BYE, BYE COSTA RICA... POTSER HI TORNARÉ (NO ES SEGUR)

Bones a tothom!

Ja he deixat enrere Costa Rica amb una visita molt efímera però carregada de dades que fan que la meva estada en aquest país m'hagin produït sensacions entre decebedores i agradables.

M'explico. Es ben cert que ja coneixia una miqueta la història del país i sempre m'ha fet arronsar el nas la seva dependència llepona del veí poderós del nord, una dependència que va ser acabada de polir i arrelada en les lleis i costums del país per un català: Josep Figueres Ferrer, president del país, desprès de una guerra civil provocada pels empresaris conservadors en contra del govern d'esquerres, altre cop al poder desprès de aconseguir impugnar unes eleccions fraudulentes. Ell va ser l'artífex de la abolició de l'exèrcit l'any 1948.

El fet de la abolició de l'exèrcit va ser degut a evitar mes inconvenients amb un poder armat i oficial que el pogués treure violentament del càrrec i també per les ganes de mantenir les dolces relacions comercials i econòmiques amb el tiet Sam, donant una imatge d'estabilitat per crear el caldo de cultiu perfecte perquè les companyies nord-americànes (amb la omnipresent United Fruit Company per enmig) poguessin treballar tranquiles. La resta ja us ho he comentat anteriorment: molts nord-americans tenen importants possessions en finques i terreny agrícola que també exploten per el turisme, els laboratoris ianquis patenten i investiguen la natura amb quasi exclusivitat i el país te una dependència total dels EUA amb la llança que li van clavar amb el tractat de lliure comerç signat pel govern fa poquet. En fi, ja els hi falta poc per ser un estat associat com es Puerto Rico.

Canviant una mica de tema, us passo a comentar la meva estada a Monteverde i a San José, o sigui, de la natura a la capital.

Monteverde, tot i ser semblant per lo turístic a La Fortuna de San Carlos, es una mica diferent.
La zona va ser colonitzada els anys vint per algunes famílies del país buscant on refer les seves vides després de la convulsió dels cops d'estat i de la crisi de Wall Street en un lloc amb terra fèrtil i recursos naturals i aigua en abundància. Fins aleshores tant sols eren habitades per algunes comunitats indígenes amb bona connexió amb la natura que els envoltava.

Poc desprès van arribar algunes famílies de quàquers - religió cristiana en arrel, sense acceptar la església catòlica i pacifistes convençuts - nord-americans que fugien del militarisme de la 2a guerra mundial escollint Costa Rica pel fet de ser benvinguts i, a mes, no tenir exèrcit.
Aquestes famílies van començar a desforestar per aprofitar la fusta per a les construccions, fer prats pel bestiar i treure profit econòmic de la mateixa. Però al cap de no gaire temps - per sort - es van adonar que traurien mes profit de la terra amb l'equilibri entre explotació humana i ramadera i l'ecologisme. Així van poder crear reserves que regeneraven l'aigua, la fauna i la vegetació i, al mateix temps, treure una font d'ingressos extra amb el turisme del seu país. Cal a dir que també consideren les reserves com un patrimoni important per explotar en un futur.

Així, Monteverde es lo que es ara, un lloc on uns quants propietaris s'enriqueixen de la mare natura i un destí força atractiu pel turisme de muntanya, amb nombrosos senders per fer trekking enmig d'una natura espectacular i amb una infraestructura pel turisme ben complerta amb allotjaments i restaurants.

He de dir que, a diferència amb la Fortuna, el municipi compte amb transport públic - la zona te un relleu de muntanyes i muntanyetes que pugen i baixen constantment i la població es dispersa - i informació municipal, juntament amb una reserva nacional (Parque Nacional de Monteverde) pública i d'accés lliure, pagant, es clar. Jo vaig fer la ruta dels ponts dins d'una reserva privada i hem va agradar força, tot i que, com veureu per les fotos, tot era una mica "domesticat" per fer-lo accessible a tothom.

També podeu gaudir de les fotos del serpentari que vaig visitar una tarda. El darrer dia vaig fer un tomb fins a la Fàbrica de Formatges (son bastant acceptables) i per una de les galeries d'art col·lectives de la zona, aquesta última molt bona però, com es normal, no hem van deixar fer fotos.

Passem a San José, capital de Costa Rica.

Un amic polac que vaig conèixer a la travesa del llac Cocibolca i, que desprès, el vaig trobar a Monteverde, ja hem va comentar que no calia passar mes de dos dies a la ciutat, i tenia raó, al menys en les setmanes actuals.
Lo que primer vaig fer va ser anar a veure els horaris dels museus d'or pre-hispànic, d'art i d'un altre que no se si era de vestimentes d'època, que hi ha als soterranis de la plaça de les cultures (on, curiosament, hi ha un restaurant que es diu Entre-Pans). Però estava en remodelació i eren tancats per algunes setmanes. Al final, només vaig poder veure el "Museo Nacional", però va ser una bona experiència. Veieu les fotos que penjaré avui mateix.

La resta dels dies la vaig passar donant voltes per la ciutat, conversant amb alguns dels hostes, sobretot amb un romanes que voltava per Amèrica fent artesania i algun que altre treball i que tot i estar una mica boix, havia tingut una vida ben intensa que l'havia fet poliglota i amb forces coneixements dels països on havia passat. També he de dir que vaig conèixer la San José night, ja sabeu...

Doncs, fins aquí la meva experiència a Costa Rica, ara ja soc a Panamà i, de principi, es bastant semblant a Costa Rica en quant als llocs turístics. De moment soc a Boquete, un indret a la columna vertebral del país on no hi pot faltar un volcà per visitar.
He de dir que no visitaré el Carib - com tampoc ho he fet amb Costa Rica - on hi ha Bocas del Toro, un paradís tropical, si no que des de aquí aniré directament a Panamà city, on agafaré el vol cap a Cartagena. He de fer bondat econòmica ja que, per sort, Panamà es mes barat.

Vinga seguidors i seguidores, petons i abraçades.
A reveure.

Salut!

Enric