SOLENTINAME, UN PARADIS D'AIGUA DOLÇA

Hola, hola, hola...

En aquests moments soc a Costa Rica, mes concretament a La fortuna, un poblet molt turístic al costat del volcà Arenal, que era actiu (poquet, però es podia veure lava per l'altre costat) fins fa vuit mesos.

He dit que es un poblet força turístic?, doncs no, es ABSOLUTAMENT turístic. Tot, però tot i tothom viu del turisme - sobretot ianqui - que aporta el volcà i el llac que hi ha al costat on hi havia un altre volcà - el Cerro Chato - que va explotar fa uns quants milers d'anys. A mes, tot es rodejat de bosc tropical humit, combinat amb bosc plujós de muntanya.

Això, la fauna, la temperatura agradable - no fa gaire calor -, la seguretat i la bona comunicació amb la capital, fan de Fortuna un destí turístic mes en la ja de per si turística Costa Rica.

En fi, demà me'n vaig a fer un tour pel volcà. Ja tindreu noticies i fotos... si no plou.

Us dec la crònica de la meva estada a les illes de Solentiname, mes concretament a Mancarrón que es de on vaig sortir ahir en destinació a Costa Rica.

Hi han dues paraules que podrien definir les illes: bellesa i tranquil·litat. Es lo que primerament s'aprecia en arribar a destí.

Val a dir que per accedir-hi des de Granada ho vaig fer abordant el ferry que enllaça dos cops per setmana (dilluns i dijous des de Granada, i dimarts i divendres des de San Carlos) amb San Carlos, la població costanera mes propera a les illes.

La travessa es una mica llarga - unes 14 horetes de res - ja que surt a les dues de la tarda i arriba a les sis del matí a San Carlos parant per carregar i descarregar viatgers i càrrega vària per San Miguelito i Carrancito (aquest darrer no se segur si es diu així) a la costa del llac.

Però, prèviament i a les quatre hores de travessa - es a dir, a les sis de la tarda - arriba a la illa d'Ometepe.
Illa composta de dos volcans i amb forma de vuit que ja us vaig descriu-re a l'altre entrada.

Com us vaig dir, vaig descartar la estada a Ometepe per no perdre massa temps ja que en vaig quedar  mes temps del compte a Granada. Però la veritat, tindria que haver anat, ja que resulta que el hotel-et que se'n diu Cabllito's Mar es propietat del Fernando.

Aquest paio es de Moià i el vaig conèixer fa vuit anys quan vaig ser per Chiapas i Guatemala. Vaig compartir quasi quatre mesos de la meva vida amb ell i hem sap greu no haver-me assabentat abans. Si no, hages valgut la pena passar per l'illa i saludar-lo, passant unes bones estones amb el seu humor àcid i irònic.

Ell ja feia temps que buscava alguna cosa així i ja fa uns cinc o sis anys que va trobar el lloc. També ha trobat el seu amor, una noia d'uns vint anys - ell en te uns 40 llargs - i serà pare dintre de quatre o cinc mesos.

Però quan m'ho va dir l'Israel - l'amo del hotel Catalanica de Mancarron - tenia que tornar enrere, i, la veritat, porto una mica de retard perquè encara hem queda passar per Sud-Amèrica i només tinc quatre mesos per tornar a casa. Per tant, vaig decidir seguir cap a baix.
Una llàstima, repeteixo. Ja hi tornaré quan pugui.

Però seguim en el relat de Solentiname.

Com us deia, las illes son precioses. Natura salvatge i tropical, no gaire explotades i habitades per unes 1000 persones com a molt.

No hi ha gaire turisme però hi han infraestructures compostes per un parell d'hotels petits a Mancarron (l'hotel Mancarrun al poblat principal i el Catalanica a l'altre banda de la illa) i dos hostals a la illa principal - Mancarron -. A l'illa de San Fernando i ha una mitja dotzena de hostals. Tots son força agradables. Una mica mes cars que a terra ferma però hi ha que tenir en compte que a son illes que no hi arriba la electricitat i aquesta la obtenen a força de generadors de gas-oil o amb plaques solars (con ho fa el Catalanica, consulteu la pàgina web www.Catalanica.com) i les provisions no autòctones arriben en barcassa en una travessa de dues hores des de San Carlos. El gas-oil es quasi tant car com a Espanya.

