DE ROSARIO A BONS AIRES (UN MES DESPRÈS DE TORNAR)

Hola gent! (...i amics, amigues i d'altres formes humanes que es relacionen interactiva-ment amb mi).

Soc de nou amb vosaltres... però... GRACIES ALBERT! (me'n oblidava, ja us ho explicaré al final).

Be, us vaig deixar a Rosario, la pàtria del senyor indiscutible de... (trieu la millor opció):
    - 1. Del màrqueting de l'esport "pilotapèdic"...
    - 2. Del màrqueting "revolucionari"...
    - 3. De la màgia del esport anomenat futbol...
    - 4. De la esperança humana en els propis humans.

Tant se val la opció que escolliu, no us a tocat la grossa... o sí?.
Però el fet que jo passes per la ciutat de Rosario no te mes valor per a vosaltres que el que un conegut vostre  un dia va ser-hi.

Deixem-nos de romanços.  A Rosario, si algun dia hi passeu, hi han coses per veure. Una ciutat com tantes com les que heu vist però amb l'encant i la màgia de l'Argentina. Prop del Rio de la Plata, amb una platja i un passeig marítim que se'n diu Catalunya (si, com la terra que trepitgem), un "magnífic" i - com es habitual - megalomaniaca monument a la bandera del país Argentí i una arquitectura neoclàssica modernista i post-modernista que agradarà als habitants dels barris de l'eixample i Gràcia.
A part 'això cal afegir una humanitat que l'habita molt cosmopolita, amable i acollidora.
No es poca cosa, tal i com son els temps que estem passant.

Cal dir que el nivell cultural de els argentins es força elevat i es fàcil conèixer gent que, degut a la barreja identitària immigrada i la història passada i recent del país, sap conversar de tots els temes passats i futurs de TOT el mon. Grans conversadors, vatua qui!. (Això val per a la gran majoria dels habitants de la terra nomenada Argentina).

Estic recordant amb enyorança uns dies passats que, de moment, no hi tornaran. Però... ho sento, ara no hi arribo a rememorar gaires coses mes de Rosario a part de les boniques vetllades als albergs on un tenia bar hi hi passava cada dia... mes que res per una de les xicotes que hi treballaven, i l'altre era on hi dormia i era on vaig conèixer mes gent i on els matins i les nits eren mes edificants i creatives. La resta van ser passeig i caminades per la ciutat "antiga" on les empremtes del ferrocarril desmantellat comparteixen espais verds amb els ciutadans. En fi, si hi aneu, no hi busqueu gran cosa - ni tant sols espereu res dels llocs on l'Ernesto va residir -, però val la pena respirar els seu "bon aires" a la vora del Rio de la Plata. Queda dit.

Desprès de Rosario vaig encaminar les meves passes cap a Buenos Aires de nou, una darrera etapa que no surt reflectida al mapa de ruta d'aquest "llarg viatge de vida", i ara toca parlar de la meva "pobre" experiència a la capital de la Argentina. All`vaig.

Tot lo que ve en endavant es la meva conclusió, si mes no es podria qualificar de "ignorància incognitiva". Si em "veten" la entrada al país, es culpa... meva?. Ja veureu, llavors opineu.

A Buenos Aires, com ja sabeu, ja hi vaig ser-hi despès de la meva mini-estança a Perú, mes concretament a Lima. Però ja us vaig comentar que us en parlaria mes curosament de la meva visió d'aquest petit país dins d'un altre país mes gran, al qual "representa" -, segons l'actitud deduïda dels "porteños".
Si companyes i companys, Buenos Aires es a la Argentina com "Nova Iork" (així, en català) es al mon. Buenos Aires o es de tots o no es per ningú. I no per res, però els "portenys" ho son tot dins del seu univers.

Si que l'Argentina es un país molt gran, ric i ple, però el seu port USB (per allò dels endolls, ja sabeu) cap a el mon no mes te una entrada i, sense permís dels bonaerenses, no hi ha sortida. I per ells es un orgull... i no es un país comunista, no.

M'explico, Buenos Aires es "només" Buenos Aires CF (capital federal). Mes enllà de la autovia General Paz se'n diuen "provincias", tot i que l'àrea metropolitana s'estén alguns quilometres a totes direccions. Es com si Barcelona es consideres Barcelona autèntica fins a la Plaça de Catalunya, Plaça Espanya i Sant Andreu del Palomar. La resta son "els afegits", es a dir, ciutadans de segona, sense cap dret a opinió ni d'intervenció a la seva "acollidora" megalòpolis de 13 milions d'habitants. L'autopista fa de mur de la vergonya entre els da la "capital" i la resta del mon. Però, com heu deduït, això s'estén a la resta del país.
Tot lo dit es fruit de converses vàries mantingudes a peu de carrer i a casa de la meva amiga, on vaig residir aquests dies. Potser estic equivocat, que algú m'ho digui, si us plau.

