A BOGOTÀ, QUIN FRED QUE FA!

I es normal, està a 2650 metres d'alçada... a mes alçada que el Pedraforca.

Hola gent!

Ja he marxat de Bogotà, la segona residència - temporal - del nostre amic Andreu, company de Berga i acostumat a les alçades i a aquests freds.
Lo que es una llàstima es que no haguem pogut coincidir per culpa de la seva feina. Per tant, no he tingut cap guia ni conseller conegut en una ciutat on pensava trobar-me un. Que hi farem, un altre cop serà!.

He començat parlant del fred físic de Bogotà, però humanament parlant, la gent es força agradable, una mica mes tancada que a Medellín, però amable.

He passat uns dies força productius i, alhora, tranquils. La veritat es que el barri de "la Candelária" es encantador, no se si en aquesta opinió influeix el fet que la Èrika, la mestressa del hostal Alter Ego, es la persona mes amable, simpàtica i encisadora que he trobat en tots els personals (staff) dels llocs on m'he allotjat.

De totes menes la arquitectura (del barri, no de la Èrika) colonial encara es percep amb força i hi han molts racons i carrers que l'evoquen i et porten a èpoques passades. Si a això afegim una bona quantitat de museus i llocs per visitar i una vida nocturna bohèmia, fan de "la Candelária" un obligat lloc de pas per aquest gran país que es Colòmbia.

Jo, per la meva part, he visitat - entre d'altres - el museu Arqueològic, allotjat en el antic palau de" Marqués de San Jorge", que el va donar a la seva mort a una ordre de monges per que instal·lessin el seu monestir i, desprès d'uns anys, les monges el van vendre a a un banc. El museu es bastant pedagògic (veieu les fotos) i hem fa el fet per continuar la meva petita investigació personal sobre la versemblança entre les diferents cultures indígenes de Amèrica.

Després he visitat vàries esglésies però a algunes no deixaven fer fotos. N'hi ha una que m'ha sorprès, la de la "Parròquia de Nuestra Señora del Carmen", la església de la ordre dels salesians, i adossada al col·legi dels salesians.
Es va construir els anys 30 del passat segle i te tocs modernistes i neoclàssics emparentats amb la arquitectura i guarniments del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Alhora, les seves arquivoltes, pilars i colors hem porten al record de la Mezquita de Còrdoba. Veieu les fotos i jutgeu vosaltres mateixos.

Un incís. Els que hem coneixeu sabeu que soc ateu i que vaig apostatar l'any passat, i trobareu una incongruència el fet que visiti i fotografií tantes esglésies i peces d'art sacre. Però l'arquitectura m'encanta - per alguna cosa soc delineant projectista - i l'art en general també, tot i que no en soc cap estudiós. Per tant, les esglésies les capto com a simples edificis bellament construïts i les peces d'art sacre com a objectes d'orfebreria, escultura i pintura fetes amb mestria i curosa elegància en alguns casos. El significat el deixo a part, tot i que es fàcil captar l'objectiu real de la seva morfologia. No entro en mes detalls.
He de dir que, quan entro en alguna església ho faig amb respecte. No vull destorbar les creences de la gent, tot i que estic en en desacord complert amb la església catòlica i d'altres formes d'enganyifes històriques.

Passem a una altre visita una mica lligada a la de abans, la visita al "Santuario de Montserrate". Un cim de 3150 m. situat a sobre de la ciutat, on es pot pujar en telefèric o funicular. Va ser construït (el santuari, no el cim) també els anys 30 del passat segle com a homenatge a la verge de Montserrat. Vaig pujar per fer fotos a la ciutat i, de pas, donar un cop d'ull a la "moreneta" que tenen allà. Veieu les fotos.

Passem a un altre visita, la del museu Botero i la del museu d'art del "banco de la república". El museu Botero es una part de les obres de Botero que no van anar a parar al museu d'Antioquia de Medellin degut a la seva tardança en acollir la donació que els hi oferia. Es una mostra mes petita però molt interessant que també inclou una bona part de la seva col·lecció personal . Veieu les fotos.

Al mateix edifici hi han tres museus, el de Botero, el de art modern i el de la moneda, tots propietat del "banco de la república" i tots tres son gratuïts i a penes es veu on comença un i on acaba l'altre. El de la moneda no hi vaig anar, no m'interessava, però el de art modern si.

Hi ha una part d'aquest últim que no surt reflectida perquè no deixaven fer fotos, es la situada dins d'una cambra cuirassada que conté obres d'art sacre (unes 15 o 20 pintures), alguna escultura i unes 5 o 6 custòdies. Aquestes darreres eren una meravella de l'orfebreria i de la talla en marfil i/o metall preciós. Totes tenien safirs, ametistes, diamants i una gran quantitat de maragdes i d'altres pedres precioses. Eren grandioses - mes de 1,5 metres d'alçada - i pesaven un munt de quilos en or, plata i marfil.
Valor: incalculable.
Ganes d'acabar amb la fam en el mon per part de l'església: cap.
Conclusió: son romans, no cristians.
Les obres pertanyen a la església catòlica i les custodia el banc, que no se si es de titularitat pública.

I, per acabar, la visita al Museo del Oro, el museu del gènere mes important del mon, segons alguns entesos.

La veritat es que impressiona la gran quantitat de peces que conté. Son moltíssimes i algunes de gran qualitat. Vaig fer-la en dos dies i, per tant, potser hi ha alguna foto repetida, ho sento.
Cal dir que, tot i la gran quantitat de peces, els saquejadors espanyols s'en van emportar moltíssimes mes, i bona part es van fondre per fer custòdies i peces d'art religiós com les que he descrit abans. Van acabar amb unes cultures refinades i mil·lenàries que tenien l'or no com a moneda ni com a valor econòmic, sinó com a un dels metalls nobles per a les seves expressions artístiques. La visita es encisadora i molt culturitzant. Veieu les fotos, n'hi han moltes.

Vinga, per avui n'hi ha prou. Estic una mica cansat desprès d'haver fet 13,5 hores d'autobús fins aquí, a Popayan, una ciutat del sud del país que va ser destruïda el 1983 per un terratrèmol i reconstruïda totalment en la actualitat gracies a les riqueses d'aquest país i de les donacions de la resta del mon. Ja us en parlaré en una propera entrada. Encara no he acabat del tot amb Bogotà.

Salut i petons!

Enric