Les illes son per passar uns dies agradables, relaxats, fent excursionetes amb llanxa o a peu per gaudir de la natura i la fauna, amb una mica de festeta, si cal, per les nits al hostal o al hotel juntament amb altres turistes, el personal del hotel i alguns joves locals. Però també ja que tenir en compte que les illes tenen una història interessant.

Ja us vaig dir que Solentiname es el feu de l'Ernésto Cardenal, el mossèn i poeta de la revolta Sandinista. Les illes van acollir la comunitat que va crear ell i el Fernando Guevara com un model de autogestió marxista per a les poblacions pobres del país. Es el lloc on es va crear la "misa campesina" que van cantar els Megia-Godoy com a alternativa cristiana a la església catòlica i dins de la teologia de l'alliberament, tan criticada per la curia romana.

Van impulsar la creativitat artesana dels pobladors, ensenyat-los a desenvolupar la seva gran creativitat en forma de pintura i talla de fusta de balsa per obtenir recursos econòmics.

Al mateix temps van fomentar i crear el cooperativisme, compartint la terra i el treball en comú per construir les vivendes i les infraestructures bàsiques com la distribució de l'aigua, clavegueram bàsic, il·luminació mínima (solar o de generador, com he dit), biblioteca, escola, jardinets i calçades de ciment a les vies principals, per caminar - a les illes no hi han altres vehicles que les llanxes i alguna que altre bicicleta. No hi han carreteres perquè no hi caben ni fan falta -. Tot això a la illa i comunitat "escollida", Mancarron, i una miqueta a la illa de San Fernando.

El problema es que a les illes hi han altres petites comunitats que, ni han tingut recolzament ni han vist ni un duro - encara que fos en forma de material de construcció, plaques solars, etc. - de les donacions que ha rebut la "Fundacion" per part de institucions governamentals d'altres paisos i de col·lectius i ONG's del mon ric.

Un exemple: la fundació ha rebut de Alemanya 800.000 dol·lars aquest any i son destinats a refer la teulada de la església. La església es petita, te uns uns 200 metres quadrats i es rectangular, la teulada es a dues aigües i només es tenen que canviar algunes biguetes i les teules per una coberta mes pràctica que aguanti be el vent i les tempestes. Jo calculo que en total podria costar a Nicaragua com uns 300 ó 400 mil dol·lars ja que la ma d'obra i la direcció es voluntària i comunitària. El conflicte es que no se sap a on va a parar la resta i això porta a pensar en un vici de corrupció amagada sota una capa de "històriques bones intencions".
L'ambició i l'avarícia no té fronteres.

Doncs fins aquí puc seguir. Son quasi les dues del migdia i tinc gana. A la tarda intentaré fer un altre entradeta, o, millor, deixo aquesta com a esborrany i després continuaré...

...

Hola de nou!

Com anàvem?, ah si!, per les cosetes de Solentiname.

Be, després de parlar una estona dels afers de l'amic Cardenal, passaré a explicar-vos coses del lloc on vaig ser allotjat, l'hotel Catalanica.

La mare de l'Israel, la Carme Conejo de la Selva del Camp, amb una gran admiració per la revolta sandinista i, mes concretament, per l'Ernesto Cardenal, va aterrar fa uns quants anys a Solentiname, a la illa de Mancarrón. Poc després i juntament amb la seva germana Virtudes van comprar una parcel·la i van construir una cabana que li van posar nom, com es la tradició a l'illa. El nom escollit va ser Vircarm.

Aquesta cabana després de l'us com a residència en les seves estades a l'illa, va començar a ser llogada a turistes i, posteriorment, ampliada per poder acollir mes gent. Actualment te espai per a vuit persones, cuina i d'altres comoditats que també podeu veure a la pàgina web del Catalanica.

Es situada al costat mateix del moll de Mancarrón i es molt cuca. Es lloga pel preu de 10 US$ per persona i està força be perquè pots portar-te el menjar i cuinar-to tu mateix. Si algun dia torno amb algú, faré per llogar-la.

Fa uns tres anys, l'Israel va anar a viure una temporadeta a l'illa, es va comprar una parcel·la gran a l'altre costat de l'illa i la seva mare va invertir en la construcció de l'hotel Catalanica, una bona opció per passar uns dies ben tranquils i relaxats, fent tours amb l'Àlvaro. L'hotel va ser inaugurat fa un any i mig i les habitacions son noves, netes i ben equipades. Dona gust estar-s'hi.

