Llac Atitlan

Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

OTAVALO, PRIMERS DIES A L'EQUADOR DESPRÈS DE LA ODISSEA

Hola amigues i amics!

En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un  avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.

Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.

Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.

Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.

Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.

També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un  perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.

Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.

Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.

La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.

Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.

Salut, petons i abraçades!

Enric

PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

RUMB A OTAVALO, UNA ODISEA ENTRE COLÒMBIA I ECUADOR

Hola estimades i estimats seguidors!

Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.

Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.

Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.

Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:

"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".

Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.

Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.

Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!

Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.

La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.

Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.

Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.

Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.

Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.

Seguim amb la crònica.

Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.

Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.

Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.

Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.

Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.

Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.

Salut i petons!

Enric