Estimats amics, amigues i seguidors:

Desprès de més d'un any de no donar-vos notícies, avui tinc forces per escriure i descrivir-vos lo que sento.
Ja fa molt des de que vaig arribar del meu inconclus viatje. Segueixo sobrevisquent a Sallent, el meu estimat poble d'acollida des de fa uns quants anys. Com ja sabia, al tornar del viatje em trobaria en situació d'atur laboral... però no tinc por. La meva vida es meva i és la única propietat que vull preservar. Ara em dedico a gastar-la.
Parlan de gastar... la gasto donant tot lo bo i lo dolent que hi ha en mi.
En aquests moments i desprès d'un petit periode depressiu - uns quants mesos - soc feliç!.
I soc feliç per desgràcia. M'explico. Desde que en soc conscient del mon on visc, he lluitat, he patit i he treballat per tot allò que jo creia just. Vaig passar per alguns partits polítics però molt aviat vaig veure que la Utopia de l'Anarquia era l'únic per lo que valia la pena lluitar.
Aquest punt de vista del mon em va portar a denunciar injustícies com ara la especulació, la conculcació dels drets laborals, la visió mascliste de la nostre societat, la defensa de la terra i de la vida que conté, els abusos del capital sobre pobles lliures del mon, les guerres montades per interessos económics, la corrupció que ens envolta per tot arreu... i, com va dir un altre barbut, "la història ens ha donat la raó".
Be, la llista es molt llarga, i he d'afegir la meva lluita particular per eliminar de mi mateix els "tics" provinents de l'educació rebuda. No sempre amb éxit, però em puc vanagloriar d'haber aconseguit erradicar bastantes coses.
Soc ateu (amb apostasia inclosa), considero a les dones persones naturals (potser amb algun dret de vida més que jo), estimo qualsevol animal, planta, terra i pedra com m'estimo a mi mateix (i lluitaré, mentre tingui forces, fins el final perquè tinguin el dret d'existir allà on vulguin), he viatjat una mica (tant sols per descubrir que l'ésser humà - un animal més - te dret a viure allà on pugui o li plagui (sempre que respecti a tots els animals, plantes, terres, pedres i aigües). Intento tenir-me respecte a mi mateix, però no sempre ho aconsegueixo...
Tinc 51 anys però encara no he perdut la meva capacitat d'estimar. Però estimo d'una manera que tant sols jo mateix sento. Sé que algunes persones i animals ho perceben, pero es una felicitat interior meva. Així i tot, intento expresar-la i abocarla al meu exterior.

Be. Encara tinc coses a dir i espero tindre'n ganes un altre dia de explicar-vos-las. Però per avui ja en tinc prou.

Salut!
Enric

PD: Espero que aquest blog segueixi viu, al menys desitjo que les meves reflexions no portin a parlar nomès de mi. Salut de nou!

DE ROSARIO A BONS AIRES (UN MES DESPRÈS DE TORNAR)

Hola gent! (...i amics, amigues i d'altres formes humanes que es relacionen interactiva-ment amb mi).

Soc de nou amb vosaltres... però... GRACIES ALBERT! (me'n oblidava, ja us ho explicaré al final).

Be, us vaig deixar a Rosario, la pàtria del senyor indiscutible de... (trieu la millor opció):
    - 1. Del màrqueting de l'esport "pilotapèdic"...
    - 2. Del màrqueting "revolucionari"...
    - 3. De la màgia del esport anomenat futbol...
    - 4. De la esperança humana en els propis humans.

Tant se val la opció que escolliu, no us a tocat la grossa... o sí?.
Però el fet que jo passes per la ciutat de Rosario no te mes valor per a vosaltres que el que un conegut vostre  un dia va ser-hi.

Deixem-nos de romanços.  A Rosario, si algun dia hi passeu, hi han coses per veure. Una ciutat com tantes com les que heu vist però amb l'encant i la màgia de l'Argentina. Prop del Rio de la Plata, amb una platja i un passeig marítim que se'n diu Catalunya (si, com la terra que trepitgem), un "magnífic" i - com es habitual - megalomaniaca monument a la bandera del país Argentí i una arquitectura neoclàssica modernista i post-modernista que agradarà als habitants dels barris de l'eixample i Gràcia.
A part 'això cal afegir una humanitat que l'habita molt cosmopolita, amable i acollidora.
No es poca cosa, tal i com son els temps que estem passant.

Cal dir que el nivell cultural de els argentins es força elevat i es fàcil conèixer gent que, degut a la barreja identitària immigrada i la història passada i recent del país, sap conversar de tots els temes passats i futurs de TOT el mon. Grans conversadors, vatua qui!. (Això val per a la gran majoria dels habitants de la terra nomenada Argentina).

Estic recordant amb enyorança uns dies passats que, de moment, no hi tornaran. Però... ho sento, ara no hi arribo a rememorar gaires coses mes de Rosario a part de les boniques vetllades als albergs on un tenia bar hi hi passava cada dia... mes que res per una de les xicotes que hi treballaven, i l'altre era on hi dormia i era on vaig conèixer mes gent i on els matins i les nits eren mes edificants i creatives. La resta van ser passeig i caminades per la ciutat "antiga" on les empremtes del ferrocarril desmantellat comparteixen espais verds amb els ciutadans. En fi, si hi aneu, no hi busqueu gran cosa - ni tant sols espereu res dels llocs on l'Ernesto va residir -, però val la pena respirar els seu "bon aires" a la vora del Rio de la Plata. Queda dit.

