RUMB A OTAVALO, UNA ODISEA ENTRE COLÒMBIA I ECUADOR

Hola estimades i estimats seguidors!

Com podeu deduir de la meva anterior entrada, encara soc al Equador, un dels petits països de sud-Amèrica.

Degut a la meva estança forçada he decidit donar-m'hi un vol per poder conèixer-lo una mica mes a fons, ja que es un dels llocs on he passat pel viatge on els records desagradables potser facin inviables els desitjos de tornar-hi. Es una llàstima ja que la gent es agradable i te recons ben bonics.

Avui començo a relatar-vos els diferents successos que hem van passar des de que vaig decidir entrar al país ja fa uns quans dies. Es una part del viatge que no us vaig explicar però que cal deixar constància.
Tot va començar quan vaig decidir sortir de Colòmbia, rumb a Otavalo, una 1a etapa decidida per evitar pernoctar a Quito - ja que arribava de nit o tenia que fer un trajecte nocturn per carreteres cap a la frontera on sovint hi han assalts - i no fer un viatge massa llarg en bus, però internant-me en el país.

Cap a les cinc i mitja del matí vaig sortir de Popayán, Colòmbia, amb rumb a la frontera de Isquiales on teníem previst arribar cap a la una o dues del migdia. Tot anava perfectament però, quan desprès d'esmorzar cap a les 9:30 am el bus es va posar de nou en marxa i, desprès de recórrer uns 15 quilòmetres, es va parar de sobte. El conductor i l'acompanyant van baixar a veure que passava i, al cap de poca estona, l'acompanyant va entrar on érem els passatgers i va dir:

"¡Que pena señores!. Les tengo que rogar que, si tienen la amabilidad, de bajar a empujar el carro para poder arrancarlo y proseguir el viaje. ¡Que pena!".

Dos aclariments. Una pels que no saben que quan a Amèrica llatina diuen ¡que pena!, vol dir ¡quina vergonya! i l'altre aclarir que el bus era un Mercedes Benz de poc mes de 6 anys de vida. L'autocar era modern, amb aire condicionat, vídeo i lavabo. En fi, era quasi nou. Però les carreteres de Colòmbia, amb contínues pujades i baixades, en no gaire bon estat i sumat a una possible falta de revisions crec que van ser els factors del incident.

Be, vam baixar i vam empènyer una poca estona (feia baixadeta, per sort!) i l'autocar va arrancar. Vam pujar i vam seguir el trajecte. Però... poc va durar la felicitat!. Al cap de 30 minuts, l'autocar es va parar de nou, ¡a tocar d'una corba amb no gaire visibilitat!. Aquest cop els conductors es van esforçar mes amb la mecànica i al fi van poder encebar de nou la bomba de gasolina.

Com aquesta darrera parada era en un lloc perillós, en una carretera transitada, per poc no hi va haver-hi un accident gravíssim quan, mentre alguns vehicles (camions i cotxes) estaven passant per la esquerra l'autocar, per l'altre cantó de la corba, ¡venien dos camions cisterna a tota pastilla i enganxats l'un de l'altre!. Per sort els frens dels camions van funcionar bé i, mig derrapant, van evitar una topada múltiple i catastròfica. Ufff!

Al final, vam poder arrancar el bus desprès de empènyer de nou per passar la corba i fent-lo pujar una miqueta la costa. El conductor el va deixar caure uns metres enrere i va arrencar marxa enrere. Pugem i seguim. Sort que la gent estava de bon humor i vam continuar entre rialles i insinuacions de que la cia. de busos ens convidaria a dinar, com a mínim. Però... quaranta minuts desprès el bus es va parar de nou i aquest cop els conductors ens van dir que havien demanat a la cia que enviés un altre vehicle i ens van fes baixar. Una mica mes emprenyats ho vam fer però ¡quin remei!.

La gent que anava a Pasto, una ciutat abans de la frontera, van pujar en un altre bus de una altre companyia i, els que anàvem a la frontera, vam pujar en el bus que va sortir a les 9:30 am de Otavalo. Desprès de esperar-lo una hora i mitja, vam aconseguir de continuar. Però... no van acabar les tribulacions del viatge.

Quan va aturar-se el primer bus, el que anava a Otavalo, en van dir que a Pasto hi havia "un paro armado", es a dir, que hi havia una vaga i avien tallat la carretera d'entrada a la ciutat. Nosaltres ho vam comprovar quan, al arribar a Pasto, i a pocs metres de la terminal de busos, hi havia un munt de gent que havien tallat la carretera amb rocs, formant-se el conseqüent col·lapse circulatori.

Al cap d'una estona va aparèixer una tanqueta de la policia i, entre les fuetades del canó d'aigua i la pala frontal va obrir pas entre les pedrades de un grup de joves. Cal dir que, segons deien, eren protestes per l'encariment del combustible pel transport, però cap pancarta, cap pintada ni cap forma de reivindicació es veia per enlloc. Una mica estrany.

