Hola de nou!, estimats i estimades persones que encara segueixen aquest inconstant blog.
Encara que actualment soc a Cuenca, la 3a i, potser, la mes turística de les ciutats de l'Equador, he de posar-vos al dia de les darreres jornades passades a la costa d'aquest país.
Unes jornades que vaig agafar-me com a terapèutiques després del passat incident i per desintoxicar-me de l'estress emocional i de la baixada d'ànims que, per sort, les brises oceàniques, el peix al plat i la amabilitat i tranquil·litat trobades, han aconseguir esvair en gran manera.
La arribada a Manta, una "petita" ciutat de la costa del Pacífic, que viu principalment de la pesca - majoritàriament de la tonyina - i una mica del turisme, va ser de nit, cap a les 19:00.
Quan vaig baixar del bus a una terminal caòticament organitzada, vaig adonar-me de que estava en un altre mon ben diferent de la capital. Així doncs, vaig carregar-me la motxilla gran a la esquena i la petita al pit i, apa!, camí a peu cap el hotel Panorama Inn que, segons la guia del Lonely Planet, era correcte i barat, tot i que una mica destarotat.
El fet que no agafés un taxi es com una mena de ritual que quasi sempre faig al arribar a una ciutat. Es com si fes entrega de una part del meu esforç a la nova terra que m'ha d'acollir per tal d'aconseguir una mica de bons auguris. Com si fos un tribut a la Pachamama, la única mare de tots.
He de confessar que algunes vegades aquest esforç es una mica inútil ja que, com en va passar a San Francisco, el caminar per una ciutat que acabes de conèixer des de les finestres del bus i, com a molt, tens un petit plànol a la guia, fa del petit esforç/tribut un gran esforç/tribut al tenir moltes possibilitats de perdre't.
Sort que preguntant se'n va Roma i amb una mica de sort quasi sempre hem surt bé.
Manta es una ciutat lletja. Segurament degut al seu caràcter de ciutat portuària/pesquera que l'ha fet créixer des de el seu inici de petit poblet de pescadors que era a principis del segle passat. També te força influència el fet que tingui una base aèria militar i civil al seu costat i les factories conserveres que hi han a les rodalies - la famosa "Isabel" entre elles -.
La ciutat va creixent i ara disposa d'una via ràpida que uneix la ciutat amb l'aeroport i amb la carretera cap a Quito. Una mena d'autopista de 6 carrils amb molt de trànsit i... atenció... ¡un sol pas elevat de vianants que comunica el "malecon" amb la zona de la plaça o parc central!.
Aquesta "autopista" separa el mar de tota la resta de la ciutat i no hi ha un sol semàfor. Tan sols es regula el trànsit en una rotonda que hi ha a la entrada de la part de la ciutat mes turística (si així se la pot qualificar) i administrativa, que es on està el parc o plaça central. La part de la ciutat on viuen els treballadors i pescadors i on estan els hotels mes econòmics esta separada de la platja per la "via ràpida per a vehicles rodats". Es a dir, que per anar a treballar amb la barca, anar a prendre el sol i banyar-se a la platja o anar als "xiringuitos" on venen menjar i begudes enmig d'un entorn mes o menys tropical, o et jugues la vida passant-la a peu o dones una volta d'uns 4 quilòmetres. Evident-ment tot es soluciona si et compres un cotxe o un vehicle, però la majoria de la classe baixa no disposa de massa diners per fer-ho.
L'unic que vaig fer de profit a Manta va ser anar al Museo del Banco Central del Ecuador i veure la sala dedicada a la arqueologia. La resta no mereix quasi cap mena de comentari ja que tant sols hi vaig ser-hi dos dies.
Desprès de Manta vaig agafar el bus i amb dues hores i mitja em vaig plantar a Puerto Lopez, un poble realment de pescadors i amb infraestructura turística bastant acceptable. Va ser lo millor que hi podia fer ja que era el destí escollit des de Quito, Manta tant sols va ser un "impass".
Puerto Lopez es un lloc altament recomanable. La simplicitat i simpatia dels habitants que, juntament amb el veïnatge del parc natural de Machalilla (el qual envolta el poble) el fan un destí per passar-hi uns quants dies.
