Hola amigues i amics!
Us estic escrivint des de un meravellós reco del mon que se'n diu Baños, al Equador. Molt a prop del extingit volcà Chimborazo que, amb uns 6300 metres d'alçada es el punt mes allunyat del centre de la terra ja que, com està a prop del equador terrestre i la terra es mes ample en aquesta latitud, es mes lluny del nucli que l'Everest.
El poble de Baños es situat a l'ombra d'un altre volcà, mes petit ja que "només" te uns 5016 metres d'alçada, el Tunguraha, que encara es actiu. Per aquest motiu la població està obligada a mantenir unes normes de seguretat i evacuació per si es dona el cas d'erupció violenta. Es el preu d'estar ubicada en un lloc tan paradisíac com es aquesta vall.
He de dir que es el lloc cap a on anava quan hem van robar. Una llàstima ja que es un indret perfecte per agafar forces i seguir endavant.
Be, però no som aquí per parlar de Baños. Això ja ho farem mes endavant. Ara parlem de la Cuenca de Equador.
Cuenca es una ciutat declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest fet es repeteix en nombroses ciutats de les que han sigut etapes en aquest viatge, però... potser Cuenca es la que, segons la meva opinió, potser s'ho mereix menys.
M'explico. Si que te nombroses esglésies de la època colonial - un fet força repetit allà on vagis de centre i sud Amèrica - i també té alguna que altre ruïna de la època dels Inques (molt malmeses per la destrucció dels espanyols i per la guerra civil prèvia a la arribada dels conqueridors) quan la ciutat es deia Tomebamba. Però no ha conservat gairebé res del patrimoni civil i urbà de la època colonial. Tan sols resten alguns edificis i la traça dels carrers de la ciutat espanyola.
Es estrany, però totes les guies la citen com una preciosa ciutat, comparable amb Quito però sense la espectacularitat d'aquella, i això no es del tot cert. Te el seu encant però no passa per ser només que una ciutat de províncies amb infraestructura turística important. Tot i que es mitjanament interessant, es perfectament eludible.
Sort que als seus voltants hi han certs atractius, com ara les ruïnes Inques de Ingapirga, a unes 2 hores en bus, i uns banys termals ben a prop. Però quasi res mes, a part dels museus.
En tema museus es de destacar el "Prohibido, Museo de Arte Extremo", un centre cultural ben curiós que es una excepció en el tipus de museus que estic acostumat a visitar i que us he "acribillat" amb les fotografies de rigor. Aquest es realment diferent, i, si no, jutgeu vosaltres mateixos amb les fotografies que he pujat.
Be, no tinc gaire cosa mes a dir sobre Cuenca, però si tinc altres assumptes que comentar-vos.
Aquest viatge, tal com es descrit a la capçalera d'aquest blog, es un somni fet realitat i, tot i els entrebancs que han sorgit - perfectament previsibles d'altre banda - tot ell ha sigut, i encara ho continuarà sent, una meravella. Però hi han diversos factors que hem porten a reflexió i que us he de dir tot seguit.
Primerament, si algun dia teniu la oportunitat de fer-ne un de semblant - de llarga durada, econòmic i per molts països - tingueu en compte el factor edat. Es realment mes fàcil la comunicació amb d'altres viatgers - sobretot estrangers i, mes concretament, no castellà-parlants - si tens menys canes al cap. Això es podria solucionar si un te un caràcter mes extravertit, però, com ja sabeu els que hem coneixeu, no es el meu cas.
Desprès hi ha el factor que ha alterat la normal continuïtat del trajecte. El fet de que hem robessin el passaport ha provocat un daltabaix en forma de "pèrdua" de temps al tenir que quedar-me obligatòriament mes d'un mes sencer a un país on la meva intenció era tant sols estar-hi menys de 2 setmanes per travessar-lo. A aquestes alçades jo tenia programat ja estar travessant Bolívia, camí cap a Argentina.
El neguit dels primers dies i la sensació de frustració provocades pel robatori i per les conseqüències posteriors, m'han portat a prendre una decisió. La d'alterar el contingut i avançar la tornada.
Així doncs, quan tingui en el meu poder el duplicat del passaport, agafaré un vol cap a Buenos Aires des de Quito i allí, a la Argentina i agafant com a a base la ciutat, sortiré a fer uns volts pel país. Aniré a Rosario a veure els amics que vaig conèixer a Guatemala, potser hem doni un volt per les cataractes de l'Iguazú i aniré cap a Uruguai o, potser hi vagi a Ushuaia. Encara no ho tinc clar. De tot lo que faci tindreu notícia si seguiu el blog.
Un altre conseqüència es la presa de decisió de reservar el vol de tornada. Ho he fet motivat pels preus que en aquests moments hi han per anar de Buenos Aires a Barcelona, i he reservat el vol pel 24 de novembre, es a dir, arribaré a Barna el 25 de novembre a les 8:30 del matí. Queda dit.
O sigui, que falta poc mes d'un mes per que ens veiem les cares de nou, "¡si la autoridad y el tiempo lo permite!".
Només val a dir que tant sols la darrera part es la mes segura, qualsevol alteració entremig es probable.
Vinga, ja sabeu que fer si voleu comentar alguna cosa.
Petons i abraçades a tothom.
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
dijous, 13 d’octubre del 2011
QUITO-MANTA-PUERTO LOPEZ (DE 2850 m. snm. A 0 m. snm.), I LES BALENES GEPERUDES
Hola de nou!, estimats i estimades persones que encara segueixen aquest inconstant blog.
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
Subscriure's a:
Missatges (Atom)