Bé, vam continuar, però, a la sortida hi havia una altre barricada, amb pedres i pneumàtics cremant-se. Altre cop vam esperar a que la policia arribes i desfés el tap i així, prosseguir el viatge.

Vosaltres en coneixeu i sabeu que jo no estic en contra de qualsevol acció popular de protesta que tingui una justa reivindicació, es mes, ja pensava en buscar-me la vida a Pasto per dormir i sortir quan es pogués. No tenia cap problema. Però el fet de que no hi hagués forma d'assabentar-se en que consistien les seves reivindicacions - ja he dit que no hi havien ni tant sols pintades enlloc - i, el fet de que es una zona on els narcos treballen a fons i els "paros armados" organitzats per joves sense cap filiació política son sovints, fan sospitar en maniobres de distracció de la policia per poder realitzar altres qüestions profitoses en una altra par de la ciutat - les barricades i les accions tants sols passen a la carretera cap a la frontera, a la resta de la ciutat no passa res -. En fi, no vaig treure l'aigua clara del assumpte.

Seguim amb la crònica.

Al final, entre "pitos i flautes", vam arribar a la frontera a quarts de set de la tarda. Allà, desprès de passar el control Colombià i caminar uns 100 metres fins a la frontera amb Equador, ens vam trobar amb un lloc avançat de la policia equatoriana on hem van escorcollar l'equipatge sencer. Desprès vam passar els tràmits de la frontera i vam anar a agafar una furgoneta cap a Tulcan, el 1er poble de l’Equador. Allà vam agafar un bus que anava cap a Quito però que feia parada a Otavalo. Total, vam sortir de Tulcan a les 9:30 de la nit, i sense haver dinat, ni sopat ni berenat ni res!. Quina gana!.

Quan dic "vam anar" o "vam pujar" des de el moment del canvi de bus a Colòmbia, hem refereixo a que, mentre esperàvem l'altre bus, vaig fer un amic. Era un home equatorià que vivia a Medellin i que havia estat treballant a Catalunya mes de 7 anys. Havia treballat a les caves de la zona de Vilafranca del Penedès, a la empresa Mecalux i a algun altre lloc. Anava a Equador - al seu poble, Piñas, al sud del país -a veure la seva família i el estat de la venda de una propietat. Ell tenia un restaurant a Medellin actualment i estava separat de la dona (colombiana) que es va quedar a Barcelona.
Vam fer amistat i hem va ajudar a passar la frontera i anar a Otavalo. Un bon "paio". Sort que tenia bon humor i ens vam fer el atrafegat viatge una mica mes divertit.

Però, la meva part del accidentat viatge no va acabar aquí. El bus anava cap a Quito com us deia, però la carretera estava plena de controls de la policia per lluitar contra el contraban provinent de Colòmbia. Vam passar dos controls quasi seguits on ens feien baixar del bus i inspeccionaven alguns dels equipatges. Desprès del segon control, el bus va sortir de la Panamericana i va agafar una "ruta" secundària per evitar un tercer i un quart control. Estava clar, duien contraban!.

Quan es va incorporar a la carretera, Otavalo es feia al fons. Per fi arribava!. Vaig preguntar al acompanyant si aquella ciutat de la fons del vall era Otavalo i hem va dir que si. Vaig seure de nou esperant que fes la parada a la ciutat, però... ¡el bus va fer dues parades a la carretera i no va entrar a la ciutat!. Hem vaig aixecar i vaig protestar a l’acompanyant. Com a remei, van parar el bus a mitja carretera i hem van dir que baixes, que ja havíem passat Otavalo però que no érem gaire lluny. Eren les 23:30 hores i hem vaig negar en rodó. Vaig exigir que hem portessin a Quito sense pagar res ja que ells no hem van avisar quan hem tenia de baixar, havent-los avisat poc abans que el meu destí era Otavalo. Així doncs, hem van portar a Quito i, a la terminal nord, hem van guiar cap un bus que tornava a la frontera i passava per Otavalo. El vaig agafar i vaig arribar a Otavalo a les 2:30 de la matinada.

Ja veieu que la meva entrada a l’Equador no va ser gens afortunada. Si a això hi sumem el robatori, no fa gens agradable la visió que tinc d'aquest país. Però aquestes "aventuretes" son part dels viatges i son coses que no s'obliden mai, son part de la vida de risc que enriqueix i fa saviesa ja que de tot se’n aprèn.

Vinga amigues i amics. deixo el comentari de Otavalo per mes endavant o juntament amb el comentari sobre Manta. Ja veurem. Lo de Quito ho deixo per quan torni a la ciutat, que encara passaré algun dia mes a la espera del meu passaport.

Salut i petons!

Enric