Bon dia a tothom!
Bon dia perque aqui encara son les 8:40 del mati, mentre que alla, a Polonia, son les 17:40...
Segueixo tenint experiencies positives. Ahir, sense anar mes lluny, vaig sortir amb un tour organitzat per l'alberg, juntament amb Erik, el viking. No es conya, el paio es feia dir aixi per que havia passat molts anys visquen i competin-t'hi en atletisme a Dinamarca perque els seus avantpassats eren d'alla. Un tio molt enrollat el tal Erik.
Amb 70 anys assobre, es guia de muntanya i coneix a fons la historia, la morfologia i les llegendes dels llocs on passem. A mes esta enamorat de Vancouver (jo tambe estic a punt d'enamorar-me), i s'ho coneix "al dedillo", es a dir, tots els recons i histories oficials i populars.
Vam comensar per la ciutat i, mentre anavem a agafar el bus cap a la muntanya, ens va mostrar i explicar la historia del gratacels mes alt - l'hotel Sheraton - i la del gratacels mes antic - la cia d'electricitat, on hi ha un refugi atomic. Despres vam anar a veure el palau de justicia per dins i ens va destacar la seva arquitectura: un edifici on s'aprofita tota la llum envers a la seva taulada inclinada de vidre i on les sales de vistes son al semi-soterrani, per questions de clima i silenci.
Despres vam agafar el bus i, en 50 minuts ens vam plantar al Lynn Canyon. Alla ens va explicar com tindriem de reaccionar en el cas de trobar-nos amb algun os negre (es dificil, pero probable) i ens vam endinsar al bosc. L'Erik anava fent paradetes per ensenyar-nos la diferent vegetacio, procesos de la natura, els bolets i fongs de la temporada - dues classes, tot i que es un bosc quasi permanentment humit -, hi vam arribar al pont penjant. No era gaire llarg (uns 60 metres) i travessava un canyo d'uns 80 de profunditat. Ens va explicar la historia de alguns dels accidents que hi van passar durant els anys 80, un d'ells, el d'una noia que, borratxa com una cuba, va caure amb la inmensa sort de fer-ho a prop de la paret del barranc. Va anar caient entre les rames d'un arbre i cap a la paret, no cap a les roques. Al final es va quedar penjada d'una ultima rama i... es va dormir!. Nomes tenia contusions i talls, pero res trencat. Quina sort!.
Al tornar a la city vam anar al barri xines explicant-nos de passada la historia de l'inmigracio xinesa - viguda per construir el ferrocarril que jo vaig utilitzar -. Vam veure el jardi xines autentic i ens vam endinsar en les botigues de menjar i tes. Ens va explicar i ensenyar lo del anec fumat i "aplastat" que tenien per vendre, un anec que semblava que l'avia atropellat un camion mentre anava a la dutxa despullat i fumant-se un caliquenyo.
Despres vam anar a la biblioteca central i ens va destacar la seva arquitectura - inspirada en el Coliseum de Roma -, la seva lluminositat natural, els seus espais de debat i conversa i la seva historia com edifici (dels anys 70, pero intensa).
Com us deia, un paio collonut el Erik.
Doncs per avui, i, de moment, res mes. M'en vaig a seguir disfrutant d'aquesta maravellosa ciutat. Un altre dia us donare les dades i us parlare de la Sara...
Petons a totes i encaixades a tots.
Salut!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dimecres, 4 de maig del 2011
diumenge, 1 de maig del 2011
VANCOUVER, UNA CIUTAT PER VIURE.
Salut a tothom!
Ahir vaig sortir per la ciutat i... es una maravella.
Com totes les ciutats grans - te uns 2,5 milions d'habitants - te el seu formigo, els seus gratacels i forsa transit. Pero, esta situada en un lloc priviliejat, al costat del ocea Pacific i, a mes, ha sapigut conservar el seu entorn que, juntament amb uns molt ben cuidats jardins i parcs, disposa a nomes 15 minuts del centre d'un grandios bosc amb arbres gegants, animals salvatjes (no he vist cap puma, pero...) i moltisima aigua - a part de l'ocea, es clar -. De veritat, es una ciutat digne per l'esser huma. Deixant de banda la seva dimensio.