Hi han moltes coses a fer en aquest poble de no mes 20.000 habitants. Potser la principal activitat i atracció turística es anar a veure las balenes geperudes que, de juliol a setembre, venen en massa per parir i reproduir-se de nou a les "càlides" aigües del Equador terrestre abans de tornar a la seva casa de la Antàrtida per menjar el "krill" per que... les "vacances" les passen en dejú!.
Els mesos que he dit son els que hi ha una gran concentració de ramats de mascles, femelles i petits. Vagis on vagis i, a menys d'un hora de la platja, en trobes en quantitat i, si guardes la distància adequada, son molt pacífiques i tranquil·les (els petits son mes curiosos, es clar).
Lo de la distància no es broma. Es molt normal que els mascles, per tal d'atreure les femelles i com a competència amb d'altres mascles, es submergeixin a força profunditat i, per tal d'agafar impuls, pugin molt ràpid i, així, treure el cos de uns 15 metres de llarg per mes de 30 tones de pes, fora de l'aigua amb un salt espectacular i perillós si ho mires des de sota.
Jo vaig tindre la sort d'arribar quan encara hi havia alguna femella amb el seu petit i vaig gaudir de l'espectacle dels salts inicials del petit, de uns 4 metres per 3 o 4 tones de pes. Ha les fotos teniu una filmació on surt un dels salts.
L'altre lloc on vaig anar es a la comuna de "Agua Blanca", una comunitat indígena que encara viu en la zona on estava situada la capital cerimonial i administrativa de la cultura pre-hispànica dels Manta.
El lloc es dins del parc natural de Machalilla, pero els es van resistir a ser desplaçats i, encara que tolerats, les autoritats no els veuen amb bons ulls.
El parc natural te unes 56.000 Has., unes 34.000 de bosc sec tropical - només es verd els mesos d'hivern, quan fa sol i plou - i unes 22.000 de marines.
Però no sempre el paisatge va ser així. Quan la cultura Manta va existir (del 800 al 1500 dc) hi havia un riu amb força caudal que era aprofitat pels mantenyos per navegar fins al mar per pescar i per anar fins a Méxic a intercanviar la famosa closca "spondylus" per altres objectes amb els aztecas i d'altres cultures de centre-Amèrica. L'entorn vegetal (segons descripcions de la gent de Pizarro) era de bosc tropical humit, però algun fenomen volcànic va desviar el riu - o el va eliminar de les seves fonts - i va canviar totalment el paisatge. Ara es com una amplisima riera seca, amb vegetació verda que contrasta amb la vegetació seca dels voltants, donant una idea del recorregut del riu fins el oceà.
Les ruïnes existents a penes son excavades i no son gaire espectaculars ja que les construccions eren bàsicament de bambú, fusta i fulles de palma, amb uns fonaments de pedres d'un metre d'alçada com a molt, que es lo únic que es pot veure. Però cal seguir excavant - quan hi hagi pressupost estatal o internacional - per extreure els nombrosos objectes de pedra, metall i ceràmica que encara romanen enterrats.
L'altre part de la meva visita va ser anar a "los Frailes", un conjunt de platges i penya-segats conservats en els seu estat verge, on només hi ha unes petites infraestructures, allunyades de la platja i en la principal solament, en forma de pàrquing, serveis sanitaris amb dutxes i informació del parc. Veieu les fotos i realment veureu que son un tros de paradís.
Fins aquí aquest llarg i extens comentari que ha servit per posar-me al dia. No mes comentar-vos que del poble no hi han fotos, a part de la Hosteria Mandala. Ho sento, mai hem vaig en recordar d'agafar la càmera quan anava a veure la arribada dels pescadors amb la pesca de la nit, un espectacle fabulós. Ho sento de nou.
Vinga companys i companyes, això es tot (de moment).
Salut i petons!
Enric
Llac Atitlan
El llac Atitlán, un maravellós racó de Guatemala: volcáns sant Pedro, Atitlán i Toliman com a veïns de fons.
hola enric las fotos son muy chulas y algunas muy curiosas como. las termitas las ballenas,las flores y los pajaros que guay ' bueno cuidate y no te castigues mucho que andes poquito asta que te se quite la barriga jajaja abrazo y palante (pele)
ResponElimina