ianquis. Per tant l'idioma imperant es l'anglès si et vols comunicar amb d'altres viatgers. Per sort hi han uns quants que han desenvolupat una mica (o bastant) el castellà i la població et parla bàsicament en castellà, a diferència de Costa Rica.
Be, a lo que anàvem.
Boquete es un petit poblet situat dins d'una antiga caldera volcànica ara convertida en una vall molt fèrtil, plena de cafetals i d'altres plantacions com ara la patata (som a 1835 metres snm).
Aquesta vall poblada en un inici per espanyols quan encara era colònia i desprès per alemanys que es van dedicar al cultiu del cafè, es ara un destí predilecte per la segona residència de ianquis i algun que altre europeu, on compren a preu baix terrenys, eliminen cafetals i edifiquen xalets, mes o menys luxosos.
Lo cert es que la temperatura ronda els 18-25 graus tot l'any i, a part de la època plujosa (l'hivern d'aquí) que es aquests mesos de juliol a novembre - ara, a l'agost, plou cada dia des de les 11 del matí fins les 7 de la tarda a intervals, l'octubre i novembre es tot el dia -, la resta de l'any gaudeix de sol i de pluges esporàdiques amb temperatura molt agradable. Tot es molt verd i alguns el qualifiquen de paradís.
Es aquest l'únic destí - fora de Panamà city on aniré demà a la nit - que gaudiré d'aquest país. Per tant, no passaré per Bocas del Toro al Carib ni aniré cap a les illes del sud (San Blàs) on va tothom.
Ho sento, però com ja us vaig dir, no hem queda gaire temps i he de travessar tota sud-Amèrica.
Ahir vaig anar pel meu compte a la Cascada Escondida per gaudir una mica del parc nacional Volcan Barú i l'altre dia vaig anar a un preciós jardí privat que es diu El Explorador, situat a la comunitat que es diu Jaramillo Alto, a uns 5 km costa amunt. En aquest últim hem van cobrar 5 dol·lars, però valia la pena.
El Explorador es un jardí força gran i ben cuidat, aprofitant la vegetació natural i amb la gespa tallada. Ple de ninots, cartells amb frases ben encoratjadores que estimulen les ganes de viure i fan pensar. Es, com li diuen aquí, un jardí de reciclatge, ja que aprofiten tota mena de trastos vells i rova vella per donar-li un us que dona una vida especial a l'entorn. Vaig sortir-ne ben satisfet i amb un somriure d'orella a orella.
L'altre visita, la de la Cascada Escondida situada al Alto Quiel, també hem va satisfer molt i va ser una aventureta.
Vaig començar demanant-li al conductor del "busito" que hem deixés a la porta de la Finca Lérida (es diu així per alguna cosa) per fer una ullada. Vaig veure que la dita finca era un complex hoteler i de restauració, amb activitats diverses i... força car.
Un cop satisfeta la meva catalana curiositat, vaig dirigir-me cap a la cascada. Vaig fer uns 4 km per la carretera fins trobar la entrada al parc i, cap amunt que es tard i vol plaure!.
Això darrer era ben cert ja que hem vaig assabentar quan vaig agafar el "busito" que eren les 10 del matí. Una sorpresa per a mi ja que jo pensava que eren les 9. ¡Portava 2 dies a Panamà i encara no sabia que hi havia una hora de diferència amb Costa Rica!. Vaja "despiste" el meu!.
Per tant, si no volia que m'agafes la pluja tenia que espavilar-me. Hi ha l'afegit que es te de creuar el rierol al menys unes 8 vegades i, quan plou, l'aigua puja espectacular-ment de nivell i quasi no es possible creuar-lo, sobretot arribant a la cascada i el darrer cop abans de sortir perquè no hi han ponts. Per sort vaig fer el recorregut de uns 50 minuts des de la carretera sense pluja, deixant les fotos per la tornada, per si de cas.
Però la pluja no va faltar a la cita i, quan hem faltaven uns quinze minuts per arribar a la parada i a resguard i just desprès d'haver sortit del sender del bosc, va fer acte de presencia. En forma de pluja fina en un principi i, desprès "in crecendo".
Vaig arribar a la parada ben moll, però feliç per haver gaudit d'un altre espectacular escenari de la pell de la nostra mare Gaia.
Alguns pensareu, "aquest Enric es perd la "veritable" diversió de les tirolines, dels banys en les aigües termals del volcà i de les excursions guiades per veure animals". Es veritat, però, com sabeu, no tinc gaire pressupost i tinc per davant molts quilometres de viatge. Potser un altre cop podré tornar i fer-ho amb companyia d'algun de vosaltres, ara estic emmagatzemant informació molt valuosa per a un possible futur. Meu o de algú altre que hi vulgui vindre per aquí o allà on hagi passat.
Vinga amics, us deixo per que se que esteu de festes o amb els preparatius. Al menys tinc la esperança que llegiu això mentre us recupereu de la "goma" del dia abans. Je, je, je...
Salut, petons, abraçades i... força companys!.
