OTAVALO, PRIMERS DIES A L'EQUADOR DESPRÈS DE LA ODISSEA

Hola amigues i amics!

En aquesta crònica us parlaré de com van transcorre els primers dies a l'Equador desprès del accidentat viatge, un  avanç de lo que desprès seria el primer ensurt veritablement desagradable d'aquest desitjat viatge.

Otavalo es una ciutat enmig d'una vall molt fèrtil degut al veïnatge de volcans que van crear un bon sol fèrtil a tota la regió.
Al estar en plena cordillera andina del Equador, es enclavat a una bona alçada sobre el nivell del mar i això fa que el clima sigui mes aviat fresquet. Va ser el lloc escollit per nombroses comunitats indígenes que, en les seves versions mes modernes, encara romanen al territori, i Otavalo es el seu centre comercial i de reunió col·lectiva. En resum, es la capital de la comarca, dotada amb un important i preciós mercat on s'hi pot trobar tota mena d'artesania i objectes d'us quotidià en la vida dels indígenes.

Això provoca una afluència massiva de turisme nacional i internacional que, sobretot el cap de setmana, envaeix i ocupa els carrers del poble, gaudint del mercat, de la gastronomia local i del bon clima que, entre fresquet i assoleiat, es agradable.

Vaig passar uns dies de descans i només vaig fer una sortida cap a la fundació Condor, un centre de recuperació d'aus rapinyaires que acull una bona part de la variada fauna d'aquest tipus hi ha per sud-Amèrica.

Va ser una experiència interessant el pujar els 6 quilòmetres que separen la fundació de la ciutat fins al cim de la muntanya on es instal·lada. Pel camí vaig trobar dos galls de baralla que estaven fent això mateix, barallant-se, tots dos sols, sense cap intervenció humana i a un costat del camí. Era una mica desagradable veure com un d'ells - el que perdia - tenia tot el cap ple de sang de les picades del seu rival. Suposo que s'estaven barallant per ser el amo del galliner, sinó començaré a pensar que son animals tan manipulats per l'home que ja tenen defectes en el cervell com nosaltres.

També vaig veure una plantació que tenia moltes semblances a les nostres mongetes verdes, però les seves flors eren diferents i tenien un  perfum molt agradable. Veieu les fotos de Otavalo i, si coneixeu la planta, digueu-m'ho.

Quan vaig arribar a la Fundació Còndor vaig veure les plaques de suport del govern alemany al projecte i eren del maig del 2011. Es veu que els projectes de cooperació i els ajuts no s'aturen encara que estem en la maleïda crisi. Espanya i d'altres governs del primer mon també ho mantenen. ¿Es potser una estratègia per mantenir una posició afavorida en vista d'aconseguir els recursos naturals que encara queden per explotar al continent sud-americà?, jo crec que així es, en statu quo existent internacional no es fa res per res. Cal a dir que una de les institucions que es Junta de Andalucia, a Quito el projecte per peatonalitzar tot el centre històric es finançat per aquest organisme autonòmic.

Be, seguim en la crònica.
L'altre part de la fundació que hem va sorprendre era que, tot i només tenir uns sis anys de vida, estava en plena remodelació. S'estaven construint gàbies noves, en substitució de altres, suposo que per millorar la qualitat de vida dels animals, suposo que amb la ajuda econòmica alemanya.
Però lo que mes hem va agradar va ser veure ben a prop al famós còndor dels Andes. Només es un voltó gran, però impressiona de veure'l quan obre les seves ales amb una envergadura de 3 metres. En raó es l'au que vola mes alt.
La parella de voltós tenien força diferencia d'edat. Ell tenia uns quaranta anys i ella en tenia només sis. Ell encara era profitós sexualment i ella estava a punt de arribar a la maduresa sexual. Els cuidadors tenien la esperança de que es reproduïssin i els mimaven força. He de puntualitzar que un còndor pot arribar als 80 anys d'edat (això hem van dir).
Realment son animals magnífics. Veieu les fotos.

La resta de la meva estança a Otavalo va ser per passejar entre les mercaderies del mercat permanent de la Plaza de los Ponchos on sempre es ple de indígenes i locals venen artesanies. Lo que no vaig fer va ser quedar-me a veure el mercat del cap de setmana, on el mercat s'expandeix a tots els carrers del centre. No tenia ganes de trobar-me amb la massa de "guiris" - com jo - que ho envaeix tot, i vaig marxar rumb a Baños... vet aquí, si m'hages quedat, potser no m'hages passat lo que hem va passar.

Vinga, fins aquí la crònica d'Otavalo. Ja hem falta menys per posar-me al dia. La propera serà la de Manta i la de Puerto Lopez, "el lugar donde nacen las ballenas", on soc ara. Son dos localitats de la costa del Pacífic i, de moment, guanya en bellesa i comfort Puerto Lopez, aquí hi serè uns quants dies abans de seguir cap a Montañita per passar dos o tres dies en una localitat que es com la capital de la "marxa" de la zona.

Salut, petons i abraçades!

Enric

PD: Us agraeixo moltíssim les vostres mostres de suport. Tant la meva família com el Marc, la Marta i el Bernat, el Pelé i la meva amiga Mónica (amb la que hem trobaré a Buenos Aires) heu inflat una mica mes el punxat coixí d'ànim que necessitava. També un record per la meva amiga Beatriz que, des de Colòmbia, també hem dona suport moral.