Ahi, despres de pasejar bocabadat pel bosc que abans us deia i despres d'estar una estona per la platja i el seu ben cuidat passeig, vaig sortir de festa per primer cop des de que vaig arribar a Canada.
Vaig anar al Yale club, el millor lloc on escoltar Rith&Blues i Rock de la ciutat.
Al arribar le gent estava veient un partit de hockey gel (l'esport nacional del Canada), pero despres s'em va apropar el segurata i hem va preguntar si volia veure el show de rock posterior. Val a dir que en un principi no el vaig entendre, pero el paio hem va agafar la ma i va marcar-me la munyeca i hem va dir que estava convidat. De conya ja que l'entrada valia uns 15 leurus.
Vaig anar a sopar una mica i vaig tornar al local. Alli de seguida vaig fer un amic, en Jason - cagun! no s'apropen gaire las noies... com es normal -, hem va convidar a un parell de birres (aqui valen uns 5 eurus mes o menys) i a un petit coctel de benvinguda. Despres ens vam ajuntar amb un japones i ens ho vam passar de conya veient un grup liderat per una tia amb una veu que no tenia res d'envejar a la Janis - bueno, la Janis es insuperable -. El grup un deu i la musica un once. Perfecte.
Despres va tocar un altre grup amb moltissima qualitat, que hem sembla que els havia sentit abans. Es deien Incognita, pero hem sembla que realment es diuen d'un altre manera. Era com una Jam session.
Tot de conya. Be, m'en vaig a recollir la roba de la secadora que hem sembla que ja acabat.
Fins despres. See you later!
Salut!
Enric.
PD: Pel Trenca. Hem vaig enrecordar molt del Josep Casals, hagues disfrutat molt. Una encaixada ben forta per ell, per el Pele per la Bianca - un petonas -, per... tots, que carai!.
Ahir vaig sortir per la ciutat i... es una maravella.
Com totes les ciutats grans - te uns 2,5 milions d'habitants - te el seu formigo, els seus gratacels i forsa transit. Pero, esta situada en un lloc priviliejat, al costat del ocea Pacific i, a mes, ha sapigut conservar el seu entorn que, juntament amb uns molt ben cuidats jardins i parcs, disposa a nomes 15 minuts del centre d'un grandios bosc amb arbres gegants, animals salvatjes (no he vist cap puma, pero...) i moltisima aigua - a part de l'ocea, es clar -. De veritat, es una ciutat digne per l'esser huma. Deixant de banda la seva dimensio.
Ahi, despres de pasejar bocabadat pel bosc que abans us deia i despres d'estar una estona per la platja i el seu ben cuidat passeig, vaig sortir de festa per primer cop des de que vaig arribar a Canada.
Vaig anar al Yale club, el millor lloc on escoltar Rith&Blues i Rock de la ciutat.
Al arribar le gent estava veient un partit de hockey gel (l'esport nacional del Canada), pero despres s'em va apropar el segurata i hem va preguntar si volia veure el show de rock posterior. Val a dir que en un principi no el vaig entendre, pero el paio hem va agafar la ma i va marcar-me la munyeca i hem va dir que estava convidat. De conya ja que l'entrada valia uns 15 leurus.
Vaig anar a sopar una mica i vaig tornar al local. Alli de seguida vaig fer un amic, en Jason - cagun! no s'apropen gaire las noies... com es normal -, hem va convidar a un parell de birres (aqui valen uns 5 eurus mes o menys) i a un petit coctel de benvinguda. Despres ens vam ajuntar amb un japones i ens ho vam passar de conya veient un grup liderat per una tia amb una veu que no tenia res d'envejar a la Janis - bueno, la Janis es insuperable -. El grup un deu i la musica un once. Perfecte.
Despres va tocar un altre grup amb moltissima qualitat, que hem sembla que els havia sentit abans. Es deien Incognita, pero hem sembla que realment es diuen d'un altre manera. Era com una Jam session.
Tot de conya. Be, m'en vaig a recollir la roba de la secadora que hem sembla que ja acabat.
Fins despres. See you later!
Salut!
Enric.
PD: Pel Trenca. Hem vaig enrecordar molt del Josep Casals, hagues disfrutat molt. Una encaixada ben forta per ell, per el Pele per la Bianca - un petonas -, per... tots, que carai!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)