Be, desprès d'aquesta pausa publicitària començaré a posar-vos al dia dels fets del meu viatge a Costa Rica i a la Fortuna de San Carlos.

Vaig sortir ben d'hora de l'hotel. A les quatre i quaranta vam sortir cap a Mancarrón amb la panga de l'hotel per agafar la barca col·lectiva que sortia a les cinc. Vaig arribar a San Carlos una mica abans de les vuit i, després de canviar la moneda de Córdobas a Colones i esmorzar, vaig anar a la duana per fer el tràmit de sortida i agafar la panga cap a el Rio Frio fins a Los Chiles, ja en territori costa-riqueny.

Però hi avia un problema, la duana era bastant plena de gent - turistes i locals - i només hi havia un funcionari nicaragüenc. Total, la panga de les 10.30 era quasi plena però encara hi cabia gent quan va marxar per que el funcionari estava fent els rebuts de la gent i de la càrrega i no van poder embarcar mes passatgers. La barca tenia de sortir a l'hora exàcta perquè l'exercit així ho manava i perquè l'amo de la barca amb deu dol·lars de cadascun dels passatgers que ja hi eren al lloc, ja guanyava prou.

La següent barca sortia a la una i mitja hi avia gent que tenia que agafar l'autobús cap a San José (capital de Costa Rica) a les tres de la tarda. Una mica justet, ja que el trajecte pel riu es d'una hora, aproximadament i, amb els tràmits duaners a Costa Rica no donava temps d'arribar a la terminal i agafar-lo.

Total, uns quants vam decidir pagar una mica mes - 17 dol·lars, 200 per barca dividit entre dotze - i llogar una barca privada. Vam tindre sort i abans de la una ja estàvem a la terminal. Car però ràpid, ja que la panga era mes petita i tenia un bon motor.

Jo vaig poder agafar un bus que anava a Ciudad Quesada cap a la una i mitja, i allí vaig agafar un bus cap aquí, a la Fortuna de San Carlos. Vaig arribar a les 7 de la tarda.

Val docs, per avui ja n'hi ha prou, només comentar-vos que vaig conèixer un altre parella de mexicans, ella es periodista - l'hi encanta la pàgina web Kaosenlared - i ell es psicòleg. Ella es de Monterrei i vol canviar de residència degut al alt nivell de violència que viu la població per part dels narcos. Ja han matat a alguns coneguts i ella, com a periodista jove i canyera, es un objectiu mes que probable. No es vol jugar la vida.

Vam tindre una conversa molt interessant i llarga al "ranxo" de l'hotel sobre el tema ja que volien caminar i hem van trobar justament quan jo tornava de Mancarrón, on eren ells, cap a l'hotel i van decidir acompanyar-me i dinar amb mi i l'Israel.

Es va mostrar força interessada pel Pèsol Negre i jo la vaig animar a que i col·laborés. Només va trobar la pega de que majoritàriament el Pèsol es escrit en català. Però ella sap francès, italià, angles i portuguès a més del castellà. No crec que tingui cap problema en entendre'l.

Des de aquí un petó per l'Emma i el seu company (que hem perdoni però no recordo el seu nom, ho sento).

Vinga, ja n'hi ha prou. A reveure!

Salut i petons per a tothom!

Enric

PD: Ostres!, m'oblidava de comentar-vos que vaig col·laborar en la "botadura" d'una embarcació comunitària per el poblat de Sector Guevara - vegeu les fotos -, un dels discriminats per l'Ernesto i la seva fundació on la gent de l'hotel hi col·laboren amb lo que poden. Va ser divertit i me'n sento orgullós.

També m'he deixat d'explicar-vos que pel riu San Juan era per on navegaven els vaixells espanyols carregats amb or i d'altres riqueses i, per tant, objectiu de cobdícia dels pirates mes històrics (Morgan i cia.).

Ells pujaven pel riu, travessaven el llac i saquejaven Granada i León, les principals ciutats de la zona. Els espanyols van fortificar el riu amb varis castells i llocs de guaita.

Una història interessantísima complementada amb que la zona entre el llac i el pacífic era on es va pensar en principi el canal per unir els dos oceans però no es va fer perquè la tecnologia de l'època no sabia com salvar els 2 metres i mig de diferència entre el llac i l'oceà Pacífic.

Ara sí. Fins un altre.

Enric.