DE HONDURAS A "NICARAGUA, NICARAGUITAAA..."

Estimats i estimades amics i amigues:

Com que ja fa dies que no us explico res, aquí van algunes històries mes.

Ja vaig comentar que després de passar uns dies a Comayagua anava cap a Valle de Ángeles, un poblet petit (com Sallent) i bastant turístic, on hi han innumerables botigues d'artesania i es al costat de la reserva natural de "la Tigra".
Aquesta reserva es importantísima per la capital d'Honduras - Tegucigalpa - ja que es la font on es genera l'aigua potable de la ciutat i es alhora el pulmó verd de la regió.
Malauradament només vaig estar de passada un dia a la reserva pero vaig constatar que està ben preparada per rebre el ecoturisme.

L'accés es per el poblet de San Juancito, poble que fins els anys 50 va ser miner ja que allà - a la muntanya - hi tenia la seu la "Honduras-New York minning company". Aquesta empresa es va instal·lar a principis del segle XX per extreure l'or i la plata que hi havia a les entranyes de la muntanya. Per sort no van fer cap explotació a cel obert i no van destrossar gaire l'ecosistema.
Van marxar quan van considerar que no hi havia extracció rentable però van deixar unes mostres d'arquitectura minera i urbana interessants.

Per anar-hi des de Valle de Ángeles hi ha que agafar un bus cap a San Junacito, baixar-se a la part d'a baix del poble i caminar una hora - de pujada contínua - fins a la mina i cap al centre d'interpretació. Allà dalt hi ha una parella d'alemanys que lloguen cabanyes - hi son des de fa 13 anys - i el mateix centre d'interpretació fa les funcions d'alberg.
També hi han "pulperias", que es com per Hondures i Nicaragua anomenen a les botiguetes on venen de tot. Es d'agrair ja que després de pujar la costa cal quedar-s'hi per poder llevar-se cap a les 5 del matí per anar a veure tota la fauna de la zona.

Hi han quetzals, faisans, tigrillos (ocelotes), chanchos salvajes (com jabalís), serps i moltes altres criatures no humanes que encara sobreviuen en aquests petits racons de mon. Vaig poder donar una volteta però no hi vaig ser-hi molta estona ja que tenia que agafar el bus de tornada a Valle de Ángeles.
Si algun dia hi torno ja faré per quedar-m'hi uns dies allà dalt. De moment ja he conegut un altre lloc interessant.

Es curiós com només a uns 20 km. d'una de les ciutats mes perilloses de centreamèrica hi hagi racons tan idíl·lics com la reserva de "la Tigra" i pacífics i tranquils com Valle de Ángeles.

Val, ja us he fet cinc cèntims de la meva darrera estada a Hondures, ara cal que us comenti la meva entrada a un país que feia anys que volia anar, la meva estimada Nicaragua. Aquí comença la segona part d'aquest llarg comentari. Us ho devia...

Vaig sortir de Valle de Ángeles fa tres dies. Vaig agafar el bus fins a Tegu i allà vaig anar en "rapidito" fins a Villas del Sol on vaig tornar a agafar el bus fins a Danlí - val a dir que estava fent servir els transports mes populars i econòmics de la zona Els "rapiditos" son minibusos relativament moderns, però els autobusos son els típics transports escolars d'EEUU, grocs i tunejats, molt vells però relativament nets -. De Danlí vaig anar a "el Paraiso", la darrera població abans d'arribar a la frontera de "las Manos". Allà vaig agafar el darrer bus fins a la frontera.
Sortint de Valle a les 9 del matí, vaig creuar la frontera a les 3 i mitja de la tarda.
Un cop fets els tràmits duaners, Vaig agafar el bus fins a Ocotal i allà  un altre fins a Estelí, la primera parada a Nicaragua. Vaig arribar passades les 7 de la tarda. En total deu hores de viatge seguit i sense parar. No patiu, a Danlí vaig poder dinar un "almuerzo típico" composat per arroç i frijoles - "gallopinto" li diuen -, amanida i una cuixeta de pollastre.

Aquest viatge el vaig fer per menys de 6 eurus. El transport turístic costa mes o menys uns 35 eurus però val la pena fer-ho com ho vaig fer ja que vaig poder conèixer molta gent i vaig tenir converses força interessants, que es una part molt important (si no la que més) del meu viatge.

A Estelí he estat només dos dies. La ciutat està envoltada de reserves naturals i caldria estar-s'hi un parell de setmanes per veure-las amb l'atenció que es mereixen. Això, les fàbriques tabaqueres i la història son els principals valor d'Estelí.
Per altra banda, la ciutat guarda ben poc patrimoni arquitectònic ja que va ser seu dels principals combats entre el FSLN i la guardia nacional durant el conflicte revolucionari de finals dels 70.
La van deixar ben destroçada la pobreta.

Vaig visitar el "Museo de Héroes y Mártires" (sencillet, com una exposició de les nostres), el "Museo de Antropología e História" (molt deixat, sense catalogar i pendent de que es construeixi una seu mes segura i digne) i vaig comprar tabac, concretament purets petits dels que a mi m'agraden.
Fins aquí la meva visita llampec a Estelí.

Ahir vaig sortir cap a les 9 del matí en direcció a Leon, el lloc on soc ara mateix.

