OAXACA, LA CIUTAT DELS PINTORS (de pincell, no com el Pelé)

Hola companys/nyes de bitácora!

Ja he deixat enrera un altre etapa d´aquest llarg viatge.
Com ultimament hem passa, ho faig una mica a contracor i amb les ganes de quedar-me mes temps i coneixer mes coses de l´estat de Oaxaca. La seva costa es del Pacific es una maravella i, la mateixa ciutat necessita mes temps per ser gaudida amb calma i disfrutant de cada un dels racons que hi diposa per els habitants i el visitant ocasional.

He tornat a fer amics-coneguts, com la Elena, una valenciana que fa un temps que es allà i treballa de cuinera i encarregada de dia del bar-restaurant Txalaparta, al centre de la ciutat. Molt simpàtica i carinyosa, a mes, fa un arroç bonisim (tenint amb compte que es dificil de trobar ingredients adequats). S´ha guanyat un raconet al meu cor - aquests pas quan torni a casa portaré tres motxiles, la de la roba, la dels trastos i la del meu voluminos cor, inflat amb tant de records i carinyo -. Molts records per tu, Elena si algun dia llegeig-es aixó.

També he conegut d´altre gent, com en David, el jove propietari del bar de marxa Kabbalah, una noia alemana que ha fet el viatge amb mí cap a San Cristobal per treballar de voluntària al museu de medicina indígena de la ciutat, i la Ross, una de les treballadores de l´hostal Luz de Luna. Tots ells i d´altre gent, viatgers com jo que hem compartit estones agradables a l´hostal.

La nota una mica negativa es que no he pogut visitar el museu dels pintors Oaxaqueños ja que estava en remodelacíó. Pero si he pogut visitar algunes galeries privades, tant de fotografia com de pintura.
Els pintors escullen Oaxaca per la seva llum i la seva riquesa paisagística i n´hi ha un fotimer de tots els estils.

Res, tindré que tornar-hi a Oaxaca algun dia d´aquests.

Pero avui he arribat a Sant Cristobal de las Casas, un lloc plé de records per a mí ja vaig pasar-hi uns maravillosos quatre mesos - entre estades a les comunitats zapatistes - fa vuit anys.

La veritat, d´entrada l´he trobat força cambiat. El carrer on jo estava a la posada "la Iguana" s´ha convertit en peatonal i l´ajuntament ha pintat les façanes de la banda esquerra de blanc, eliminant la maravellosa cromatografia tant típica de la zona.
La posada "la Iguana" ha desaparegut (se que n´hi ha un altre al Cerrillo pero no l´he trobat), el restaurant "el Gato Gordo" ha cambiat de lloc, Enlace Civil ha desparegut... En fí, molts cambis.

Lo que no ha cambiat, a part dels amos, es la posada "los Camellos", segueix sent el bonic, tranquil i agradable recó dels meus records. També he fet un tomb i he trobat al seu lloc el bar "Revolución", un clàssic de Sant Cristobal. I també lo que no cambia es la quantitat de "guiris" que passem per aquí. Els uns per turisme, els altres per treball i els altres per voluntariat cultural i en l´observació dels drets humans de les comunitats indígenas. Potser demà hem passo per FrayBa - la organització que envia observadors a les comunitats indígenes en resisténcia - per si m´admeten i m´envien a  alguna comunitat per alguna setmaneta (no ho sé si ho faré ja que l´estància mínima es de dues setmanes, i no puc perdre gaire temps). De totes menes hem vull passar a veure com estan les coses després del conflicte entre l´Iñaki de la CIODH i l´EZLN.

Val doncs, us deixo, un altre dia us explico mes coses de Sant Cristobal de las Casas, la ciutat dels músics.

Uns petons ben grossots per a tothom...

Salut!

Enric