Hola de nou, amigues i amics seguidors!.
En aquest escrit us parlaré de la meva estada a Ciutat de Panamà, la capital mes segura de Centre-Amèrica.
He passat uns 3 dies i mig en aquesta ciutat costera, tan important pel mon ja que es la porta del sud al mar del nord. M'explico, a Panamà ciutat es on hi ha la entrada del Pacífic del indispensable Canal de Panamà, l'obra d'enginyeria de Ferdinand de Lesseps que va ser inicialment construïda per una companyia francesa i acabada per una companyia nord-americana degut a la fallida de la primera.
Aquest fet va ser clau en la preponderància dels EEUU al centre i a tota Amèrica, així com en el domini del comerç mundial ja que, per construir-lo, els EEUU van obligar a Panamà la cessió dels drets d'explotació del mateix per un molt llarg període de temps així com la sobirania de la zona del canal, amb l'afegit del dret a intervenció militar del país quan els EEUU ho consideressin necessari.
Per sort, un dels dictadors de Panamà, l'Omar Torrijos - pujat al poder amb l'ajuda dels ianquis - va poder reduir i posar data a la cessió del canal a Panamà. Això va ser l'inici de la independència nominal i econòmica del país. El canal va ser traspassat el desembre de l'any 2000 enmig d'una festa gran per a la població. L'Omar Torrijos es un dels pocs dictadors al qual el poble va agrair sincerament varis dels seus dictats. Actualment te places i parcs naturals amb el seu nom.
Be, feta la petita, i segurament no del tot correcte, introducció històrica, anem a parlar de la ciutat del present.
Ja en van comentar que Panamà es una de les poques, sinó la única, capital visitable de tota centre-Amèrica. Es segura, te història, un centre històric habitat i les ruïnes de la antiga ciutat. Aquesta darrera, la antiga ciutat de Panamà, va ser destruïda pel "simpàtic" bucaner Henry Morgan i ho va fer d'una manera ràpida i sistemàtica, deixant ben poca cosa dempeus. Ho va tindre fàcil ja que els espanyols creien que mai ningú atacaria la ciutat i no van construir cap defensa important. Però ja veiem que estaven equivocats i la cobdícia i les ganes de debilitar a les colònies espanyoles per part dels anglesos la van fer un objectiu mes. Avui en dia es poden visitar les ruïnes (quatre pedres) i bastant allunyades del centre històric actual que es va assentar a l'altra banda de la badia i amb construccions defensives que evitessin un altre incursió destructora dels pirates i bucaners anglesos i francesos. Tot i que no ho van evitar del tot ja que va ser atacada diversos cops posteriorment, però sense la destrucció causada pel Morgan dels nassos.
Com veieu m'encanta la història i els meus escrits sempre es desvien cap aquest cantó. Ho sento pels que no els interessa gaire, però soc així.
La Panamà actual es una ciutat viva i alegre. Passejar pel "casco viejo" es molt gratificant i agradable i la gent sempre està de bon grat per ajudar-te amb les indicacions i lo que faci falta. Se'ls hi nota que tenen ganes d'agradar i crear un bon clima pel turisme. Una cosa a part es la qüestió dels preus, a la zona turística son preus per turistes, es a dir, desorbitats. Per exemple, si un cafè a un barri normal val menys de mig dolar - la moneda es el dolar, però amb monedes fraccionàries de balboas i de dolar, tot una mica barrejat - al "casco viejo" val de 2 dol·lars en amunt.
Lo mateix passa en el menjar. Si de normal pots menjar be per 4 o 5 dol·lars, a la zona turística prepara uns 20. Sort que m'agrada caminar i m'he pogut estalviar uns bons calerons en menjar i taxis.
A Panamà he fet un amic. He conegut al Renatto, un panameny, net de gallec i fill de un sicilià, veí del "casco viejo". Un fanàtic del Barça que li cau la baba quan parla del equip del seu cor. Te actualment 66 anys i es ex-militar. Li encanta la història i vam mantenir unes bones converses parlant de aquests dos temes principalment. El vaig conèixer a un local de HIP-HOP que hi a al "casco viejo" on vaig anar de marxa el dissabte passat.
Aquella nit vaig anar primer a un restaurant (no a sopar) que hem van dir que hi havia música en directe. Però al arribar, després de pagar 3 dol·lars al taxi, hem van demanar 5 dol·lars d'entrada, vaig pagar i hem vaig prendre una cervesa mentre esperava que comencessin a tocar. Començaven a les 12 de la nit i eren dos quarts d'onze. Vaig pagar la exagerada quantitat de 3,25 dol·lars per una cervesa i vaig sortir a donar un volt. Cal a dir que es una zona molt segura ja que al "casco viejo" hi ha la residència presidencial i, per tant, està ple de vigilància policial.
Caminant, caminant, hem vaig trobar amb el local "la Vecindad", un lloc que semblava el pati d'una casa okupada però amb força ambient del que m'agrada. Allí vaig trobar al Renatto. Per entrar en demanaven 3 dol·lars i, sospesant la diferència, vaig tornar al primer local per si en volien tornar els calers. Ho vaig aconseguir i vaig poder així reprogramar la nit.
Cal a dir que "la Vecindad" era el local de trobada dels col·lectius de joves i veïnals que s'oposaven a la construcció de la "cinta costera", una obra faraònica que consistia en la construcció d'una autopista per sobre el mar per unir de forma ràpida la allargada ciutat de Panamà. Això implica la destrucció de part del "casco viejo" i provoca una forta oposició veïnal. Vaig fer una foto a una pintada que, a sobre d'un munt de escombraries deia així: "No hay dinero para baldes de basura y sí para autopistas ilegales". A tot arreu i han banderetes amb les paraules "RelleNO, no a la cinta costera".
També es necessari aclarir que al país la energia elèctrica la porta Gas Natural-Fenosa i les empreses constructores espanyoles - Ferrovial i altres màfies - tenen força ma en el govern. Així els hi va...
Vinga companys i companyes, deixo de queixar-me i de fer denúncia del neo-colonialisme del capitalisme espanyol i us deixo per avui.
Ah!, s'hem oblidava. Tinc una nota negativa a afegir, ahir, per un descuit meu, hem van robar la càmera de fotos amb toootes les fotos de la ciutat de Panamà, i, ja que encara no les havia passat al ordinador, us quedeu sense fotos de la ciutat. Miraré d'aconseguir baixar algunes que el taxista que m'ha portat al aeroport ha penjat al web de l'hostal Mamallena. Per tant, les que veureu no les hi fet jo.
Per la càmera no hi ha problema, he comprat una de nova al duty free del aeroport, això m'obligarà a avançar en alguns dies el meu retorn, si no aconsegueixo estalviar els 150 dol·lars que m'ha costat.
Canviant de tema, avui he trepitjat per primer cop terra de sud-Amèrica. Ara soc a la preciosa i calenta ciutat de Cartagena de Indias, un lloc on sempre havia volgut vindre i que ara, per fi, he arribat. Espero poder escriure un bon comentari d'aqui a uns dies.
Vinga, ara si... Salut i Força!
A reveure!...
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dimecres, 31 d’agost del 2011
divendres, 26 d’agost del 2011
BOQUETE AL PRECIÓS DISTRICTE DE CHIRIQUI, PANAMÀ
Hello my friends!
Com veieu no deixo de submergir-me en l'anglès ja que Panamà te forta presència de turistes de tot el mon i, també i per variar, de ianquis. Per tant l'idioma imperant es l'anglès si et vols comunicar amb d'altres viatgers. Per sort hi han uns quants que han desenvolupat una mica (o bastant) el castellà i la població et parla bàsicament en castellà, a diferència de Costa Rica.
Be, a lo que anàvem.
Boquete es un petit poblet situat dins d'una antiga caldera volcànica ara convertida en una vall molt fèrtil, plena de cafetals i d'altres plantacions com ara la patata (som a 1835 metres snm).
Aquesta vall poblada en un inici per espanyols quan encara era colònia i desprès per alemanys que es van dedicar al cultiu del cafè, es ara un destí predilecte per la segona residència de ianquis i algun que altre europeu, on compren a preu baix terrenys, eliminen cafetals i edifiquen xalets, mes o menys luxosos.
Lo cert es que la temperatura ronda els 18-25 graus tot l'any i, a part de la època plujosa (l'hivern d'aquí) que es aquests mesos de juliol a novembre - ara, a l'agost, plou cada dia des de les 11 del matí fins les 7 de la tarda a intervals, l'octubre i novembre es tot el dia -, la resta de l'any gaudeix de sol i de pluges esporàdiques amb temperatura molt agradable. Tot es molt verd i alguns el qualifiquen de paradís.
Es aquest l'únic destí - fora de Panamà city on aniré demà a la nit - que gaudiré d'aquest país. Per tant, no passaré per Bocas del Toro al Carib ni aniré cap a les illes del sud (San Blàs) on va tothom.
Ho sento, però com ja us vaig dir, no hem queda gaire temps i he de travessar tota sud-Amèrica.
Ahir vaig anar pel meu compte a la Cascada Escondida per gaudir una mica del parc nacional Volcan Barú i l'altre dia vaig anar a un preciós jardí privat que es diu El Explorador, situat a la comunitat que es diu Jaramillo Alto, a uns 5 km costa amunt. En aquest últim hem van cobrar 5 dol·lars, però valia la pena.
El Explorador es un jardí força gran i ben cuidat, aprofitant la vegetació natural i amb la gespa tallada. Ple de ninots, cartells amb frases ben encoratjadores que estimulen les ganes de viure i fan pensar. Es, com li diuen aquí, un jardí de reciclatge, ja que aprofiten tota mena de trastos vells i rova vella per donar-li un us que dona una vida especial a l'entorn. Vaig sortir-ne ben satisfet i amb un somriure d'orella a orella.
L'altre visita, la de la Cascada Escondida situada al Alto Quiel, també hem va satisfer molt i va ser una aventureta.
