HE SORTIT DE L'EQUADOR... JA ERA HORA! (CRÒNICA DE QUITO)

Hola estimats i estimades!

Ja soc a Lima!.

Al final segueixo el viatge, però no com estava planejat. Ara soc a Lima, Perú, però només i soc de pas, el dissabte 29 agafo una avió cap a Buenos Aires, a l'Argentina. Sembla que el mal moment del viatge s'acabat, toquem fusta.

Com us vaig dir, deixo el Perú, Bolívia i Xile per un altre viatge, que espero hem sigui possible fer d'a qui a pocs anys... si la economia i la salut m'ho permeten.

La raó d'agafar l'avió es la comoditat, no tenia moltes ganes de estar-m'hi tres dies i mig a dalt d'un autocar, vista la experiència del viatge Quito-Lima. Se que es interessant i mes didàctic fer el viatge per terra, coneixes gent i paisatges. Però ja no tinc moltes ganes de fer-ho i prefereixo gastar-me una mica dels calers que hem queden i arribar abans i mes còmodament a un país que val la pena de visitar, encara que sigui només una mica. També tinc ganes de veure a la Mònica per que m'expliqui com li va la vida i els fets dels darrers temps a l'Argentina i, com no, hem faci de guia per Buenos Aires, una ciutat viva i preciosa, ja veureu.

Segurament també aniré a veure a la Roxanna i el Gabriel, una parella encisadora que vaig conèixer a Guatemala i que viuen a Rosario. També està la qüestió de si podré veure a la Ruth Grill, una preciosa noia de Mar del Plata i que vaig conèixer a Puerto Lopez.
En fi, no tinc gaire temps per veure un país tan gran, però faré lo possible i, si puc, aniré cap a les cascades de l'Iguazú, si la Mònica hem deixa.... je, je, je.

Be, espero poder donar-vos el plaer de gaudir d'unes fotos i uns comentaris dignes de un país tan maco.

Però anem amb la crònica de Quito i del viatge cap a Lima...

Si be Quito era un destí no programat, i els primers dies van ser una mica depriments degut als fets que ja coneixeu, he de dir que es una ciutat bastant maca i, relativament, segura. Això darrer es degut a que quasi no vaig sortir de la ciutat vella i colonial, que es la part mes vigilada i, si prens mesures adequades com no caminar sol pels carrers per la nit on cap a les deu o onze no hi ha ningú - caps de setmana inclosos -, no portar documents - tant sols fotocopies -, no dur gaires calers, no portar joies ni res de gaire valor i no fiar-te de ningú.

Per sort hi han petites "illes" que la policia vigila constant-ment, com, per exemple, "La Ronda", un carrer del barri vell molt ben restaurat i ple de restaurants i botigues d'artesania. Es un carrer turístic pero ben autèntic, amb un regust bohemi i molt animat els caps de setmana, i algun altre dia entremig, quan es omple de "quiteños" i de turistes nacionals i internacionals.

Allà, a "La Ronda", te el restaurant un "paisano" de Ripollet. Es el Fernando que, junt amb la seva dona equatoriana, la Lorena, tenen el restaurant "Can Ferran", on fan cuina espanyola i del país, juntament amb la beguda típica de la zona, el "canelaso", una beguda calenta feta de licor de canya, tarongina i sucre, si no recordo malament. El Fernando també fa uns magnífics entrepans de llom - una delícia que feia mesos que no havia menjat - i unes molt dignes paelles i fideuàs que, tenin en compte que els ingredients difereixen en gust als del Mediterrani (sobretot el peix i el marisc) tenen molt de mèrit. Tampoc podien faltar unes braves ben bones així com d'altres coses delicioses... i al preu equatorià, es clar.
Ells dos, el Fernando i la Lorena, hem van acollir com si fos un amic i, com es normal, vaig passar força hores en el seu restaurant. Tinc un molt agradable record d'ells i de la germana de la Lorena i el seu marit. Espero tornar a veure'ls algun dia, a l'Equador o a Catalunya. Un petó per a tots si llegiu això, Fernando i Lorena. Ah!, i un altre pel seu fillet Ferran, que no vaig tindre el gust de conèixer en persona però estava molt simpàtic vestit del Barça en la foto que celebrava la darrera copa d'Europa gunayada.

Hi ha una part de Quito que es on radiquen la majoria d'hostals i albergs, així com a bars d'ambient europeu - i amb horari europeu -, on s'allotgen quasi tots els "guiris" joves que arriben a la ciutat. Es una part moderna i relativament segura, però es on hi ha un índex important de atracaments i delictes menors deguts als excésos etil·lics dels esbojarrats "teentenders" carregats de calers i de mòbils nous que atrauen els "manguis" de la ciutat. Però com esta una mica allunyat del centre, millor per els romàntics de les ciutats velles com jo.

Quito es una ciutat monumental on hi han moltíssimes esglésies. Això es degut a que els espanyols van construir-ne una sobre cadascun dels temples inques. N'hi ha una que destaca per sobre del perfil de la ciutat, la "basílica del voto nacional". Estic quasi segur que era on devia ser el temple del Sol principal de la ciutat inca ja que es sobre un promontori en mig de la vall que ocupa Quito.

Val la pena passejar-se pels seus carrers (de dia) i, com en altres moltes ciutats de Amèrica, els diumenges tanquen bastants carrers del centre a la caòtica circulació de cotxes, busos, busetas, motos i motocicletes que ho omplen tot de fum i tocs de pito en moltes de les hores del dia. Es el moment d'agafar la bicicleta i donar uns quants volts per les moltes pujades i baixades de la ciutat vella.

Hi ha un fet que destaca en tot l'Equador, els diumenges està prohibit vendre alcohol i ni tant sols els restaurants tenen permís per servir-ne. Es una bona mesura, però això provoca que els dissabtes molts joves - i no tant joves - agafin un bon "pet" o, simplement, la gent es compri l'alcohol per prendre'l a casa.

Doncs fins aquí arriba el rollet d'avui. El proper anirà sobre el llarg viatge en bus de Quito a Lima, de 38 hores, "ná menos".

Petons abraçades i... Salut!

Enric