Desprès de Rosario vaig encaminar les meves passes cap a Buenos Aires de nou, una darrera etapa que no surt reflectida al mapa de ruta d'aquest "llarg viatge de vida", i ara toca parlar de la meva "pobre" experiència a la capital de la Argentina. All`vaig.

Tot lo que ve en endavant es la meva conclusió, si mes no es podria qualificar de "ignorància incognitiva". Si em "veten" la entrada al país, es culpa... meva?. Ja veureu, llavors opineu.

A Buenos Aires, com ja sabeu, ja hi vaig ser-hi despès de la meva mini-estança a Perú, mes concretament a Lima. Però ja us vaig comentar que us en parlaria mes curosament de la meva visió d'aquest petit país dins d'un altre país mes gran, al qual "representa" -, segons l'actitud deduïda dels "porteños".
Si companyes i companys, Buenos Aires es a la Argentina com "Nova Iork" (així, en català) es al mon. Buenos Aires o es de tots o no es per ningú. I no per res, però els "portenys" ho son tot dins del seu univers.

Si que l'Argentina es un país molt gran, ric i ple, però el seu port USB (per allò dels endolls, ja sabeu) cap a el mon no mes te una entrada i, sense permís dels bonaerenses, no hi ha sortida. I per ells es un orgull... i no es un país comunista, no.

M'explico, Buenos Aires es "només" Buenos Aires CF (capital federal). Mes enllà de la autovia General Paz se'n diuen "provincias", tot i que l'àrea metropolitana s'estén alguns quilometres a totes direccions. Es com si Barcelona es consideres Barcelona autèntica fins a la Plaça de Catalunya, Plaça Espanya i Sant Andreu del Palomar. La resta son "els afegits", es a dir, ciutadans de segona, sense cap dret a opinió ni d'intervenció a la seva "acollidora" megalòpolis de 13 milions d'habitants. L'autopista fa de mur de la vergonya entre els da la "capital" i la resta del mon. Però, com heu deduït, això s'estén a la resta del país.
Tot lo dit es fruit de converses vàries mantingudes a peu de carrer i a casa de la meva amiga, on vaig residir aquests dies. Potser estic equivocat, que algú m'ho digui, si us plau.

Però jo, persona que vol pensar que tothom es bo (digueu-me idiota), crec que el govern que governa a la Casa Rosada, governa per tots els Argentins i, espero i desitjo, que això sigui un fet real. El país sud-americà nomenat Argentina ho necessita.

Per un altre costat, Buenos Aires tampoc te gaire cosa a envejar a qualsevol ciutat europea o americana. Si que es veritat que el seu emplaçament - un continent no gaire maltractat per la epidèmia humana i, dins del continent, en un lloc privilegiat a prop d'un cabalós riu i a l'abric del oceà Atlàntic - es encara formós. Te poblacions - no, barris no, ja sabeu per que - a les afores força bonics i encantadors. Com ara el municipi del Tigre, un lloc que encara s'escapa de qualsevol descripció habitualment acceptada de metròpoli urbanitzada.

El Tigre es una població situada als l'antic meandres del Rio de la Plata. Si bé l'antic assentament era a la terra ferma, actualment quasi totes les petites illes sedimentàries del riu son habitades. Unes amb barraques o petites construccions de fusta i d'altres amb autèntics palaus, palauets i conjunts vacacionals i d'esbarjo de diferents fortunes, fortunetes i col·lectius (profesionals, gremials, etc.) respectivament.
La gent que hi viu es molt variada i, de vegades, molt interessant. Molts no tenen ni llum ni aigua potable a l'abast però... viuen en una illa!, i a prop de la capital. Que mes volen!.
Es un lloc maco per viure-hi. Veieu les fotos i les filmacions i ho podreu veure. Ostres!, ara que me'n recordo, no vaig recordar-me'n d'agafar la càmera!. Mira que soc burro!... Mireu el GoogleMaps o aneu-hi, apa!.


He de constatar que si vaig anar va ser acompanyat d'una guia magnífica, una "portenya" de soca arrel com la meva amiga Mónica i el seu net Lisandro, un vailet de no mes de quatre anys - no ho recordo be -, que, per fi!, va voler sortir de casa una estoneta per sobre dels problemes que te (la Mònica, no el nen, es clar). Gràcies Mònica!. Ah!, i un gran petó per a la Mariana.

La resta de Buenos Aires, doncs a part del barri de San Telmo... no ho vaig conèixer. Caldrà tornar-hi... si em deixen desprès de lo que he escrit, es clar.

Val, fins aquí acabo per avui... no sense abans aclarir lo de l'Albert.
Ell ha sigut l'espurna que em faltava per seguir aquest bloc, avui l'he visitat, juntament amb els meus ex? companys de feina i m'ha fotut una mica de "bronca" per no acabar lo ja començat en aquest blog. Per tant, acabo com he començat aquest escrit...

Gràcies Albert! (ell ja sap qui es).

Fins a la propera...

Salut i alegria!, que el 2012 serà prou dur sense somriures...

Enric

PD: La tornada serà el darrer escrit del viatge, desprès vindran les conclusions.