Vaig començar demanant-li al conductor del "busito" que hem deixés a la porta de la Finca Lérida (es diu així per alguna cosa) per fer una ullada. Vaig veure que la dita finca era un complex hoteler i de restauració, amb activitats diverses i... força car.
Un cop satisfeta la meva catalana curiositat, vaig dirigir-me cap a la cascada. Vaig fer uns 4 km per la carretera fins trobar la entrada al parc i, cap amunt que es tard i vol plaure!.
Això darrer era ben cert ja que hem vaig assabentar quan vaig agafar el "busito" que eren les 10 del matí. Una sorpresa per a mi ja que jo pensava que eren les 9. ¡Portava 2 dies a Panamà i encara no sabia que hi havia una hora de diferència amb Costa Rica!. Vaja "despiste" el meu!.
Per tant, si no volia que m'agafes la pluja tenia que espavilar-me. Hi ha l'afegit que es te de creuar el rierol al menys unes 8 vegades i, quan plou, l'aigua puja espectacular-ment de nivell i quasi no es possible creuar-lo, sobretot arribant a la cascada i el darrer cop abans de sortir perquè no hi han ponts. Per sort vaig fer el recorregut de uns 50 minuts des de la carretera sense pluja, deixant les fotos per la tornada, per si de cas.
Però la pluja no va faltar a la cita i, quan hem faltaven uns quinze minuts per arribar a la parada i a resguard i just desprès d'haver sortit del sender del bosc, va fer acte de presencia. En forma de pluja fina en un principi i, desprès "in crecendo".
Vaig arribar a la parada ben moll, però feliç per haver gaudit d'un altre espectacular escenari de la pell de la nostra mare Gaia.
Alguns pensareu, "aquest Enric es perd la "veritable" diversió de les tirolines, dels banys en les aigües termals del volcà i de les excursions guiades per veure animals". Es veritat, però, com sabeu, no tinc gaire pressupost i tinc per davant molts quilometres de viatge. Potser un altre cop podré tornar i fer-ho amb companyia d'algun de vosaltres, ara estic emmagatzemant informació molt valuosa per a un possible futur. Meu o de algú altre que hi vulgui vindre per aquí o allà on hagi passat.
Vinga amics, us deixo per que se que esteu de festes o amb els preparatius. Al menys tinc la esperança que llegiu això mentre us recupereu de la "goma" del dia abans. Je, je, je...
Salut, petons, abraçades i... força companys!.
Enric
Com veieu no deixo de submergir-me en l'anglès ja que Panamà te forta presència de turistes de tot el mon i, també i per variar, de ianquis. Per tant l'idioma imperant es l'anglès si et vols comunicar amb d'altres viatgers. Per sort hi han uns quants que han desenvolupat una mica (o bastant) el castellà i la població et parla bàsicament en castellà, a diferència de Costa Rica.
Be, a lo que anàvem.
Boquete es un petit poblet situat dins d'una antiga caldera volcànica ara convertida en una vall molt fèrtil, plena de cafetals i d'altres plantacions com ara la patata (som a 1835 metres snm).
Aquesta vall poblada en un inici per espanyols quan encara era colònia i desprès per alemanys que es van dedicar al cultiu del cafè, es ara un destí predilecte per la segona residència de ianquis i algun que altre europeu, on compren a preu baix terrenys, eliminen cafetals i edifiquen xalets, mes o menys luxosos.
Lo cert es que la temperatura ronda els 18-25 graus tot l'any i, a part de la època plujosa (l'hivern d'aquí) que es aquests mesos de juliol a novembre - ara, a l'agost, plou cada dia des de les 11 del matí fins les 7 de la tarda a intervals, l'octubre i novembre es tot el dia -, la resta de l'any gaudeix de sol i de pluges esporàdiques amb temperatura molt agradable. Tot es molt verd i alguns el qualifiquen de paradís.
Es aquest l'únic destí - fora de Panamà city on aniré demà a la nit - que gaudiré d'aquest país. Per tant, no passaré per Bocas del Toro al Carib ni aniré cap a les illes del sud (San Blàs) on va tothom.
Ho sento, però com ja us vaig dir, no hem queda gaire temps i he de travessar tota sud-Amèrica.
Ahir vaig anar pel meu compte a la Cascada Escondida per gaudir una mica del parc nacional Volcan Barú i l'altre dia vaig anar a un preciós jardí privat que es diu El Explorador, situat a la comunitat que es diu Jaramillo Alto, a uns 5 km costa amunt. En aquest últim hem van cobrar 5 dol·lars, però valia la pena.
El Explorador es un jardí força gran i ben cuidat, aprofitant la vegetació natural i amb la gespa tallada. Ple de ninots, cartells amb frases ben encoratjadores que estimulen les ganes de viure i fan pensar. Es, com li diuen aquí, un jardí de reciclatge, ja que aprofiten tota mena de trastos vells i rova vella per donar-li un us que dona una vida especial a l'entorn. Vaig sortir-ne ben satisfet i amb un somriure d'orella a orella.
L'altre visita, la de la Cascada Escondida situada al Alto Quiel, també hem va satisfer molt i va ser una aventureta.
Vaig començar demanant-li al conductor del "busito" que hem deixés a la porta de la Finca Lérida (es diu així per alguna cosa) per fer una ullada. Vaig veure que la dita finca era un complex hoteler i de restauració, amb activitats diverses i... força car.
Un cop satisfeta la meva catalana curiositat, vaig dirigir-me cap a la cascada. Vaig fer uns 4 km per la carretera fins trobar la entrada al parc i, cap amunt que es tard i vol plaure!.
Això darrer era ben cert ja que hem vaig assabentar quan vaig agafar el "busito" que eren les 10 del matí. Una sorpresa per a mi ja que jo pensava que eren les 9. ¡Portava 2 dies a Panamà i encara no sabia que hi havia una hora de diferència amb Costa Rica!. Vaja "despiste" el meu!.
Per tant, si no volia que m'agafes la pluja tenia que espavilar-me. Hi ha l'afegit que es te de creuar el rierol al menys unes 8 vegades i, quan plou, l'aigua puja espectacular-ment de nivell i quasi no es possible creuar-lo, sobretot arribant a la cascada i el darrer cop abans de sortir perquè no hi han ponts. Per sort vaig fer el recorregut de uns 50 minuts des de la carretera sense pluja, deixant les fotos per la tornada, per si de cas.
Però la pluja no va faltar a la cita i, quan hem faltaven uns quinze minuts per arribar a la parada i a resguard i just desprès d'haver sortit del sender del bosc, va fer acte de presencia. En forma de pluja fina en un principi i, desprès "in crecendo".
Vaig arribar a la parada ben moll, però feliç per haver gaudit d'un altre espectacular escenari de la pell de la nostra mare Gaia.
Alguns pensareu, "aquest Enric es perd la "veritable" diversió de les tirolines, dels banys en les aigües termals del volcà i de les excursions guiades per veure animals". Es veritat, però, com sabeu, no tinc gaire pressupost i tinc per davant molts quilometres de viatge. Potser un altre cop podré tornar i fer-ho amb companyia d'algun de vosaltres, ara estic emmagatzemant informació molt valuosa per a un possible futur. Meu o de algú altre que hi vulgui vindre per aquí o allà on hagi passat.
Vinga amics, us deixo per que se que esteu de festes o amb els preparatius. Al menys tinc la esperança que llegiu això mentre us recupereu de la "goma" del dia abans. Je, je, je...
Salut, petons, abraçades i... força companys!.
Enric
dimarts, 23 d’agost del 2011
BYE, BYE COSTA RICA... POTSER HI TORNARÉ (NO ES SEGUR)
Bones a tothom!
Ja he deixat enrere Costa Rica amb una visita molt efímera però carregada de dades que fan que la meva estada en aquest país m'hagin produït sensacions entre decebedores i agradables.
M'explico. Es ben cert que ja coneixia una miqueta la història del país i sempre m'ha fet arronsar el nas la seva dependència llepona del veí poderós del nord, una dependència que va ser acabada de polir i arrelada en les lleis i costums del país per un català: Josep Figueres Ferrer, president del país, desprès de una guerra civil provocada pels empresaris conservadors en contra del govern d'esquerres, altre cop al poder desprès de aconseguir impugnar unes eleccions fraudulentes. Ell va ser l'artífex de la abolició de l'exèrcit l'any 1948.
El fet de la abolició de l'exèrcit va ser degut a evitar mes inconvenients amb un poder armat i oficial que el pogués treure violentament del càrrec i també per les ganes de mantenir les dolces relacions comercials i econòmiques amb el tiet Sam, donant una imatge d'estabilitat per crear el caldo de cultiu perfecte perquè les companyies nord-americànes (amb la omnipresent United Fruit Company per enmig) poguessin treballar tranquiles. La resta ja us ho he comentat anteriorment: molts nord-americans tenen importants possessions en finques i terreny agrícola que també exploten per el turisme, els laboratoris ianquis patenten i investiguen la natura amb quasi exclusivitat i el país te una dependència total dels EUA amb la llança que li van clavar amb el tractat de lliure comerç signat pel govern fa poquet. En fi, ja els hi falta poc per ser un estat associat com es Puerto Rico.
Canviant una mica de tema, us passo a comentar la meva estada a Monteverde i a San José, o sigui, de la natura a la capital.
Monteverde, tot i ser semblant per lo turístic a La Fortuna de San Carlos, es una mica diferent.
La zona va ser colonitzada els anys vint per algunes famílies del país buscant on refer les seves vides després de la convulsió dels cops d'estat i de la crisi de Wall Street en un lloc amb terra fèrtil i recursos naturals i aigua en abundància. Fins aleshores tant sols eren habitades per algunes comunitats indígenes amb bona connexió amb la natura que els envoltava.
Poc desprès van arribar algunes famílies de quàquers - religió cristiana en arrel, sense acceptar la església catòlica i pacifistes convençuts - nord-americans que fugien del militarisme de la 2a guerra mundial escollint Costa Rica pel fet de ser benvinguts i, a mes, no tenir exèrcit.