Enric
Com veieu no deixo de submergir-me en l'anglès ja que Panamà te forta presència de turistes de tot el mon i, també i per variar, de ianquis. Per tant l'idioma imperant es l'anglès si et vols comunicar amb d'altres viatgers. Per sort hi han uns quants que han desenvolupat una mica (o bastant) el castellà i la població et parla bàsicament en castellà, a diferència de Costa Rica.
Be, a lo que anàvem.
Boquete es un petit poblet situat dins d'una antiga caldera volcànica ara convertida en una vall molt fèrtil, plena de cafetals i d'altres plantacions com ara la patata (som a 1835 metres snm).
Aquesta vall poblada en un inici per espanyols quan encara era colònia i desprès per alemanys que es van dedicar al cultiu del cafè, es ara un destí predilecte per la segona residència de ianquis i algun que altre europeu, on compren a preu baix terrenys, eliminen cafetals i edifiquen xalets, mes o menys luxosos.
Lo cert es que la temperatura ronda els 18-25 graus tot l'any i, a part de la època plujosa (l'hivern d'aquí) que es aquests mesos de juliol a novembre - ara, a l'agost, plou cada dia des de les 11 del matí fins les 7 de la tarda a intervals, l'octubre i novembre es tot el dia -, la resta de l'any gaudeix de sol i de pluges esporàdiques amb temperatura molt agradable. Tot es molt verd i alguns el qualifiquen de paradís.
Es aquest l'únic destí - fora de Panamà city on aniré demà a la nit - que gaudiré d'aquest país. Per tant, no passaré per Bocas del Toro al Carib ni aniré cap a les illes del sud (San Blàs) on va tothom.
Ho sento, però com ja us vaig dir, no hem queda gaire temps i he de travessar tota sud-Amèrica.
Ahir vaig anar pel meu compte a la Cascada Escondida per gaudir una mica del parc nacional Volcan Barú i l'altre dia vaig anar a un preciós jardí privat que es diu El Explorador, situat a la comunitat que es diu Jaramillo Alto, a uns 5 km costa amunt. En aquest últim hem van cobrar 5 dol·lars, però valia la pena.
El Explorador es un jardí força gran i ben cuidat, aprofitant la vegetació natural i amb la gespa tallada. Ple de ninots, cartells amb frases ben encoratjadores que estimulen les ganes de viure i fan pensar. Es, com li diuen aquí, un jardí de reciclatge, ja que aprofiten tota mena de trastos vells i rova vella per donar-li un us que dona una vida especial a l'entorn. Vaig sortir-ne ben satisfet i amb un somriure d'orella a orella.
L'altre visita, la de la Cascada Escondida situada al Alto Quiel, també hem va satisfer molt i va ser una aventureta.
Vaig començar demanant-li al conductor del "busito" que hem deixés a la porta de la Finca Lérida (es diu així per alguna cosa) per fer una ullada. Vaig veure que la dita finca era un complex hoteler i de restauració, amb activitats diverses i... força car.
Un cop satisfeta la meva catalana curiositat, vaig dirigir-me cap a la cascada. Vaig fer uns 4 km per la carretera fins trobar la entrada al parc i, cap amunt que es tard i vol plaure!.
Això darrer era ben cert ja que hem vaig assabentar quan vaig agafar el "busito" que eren les 10 del matí. Una sorpresa per a mi ja que jo pensava que eren les 9. ¡Portava 2 dies a Panamà i encara no sabia que hi havia una hora de diferència amb Costa Rica!. Vaja "despiste" el meu!.
Per tant, si no volia que m'agafes la pluja tenia que espavilar-me. Hi ha l'afegit que es te de creuar el rierol al menys unes 8 vegades i, quan plou, l'aigua puja espectacular-ment de nivell i quasi no es possible creuar-lo, sobretot arribant a la cascada i el darrer cop abans de sortir perquè no hi han ponts. Per sort vaig fer el recorregut de uns 50 minuts des de la carretera sense pluja, deixant les fotos per la tornada, per si de cas.
Però la pluja no va faltar a la cita i, quan hem faltaven uns quinze minuts per arribar a la parada i a resguard i just desprès d'haver sortit del sender del bosc, va fer acte de presencia. En forma de pluja fina en un principi i, desprès "in crecendo".
Vaig arribar a la parada ben moll, però feliç per haver gaudit d'un altre espectacular escenari de la pell de la nostra mare Gaia.
Alguns pensareu, "aquest Enric es perd la "veritable" diversió de les tirolines, dels banys en les aigües termals del volcà i de les excursions guiades per veure animals". Es veritat, però, com sabeu, no tinc gaire pressupost i tinc per davant molts quilometres de viatge. Potser un altre cop podré tornar i fer-ho amb companyia d'algun de vosaltres, ara estic emmagatzemant informació molt valuosa per a un possible futur. Meu o de algú altre que hi vulgui vindre per aquí o allà on hagi passat.
Vinga amics, us deixo per que se que esteu de festes o amb els preparatius. Al menys tinc la esperança que llegiu això mentre us recupereu de la "goma" del dia abans. Je, je, je...
Salut, petons, abraçades i... força companys!.
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)