EL DESERT, LIMA I ELS "BONS AIRES"

Hola, hola i hola!!!

Com va tot per la península ibèrica?. Jo, com ja us haveu adonat, soc a Buenos Aires, capital de l'Argentina, a casa de la Mónica, per ser mes explícit. Vaig arribar diumenge passat i, suposo, que potser hem quedi fins diumenge que vé, ja veurem. Tindré que tornar a ser-hi per el 24 per tornar-hi, però vull donar-me un volt per l'Argentina.

El passat diumenge, quan volava amb l'avió per sobre de Buenos Aires, em vaig adonar de la immensitat de la capital "porteña". No es d'estranyar que hi visquin uns 13 milions d'habitants. Concretament, a on estic allotjat -casa de la Mónica, ja us ho he dit - està al límit de la ciutat de Buenos Aires, a l'altre costat de la autopista que hi passa pel darrera hi ha "la província". Es a dir, es una zona que no es considerada "la capital", tot i que la continuïtat de la ciutat es més que evident (i hi va molt mes enllà). Lo que no sé es si es compatibilitzen els habitants de la "província" com "porteños" o no.

Però... deixem de parlar de Buenos Aires i anem per lo que encara no us he comentat sobre la meva etapa peruana.

Quan vaig traspassar la frontera Equador-Perú vaig tornar a sentir el plaer de estar lliure per seguir el viatge. Fins a les hores no estava del tot segur ja que el passaport nou no tenia el segell d'entrada a l'Equador i, a sobre, no te ni la mateixa numeració. Tenia por de topar amb problemes en la duana i que no hem deixessin sortir. Per sort, el policia que hem va atendre va ser força amable i, com que portava amb mi una fotocopia del passaport anterior i una fotocopia de la denúncia, s'ho va quedar tot, hem va segellar el passaport i... cap el Perú. Visca!.

Ja sabeu que vaig decidir-me anar a Lima per via terrestre, amb un bus que sortia el dia 25 d'octubre a les 2:00 de la matinada i arribava el 26 cap a la tarda, mes o menys una travessa de 38 horetes. Sort que el bus era còmode i els seients, a part de tenir una distància entre ells bastant raonable, es reclinaven força.
Lo que ja no hem va agradar gaire era que el conductor només feia dues parades cada 24 hores per menjar, rentar-se (en una parada ens vam poder dutxar) i una parada tècnica per netejar el lavabo. Deixant a part la parada obligatòria de les duanes, estaves mes de 6 hores seguides assegut. Però tot això es normal en aquests viatjes de gran recorregut i ja que acceptar-ho. Si no hi han calers pels bitllets d'avió...

El viatge de Quito a la frontera amb Perú va ser força tranquil i el paisatge, tot i que anava canviant, no deixava de ser verd, amb selva, pastures, conreus i muntanyetes que, poc a poc, s'anaven suavitzant.
Un cop estàvem a la frontera, on el paisatge era pla i la terra s'entregava suaument a la mar, hem vaig adonar que alguna cosa estava canviant i, tot just vam re-emprendre el viatge, el paisatge s'anava assecant però encara quedaven restes de vegetació en forma de matolls, herbes i algun arbret que altre. Al arribar a la nit s'albirava que tot havia canviat, però com anàvem per la costa, veies (o intuïes, mes que res) el mar.

Vam parar a sopar a Màncora, un poble turístic i mariner que era un dels destins del meu viatge, però que les circumpstàncies el van convertir en paradeta breu. No tenia mala pinta, potser hi vagi si algun cop i torno.
Desprès de sopar... a dormir i... quan vaig obrir els ulls cap a dos quarts de sis del matí... SORPRESA!, estàvem al mig d'un... DESERT, amb pedres, sorra, dunes i algunes herbetes seques. Vaig fer força fotos i unes quantes pel·lícules que les trobareu penjades d'aquí a pocs dies, quan pugui disposar del meu "laptop".

Aquest paisatge desèrtic i àrid de la costa peruana es continuu fins arribar a Lima, com a mínim. Despès de la capital ja no ho se, però em sembla que es tot lo mateix fins arribar a Xile i, sabent que allà està el desert d'Atacama, suposo que continua una mica mes a baix fins arribar a la zona de clima mediterrani que te Xile, a prop de Santiago. De tota manera i tot i que ja m'ho avien comentat, ham va sorprendre bastant. Però sàpiguen que en els temps que el Perú era colònia espanyola les terres es van desforestar per plantar-hi canya de sucre i extreure la fusta, no m'extranya.

Vam arribar a Lima que eren les cinc de la tarda i vaig agafar un taxi fins a l'hostal Iquique, que era el que vaig escollir dels que la guia recomanava com a segurs, nets i tranquils, a part d'econòmics. Per sort, tot era veritat i, encara que el preu havia pujat una mica, vaig estar força bé.

Lima es una ciutat amb un tràfec caòtic, sorollós i quasi continuu. Deixant a part el centre històric, on la circulació era menys densa, la resta era un constant soroll de botzines, fums i gent per tot arreu, venent de tot i a totes hores (a la nit menys, es clar). Es una mica de bojos tot plegat. En resum, no em va agradar gaire.
Lo mes interessant es la història continguda en la metròpoli capital del virregnat del Perú. Fundada pel FdeP del Francisco Pizarro era la ciutat on es feien i desfeien tots els negocis, explotacions i "justícia" de aquell virregnat tant ric i que va donar tantes fortunes a alguns pocs i la misèria, la esclavitud i la mort a moltíssims d'altres.

Es interessant veure el museu de la inquisició, la tomba del FdeP de Pizarro a la catedral i les catacumbes del monestir dels franciscans, on hi han enterrades mes de 25000 persones - quasi totes espanyoles i criolles de la elít poblacional de la ciutat. Evidentment no hi havien ni esclaus ni indígenes - de les quals pots veure els osos i les calaveres d'uns quants. Estàn situades a sota del monestir i la esglèsia i només s'han excavat els dos primers nivells. Com que no es podien fer fotos, no tindreu testimoni gràfic, al menys de part meva.

A Lima vaig estar del dia 26 que vaig arribar fins el dia 29, quan vaig agafar un vol cap a Buenos Aires, passant per Sao Paulo. Per sort, vaig trobar un vol mes o menys econòmic, si no ja estava mentalitzant-me que tindria de fer 3 dies i mig de ruta en bus fins a l'Argentina. Quina pallissa!.

Doncs, vinga... "esto es todo, amigos", al menys per avui.

Salut i força!... i petons i abraçades per a totes i tots.

Enric