Aquestes famílies van començar a desforestar per aprofitar la fusta per a les construccions, fer prats pel bestiar i treure profit econòmic de la mateixa. Però al cap de no gaire temps - per sort - es van adonar que traurien mes profit de la terra amb l'equilibri entre explotació humana i ramadera i l'ecologisme. Així van poder crear reserves que regeneraven l'aigua, la fauna i la vegetació i, al mateix temps, treure una font d'ingressos extra amb el turisme del seu país. Cal a dir que també consideren les reserves com un patrimoni important per explotar en un futur.
Així, Monteverde es lo que es ara, un lloc on uns quants propietaris s'enriqueixen de la mare natura i un destí força atractiu pel turisme de muntanya, amb nombrosos senders per fer trekking enmig d'una natura espectacular i amb una infraestructura pel turisme ben complerta amb allotjaments i restaurants.
He de dir que, a diferència amb la Fortuna, el municipi compte amb transport públic - la zona te un relleu de muntanyes i muntanyetes que pugen i baixen constantment i la població es dispersa - i informació municipal, juntament amb una reserva nacional (Parque Nacional de Monteverde) pública i d'accés lliure, pagant, es clar. Jo vaig fer la ruta dels ponts dins d'una reserva privada i hem va agradar força, tot i que, com veureu per les fotos, tot era una mica "domesticat" per fer-lo accessible a tothom.
També podeu gaudir de les fotos del serpentari que vaig visitar una tarda. El darrer dia vaig fer un tomb fins a la Fàbrica de Formatges (son bastant acceptables) i per una de les galeries d'art col·lectives de la zona, aquesta última molt bona però, com es normal, no hem van deixar fer fotos.
Passem a San José, capital de Costa Rica.
Un amic polac que vaig conèixer a la travesa del llac Cocibolca i, que desprès, el vaig trobar a Monteverde, ja hem va comentar que no calia passar mes de dos dies a la ciutat, i tenia raó, al menys en les setmanes actuals.
Lo que primer vaig fer va ser anar a veure els horaris dels museus d'or pre-hispànic, d'art i d'un altre que no se si era de vestimentes d'època, que hi ha als soterranis de la plaça de les cultures (on, curiosament, hi ha un restaurant que es diu Entre-Pans). Però estava en remodelació i eren tancats per algunes setmanes. Al final, només vaig poder veure el "Museo Nacional", però va ser una bona experiència. Veieu les fotos que penjaré avui mateix.
La resta dels dies la vaig passar donant voltes per la ciutat, conversant amb alguns dels hostes, sobretot amb un romanes que voltava per Amèrica fent artesania i algun que altre treball i que tot i estar una mica boix, havia tingut una vida ben intensa que l'havia fet poliglota i amb forces coneixements dels països on havia passat. També he de dir que vaig conèixer la San José night, ja sabeu...
Doncs, fins aquí la meva experiència a Costa Rica, ara ja soc a Panamà i, de principi, es bastant semblant a Costa Rica en quant als llocs turístics. De moment soc a Boquete, un indret a la columna vertebral del país on no hi pot faltar un volcà per visitar.
He de dir que no visitaré el Carib - com tampoc ho he fet amb Costa Rica - on hi ha Bocas del Toro, un paradís tropical, si no que des de aquí aniré directament a Panamà city, on agafaré el vol cap a Cartagena. He de fer bondat econòmica ja que, per sort, Panamà es mes barat.
Vinga seguidors i seguidores, petons i abraçades.
A reveure.
Salut!
Enric
Ja he deixat enrere Costa Rica amb una visita molt efímera però carregada de dades que fan que la meva estada en aquest país m'hagin produït sensacions entre decebedores i agradables.
M'explico. Es ben cert que ja coneixia una miqueta la història del país i sempre m'ha fet arronsar el nas la seva dependència llepona del veí poderós del nord, una dependència que va ser acabada de polir i arrelada en les lleis i costums del país per un català: Josep Figueres Ferrer, president del país, desprès de una guerra civil provocada pels empresaris conservadors en contra del govern d'esquerres, altre cop al poder desprès de aconseguir impugnar unes eleccions fraudulentes. Ell va ser l'artífex de la abolició de l'exèrcit l'any 1948.
El fet de la abolició de l'exèrcit va ser degut a evitar mes inconvenients amb un poder armat i oficial que el pogués treure violentament del càrrec i també per les ganes de mantenir les dolces relacions comercials i econòmiques amb el tiet Sam, donant una imatge d'estabilitat per crear el caldo de cultiu perfecte perquè les companyies nord-americànes (amb la omnipresent United Fruit Company per enmig) poguessin treballar tranquiles. La resta ja us ho he comentat anteriorment: molts nord-americans tenen importants possessions en finques i terreny agrícola que també exploten per el turisme, els laboratoris ianquis patenten i investiguen la natura amb quasi exclusivitat i el país te una dependència total dels EUA amb la llança que li van clavar amb el tractat de lliure comerç signat pel govern fa poquet. En fi, ja els hi falta poc per ser un estat associat com es Puerto Rico.
Canviant una mica de tema, us passo a comentar la meva estada a Monteverde i a San José, o sigui, de la natura a la capital.
Monteverde, tot i ser semblant per lo turístic a La Fortuna de San Carlos, es una mica diferent.
La zona va ser colonitzada els anys vint per algunes famílies del país buscant on refer les seves vides després de la convulsió dels cops d'estat i de la crisi de Wall Street en un lloc amb terra fèrtil i recursos naturals i aigua en abundància. Fins aleshores tant sols eren habitades per algunes comunitats indígenes amb bona connexió amb la natura que els envoltava.
Poc desprès van arribar algunes famílies de quàquers - religió cristiana en arrel, sense acceptar la església catòlica i pacifistes convençuts - nord-americans que fugien del militarisme de la 2a guerra mundial escollint Costa Rica pel fet de ser benvinguts i, a mes, no tenir exèrcit.
Aquestes famílies van començar a desforestar per aprofitar la fusta per a les construccions, fer prats pel bestiar i treure profit econòmic de la mateixa. Però al cap de no gaire temps - per sort - es van adonar que traurien mes profit de la terra amb l'equilibri entre explotació humana i ramadera i l'ecologisme. Així van poder crear reserves que regeneraven l'aigua, la fauna i la vegetació i, al mateix temps, treure una font d'ingressos extra amb el turisme del seu país. Cal a dir que també consideren les reserves com un patrimoni important per explotar en un futur.
Així, Monteverde es lo que es ara, un lloc on uns quants propietaris s'enriqueixen de la mare natura i un destí força atractiu pel turisme de muntanya, amb nombrosos senders per fer trekking enmig d'una natura espectacular i amb una infraestructura pel turisme ben complerta amb allotjaments i restaurants.
He de dir que, a diferència amb la Fortuna, el municipi compte amb transport públic - la zona te un relleu de muntanyes i muntanyetes que pugen i baixen constantment i la població es dispersa - i informació municipal, juntament amb una reserva nacional (Parque Nacional de Monteverde) pública i d'accés lliure, pagant, es clar. Jo vaig fer la ruta dels ponts dins d'una reserva privada i hem va agradar força, tot i que, com veureu per les fotos, tot era una mica "domesticat" per fer-lo accessible a tothom.
També podeu gaudir de les fotos del serpentari que vaig visitar una tarda. El darrer dia vaig fer un tomb fins a la Fàbrica de Formatges (son bastant acceptables) i per una de les galeries d'art col·lectives de la zona, aquesta última molt bona però, com es normal, no hem van deixar fer fotos.
Passem a San José, capital de Costa Rica.
Un amic polac que vaig conèixer a la travesa del llac Cocibolca i, que desprès, el vaig trobar a Monteverde, ja hem va comentar que no calia passar mes de dos dies a la ciutat, i tenia raó, al menys en les setmanes actuals.
Lo que primer vaig fer va ser anar a veure els horaris dels museus d'or pre-hispànic, d'art i d'un altre que no se si era de vestimentes d'època, que hi ha als soterranis de la plaça de les cultures (on, curiosament, hi ha un restaurant que es diu Entre-Pans). Però estava en remodelació i eren tancats per algunes setmanes. Al final, només vaig poder veure el "Museo Nacional", però va ser una bona experiència. Veieu les fotos que penjaré avui mateix.
La resta dels dies la vaig passar donant voltes per la ciutat, conversant amb alguns dels hostes, sobretot amb un romanes que voltava per Amèrica fent artesania i algun que altre treball i que tot i estar una mica boix, havia tingut una vida ben intensa que l'havia fet poliglota i amb forces coneixements dels països on havia passat. També he de dir que vaig conèixer la San José night, ja sabeu...
Doncs, fins aquí la meva experiència a Costa Rica, ara ja soc a Panamà i, de principi, es bastant semblant a Costa Rica en quant als llocs turístics. De moment soc a Boquete, un indret a la columna vertebral del país on no hi pot faltar un volcà per visitar.
He de dir que no visitaré el Carib - com tampoc ho he fet amb Costa Rica - on hi ha Bocas del Toro, un paradís tropical, si no que des de aquí aniré directament a Panamà city, on agafaré el vol cap a Cartagena. He de fer bondat econòmica ja que, per sort, Panamà es mes barat.
Vinga seguidors i seguidores, petons i abraçades.
A reveure.
Salut!
Enric
dimecres, 17 d’agost del 2011
DE FORTUNA A MONTEVERDE, PARADISOS... DEL DOLAR$$$$
Com va tot estimats/des seguidors/res?
Doncs jo, després d'haver creuat la frontera cronològica de la meitat del meu viatge i, sense haver acabat de creuar Amèrica Central, estic en plena reflexió de si passar per Panamà d'una volada efímera rumb a Colòmbia.