Vaig arribar cap a les 2 del migdia i, després de dinar vaig començar a buscar on allotjar-me.
Després de passar per 4 albergs diferents i que eren plens vaig trobar lloc en un cinquè per parar-hi només una nit, ja que hi havia un grup que van anar a fer una ruta pels volcans i tornaven avui i l'alberg quedava ple de nou.
Per sort, mirant per internet vaig aconseguir reservar en el lloc on soc ara mateix, l'hostal Colibrí.

A Leon hi estaré uns quants dies ja que la ciutat val la pena. Arquitectura colonial, museus, volcans i seguretat (com a tota Nicaragua) son els valors que fan atractiva la ciutat. El factor relativament negatiu es que fa calor ja que es situada prop del mar i de les platges del Pacífic nicaragüenc. Però alhora es un atractiu mes.

Tant Leon com Estelí eren les ciutats que mes van recolzar al FSLN. Son les ciutats d'esquerres de Nicaragua. La revolta estudiantil de Leon va decantar favorablement la balança cap els revolucionaris, a mes de ser el proveïment mes importat de efectius humans al FSLN. Els "muchachos" era com els anomenaven la gent del poble.

Vinga, us deixo de moment i espero poder ampliar la informació amb les moltes fotografies que penso fer.

Fins un altre.

Salut!

PD: El Marc hem pregunta si llegeixo els comentaris. Es clar que si!, es una agradable sorpresa quan obro el bloc i confirmo la vostra atenció. Encara que hi hagi moments que hem sento sol, se que vosaltres m'acompanyeu, encara que sigui electrònica-ment.
Petons i abraçades electròniques per a tots i totes.

INCREÏBLE HONDURAS... TELA COMO HAY AGUA,,,

Bona nit amigues!

Soc aquí de nou per parlar-vos de lo que jo estic vivint en el meu viatge escandalosament variable.

En aquest moment soc de nou a Comayagua, una ciutat colonial de Hondures.
Va ser la capital de la província de la "Nueva Valladolid" fins al 1821, any de la independència de Espanya (ahhh... quin anhel mes català, i alhora, tant antic!).

Va seguir sent capital del nou país alternativament amb Tegucigalpa fins que el 1887 aquesta última va ser la capital definitiva, gràcies als militars "liberals" que quasi la van destruir per que les seves propietats no eren aquí.

Actualment el govern vol revitalitzar l'antiga herència colonial enfocant-la cap el turisme i, amb ajuts de la cooperació governamental d'Espanya, la està restaurant per fer-la mes atractiva turísticament.

Encara li falten uns 2 anys d'obres (calculo jo), però van a bon ritme.

La ciutat es bonica i te - com no! - un important patrimoni d'esglésies. Amb el temps i, si no canvien gaire les cose,s tindran una bona font d'ingressos turístics.

Al començament de aquesta entrada he dit que "he tornat" a Comayagua, això es degut a que ahir vaig marxar a la comunitat de Rio Negro, el parc nacional de Comayagua (PANACOMA li diuen el originals).
Es una zona preciosa on es pot trobar el bosc primari mes proper a una ciutat d'Hondures (també he fet fotos, ja les veureu).

Aquest mateix matí he anat a la "Cascada de los Ensueños" després d'haver passat la nit amb una família de la comunitat Rio Negro al haver arribat ahir cap a les 4 de la tarda, després de dues hores i mitja a la caixa d'una "pick up".

Podia, i ho he pensat, passar mes dies amb ells - una cabanya amb lavabo i dutxa, porxo i natura costava 100 lempiras la nit, el dinar, sopar o esmorzar 50, total: 10 eurus pensió complerta -, el lloc s'ho valia, però el fet de seguir el meu camí m'ha impulsat a tornar, per demà anar a Valle de Àngeles, un lloc preciós passat Tegucigalpa (una capital perillosa, com totes per aquí).

Val a dir que a Rio Negro la comunitat es diu COFCACOMA, es a dir, "Cooperativa de familias ecológicas agrícolas de la montaña de Comayagua".
Son una gent que, després de les diferents visites de gent com l'Angela, biòloga/botànica de Granada que el 1995 va fer un estudi botànic de la zona per tres mesos, estudiosos d'EEUU i Canadá i d'altres van decidir
tirar per la via de la agricultura biològica i ser energèticament auto-suficients, portant a terme projectes de mini turbines per generar electricitat i formant-se amb ajuda de col·lectius camperols de Perú i Colómbia per la agricultura ecològica (generant els seus propis fertilitzants i plaguicides naturals pel cultiu del cafè i la rotació de les parcel·les sense d'haver de cremar noves zones), intentant exportar un cafè de qualitat (suau i perfumat) al 1er mon on tenen realment validesa les seves tècniques.
Son 126 famílies i tenen molt bona sintonia amb el medi ambient on viuen, considerant-lo com la seva principal font de vida i veient en la seva preservació el futur de les seves famílies.

Amés, l'Avílio, el que porta el centre d'interpretació i les cabanyes d'acullida (a part de ser productor de cafè) es com un germà bessó del Juan Pedro. Fort, sincer, solidari, simpàtic, amb iniciativa i - sobretot - honest. Crec que es caurien molt bé.
Potser algun dia et porto cap aquí, Juan Pedro (amb la Maria, es clar).

Vinga, us deixo que se'n fa tard per anar a sopar. Un altre dia segueixo.

Salut i petons!

Enric

PD: Tinc pendent fer les meves reflexions crues d'aquest viatge. Potser les envio al Pèsol Negre...