Però jo, persona que vol pensar que tothom es bo (digueu-me idiota), crec que el govern que governa a la Casa Rosada, governa per tots els Argentins i, espero i desitjo, que això sigui un fet real. El país sud-americà nomenat Argentina ho necessita.

Per un altre costat, Buenos Aires tampoc te gaire cosa a envejar a qualsevol ciutat europea o americana. Si que es veritat que el seu emplaçament - un continent no gaire maltractat per la epidèmia humana i, dins del continent, en un lloc privilegiat a prop d'un cabalós riu i a l'abric del oceà Atlàntic - es encara formós. Te poblacions - no, barris no, ja sabeu per que - a les afores força bonics i encantadors. Com ara el municipi del Tigre, un lloc que encara s'escapa de qualsevol descripció habitualment acceptada de metròpoli urbanitzada.

El Tigre es una població situada als l'antic meandres del Rio de la Plata. Si bé l'antic assentament era a la terra ferma, actualment quasi totes les petites illes sedimentàries del riu son habitades. Unes amb barraques o petites construccions de fusta i d'altres amb autèntics palaus, palauets i conjunts vacacionals i d'esbarjo de diferents fortunes, fortunetes i col·lectius (profesionals, gremials, etc.) respectivament.
La gent que hi viu es molt variada i, de vegades, molt interessant. Molts no tenen ni llum ni aigua potable a l'abast però... viuen en una illa!, i a prop de la capital. Que mes volen!.
Es un lloc maco per viure-hi. Veieu les fotos i les filmacions i ho podreu veure. Ostres!, ara que me'n recordo, no vaig recordar-me'n d'agafar la càmera!. Mira que soc burro!... Mireu el GoogleMaps o aneu-hi, apa!.


He de constatar que si vaig anar va ser acompanyat d'una guia magnífica, una "portenya" de soca arrel com la meva amiga Mónica i el seu net Lisandro, un vailet de no mes de quatre anys - no ho recordo be -, que, per fi!, va voler sortir de casa una estoneta per sobre dels problemes que te (la Mònica, no el nen, es clar). Gràcies Mònica!. Ah!, i un gran petó per a la Mariana.

La resta de Buenos Aires, doncs a part del barri de San Telmo... no ho vaig conèixer. Caldrà tornar-hi... si em deixen desprès de lo que he escrit, es clar.

Val, fins aquí acabo per avui... no sense abans aclarir lo de l'Albert.
Ell ha sigut l'espurna que em faltava per seguir aquest bloc, avui l'he visitat, juntament amb els meus ex? companys de feina i m'ha fotut una mica de "bronca" per no acabar lo ja començat en aquest blog. Per tant, acabo com he començat aquest escrit...

Gràcies Albert! (ell ja sap qui es).

Fins a la propera...

Salut i alegria!, que el 2012 serà prou dur sense somriures...

Enric

PD: La tornada serà el darrer escrit del viatge, desprès vindran les conclusions.

UN PASSEIG PER ARGENTINA... CHE!, LA TERRA DE'N MESSI I EL CHE!

Apreciats patidors/dores del meu blog:

Ja feia uns dies que no us deia res, atabalat com estava amb la meva arribada a Buenos Aires i pensant que faria en aquella immensa ciutat. Però ha arribat l'hora de que us faci cinc cèntims de la ronda que estic fent per Argentina abans de tornar a la monstruosa - per lo gran que es - Buenos Aires.

Doncs vaig decidir que aprofitant que estava a prop d'un dels llocs mes meravellosos del mon i que, des de que era un marrec, desitjava algun dia veure-ho en directe, enfilaria el meu camí cap el nord del país i gaudir de les cataractes de l'Iguazú.
Ni "cort" ni "peretzòs" vaig comprar un bitllet de bus en destí a Puerto Iguazú, la ciutat del costat argentí de les cataractes. Desprès de pagar 430 pesos (74 €) i passar-m'hi 19 hores de bus i força gana, em vaig trobar en una població que - segons em van explicar desprès - havia crescut molt els darrers deu anys. Un lloc ple de hotels, restaurants, agenciés de "touring" i comerços que res tenia a veure amb aquell petit poblet fronterer i que vivia principalment de la pesca i la agricultura locals (a part del contraban, es clar).
Però Puerto Iguazú, tot i ser una ciutat de fronteres, es una ciutat tranquil·la i segura, que viu del turisme i, tot i ser lletja, no deixa de tenir cert encant de provisionalitat enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic.