El fet es que sudamèrica es una part molt important d'aquest viatge i m'agradaria tenir temps per fer un recorregut una mica dens, per no deixar-me masses coses importants de països com ara Bolívia, Equador, Perú i Colòmbia. Respecte a Xile no sé si podré fer gran cosa i es molt possible que tingui de deixar passar lo d'arribar a Ushuaia, per temps i per diners.
Lo que es segur es que aquest viatge l'haig d'acabar a Argentina, mes concretament a Buenos Aires, on m'espera la Mònica (si no i vaig, em mata).
Feta aquesta reflexió sobre el meu viatge, passo a la redacció del relat de la meva estada a aquest paradisos de color verd, mes que res per que aquí el verd mes important es el dels bitllets de dolar.
Si amigues i amics, Costa Rica es una reserva natural plena de interessos comercials. Com diu el meu amic Andreu (que va passar per aquí fa uns dies abans de tornar a Colòmbia, on ens trobarem), Costa Rica es
Disneilandia en verd. Facis lo que facis has de pagar - molt semblant al primer mon - i els preus no son precisament baratets.
Es curiós però el castellà que parla la gent te un accent ianqui que espanta, sembla que se'ls hi hagi enganxat el xiclet a les dents. Suposo que deu ser que consideren mes "fina" aquesta forma de parlar i troben molt important que els "papas" ianquis es sentin com a casa. La resta de turisme, si porta calers, es benvinguda, però tenen preferència pels capitalistes del nord.
Es ben cert que aquest país sap cuidar i treu-re profit del encara força important patrimoni natural. Les selves de bosc tropical, de bosc plujós, les platges tropicals i la nombrosa i variadisima fauna que encara pulula pels boscos i mars tenen un valor incalculable i una importància grandiosa per la biosfera del nostre maltractat planeta. Es un patrimoni de tota la humanitat (en moltes parts així es per que la UNESCO a declarat reserves), però mentrestant, ells fan negoci.
A Fortuna per exemple no hi ha cap oficina d'informació pública. Només en vaig trobar una sortint del poble i mai hi havia ningú. Les empreses de tour-operadores acaparen tota la informació i amaguen la que un turista sense gaires recursos, però amb ganes de gaudir de la natura i de fer caminades per arribar als nombrosos llocs espectaculars i meravellosos que hi han, agrairia. Es mes, si aconsegueixes un plànol - que no sigui turístic i irreal - o indicacions i te'n vas caminant, amb tota seguretat abans d'arribar a la cascada, el parc, la vall el llac o allà on vagis, trobaràs una caseta amb algú que, com a mínim, et cobrarà 3000 colones (uns 6 dol·lars). I això passa arreu de país.
En la qüestió del menjar passa tres quarts de lo mateix. Tot es car i encara que vagis al super per que tens una cuina a la teva disposició al llocs on ets allotjat, els preus s'apropen bastant als de Sallent i no hi ha gaire diferència en fer-te el menjar o menjar a fora en algun lloc senzill.
Encara em queden per passar tres dies a la capital (San José) perquè tinc la reserva feta, però el dia 21 sortiré pitant cap a Panamá city i desprès cap a Bogotà en un o dos dies, a trobar-me amb el Andreu, que ja tinc ganes de veure'l.
Ara quan acabi aquesta entrada penjaré les fotos perquè podeu gaudir una miqueta de la natura de Costa Rica i desprès me'n aniré a dinar una mica i a veure el Barça. Per sort, una majoria de la població es partidària del Barça. Alguna cosa bona haurien de tenir els "ticos".
Vinga companys i companyes, a reveure.
Petons i abraçades...
Salut!
Enric
Doncs jo, després d'haver creuat la frontera cronològica de la meitat del meu viatge i, sense haver acabat de creuar Amèrica Central, estic en plena reflexió de si passar per Panamà d'una volada efímera rumb a Colòmbia.
El fet es que sudamèrica es una part molt important d'aquest viatge i m'agradaria tenir temps per fer un recorregut una mica dens, per no deixar-me masses coses importants de països com ara Bolívia, Equador, Perú i Colòmbia. Respecte a Xile no sé si podré fer gran cosa i es molt possible que tingui de deixar passar lo d'arribar a Ushuaia, per temps i per diners.
Lo que es segur es que aquest viatge l'haig d'acabar a Argentina, mes concretament a Buenos Aires, on m'espera la Mònica (si no i vaig, em mata).
Feta aquesta reflexió sobre el meu viatge, passo a la redacció del relat de la meva estada a aquest paradisos de color verd, mes que res per que aquí el verd mes important es el dels bitllets de dolar.
Si amigues i amics, Costa Rica es una reserva natural plena de interessos comercials. Com diu el meu amic Andreu (que va passar per aquí fa uns dies abans de tornar a Colòmbia, on ens trobarem), Costa Rica es
Disneilandia en verd. Facis lo que facis has de pagar - molt semblant al primer mon - i els preus no son precisament baratets.
Es curiós però el castellà que parla la gent te un accent ianqui que espanta, sembla que se'ls hi hagi enganxat el xiclet a les dents. Suposo que deu ser que consideren mes "fina" aquesta forma de parlar i troben molt important que els "papas" ianquis es sentin com a casa. La resta de turisme, si porta calers, es benvinguda, però tenen preferència pels capitalistes del nord.
Es ben cert que aquest país sap cuidar i treu-re profit del encara força important patrimoni natural. Les selves de bosc tropical, de bosc plujós, les platges tropicals i la nombrosa i variadisima fauna que encara pulula pels boscos i mars tenen un valor incalculable i una importància grandiosa per la biosfera del nostre maltractat planeta. Es un patrimoni de tota la humanitat (en moltes parts així es per que la UNESCO a declarat reserves), però mentrestant, ells fan negoci.
A Fortuna per exemple no hi ha cap oficina d'informació pública. Només en vaig trobar una sortint del poble i mai hi havia ningú. Les empreses de tour-operadores acaparen tota la informació i amaguen la que un turista sense gaires recursos, però amb ganes de gaudir de la natura i de fer caminades per arribar als nombrosos llocs espectaculars i meravellosos que hi han, agrairia. Es mes, si aconsegueixes un plànol - que no sigui turístic i irreal - o indicacions i te'n vas caminant, amb tota seguretat abans d'arribar a la cascada, el parc, la vall el llac o allà on vagis, trobaràs una caseta amb algú que, com a mínim, et cobrarà 3000 colones (uns 6 dol·lars). I això passa arreu de país.
En la qüestió del menjar passa tres quarts de lo mateix. Tot es car i encara que vagis al super per que tens una cuina a la teva disposició al llocs on ets allotjat, els preus s'apropen bastant als de Sallent i no hi ha gaire diferència en fer-te el menjar o menjar a fora en algun lloc senzill.
Encara em queden per passar tres dies a la capital (San José) perquè tinc la reserva feta, però el dia 21 sortiré pitant cap a Panamá city i desprès cap a Bogotà en un o dos dies, a trobar-me amb el Andreu, que ja tinc ganes de veure'l.
Ara quan acabi aquesta entrada penjaré les fotos perquè podeu gaudir una miqueta de la natura de Costa Rica i desprès me'n aniré a dinar una mica i a veure el Barça. Per sort, una majoria de la població es partidària del Barça. Alguna cosa bona haurien de tenir els "ticos".
Vinga companys i companyes, a reveure.
Petons i abraçades...
Salut!
Enric
diumenge, 14 d’agost del 2011
SOLENTINAME, UN PARADIS D'AIGUA DOLÇA
Hola, hola, hola...
En aquests moments soc a Costa Rica, mes concretament a La fortuna, un poblet molt turístic al costat del volcà Arenal, que era actiu (poquet, però es podia veure lava per l'altre costat) fins fa vuit mesos.
He dit que es un poblet força turístic?, doncs no, es ABSOLUTAMENT turístic. Tot, però tot i tothom viu del turisme - sobretot ianqui - que aporta el volcà i el llac que hi ha al costat on hi havia un altre volcà - el Cerro Chato - que va explotar fa uns quants milers d'anys. A mes, tot es rodejat de bosc tropical humit, combinat amb bosc plujós de muntanya.
Això, la fauna, la temperatura agradable - no fa gaire calor -, la seguretat i la bona comunicació amb la capital, fan de Fortuna un destí turístic mes en la ja de per si turística Costa Rica.
En fi, demà me'n vaig a fer un tour pel volcà. Ja tindreu noticies i fotos... si no plou.
Us dec la crònica de la meva estada a les illes de Solentiname, mes concretament a Mancarrón que es de on vaig sortir ahir en destinació a Costa Rica.
Hi han dues paraules que podrien definir les illes: bellesa i tranquil·litat. Es lo que primerament s'aprecia en arribar a destí.
Val a dir que per accedir-hi des de Granada ho vaig fer abordant el ferry que enllaça dos cops per setmana (dilluns i dijous des de Granada, i dimarts i divendres des de San Carlos) amb San Carlos, la població costanera mes propera a les illes.
La travessa es una mica llarga - unes 14 horetes de res - ja que surt a les dues de la tarda i arriba a les sis del matí a San Carlos parant per carregar i descarregar viatgers i càrrega vària per San Miguelito i Carrancito (aquest darrer no se segur si es diu així) a la costa del llac.
Però, prèviament i a les quatre hores de travessa - es a dir, a les sis de la tarda - arriba a la illa d'Ometepe.
Illa composta de dos volcans i amb forma de vuit que ja us vaig descriu-re a l'altre entrada.
Com us vaig dir, vaig descartar la estada a Ometepe per no perdre massa temps ja que en vaig quedar mes temps del compte a Granada. Però la veritat, tindria que haver anat, ja que resulta que el hotel-et que se'n diu Cabllito's Mar es propietat del Fernando.
Aquest paio es de Moià i el vaig conèixer fa vuit anys quan vaig ser per Chiapas i Guatemala. Vaig compartir quasi quatre mesos de la meva vida amb ell i hem sap greu no haver-me assabentat abans. Si no, hages valgut la pena passar per l'illa i saludar-lo, passant unes bones estones amb el seu humor àcid i irònic.
