UN PASSEIG PER ARGENTINA... CHE!, LA TERRA DE'N MESSI I EL CHE!

Apreciats patidors/dores del meu blog:

Ja feia uns dies que no us deia res, atabalat com estava amb la meva arribada a Buenos Aires i pensant que faria en aquella immensa ciutat. Però ha arribat l'hora de que us faci cinc cèntims de la ronda que estic fent per Argentina abans de tornar a la monstruosa - per lo gran que es - Buenos Aires.

Doncs vaig decidir que aprofitant que estava a prop d'un dels llocs mes meravellosos del mon i que, des de que era un marrec, desitjava algun dia veure-ho en directe, enfilaria el meu camí cap el nord del país i gaudir de les cataractes de l'Iguazú.
Ni "cort" ni "peretzòs" vaig comprar un bitllet de bus en destí a Puerto Iguazú, la ciutat del costat argentí de les cataractes. Desprès de pagar 430 pesos (74 €) i passar-m'hi 19 hores de bus i força gana, em vaig trobar en una població que - segons em van explicar desprès - havia crescut molt els darrers deu anys. Un lloc ple de hotels, restaurants, agenciés de "touring" i comerços que res tenia a veure amb aquell petit poblet fronterer i que vivia principalment de la pesca i la agricultura locals (a part del contraban, es clar).
Però Puerto Iguazú, tot i ser una ciutat de fronteres, es una ciutat tranquil·la i segura, que viu del turisme i, tot i ser lletja, no deixa de tenir cert encant de provisionalitat enmig d'un paisatge feréstec i selvàtic.

He d'aclarir lo de la gana passada al bus.
Resulta que els busos de l'Argentina son cars, però son còmodes - tenen seients tipus "semicama" i "cama" - i, en teoria, s'inclouen uns àpats mínims ja que el bus no para si no es per deixar i/o recollir passatgers. Però vaig escollir una companyia - Singer es deia - que era una mica "rata", tot i que els vehicles eren bastant nous. Així només ens van donar una caixeta amb tres "empanadas" (semblants a les "empanadillas" a les que estem acostumats) a les 8 del vespre i, des de que vam sortir a les set de la tarda fins a les dues del migdia del dia següent, es l'únic que vaig menjar.
A la sortida cap a Córdoba vaig canviar de cia ("Crucero del Norte") i la cosa es va notar.

Segueixo.
Vaig anar a les cataractes d'Iguazú per la part de Brasil, mes que res per que es des de on es veuen mes espectacular-ment. El cantó argentí es bastant mes feréstec però, tot i que vas fins a la Gorja del Diable i veus  la part mes grandiosa, et perds una bona part de las no menys espectaculars altres cataractes, a menys que paguis un "tour" i vagis amb llanxa pel riu. Aquesta volteta costa uns 160 pesos la de 15' i 240 la de 30'. Tot i que val la pena, no volia gastar-me gaires calers. La entrada al parc de Brasil val uns 36 reals (110 pesos argentins) i inclou el transport interior. La entrada a la part argentina val 100 pesos i també inclou un viatge d'anada i tornada en el "tren ecológico", fins a la passarel·la de 2,5 km que porta a la famosa "Garganta del Diablo". Per la part brasilera camines pel davant de totes les cataractes i per això i pels altres arguments citats, es la que vaig escollir.
Aquesta visita es, sens dubte, una de les millors que e experimentat en aquest llarg viatge. Valdria la pena que, si podeu, hi passeu al menys un cop en la vostra vida. Us ho recomano. Veieu les fotos si no.

De Puerto Iguazú no vaig fer cap foto ja que, com us he dit, no era un poble gaire fotogènic, a part de la zona del riu que, per desgràcia, no portava la càmera. A mes ja he fet moltes fotos "gratuïtes" que no valen gaire la pena i ja no us vull donar gaire mes la "tabarra" amb fotos "tontes".

De Puerto Iguazú vaig sortir capa Córdoba, la segona o tercera ciutat de Argentina.
El viatge va durar 23 hores. Vaig sortir a les 9:30 del matí i vaig arribar a Còrdoba a les 8:30 del matí següent  i, per sort la cia del bus ens va donar - aquest cop si - un dinar, un sopar i un esmorzar, la cosa va anar millor.

La ciutat es molt semblant a las que tenim a Europa, però amb una història molt mes curta. Per tant, Córdoba i quasi totes les ciutats argentines, no tenen gaire interès patrimonial ni grans coses que destacar en l'arquitectura. Còrdoba, tot i tenir una mica mes de patrimoni històric que Buenos Aires, no es gaire diferent a, Madrid, per exemple. De totes menes vaig fer algunes fotos que us penjaré properament.
Lo que si te Córdoba es una vida marcada pels estudiants. Cinc universitats nodreixen de joves els carrers de la ciutat i sempre hi ha vida mes o menys alegre per les nits. Es potser lo que mes vaig gaidir del dies passats a la ciutat.
El diumenge passat vaig anar a un bar/restaurant que feien una nit de "peñas". Aquestes trobades consisteixen en la reunió de grups de joves que, amb música folklòrica i gastronomia típica, s'ho passen la mar de bé fins a altes hores de la nit. Jo vaig plegar cap a dos quart de tres i encara seguien.
Es curiós, però el ball amb que acompanyaven les cançons es semblava molt a les "jotes" del nostre Pirineu".

Ahir vaig sortir de Còrdoba i vaig vindre cap a Rosario, la ciutat natal del "deu" Lionel Messi i, també del heroi Ernesto Guevara de la Serna, mes conegut com "el Che". Espero estar al menys uns tres dies abans de tornar cap a Buenos Aires per arribar pel aniversari de la Mónica Vidort, que es el mateix dia que es va morir el HP del Franco i que, curiosament, coincideix amb les eleccions. ¡Vaja dia que vas escollir per neixer, Mónica!.

La propera entrada serà sobre la meva experiència a Rosario i potser també la de Bs As. Serà una de les darreres ja que el viatge s'acaba... snifff!.

Vijnga, patidors i patidores, ens llegirem un altre estona, mentrestant, gaudiu de les fotos i dels canvis que he fet en el blog.

Salut i petons!

Enric