ATITLÀN, UN DELS LLACS MES BONICS DEL MON

Hola seguidors!

Ja fa tres dies que vaig arribar a San Pedro de la Laguna (o de la Locura, com també li diuen alguns/es) pero fins ara no he escrit res perque volia que sabesiu alguna cosa de Boca de Cielo, a Chiapas, un lloc que tindrieu que anar algun cop a la vostra vida.
Bé, se que hi han molts llocs on anar, tant o més bonics que els que estic disfrutant, pero la veritat es que aquests son meravellosos.

Parlem de San Pedro i el llac Atitlan. Si bé Panajachel es la entitat municipal mes forta del llac i Santiago es el municipi mes poblat, sens dubte San Pedro es el lloc mes cosmopolita. Aquí venen gent de tot el mon ja que es un lloc ben comunicat, amb numbrosos restaurants de tota mena i allotjaments per a tots els gustos.
També influeix el fet que es el lloc mes asequible económicament de tot el llac i els seus habitants ho mantenen així per no perdre clientela.

Hi ha bastants extrangers que fan negoci aquí, ja sigui en restauració, allotjament, turisme, artesania o simplement treballant en feines habituals de la zona. No interfereixen gaire ja que proporcionen llocs de treball als indígenes quitxés i formen i fomentan que ells mateixos obrin i/o gestionen els seus propis negocis.

Aqusts darrers anys el poble s'havia massificat de moltissim jovent que venien a un lloc on es podia fumar marihuana per tot arreu i a totes hores i on els bars quasi no tencaven mai. Era el paradis hippy per exceléncia.
Pero aixo es va acabar quan els habitants locals, amb l'alcaldia al front, es van oposar a aquesta disbauxa tant poc educativa per a la quitxalla i, tot i que no hi havia cap problema serios en quant a seguretat, es va decidir prohibir amb efectivitat el consum de drogues il·legals i fer que els bars tanquessin a les 11 de la nit. Van posar una mica de seny a la vida del poble.
Actualment la cosa segueix així, pero els bars esperen les eleccions - el proper 11 de setembre - per veure si cambia l'alcalde i els permet tencar mes tard. Possiblement aixó no passarà.

Cambiem de tema. El llac i el seu entorn tenen moltíssimes possibilitats per fer ecoturisme, turisme antropológic i recons maravellosos per simplement reposar i desestressar-se per una bona temporada (també hi ha festa, com es dedueix del punt anterior).
Per exemple: hi han els volcans per pujar-hi a peu o a caball. Son tres i tots superen els 3000 metres d'alçada.
   - Volcàn Atitlan: 3537 m.
   - Volcàn Toliman: 3158 m.
   - Volcàn San Pedro: 3020 m.
(corregiré el peu de foto que encapçala el bloc, no us preocupeu)
Un altre lloc on fer la caminada es "la naríz del Indio" on la gent puja de matinada per veure-hi la sortida del sol sobre el llac, un espectacle sublim. Tant sols costa unes tres o quatre hores de pujada o bé llogar un tour on et deixen a 45 minuts del cim.

El llac està situat a 1562 m. d'alçada i te 12x19 km. de amplada i llargada, amb una profuditat de uns 340 m. aproximadament.
Es una casola volcànica enfonsada que respira. Si, respira. Es la conclusió a que van arribar un equip de geólegs espanyols per explicar perqué cada 50 anys mes o menys el llac puja o baixa uns 5 o 10 metres de profunditat. La entrada de làigua està clara, arriba pel riu (que no sé com es diu), pero la sortida es un misteri. Segurament es filtra pel fons i dedueixen que arriba al oceà Pacífic.

La zona està poblada per mès de 320 mil persones i es una zona maia. Es parlen l'espanyol, el kaqchikel, el k'iché' i el tz'utuhil, i, evidentment el francés. l'anglés, l'italià i el català (i ha bastants negocis regentats per catalans i catalanes) i l'euzkera entre d'altres, com aportació del turísme i internacionals que hi viuen i treballen.
Molts indígenes parlen varios idiómes pero entre ells parlen amb el seu idioma originari. Son molt religiosos. A San Pedro, per exémple, a part de l'omnipresent església catòlica i han un munt d'esglésies evangéliques i alguna de jueva. Pero tot aixó no treu que ells conservin bona part de la seva religió original maia i el sincretisme es ben present.
Un cas curios es Santiago Atitlán. Allí es rendeix cult a Maximón, una representació d'un deu maia vestit amb robes tradicionals i occidentals, que fuma i beu aiguardent. Te posades unes botes que de tant en tant les han de cambiar perque es gasten - diuen que per la nit surt a voltar pel poble per repartir els favors, benediccions i malediccions que la gent li demana fent-li ofrenes de menjar, alcohol o tabac -. No hi es a la església, es venera a cases particulars on resideix temporalment i per veure'l si no ets del poble has de pagar 2 quetzals (uns 20 céntims d'euro) i, si li vols fer fotos has de pagar 10. Amb tot aquests diners s'organitza la festa anual que es pels volts de gener. A setmana santa si que và a l'església i resideix fins divendres sant en un altar blanc. Divendres surt de procesó amb la resta d'imàtges sagrades (tambè vestides de forma diferent a l'habitual ja que representen també a altres deus maies). Es un cas ben curios pero no es l'unic.

Ahír vaig anar amb la Lara, la Valetina, el Fernando i la Mariana al mercat de Chichicastenángo, un dels mercats més grans i acolorits de hispanoamérica. Hi ha de tot, sobretot artesania que porten els indígenes de les contrades (hi d'altre amb factura industrial, que també s'espabilen i la volen vendre com manufacturada). Es pot regatejar i hi també es té de tenir en compte els carteristes. Ahir mateix, a una dona italiana que venia amb els seus dos fills a la combi que ens va portar, li van robar el móbil de sobre la taula on era menjant.

Pero lo mes curiós es l'església.
Construïda sobre l'antic temple maia pels volts de 1560, fa les funcions de temple católic-sincretista i de temple ritual maia. Es normal veure persones (adultes tirant a vells) a munt de les escalinates cremant copan (l'incens maia) dins d'una llauna foradada lligada a un cordillet per balancejar-la i resant salmódies en llengua maia mirant cap a l'interior de l'església. Tambe i a un altar de sacrificis - maten alguna gallina de tant en tant - al peu de les escales.
Es una mica diferent a San Juan Chamula, al costat de San Cristóbal a Chiapas, on les ceremónies es fan dins l'església i es sacrifiquen animals i es fan ofrenes al crist que tots coneixeu. Allí son encara mes auténtics, si es pot dir aquesta paraula d'una gent que ha estat sotmesa per més de 500 anys a la voracitat de la cultura hispànica.

Tot aixó encara existeix gracies a que gent com els jesuites i, sobretot, a San Cristobal de las Casas que va demostrar que es podia "evangelitzar" amb pau i amb convivéncia amb les tradicions i religions locals. Van crear el terme verapaz (verdadera paz) per definir el fet. Per sort, no tots eren esclavistes ni sanguinaris els conqueridors.

Val doncs, de moment us deixo, tant sols us he de dir que a Chichi no hi vaig fer cap foto ja que bastants indígenes no els hi agrada i, per respecte, vaig decidir-ho així. Ho sento. suposos que si busqueu per internet en trobareu bastantes.
De San Pedro i els altres pobles les penjaré quan pugui fer-ne. De moment portem uns quans dies amb pluja i no n'hi fet gaires.

Vinga, a reveu-re!

Salut!

Enric