Ell ja feia temps que buscava alguna cosa així i ja fa uns cinc o sis anys que va trobar el lloc. També ha trobat el seu amor, una noia d'uns vint anys - ell en te uns 40 llargs - i serà pare dintre de quatre o cinc mesos.
Però quan m'ho va dir l'Israel - l'amo del hotel Catalanica de Mancarron - tenia que tornar enrere, i, la veritat, porto una mica de retard perquè encara hem queda passar per Sud-Amèrica i només tinc quatre mesos per tornar a casa. Per tant, vaig decidir seguir cap a baix.
Una llàstima, repeteixo. Ja hi tornaré quan pugui.
Però seguim en el relat de Solentiname.
Com us deia, las illes son precioses. Natura salvatge i tropical, no gaire explotades i habitades per unes 1000 persones com a molt.
No hi ha gaire turisme però hi han infraestructures compostes per un parell d'hotels petits a Mancarron (l'hotel Mancarrun al poblat principal i el Catalanica a l'altre banda de la illa) i dos hostals a la illa principal - Mancarron -. A l'illa de San Fernando i ha una mitja dotzena de hostals. Tots son força agradables. Una mica mes cars que a terra ferma però hi ha que tenir en compte que a son illes que no hi arriba la electricitat i aquesta la obtenen a força de generadors de gas-oil o amb plaques solars (con ho fa el Catalanica, consulteu la pàgina web www.Catalanica.com) i les provisions no autòctones arriben en barcassa en una travessa de dues hores des de San Carlos. El gas-oil es quasi tant car com a Espanya.
Les illes son per passar uns dies agradables, relaxats, fent excursionetes amb llanxa o a peu per gaudir de la natura i la fauna, amb una mica de festeta, si cal, per les nits al hostal o al hotel juntament amb altres turistes, el personal del hotel i alguns joves locals. Però també ja que tenir en compte que les illes tenen una història interessant.
Ja us vaig dir que Solentiname es el feu de l'Ernésto Cardenal, el mossèn i poeta de la revolta Sandinista. Les illes van acollir la comunitat que va crear ell i el Fernando Guevara com un model de autogestió marxista per a les poblacions pobres del país. Es el lloc on es va crear la "misa campesina" que van cantar els Megia-Godoy com a alternativa cristiana a la església catòlica i dins de la teologia de l'alliberament, tan criticada per la curia romana.
Van impulsar la creativitat artesana dels pobladors, ensenyat-los a desenvolupar la seva gran creativitat en forma de pintura i talla de fusta de balsa per obtenir recursos econòmics.
Al mateix temps van fomentar i crear el cooperativisme, compartint la terra i el treball en comú per construir les vivendes i les infraestructures bàsiques com la distribució de l'aigua, clavegueram bàsic, il·luminació mínima (solar o de generador, com he dit), biblioteca, escola, jardinets i calçades de ciment a les vies principals, per caminar - a les illes no hi han altres vehicles que les llanxes i alguna que altre bicicleta. No hi han carreteres perquè no hi caben ni fan falta -. Tot això a la illa i comunitat "escollida", Mancarron, i una miqueta a la illa de San Fernando.
El problema es que a les illes hi han altres petites comunitats que, ni han tingut recolzament ni han vist ni un duro - encara que fos en forma de material de construcció, plaques solars, etc. - de les donacions que ha rebut la "Fundacion" per part de institucions governamentals d'altres paisos i de col·lectius i ONG's del mon ric.
Un exemple: la fundació ha rebut de Alemanya 800.000 dol·lars aquest any i son destinats a refer la teulada de la església. La església es petita, te uns uns 200 metres quadrats i es rectangular, la teulada es a dues aigües i només es tenen que canviar algunes biguetes i les teules per una coberta mes pràctica que aguanti be el vent i les tempestes. Jo calculo que en total podria costar a Nicaragua com uns 300 ó 400 mil dol·lars ja que la ma d'obra i la direcció es voluntària i comunitària. El conflicte es que no se sap a on va a parar la resta i això porta a pensar en un vici de corrupció amagada sota una capa de "històriques bones intencions".
L'ambició i l'avarícia no té fronteres.
Doncs fins aquí puc seguir. Son quasi les dues del migdia i tinc gana. A la tarda intentaré fer un altre entradeta, o, millor, deixo aquesta com a esborrany i després continuaré...
...
Hola de nou!
Com anàvem?, ah si!, per les cosetes de Solentiname.
Be, després de parlar una estona dels afers de l'amic Cardenal, passaré a explicar-vos coses del lloc on vaig ser allotjat, l'hotel Catalanica.
La mare de l'Israel, la Carme Conejo de la Selva del Camp, amb una gran admiració per la revolta sandinista i, mes concretament, per l'Ernesto Cardenal, va aterrar fa uns quants anys a Solentiname, a la illa de Mancarrón. Poc després i juntament amb la seva germana Virtudes van comprar una parcel·la i van construir una cabana que li van posar nom, com es la tradició a l'illa. El nom escollit va ser Vircarm.
Aquesta cabana després de l'us com a residència en les seves estades a l'illa, va començar a ser llogada a turistes i, posteriorment, ampliada per poder acollir mes gent. Actualment te espai per a vuit persones, cuina i d'altres comoditats que també podeu veure a la pàgina web del Catalanica.
Es situada al costat mateix del moll de Mancarrón i es molt cuca. Es lloga pel preu de 10 US$ per persona i està força be perquè pots portar-te el menjar i cuinar-to tu mateix. Si algun dia torno amb algú, faré per llogar-la.
Fa uns tres anys, l'Israel va anar a viure una temporadeta a l'illa, es va comprar una parcel·la gran a l'altre costat de l'illa i la seva mare va invertir en la construcció de l'hotel Catalanica, una bona opció per passar uns dies ben tranquils i relaxats, fent tours amb l'Àlvaro. L'hotel va ser inaugurat fa un any i mig i les habitacions son noves, netes i ben equipades. Dona gust estar-s'hi.
Be, desprès d'aquesta pausa publicitària començaré a posar-vos al dia dels fets del meu viatge a Costa Rica i a la Fortuna de San Carlos.
Vaig sortir ben d'hora de l'hotel. A les quatre i quaranta vam sortir cap a Mancarrón amb la panga de l'hotel per agafar la barca col·lectiva que sortia a les cinc. Vaig arribar a San Carlos una mica abans de les vuit i, després de canviar la moneda de Córdobas a Colones i esmorzar, vaig anar a la duana per fer el tràmit de sortida i agafar la panga cap a el Rio Frio fins a Los Chiles, ja en territori costa-riqueny.
Però hi avia un problema, la duana era bastant plena de gent - turistes i locals - i només hi havia un funcionari nicaragüenc. Total, la panga de les 10.30 era quasi plena però encara hi cabia gent quan va marxar per que el funcionari estava fent els rebuts de la gent i de la càrrega i no van poder embarcar mes passatgers. La barca tenia de sortir a l'hora exàcta perquè l'exercit així ho manava i perquè l'amo de la barca amb deu dol·lars de cadascun dels passatgers que ja hi eren al lloc, ja guanyava prou.
La següent barca sortia a la una i mitja hi avia gent que tenia que agafar l'autobús cap a San José (capital de Costa Rica) a les tres de la tarda. Una mica justet, ja que el trajecte pel riu es d'una hora, aproximadament i, amb els tràmits duaners a Costa Rica no donava temps d'arribar a la terminal i agafar-lo.
Total, uns quants vam decidir pagar una mica mes - 17 dol·lars, 200 per barca dividit entre dotze - i llogar una barca privada. Vam tindre sort i abans de la una ja estàvem a la terminal. Car però ràpid, ja que la panga era mes petita i tenia un bon motor.
Jo vaig poder agafar un bus que anava a Ciudad Quesada cap a la una i mitja, i allí vaig agafar un bus cap aquí, a la Fortuna de San Carlos. Vaig arribar a les 7 de la tarda.
Val docs, per avui ja n'hi ha prou, només comentar-vos que vaig conèixer un altre parella de mexicans, ella es periodista - l'hi encanta la pàgina web Kaosenlared - i ell es psicòleg. Ella es de Monterrei i vol canviar de residència degut al alt nivell de violència que viu la població per part dels narcos. Ja han matat a alguns coneguts i ella, com a periodista jove i canyera, es un objectiu mes que probable. No es vol jugar la vida.
Vam tindre una conversa molt interessant i llarga al "ranxo" de l'hotel sobre el tema ja que volien caminar i hem van trobar justament quan jo tornava de Mancarrón, on eren ells, cap a l'hotel i van decidir acompanyar-me i dinar amb mi i l'Israel.
Es va mostrar força interessada pel Pèsol Negre i jo la vaig animar a que i col·laborés. Només va trobar la pega de que majoritàriament el Pèsol es escrit en català. Però ella sap francès, italià, angles i portuguès a més del castellà. No crec que tingui cap problema en entendre'l.
Des de aquí un petó per l'Emma i el seu company (que hem perdoni però no recordo el seu nom, ho sento).
Vinga, ja n'hi ha prou. A reveure!
Salut i petons per a tothom!
Enric
PD: Ostres!, m'oblidava de comentar-vos que vaig col·laborar en la "botadura" d'una embarcació comunitària per el poblat de Sector Guevara - vegeu les fotos -, un dels discriminats per l'Ernesto i la seva fundació on la gent de l'hotel hi col·laboren amb lo que poden. Va ser divertit i me'n sento orgullós.
També m'he deixat d'explicar-vos que pel riu San Juan era per on navegaven els vaixells espanyols carregats amb or i d'altres riqueses i, per tant, objectiu de cobdícia dels pirates mes històrics (Morgan i cia.).
Ells pujaven pel riu, travessaven el llac i saquejaven Granada i León, les principals ciutats de la zona. Els espanyols van fortificar el riu amb varis castells i llocs de guaita.