He d'aclarir lo de la gana passada al bus.
Resulta que els busos de l'Argentina son cars, però son còmodes - tenen seients tipus "semicama" i "cama" - i, en teoria, s'inclouen uns àpats mínims ja que el bus no para si no es per deixar i/o recollir passatgers. Però vaig escollir una companyia - Singer es deia - que era una mica "rata", tot i que els vehicles eren bastant nous. Així només ens van donar una caixeta amb tres "empanadas" (semblants a les "empanadillas" a les que estem acostumats) a les 8 del vespre i, des de que vam sortir a les set de la tarda fins a les dues del migdia del dia següent, es l'únic que vaig menjar.
A la sortida cap a Córdoba vaig canviar de cia ("Crucero del Norte") i la cosa es va notar.

Segueixo.
Vaig anar a les cataractes d'Iguazú per la part de Brasil, mes que res per que es des de on es veuen mes espectacular-ment. El cantó argentí es bastant mes feréstec però, tot i que vas fins a la Gorja del Diable i veus  la part mes grandiosa, et perds una bona part de las no menys espectaculars altres cataractes, a menys que paguis un "tour" i vagis amb llanxa pel riu. Aquesta volteta costa uns 160 pesos la de 15' i 240 la de 30'. Tot i que val la pena, no volia gastar-me gaires calers. La entrada al parc de Brasil val uns 36 reals (110 pesos argentins) i inclou el transport interior. La entrada a la part argentina val 100 pesos i també inclou un viatge d'anada i tornada en el "tren ecológico", fins a la passarel·la de 2,5 km que porta a la famosa "Garganta del Diablo". Per la part brasilera camines pel davant de totes les cataractes i per això i pels altres arguments citats, es la que vaig escollir.
Aquesta visita es, sens dubte, una de les millors que e experimentat en aquest llarg viatge. Valdria la pena que, si podeu, hi passeu al menys un cop en la vostra vida. Us ho recomano. Veieu les fotos si no.

De Puerto Iguazú no vaig fer cap foto ja que, com us he dit, no era un poble gaire fotogènic, a part de la zona del riu que, per desgràcia, no portava la càmera. A mes ja he fet moltes fotos "gratuïtes" que no valen gaire la pena i ja no us vull donar gaire mes la "tabarra" amb fotos "tontes".

De Puerto Iguazú vaig sortir capa Córdoba, la segona o tercera ciutat de Argentina.
El viatge va durar 23 hores. Vaig sortir a les 9:30 del matí i vaig arribar a Còrdoba a les 8:30 del matí següent  i, per sort la cia del bus ens va donar - aquest cop si - un dinar, un sopar i un esmorzar, la cosa va anar millor.

La ciutat es molt semblant a las que tenim a Europa, però amb una història molt mes curta. Per tant, Córdoba i quasi totes les ciutats argentines, no tenen gaire interès patrimonial ni grans coses que destacar en l'arquitectura. Còrdoba, tot i tenir una mica mes de patrimoni històric que Buenos Aires, no es gaire diferent a, Madrid, per exemple. De totes menes vaig fer algunes fotos que us penjaré properament.
Lo que si te Córdoba es una vida marcada pels estudiants. Cinc universitats nodreixen de joves els carrers de la ciutat i sempre hi ha vida mes o menys alegre per les nits. Es potser lo que mes vaig gaidir del dies passats a la ciutat.
El diumenge passat vaig anar a un bar/restaurant que feien una nit de "peñas". Aquestes trobades consisteixen en la reunió de grups de joves que, amb música folklòrica i gastronomia típica, s'ho passen la mar de bé fins a altes hores de la nit. Jo vaig plegar cap a dos quart de tres i encara seguien.
Es curiós, però el ball amb que acompanyaven les cançons es semblava molt a les "jotes" del nostre Pirineu".

Ahir vaig sortir de Còrdoba i vaig vindre cap a Rosario, la ciutat natal del "deu" Lionel Messi i, també del heroi Ernesto Guevara de la Serna, mes conegut com "el Che". Espero estar al menys uns tres dies abans de tornar cap a Buenos Aires per arribar pel aniversari de la Mónica Vidort, que es el mateix dia que es va morir el HP del Franco i que, curiosament, coincideix amb les eleccions. ¡Vaja dia que vas escollir per neixer, Mónica!.

La propera entrada serà sobre la meva experiència a Rosario i potser també la de Bs As. Serà una de les darreres ja que el viatge s'acaba... snifff!.

Vijnga, patidors i patidores, ens llegirem un altre estona, mentrestant, gaudiu de les fotos i dels canvis que he fet en el blog.

Salut i petons!

Enric