Una història interessantísima complementada amb que la zona entre el llac i el pacífic era on es va pensar en principi el canal per unir els dos oceans però no es va fer perquè la tecnologia de l'època no sabia com salvar els 2 metres i mig de diferència entre el llac i l'oceà Pacífic.
Ara sí. Fins un altre.
Enric.
En aquests moments soc a Costa Rica, mes concretament a La fortuna, un poblet molt turístic al costat del volcà Arenal, que era actiu (poquet, però es podia veure lava per l'altre costat) fins fa vuit mesos.
He dit que es un poblet força turístic?, doncs no, es ABSOLUTAMENT turístic. Tot, però tot i tothom viu del turisme - sobretot ianqui - que aporta el volcà i el llac que hi ha al costat on hi havia un altre volcà - el Cerro Chato - que va explotar fa uns quants milers d'anys. A mes, tot es rodejat de bosc tropical humit, combinat amb bosc plujós de muntanya.
Això, la fauna, la temperatura agradable - no fa gaire calor -, la seguretat i la bona comunicació amb la capital, fan de Fortuna un destí turístic mes en la ja de per si turística Costa Rica.
En fi, demà me'n vaig a fer un tour pel volcà. Ja tindreu noticies i fotos... si no plou.
Us dec la crònica de la meva estada a les illes de Solentiname, mes concretament a Mancarrón que es de on vaig sortir ahir en destinació a Costa Rica.
Hi han dues paraules que podrien definir les illes: bellesa i tranquil·litat. Es lo que primerament s'aprecia en arribar a destí.
Val a dir que per accedir-hi des de Granada ho vaig fer abordant el ferry que enllaça dos cops per setmana (dilluns i dijous des de Granada, i dimarts i divendres des de San Carlos) amb San Carlos, la població costanera mes propera a les illes.
La travessa es una mica llarga - unes 14 horetes de res - ja que surt a les dues de la tarda i arriba a les sis del matí a San Carlos parant per carregar i descarregar viatgers i càrrega vària per San Miguelito i Carrancito (aquest darrer no se segur si es diu així) a la costa del llac.
Però, prèviament i a les quatre hores de travessa - es a dir, a les sis de la tarda - arriba a la illa d'Ometepe.
Illa composta de dos volcans i amb forma de vuit que ja us vaig descriu-re a l'altre entrada.
Com us vaig dir, vaig descartar la estada a Ometepe per no perdre massa temps ja que en vaig quedar mes temps del compte a Granada. Però la veritat, tindria que haver anat, ja que resulta que el hotel-et que se'n diu Cabllito's Mar es propietat del Fernando.
Aquest paio es de Moià i el vaig conèixer fa vuit anys quan vaig ser per Chiapas i Guatemala. Vaig compartir quasi quatre mesos de la meva vida amb ell i hem sap greu no haver-me assabentat abans. Si no, hages valgut la pena passar per l'illa i saludar-lo, passant unes bones estones amb el seu humor àcid i irònic.
Ell ja feia temps que buscava alguna cosa així i ja fa uns cinc o sis anys que va trobar el lloc. També ha trobat el seu amor, una noia d'uns vint anys - ell en te uns 40 llargs - i serà pare dintre de quatre o cinc mesos.
Però quan m'ho va dir l'Israel - l'amo del hotel Catalanica de Mancarron - tenia que tornar enrere, i, la veritat, porto una mica de retard perquè encara hem queda passar per Sud-Amèrica i només tinc quatre mesos per tornar a casa. Per tant, vaig decidir seguir cap a baix.
Una llàstima, repeteixo. Ja hi tornaré quan pugui.
Però seguim en el relat de Solentiname.
Com us deia, las illes son precioses. Natura salvatge i tropical, no gaire explotades i habitades per unes 1000 persones com a molt.
No hi ha gaire turisme però hi han infraestructures compostes per un parell d'hotels petits a Mancarron (l'hotel Mancarrun al poblat principal i el Catalanica a l'altre banda de la illa) i dos hostals a la illa principal - Mancarron -. A l'illa de San Fernando i ha una mitja dotzena de hostals. Tots son força agradables. Una mica mes cars que a terra ferma però hi ha que tenir en compte que a son illes que no hi arriba la electricitat i aquesta la obtenen a força de generadors de gas-oil o amb plaques solars (con ho fa el Catalanica, consulteu la pàgina web www.Catalanica.com) i les provisions no autòctones arriben en barcassa en una travessa de dues hores des de San Carlos. El gas-oil es quasi tant car com a Espanya.
Les illes son per passar uns dies agradables, relaxats, fent excursionetes amb llanxa o a peu per gaudir de la natura i la fauna, amb una mica de festeta, si cal, per les nits al hostal o al hotel juntament amb altres turistes, el personal del hotel i alguns joves locals. Però també ja que tenir en compte que les illes tenen una història interessant.
Ja us vaig dir que Solentiname es el feu de l'Ernésto Cardenal, el mossèn i poeta de la revolta Sandinista. Les illes van acollir la comunitat que va crear ell i el Fernando Guevara com un model de autogestió marxista per a les poblacions pobres del país. Es el lloc on es va crear la "misa campesina" que van cantar els Megia-Godoy com a alternativa cristiana a la església catòlica i dins de la teologia de l'alliberament, tan criticada per la curia romana.
Van impulsar la creativitat artesana dels pobladors, ensenyat-los a desenvolupar la seva gran creativitat en forma de pintura i talla de fusta de balsa per obtenir recursos econòmics.
Al mateix temps van fomentar i crear el cooperativisme, compartint la terra i el treball en comú per construir les vivendes i les infraestructures bàsiques com la distribució de l'aigua, clavegueram bàsic, il·luminació mínima (solar o de generador, com he dit), biblioteca, escola, jardinets i calçades de ciment a les vies principals, per caminar - a les illes no hi han altres vehicles que les llanxes i alguna que altre bicicleta. No hi han carreteres perquè no hi caben ni fan falta -. Tot això a la illa i comunitat "escollida", Mancarron, i una miqueta a la illa de San Fernando.
El problema es que a les illes hi han altres petites comunitats que, ni han tingut recolzament ni han vist ni un duro - encara que fos en forma de material de construcció, plaques solars, etc. - de les donacions que ha rebut la "Fundacion" per part de institucions governamentals d'altres paisos i de col·lectius i ONG's del mon ric.
Un exemple: la fundació ha rebut de Alemanya 800.000 dol·lars aquest any i son destinats a refer la teulada de la església. La església es petita, te uns uns 200 metres quadrats i es rectangular, la teulada es a dues aigües i només es tenen que canviar algunes biguetes i les teules per una coberta mes pràctica que aguanti be el vent i les tempestes. Jo calculo que en total podria costar a Nicaragua com uns 300 ó 400 mil dol·lars ja que la ma d'obra i la direcció es voluntària i comunitària. El conflicte es que no se sap a on va a parar la resta i això porta a pensar en un vici de corrupció amagada sota una capa de "històriques bones intencions".
L'ambició i l'avarícia no té fronteres.
Doncs fins aquí puc seguir. Son quasi les dues del migdia i tinc gana. A la tarda intentaré fer un altre entradeta, o, millor, deixo aquesta com a esborrany i després continuaré...
...
Hola de nou!
Com anàvem?, ah si!, per les cosetes de Solentiname.
Be, després de parlar una estona dels afers de l'amic Cardenal, passaré a explicar-vos coses del lloc on vaig ser allotjat, l'hotel Catalanica.
La mare de l'Israel, la Carme Conejo de la Selva del Camp, amb una gran admiració per la revolta sandinista i, mes concretament, per l'Ernesto Cardenal, va aterrar fa uns quants anys a Solentiname, a la illa de Mancarrón. Poc després i juntament amb la seva germana Virtudes van comprar una parcel·la i van construir una cabana que li van posar nom, com es la tradició a l'illa. El nom escollit va ser Vircarm.
Aquesta cabana després de l'us com a residència en les seves estades a l'illa, va començar a ser llogada a turistes i, posteriorment, ampliada per poder acollir mes gent. Actualment te espai per a vuit persones, cuina i d'altres comoditats que també podeu veure a la pàgina web del Catalanica.
Es situada al costat mateix del moll de Mancarrón i es molt cuca. Es lloga pel preu de 10 US$ per persona i està força be perquè pots portar-te el menjar i cuinar-to tu mateix. Si algun dia torno amb algú, faré per llogar-la.
Fa uns tres anys, l'Israel va anar a viure una temporadeta a l'illa, es va comprar una parcel·la gran a l'altre costat de l'illa i la seva mare va invertir en la construcció de l'hotel Catalanica, una bona opció per passar uns dies ben tranquils i relaxats, fent tours amb l'Àlvaro. L'hotel va ser inaugurat fa un any i mig i les habitacions son noves, netes i ben equipades. Dona gust estar-s'hi.
Be, desprès d'aquesta pausa publicitària començaré a posar-vos al dia dels fets del meu viatge a Costa Rica i a la Fortuna de San Carlos.
Vaig sortir ben d'hora de l'hotel. A les quatre i quaranta vam sortir cap a Mancarrón amb la panga de l'hotel per agafar la barca col·lectiva que sortia a les cinc. Vaig arribar a San Carlos una mica abans de les vuit i, després de canviar la moneda de Córdobas a Colones i esmorzar, vaig anar a la duana per fer el tràmit de sortida i agafar la panga cap a el Rio Frio fins a Los Chiles, ja en territori costa-riqueny.
Però hi avia un problema, la duana era bastant plena de gent - turistes i locals - i només hi havia un funcionari nicaragüenc. Total, la panga de les 10.30 era quasi plena però encara hi cabia gent quan va marxar per que el funcionari estava fent els rebuts de la gent i de la càrrega i no van poder embarcar mes passatgers. La barca tenia de sortir a l'hora exàcta perquè l'exercit així ho manava i perquè l'amo de la barca amb deu dol·lars de cadascun dels passatgers que ja hi eren al lloc, ja guanyava prou.
La següent barca sortia a la una i mitja hi avia gent que tenia que agafar l'autobús cap a San José (capital de Costa Rica) a les tres de la tarda. Una mica justet, ja que el trajecte pel riu es d'una hora, aproximadament i, amb els tràmits duaners a Costa Rica no donava temps d'arribar a la terminal i agafar-lo.
Total, uns quants vam decidir pagar una mica mes - 17 dol·lars, 200 per barca dividit entre dotze - i llogar una barca privada. Vam tindre sort i abans de la una ja estàvem a la terminal. Car però ràpid, ja que la panga era mes petita i tenia un bon motor.
Jo vaig poder agafar un bus que anava a Ciudad Quesada cap a la una i mitja, i allí vaig agafar un bus cap aquí, a la Fortuna de San Carlos. Vaig arribar a les 7 de la tarda.
Val docs, per avui ja n'hi ha prou, només comentar-vos que vaig conèixer un altre parella de mexicans, ella es periodista - l'hi encanta la pàgina web Kaosenlared - i ell es psicòleg. Ella es de Monterrei i vol canviar de residència degut al alt nivell de violència que viu la població per part dels narcos. Ja han matat a alguns coneguts i ella, com a periodista jove i canyera, es un objectiu mes que probable. No es vol jugar la vida.
Vam tindre una conversa molt interessant i llarga al "ranxo" de l'hotel sobre el tema ja que volien caminar i hem van trobar justament quan jo tornava de Mancarrón, on eren ells, cap a l'hotel i van decidir acompanyar-me i dinar amb mi i l'Israel.
Es va mostrar força interessada pel Pèsol Negre i jo la vaig animar a que i col·laborés. Només va trobar la pega de que majoritàriament el Pèsol es escrit en català. Però ella sap francès, italià, angles i portuguès a més del castellà. No crec que tingui cap problema en entendre'l.
Des de aquí un petó per l'Emma i el seu company (que hem perdoni però no recordo el seu nom, ho sento).
Vinga, ja n'hi ha prou. A reveure!
Salut i petons per a tothom!
Enric
PD: Ostres!, m'oblidava de comentar-vos que vaig col·laborar en la "botadura" d'una embarcació comunitària per el poblat de Sector Guevara - vegeu les fotos -, un dels discriminats per l'Ernesto i la seva fundació on la gent de l'hotel hi col·laboren amb lo que poden. Va ser divertit i me'n sento orgullós.
També m'he deixat d'explicar-vos que pel riu San Juan era per on navegaven els vaixells espanyols carregats amb or i d'altres riqueses i, per tant, objectiu de cobdícia dels pirates mes històrics (Morgan i cia.).
Ells pujaven pel riu, travessaven el llac i saquejaven Granada i León, les principals ciutats de la zona. Els espanyols van fortificar el riu amb varis castells i llocs de guaita.
Una història interessantísima complementada amb que la zona entre el llac i el pacífic era on es va pensar en principi el canal per unir els dos oceans però no es va fer perquè la tecnologia de l'època no sabia com salvar els 2 metres i mig de diferència entre el llac i l'oceà Pacífic.
Ara sí. Fins un altre.
Enric.
diumenge, 7 d’agost del 2011
GRANADA M’ATRAPA… ALLÀ ON SIGUI.
Hola a tothom!
Encara soc a Granada, la ciutat (de les que he vist) mes bonica de Nicaragua.
La raó es ben senzilla, el barco que va a Ometepe – la illa dels dos volcans – i a Solentiname – illes tropicals al sud del llac – surt dijous i dilluns. El dijous l’Alessandro tenia un concert a un restaurant/bar de la ciutat i el volia veure. Això m’ha obligat a quedar-m’hi uns quants dies mes en aquesta preciosa ciutat.
Realment ho faig de bon grat ja que tant la casa on soc hostejat, la gent amb la que comparteixo l’espai i l’amabilitat de l’staff (pocs però eficients) fan que la estada mes llarga en una etapa, de les que he fet fins ara, sigui un plaer. Ja espero el dilluns per anar cap a Solentiname i Ometepe queda pendent per un altre volta.
Ahir vaig conèixer un parell de nicaragüencs i vam estar parlant durant molta estona de moltes qüestions. Deixant a part que eren partidaris del Madrid, reconeixien, com es lo normal, la immensa qualitat dels jugadors del Barça i no amagaven la seva admiració cap a el seu futbol. Però no nomes vam parlar de futbol, això va ser la introducció cap a temes mes profunds on ells tenien curiositat i la seva opinió formada. Es una llàstima però no recordo els seus noms, nomes se que un era advocat i l’altre metge, per tant, tenien força cultura i la seva conversa era interessant.
Ells s’estranyaven que els jugadors de la selecció espanyola – del darrer mundial – portessin d’altres banderes que no fossin l’espanyola i no ho entenien. Aquí vaig tindre d’explicar el fet que Espanya no ha sigut mai una nació unificada ja que els castellans mai no han acceptat el fet que el país es una nació de nacions i sempre han volgut eliminar les altres cultures del país per imposar la seva. Els hi vaig fer el paral·lelisme amb el fet de l’actitud dels conqueridors d’América envers les cultures indígenes que van trobar i van comprendre el fenomen de les altres banderes i d'altes sentiments nacionals en qualsevol celebració esportiva i/o cultural a Espanya.
Això ens va portar al fet actual de la invasió que fa el capitalisme nord-americà en els pobles de centre-américa. En si es alguna cosa semblant a lo que parlàvem abans però mes subtil. El fet es el mateix, l’enriquiment d’uns quants en detriment de molts, imposant la seva cultura per tal de vendre els seus productes mes fàcilment. Tot porta a les raons econòmiques i res mes, el poder es pot delegar a aliats fidels.
Ja que tenir en compte que la escalada de violència que pateixen països com Mèxic, Guatemala, Hondures i el Salvador te unes profundes raons econòmiques i de control total.
Quan vaig estar a Hondures, el govern de el país va denunciar que els contenidors que van decomissar a la frontera carregats amb moltíssimes armes (fusells d’assalt, semiautomàtics, llançagranades, bazuques, llançaflames, munició diversa, etc...) i destinats al clan dels Zetas mexicans - controladors de bona part del negoci i contraban de drogues i persones -, provenien dels EEUA i Rússia. Eren armes usades pels seus exèrcits durant la guerra freda.
Això fa pensar en una intencionalitat de desestabilització dels països del àrea d’una manera molt indirecta ja que les formes del passat, com ara els cops d’estat, ja no son possibles per la pressió internacional. El fet de mantenir els estats del pati de darrera amb continua pressió per la violència fa que una penetració dels “bons gringos” en la estructura tant militar com política sigui mes ben vista. Es una manera de fer el camí planer força rebuscada però real (la història en va plena).
La altra arma usada es la televisió. Es pot veure la mateixa TV a tota centre-amèrica, de factura nord-americana i mexicana (franquícies EUA) amb desconnexions locals per la publicitat. Tothom (o quasi tothom) te TV per cable consumeix els mateixos programes. La televisió combinada amb la religiositat de la població, de la qual ja us vaig parlar en altres ocasions, son els principals cavalls de Troya per crear la consciencia de la forma de vida "correcte" i assenyada.
Un altre llança clavada es la telefonia mòbil. L’accés i els preus varien segons el país, però fins i tot els adolescents tenen mòbil propi (com a Europa). Els països en que aconsegueixen un arrelament mes profund amb el temps, nomes tenen que pujar les tarifes d’acord entre totes les companyies, i comencen a acaparar beneficis d’una forma exagerada. Si això li sumem el cada cop mes baix cost en la producció i el manteniment, el negoci es escandalós.
Aquí vaig introduir la meva teoria de que la actual crisi econòmica mundial ha sigut provocada per les mateixes raons. Aquesta conclusió la vaig reafirmar el dimarts passat quan vaig veure un documental titulat “Costa Rica, S.A.”. En ell es relatava com van anar les negociacions del TLC (Tractat de Lliure Comerç) entre Nord-América i Costa Rica. Era esfereïdor quan descrivien com el tractat imposava lleis al país (Costa Rica) que anul·laven de fet bona part de la seva sobirania, deixant la seva constitució com una llei menor i gravant amb costosíssimes multes la violació de qualsevol article, sempre a favor i de manera descarada cap a les companyies comercials dels EEUA. Tindríeu de veure’l.
Si us adoneu, la crisi d’Europa porta cada cop mes a la privatització de serveis indispensables en el model de la societat de benestar. Ja van començar abans de la crisis fent dels estudis universitaris una mercaderia enfocada a la “prosperitat econòmica” amb el tractat de Bolonya. Ara esta clar que lo que ells voldrien es que el sistema sanitari acabes en mans de les asseguradores privades i també volen (i ho estant aconseguint) eliminar els drets laborals en pro d’una “competitivitat” amb països de l’àrea asiàtica impossible d’aconseguir.
Lo que volen es una ciutadania transformada en consumidors, amb una bona part de la població dividida entre els que tenen treball i els que no, per mantenir la por constant a perdre tot allò que costa tant d’aconseguir. Que siguin esclaus dels bancs i de les companyies energètiques eliminant qualsevol acte d’autogestió – si cal, criminalitzant-lo -, i unificant les cultures perquè no sigui possible un altre forma de viure que la que ells ens venen. Volen tindre un control absolut dels estats i dels seus governs i, mitjançant la farsa de les eleccions, vendre’ns que no hi ha cap altra opció “civilitzada” i “racional”. Volen un negoci perpetu per acaparar riquesa de forma continua. Tenen molt, mes de lo que es poden gastar en moltes vides, però en volen encara mes. Molts son religiosos però no tenen gens de cristians ja que la ambició i la avarícia son el seu modus vivendi.
Tinc de demanar disculpes. He estat parlant dels EEUA com els dolents de la pel·lícula, però lo cert es que no nomes es aquest país. La realitat es que els culpables de tot son els neo-lliberals, quasi reis absolutistes de la economia mundial.
En fi. Avui us he sermonejat de debò, però ho faig indirectament ja que no tinc connexió a internet i estic escrivint-vos des de el Word (de Microsoft) en el meu laptop Samsung (multinacional japonesa) abans de enviar-vos-ho per Internet (invent de l’exèrcit nord-americà) mentre hem fumo algun que altre Belmont (tabac nicaragüenc o hondureny de la British-Américan Tobacco, com tot el tabac del continent i bona part del mon). Per sort el cafè es natural i de producció i distribució 100x100 nicaragüenc.
Vinga, a reveure!.
Salut!
Enric
dimecres, 3 d’agost del 2011
LEÓN I GRANADA, ENTRE LIBERALS I CONSERVADORS
Molt bones, estimades/ts seguidores/rs!
Ahir vaig arribar a la conservadora Granada, una ciutat colonial, turística i molt visitada per espanyols, nord-americans i d'altres parts del "guiri", incloent-hi d'altres països d'Amèrica.
La veritat es que es una ciutat agradable, plena d'allotjaments i restaurants de diversa tipologia, qualitat i preu. A mes tenen seu consular Espanya i Itàlia - que jo hagi vist - i compte amb nombrosos tour-operadors deguda a la variada oferta de volcans, reserves naturals, llacunes cratèriques, illes tropicals, el llac mes gran d'Amèrica (el llac Nicaragua o Cocibolca) i la costa del Pacífic. Està molt ben situada i força cuidada - al menys el casc històric -, i també fa força calor.
Hi estaré uns dies per aquí perquè he trobat un lloc amb ambient força agradable i molt barat. Es el lloc mes econòmic en que m'he allotjat en tot el viatge. El hostal se'n diu Casa Abierta i, si be es una mica apartat del centre - es a uns 10 minuts caminant tranquil, per la calor mes que res - es bastant a prop del llac d'on surten els vaixells cap a Ometepe, una illa en forma de 8 on cada part del vuit es un volcà i on hi ha força "vidilla" turística.
Ja us he comentat que hi seria uns dies per aquí, potser no mes de tres o quatre, perquè desprès agafaré el barco (es lo mes probable) i me'n aniré a Ometepe o, potser, mes enllà, a Solentiname, un altre grup d'illes mes al sud on un català ha inaugurat un hotelet que se'n diu "Catalanica" - pels que no ho pillen, combinació de català i nica, de nicaragüenc). Crec que seria agradable i es dins del meu pressupost. Costa uns 25$ diaris pero tens habiti privada amb bany i ventilador i els àpats del dia inclosos. M'ho estic pensant...
Solentiname es un lloc per relaxar-se i gaudir de la natura que envolta la zona, a mes de ser la seu de la fundació de l'Ernesto Cardenal, l'eclesiàstic que va esbrocar el finat papa Juan Pablo 2 quan aquest va prendre partit iva lluitar junt als guerrillers del FSLN, dins de la tant elogiada i criticada "teologia de la liberación".
D'aquest últim personatge he escoltat crítiques desfavorables per part de gent d'aquí, però, en general, tenen força respecte cap a la seva persona i, sobretot, un bon prestigi internacional que nodreix econòmicament la fundació i, segons els crítics, la seva butxaca privada. En fi, si m'assabento d'altre cosa, us ho dic.
Com us he dit mes a dalt he trobat forces espanyols, sobretot bastants noies valencianes i també una noia de Mallorca que es diu Àngela que porta un temps per aquí i espera quedar-se una temporadeta. També he conegut a Alessandro, un noi sicilià-nicaragüenc que es dedica a la música, i no ho fa gents malament. La resta d'habitants de la casa son el noi encarregat de l'hostal - l'amo ha marxat de vacances uns dies a Ometepe - i la senyora de la neteja. També i ha una noia estrangera que encara no se de quin país es i el gos de l'Alessandro, un gos de la raça inca, bastant especial perquè no te pel, es negre i es patrimoni del Perú de on actualment no se'n pot treure cap exemplar.
El "Chilano" (que així se'n diu), va néixer a la illa d'Ometepe que es on ha viscut força temps l'Alessandro i per això el te adoptat. Si us agraden els gossos pero no us agrada el pel que deixen i la olor que desprenen, aquest us encantaria ja que no te pel - com ja he dit -, no fa pudor - els altres gossos se'l miren de forma rara - i te un aspecte magnífic, semblant a un doberman creuat amb Anubis, l'antic deu egipci. Es molt antic i sembla que va ser el gos dels jerarques inques.
Avui per fi he pogut cuinar una miqueta i m'he atrevit amb el "pollo a la Veracruzana" que feia tants dies que no cuinava ni menjava. Ha sortit bastant bo però el xile jalapenyo de Nicaragua es poc picant i l'hi ha faltat el toc mexicà que requereix. Seguirem intentant fer d'altres plats... però espero que no hem passi com hem va passar a Oaxaca, on vaig fer un "arroz con camarones" però vaig escollir malament el colorant i hem va sortir color lila, a l'estil Ferran Adrià vaja.
Vinga companyes i companys, aquí us deixo. Seguirem la crònica un altre dia...
Salut i... bona cuina!
Enric
PD: Necessito el nom d'usuari de l'Skipe del Trancadis. Comenteu-li a l'Alex que me'l faciliti per la meva adressa de correu elèctric i així ens podrem veure les cares en directe algun dia amb la clientela del bar.
Ahir vaig arribar a la conservadora Granada, una ciutat colonial, turística i molt visitada per espanyols, nord-americans i d'altres parts del "guiri", incloent-hi d'altres països d'Amèrica.
La veritat es que es una ciutat agradable, plena d'allotjaments i restaurants de diversa tipologia, qualitat i preu. A mes tenen seu consular Espanya i Itàlia - que jo hagi vist - i compte amb nombrosos tour-operadors deguda a la variada oferta de volcans, reserves naturals, llacunes cratèriques, illes tropicals, el llac mes gran d'Amèrica (el llac Nicaragua o Cocibolca) i la costa del Pacífic. Està molt ben situada i força cuidada - al menys el casc històric -, i també fa força calor.
Hi estaré uns dies per aquí perquè he trobat un lloc amb ambient força agradable i molt barat. Es el lloc mes econòmic en que m'he allotjat en tot el viatge. El hostal se'n diu Casa Abierta i, si be es una mica apartat del centre - es a uns 10 minuts caminant tranquil, per la calor mes que res - es bastant a prop del llac d'on surten els vaixells cap a Ometepe, una illa en forma de 8 on cada part del vuit es un volcà i on hi ha força "vidilla" turística.
Ja us he comentat que hi seria uns dies per aquí, potser no mes de tres o quatre, perquè desprès agafaré el barco (es lo mes probable) i me'n aniré a Ometepe o, potser, mes enllà, a Solentiname, un altre grup d'illes mes al sud on un català ha inaugurat un hotelet que se'n diu "Catalanica" - pels que no ho pillen, combinació de català i nica, de nicaragüenc). Crec que seria agradable i es dins del meu pressupost. Costa uns 25$ diaris pero tens habiti privada amb bany i ventilador i els àpats del dia inclosos. M'ho estic pensant...
Solentiname es un lloc per relaxar-se i gaudir de la natura que envolta la zona, a mes de ser la seu de la fundació de l'Ernesto Cardenal, l'eclesiàstic que va esbrocar el finat papa Juan Pablo 2 quan aquest va prendre partit iva lluitar junt als guerrillers del FSLN, dins de la tant elogiada i criticada "teologia de la liberación".
D'aquest últim personatge he escoltat crítiques desfavorables per part de gent d'aquí, però, en general, tenen força respecte cap a la seva persona i, sobretot, un bon prestigi internacional que nodreix econòmicament la fundació i, segons els crítics, la seva butxaca privada. En fi, si m'assabento d'altre cosa, us ho dic.
Com us he dit mes a dalt he trobat forces espanyols, sobretot bastants noies valencianes i també una noia de Mallorca que es diu Àngela que porta un temps per aquí i espera quedar-se una temporadeta. També he conegut a Alessandro, un noi sicilià-nicaragüenc que es dedica a la música, i no ho fa gents malament. La resta d'habitants de la casa son el noi encarregat de l'hostal - l'amo ha marxat de vacances uns dies a Ometepe - i la senyora de la neteja. També i ha una noia estrangera que encara no se de quin país es i el gos de l'Alessandro, un gos de la raça inca, bastant especial perquè no te pel, es negre i es patrimoni del Perú de on actualment no se'n pot treure cap exemplar.
El "Chilano" (que així se'n diu), va néixer a la illa d'Ometepe que es on ha viscut força temps l'Alessandro i per això el te adoptat. Si us agraden els gossos pero no us agrada el pel que deixen i la olor que desprenen, aquest us encantaria ja que no te pel - com ja he dit -, no fa pudor - els altres gossos se'l miren de forma rara - i te un aspecte magnífic, semblant a un doberman creuat amb Anubis, l'antic deu egipci. Es molt antic i sembla que va ser el gos dels jerarques inques.
Avui per fi he pogut cuinar una miqueta i m'he atrevit amb el "pollo a la Veracruzana" que feia tants dies que no cuinava ni menjava. Ha sortit bastant bo però el xile jalapenyo de Nicaragua es poc picant i l'hi ha faltat el toc mexicà que requereix. Seguirem intentant fer d'altres plats... però espero que no hem passi com hem va passar a Oaxaca, on vaig fer un "arroz con camarones" però vaig escollir malament el colorant i hem va sortir color lila, a l'estil Ferran Adrià vaja.
Vinga companyes i companys, aquí us deixo. Seguirem la crònica un altre dia...
Salut i... bona cuina!
Enric
PD: Necessito el nom d'usuari de l'Skipe del Trancadis. Comenteu-li a l'Alex que me'l faciliti per la meva adressa de correu elèctric i així ens podrem veure les cares en directe algun dia amb la clientela del bar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)